No en totes les regions de Grècia els infants rebien la mateixa formació. Tot seguit, veurem com era l'educació de nens i joves a les polis d'Atenes i Esparta.
Atenes
Tant bon punt naixia un infant, la família ho anunciava a la comunitat posant a la porta de casa una corona d'olivera, cas que fos un nen, o un cabdell de llana, si havia nascut una nena. Als tres dies del naixement se celebrava una festa en què el pare aixecava el nadó en braços i passejava amb ell per la casa; per mitjà d'aquest gest es reconeixia l'infant com a fill legítim. Passat déu dies, es posava nom al nen, que solia ser el mateix que el de l'avi patern.
A Atenes, l'educació dels infants no era ni pública ni obligatòria. La mare s'encarregava d'educar els fills i les filles fins que complien els set anys d'edat. Arribats en aquesta edat, els fills mascles iniciaven la seva educació formal (παιδεία): cada matí, quan el sol despuntava, anaven a escola acompanyats per un παιδαγωγός (el pedagog era un esclau encarregat de vetllar per la bona conducte de l'infant). A l'escola, el γραμμιστής ensenyava a llegir i a escriure els infants, que s'asseien en tamborets i sostenien una tauleta de fusta sobre els genolls [1]. Aprenien la lectura i l'escriptura a través de la còpia de petits textos en vers, principalment d'Homer. Els nens havien de llegir els fragments de poemes i aprendre-se'ls de memòria; el mestre, a més, aprofitava el passatge que s'estava estudiant per comentar diverses qüestions bàsiques sobre geografia, mitologia, religió, moral, etc. Per als grecs, Homer era la base de la seva formació intel·lectual, una autèntica font de tota mena de coneixements. També s'ensenyava als nens rudiments matemàtics. A l'escola del gramistés també aprenien a comptar, fent servir els dits o usant l'àbac. Per escriure números, utilitzaven com a xifres les primeres lletres de l'alfabet grec.
En sortir de l'escola del γραμιστής, els nois anaven a la palestra per practicar exercicis físics (γυμνασία). L'educació física era supervisada pel pedotriba (παιδοτρίβης). Els noins sorganitzaven en dos grups: els més petits i els més grans; l'edat que marcava el límit entre un i l'altre grup seria els quinze anys. A la palestra, els nois exercitaven el seu cos amb les diverses disciplines atlètiques (cursa, salt, lluita, llançament de disc i javalina [2]), sempre despullats [3] i tot sovint amb l'acompanyament de música d'oboè.
L'educació dels nois atenesos es completava amb la formació musical. Es considerava que, com la gimnàstica educava el cos, la música ho feia amb l'ànima. El mestre de música era el citarista (κιθαριστής); sembla que ensenyava alhora cant, dansa i interpretació instrumental [4].
Pel que fa a les nenes, la seva educació requeia en mans de la mare i, potser, d'alguna esclava nodrissa. A banda d'instruir-les les tasques pròpiament femenines (teixir la llana i cuinar), també se'ls podia ensenyar una mica de música i d'aritmètica. Les nenes no acudien a la palestra: tot l'exercici físic que feien es reduïa als jocs de casa (dansa, gronxador, pilota, etc.).
A Atenes, l'educació dels infants no era ni pública ni obligatòria. La mare s'encarregava d'educar els fills i les filles fins que complien els set anys d'edat. Arribats en aquesta edat, els fills mascles iniciaven la seva educació formal (παιδεία): cada matí, quan el sol despuntava, anaven a escola acompanyats per un παιδαγωγός (el pedagog era un esclau encarregat de vetllar per la bona conducte de l'infant). A l'escola, el γραμμιστής ensenyava a llegir i a escriure els infants, que s'asseien en tamborets i sostenien una tauleta de fusta sobre els genolls [1]. Aprenien la lectura i l'escriptura a través de la còpia de petits textos en vers, principalment d'Homer. Els nens havien de llegir els fragments de poemes i aprendre-se'ls de memòria; el mestre, a més, aprofitava el passatge que s'estava estudiant per comentar diverses qüestions bàsiques sobre geografia, mitologia, religió, moral, etc. Per als grecs, Homer era la base de la seva formació intel·lectual, una autèntica font de tota mena de coneixements. També s'ensenyava als nens rudiments matemàtics. A l'escola del gramistés també aprenien a comptar, fent servir els dits o usant l'àbac. Per escriure números, utilitzaven com a xifres les primeres lletres de l'alfabet grec.
En sortir de l'escola del γραμιστής, els nois anaven a la palestra per practicar exercicis físics (γυμνασία). L'educació física era supervisada pel pedotriba (παιδοτρίβης). Els noins sorganitzaven en dos grups: els més petits i els més grans; l'edat que marcava el límit entre un i l'altre grup seria els quinze anys. A la palestra, els nois exercitaven el seu cos amb les diverses disciplines atlètiques (cursa, salt, lluita, llançament de disc i javalina [2]), sempre despullats [3] i tot sovint amb l'acompanyament de música d'oboè.
L'educació dels nois atenesos es completava amb la formació musical. Es considerava que, com la gimnàstica educava el cos, la música ho feia amb l'ànima. El mestre de música era el citarista (κιθαριστής); sembla que ensenyava alhora cant, dansa i interpretació instrumental [4].
Pel que fa a les nenes, la seva educació requeia en mans de la mare i, potser, d'alguna esclava nodrissa. A banda d'instruir-les les tasques pròpiament femenines (teixir la llana i cuinar), també se'ls podia ensenyar una mica de música i d'aritmètica. Les nenes no acudien a la palestra: tot l'exercici físic que feien es reduïa als jocs de casa (dansa, gronxador, pilota, etc.).
Quant a l'ensenyament superior, en principi era reservat als fills mascles de les famílies benestants. A partir de la segona meitat del segle V aC, els mestres encarregats d'aquesta etapa formativa foren els anomenats "sofistes" (en plural, σοφισταί): professors moltes vegades itinerants que instruïen els joves en geometria, aritmètica, astronomia i, sobretot, en filosofia i retòrica (l'art de parlar en públic). Aquesta darrera disciplina era molt apreciada en l'Atenes democràtica, car preparava els nois per a l'exercici de l'activitat política i jurídica.
En l'època de hel·lenística, la instrucció es va sistematitzar, establint-se tres nivells, que equivaldrien al que nosaltres entenem per ensenyament primari, secundari i superior. El mestre de l'etapa primària continuava sent el γραμμιστής. El mestre especialitzat en educació secundària rebia el nom de γραμμματικός. Guiats pel gramaticós, els nois aprofundien en el coneixement de les obres dels poetes: els lírics i els grans autors èpics (Homer, Hesíode i, també, l'autor hel·lenístic Apol·loni de Rodes). A banda de llegir i memoritzar els textos, s'analitzava la seva llengua i es reflexionava sobre els continguts. En aquesta etapa també s'estudiava geometria (a partir de la teoria dels elements d'Euclides), aritmètica, música i astronomia [5]. En moltes ciutats gregues de l'època hi havia un edifici anomenat γυμνάσιον on nens i joves rebrien instrucció intel·lectual i, alhora, s'exercitarien en els esports.
Esparta
També en l'àmbit de la formació, Esparta representa un cas singular dins del món grec antic.
El nen espartiata era educat a casa fins als set anys. Després, era l'estat qui s'ocupava de la seva formació [6]. La instrucció dels nens era supervisada per un magistrat espartà anomenat pedònom (παιδονόμος). L'objectiu final que es perseguia amb l'educació espartana era fer dels nois uns soldats excepcionals, obedients i sense por a res, homes avesats a endurar sense queixes ni reticències tot tipus de sacrificis i esforços pel bé de la comunitat. Per això, es treballava i promovia la fortalesa física i l'austeritat. Fos estiu o hivern, els espartants anaven descalços i coberts a penes amb una senzilla capa curta. El menjar no era ni gaire abundant ni especialment ric en sabors: a la Vida de Licurg, Plutarc parla del brou negre espartà (μέλας ζωμός), una sopa elaborada amb sang de porc, vísceres i vi que es presenta com a símbol de la frugalitat del lacedemonis. Aquesta sopa seria la menja principal dels espartiates, que la consumien en un àpat col·lectiu anomenat sisitia (συσσιτία).
A les noies espartanes també se'ls inculcava aquesta filosofia de vida dura i sacrificada. Tot i així, la dona a Esparta gaudia de força més llibertat que en altres regions gregues. Igual que els seus companys masculins, les espartanes exercitaven el seu cos amb activitat gimnàstica (cursa, llançament de disc i de javelina, etc.). El propòsit era preparar-les perquè fossin mares fortes i sanes.
NOTES:
[1] Les tauletes de cera eren un suport d'escriptura molt usat en l'antiguitat grega i romana. Fetes de fusta, a la part superior tenien una superfície plana recoberta de cera sobre la qual s'escrivia amb l'extrem punxegut d'un estilet.
[2] Els fills de família acomodada també practicarien l'equitació des de ben joves.
[3] El mot gimnàstica prové de l'adjectiu grec γυμνός, que vol dir 'despullat'.
[4] L'instrument noble per excel·lència era la cítara; al seu costat, hi seria l'oboè.
[5] El currículum disciplinar hel·lenístic va inspirar el de l'antiga Roma i, més tard, el sistema educatiu medieval del triuium (gràmatica, retòrica i dialèctica) i quadriuium (aritmètica, astronomia, geometria i música).
[6] Repassa el que s'explica sobre l'agogé (ἀγωγή) a l'apartat Esparta en l'època arcaica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada