CERÀMICA GREGA. tipus de vasos

Per emmagatzemar líquids:

• • àmfora - ἀμφορεύς (N)
  • pèlice - πελίκη
  • estamne - στάμνος (J)
  • pitos - πίθος

Per transportat aigua:

• • hídria - ὑδρία (E)

Per barrejar vi amb aigua;

• • cratera o crater - κρατήρ (A i F)

Per beure:

• • càntar - κάνθαρος (G)
  • cílix - κύλιξ (I)
  • escifos - σκύφος (C)
  • ríton - ῥυτόν

Per a perfums i cosmètics:

• • aribal - ἀρύβαλλος (D)
  • alabàstron - ἀλάβαστρον (K)
  • lècitos - λήκυθος (M)
  • píxide - πύξις

Per abocar líquids:

• • enòcoe - οινοχόη (L)
  • olpe - ὄλπη

VIDA QUOTIDIANA A L'ANTIGA GRÈCIA: la jornada d'un antenès. Parts del dia i àpats

Els antics grecs organitzaven les hores del dia segons la llum solar. Εl dia (ἡμέρα) es dividia en matí (πρωί), migdia (μεσημβρία) i tarda (δείλη). La nit (νύξ) començava amb el vespre (ἐσπέρα), incloïa la mitjanit (μέση νύξ) i acabava a trenc d'alba (ἔως).

Els atenesos es llevaven quan clarejava el dia. De bon matí feien un esmorzar (ἀκράτισμα) molt frugal que habitualment es limitava a un tros de pa de civada o blat sucat amb vi ^[1]. Un cop esmorzats, els atenesos lliures es dirigien cap a l'àgora (ἀγορά), on els camperols ja havien preparat els productes del camp per vendre'ls. A l'antiga Grècia els homes eren els encarregats de fer la compra; les dones de bona família mai no anaven a comprar; de fet, restaven tot el dia tancades a casa i rarament sortien si no era per acudir a alguna festivitat religiosa. L'àgora no era només un espai per a la compra i venda: els homes s'hi passaven el matí a les estoes (en grec i en plural, στοαί; eren els pòrtics de l'àgora) parlant de negocis o d'assumptes polítics diversos ^[2] o simplement passant l'estona amb amics i coneguts. Al migdia tornaven a casa per fer un àpat lleuger (ἅριστον). La tarda també la solien passar fora de casa: si no acudien de bell nou a l'àgora, anaven al gimnàs (παλαίστρα), als banys públics (βαλανεῖον) o a la barberia (κουρεῖα).

En caure el vespre, tornaven a casa per fer el menjar més important del dia, un sopar (δεῖπνον) que començaria cap a les sis de la tarda. A voltes, se celebrava a casa d'algú un banquet o simposi (συμπόσιον). Al banquet hi acudien només els homes. Allí, després de sopar tots junts, els amics dedicaven bona part de la nit a beure vi mesclat amb aigua, sentir música i poesia, i gaudir de la conversa i jocs diversos que podia proposar qui havia estat escollit rei del banquet.

---

NOTES:

[1]  A l'apartat d'activitats d'ampliació del lliurament cinquè trobaràs l'enllaç a una publicació d'El fil de les clàssiques en què es parla dels producte que menjaven els grecs. Fes-ne una lectura.

[2] L'àgora era també el centre de la vida política.  Allí es trobaven les seus de diverses institucions de l'Atenes democràtica: el Pòrtic Reial (on s'iniciaven processos judicials), el Bouleutèrion (on es reunia la Bulé o Consell ciutadà), la Tolos (on els magistrats rebien les ambaixades estrangeres i convocaven l'assemblea i el consell). No gaire lluny de l'àgora hi havia altres espais importants per a la vida ciudatana: força a prop s'hi trobava el turonet de l'Areòpag, on es reunien els membres del tribunal de nobles que duia el mateix nom que el turó, i el teatre de Dionís, al qual acudien els ciutadans per veure les obres dramàtiques representades amb motiu d'alguna festivitat. Un xic més apartada de l'àgora hi havia la Pnix, el turó on se celebraven les assemblees populars.

VIDA QUOTIDIANA A L'ANTIGA GRÈCIA: roba, joies i pentinats

Vestits

El vestuari quotidià dels grecs era força simple. Tant els homes com les dones portaven una túnica com peça de roba interior (principalment el χιτών) i un mantell exterior (el més comú era el ἱμάτιον) ^[1].

El  quitó (χιτών) consistia en una peça de tela rectangular generalment subjectada a la part superior per uns fermalls i cenyida a la cintura per un cinturó (ζώνη). Algunes vegades el quitó no es tancava amb fermalls, sinó que estava cosit.

• Es coneixen diferents tipus de quitó masculí. El quitó masculí curt d'estil dori arribava fins als genolls. Era una peça de roba de llana subjectat pels muscles que deixava els braços al descobert. El quitó masculí llarg d'estil joni, en canvi, arribava fins als peus i tenia mànigues; el vestien els sacerdots, els magistrats, els músics i els aurigues durant les curses de carros. Finalment, el tipus més simple de quitó masculí s'anomenava exòmide (ἐξωμίς), i deixava al descobert mig pit i tot el braç dret: aquest vestit era emprat pels artesans i els esclaus.
•  El quitó femení d'estil joni solia tenir més tela i més plecs i ser més llarg que el quitó masculí. Arribava fins als peus ^[2], solia tenir mànigues cosides o ajustades amb botons i sovint era fet amb lli o seda. A sota del quitó, les dones podien portar un στρόφιον, una banda de tela que feia les funcions de sostenidor ^[3]. Les dones solien alternar el quitó amb una peça més senzilla: el peple (πέπλος). El peple normalment era de llana, curt fins els genolls, descobert al costat dret de dalt a baix i subjectat a cada espatlla amb unα fíbula (περονή). La part superior es doblegava formant una mena d'alçacoll que queia sobre el pit. S'ajustava a la cintura amb un cinturó. A Esparta, les dones sempre duien aquest vestit. 

L'himàcion (ἱμάτιον) era una peça de roba rectangular amb forma i funció de capa. Homes i dones se la posaven per sortir al carrer. Es subjectava un angle del mantell amb la mà esquerra i a continuació es feia passar per sobre de l'espatlla esquerra i per sota del braç dret, el qual quedava lliure. Els colors de l'himàcion variaven segons el gènere de qui el portava: per als homes es preferien els colors pocs cridaners (cru o, a tot estirar, blanc); per a les dones, podien ser de colors més variats i vius. Els materials també variaven: per als homes, usualment eren de llana; en canvi, les dones podien vestir un himàcion fet amb teixits més fins. Val a dir que una dona que es volgués mostrat públicament com una persona púdica i decent, mai no sortiria de casa sense vestir un mantell ^[4]. En canvi, filòsofs i sacerdots tot sovint vestien només l'himàcion, sense dur a sota cap quitó.

Finalment, un altre tipus de mantell masculí era la clàmide (χλαμύς). D'origen tessali, era una capa molt més curta, oberta i lleugera que l'himàcion. No arribava a cobrir tot el cos i permetia a qui la portava bellugar-se amb major comoditat. Per això, era una peça de roba molt apreciada pel jovent, els genets i els soldats.

Calçat, joies, barrets i pentinats

Quan eren a casa, els grecs solien anar descalços. Quan sortien al carrer, es calçaven sandàlies o botes fins a mitja cama.  

En l'època clàssica els homes no duien joies: com a molt, podien portar un anell que usaven com a segell (σφραγίς). En canvi, les joieria femenina era força rica i d'ús comú entre les ateneses. Es conserva un bon mostrari de joies fetes amb materials nobles (or i plata): arracades, collarets, polseres i braçalets (aquests es portarien també al turmells, canells, colzes, etc). Algunes d'aquestes joies podrien fer funció d'amulet.

Els homes lliures duien el cabell força curt, mentre que els esclaus acostumaven a portar el cap rapat. Les dones, en canvi, es deixaven créixer els cabells ^[4]. Ja en època clàssica, els pentinats femenins van començar a complicar-se; en tot cas, l'habitual era que en públic les dones duguessin els cabells recollits, i no pas deixats anar.

No era habitual entre els grecs cobrir-se el cap amb barret, almenys que treballessin al camp o estiguessin fent ruta. En aquest darrer cas, era usual cobrir-se el cap amb el πέτασος, un barret fet de feltre o palla i amb les bandes ben amples per protegir-se tant del sol com de la pluja. Hi havia un capell propi per a dones, una variant femenina del pètasos anomenada tòlia. El més normal, però, era que les dones, quan estaven fora de casa, usessin els plecs de la túnica o del mantell per cobrir-se el cap.

---

NOTES:

[1] La roba interior en grec s'anomenava ενδύνατα, l'exterior es deia ἐπιδύνατα. 

[2] El quitònion (χιτώνιον) era una variant del quitó joni femení més curt de llargària: arribava just per damunt dels genolls.

[3] Es coneixen altres noms per designar aquest tipus de peça.

[4] També podien vestir un mantell més petiti anomenat faros (φᾶρος).

[4] Només duien els cabells curts quan estaven de dol.

VIDA QUOTIDIANA A L'ANTIGA GRÈCIA: família i llar

En la família grega, els rols de gènere estaven molt marcats. Cal recordar que la societat grega era d'una rigidíssima estructura patriarcal. El paper de la dona es reduïa a tenir cura dels fills petits i de la casa. També, com s'ha explicat al capítol primer, a càrrec de la dona corria l'educació dels infants fins al set anys. La mare de família també s'ocupava de l'economia i organització domèstica De fet,  totes les dones lliures vivien pràcticament recloses a casa, dins d'una estança anomenada gineceu (γυναικεῖον), on passaven la major part de les hores només en companyia d'altres dones (mare, filla, esclaves) i dedicades principalment a cardar la llana o teixir.

Quant a les cases, aquestes serien més o menys grans i luxoses segons el nivell econòmic de la família. La casa d'una família de classe popular era més aviat petita i austera pel que fa al mobiliari i altres comoditats. La porta s'obria cap enfora; d'aquí el costum de picar a la porta abans de sortir, per avisar a qualsevol que pogués passar pel carrer i evitar de fer-li mal en obrir el batent de la porta. Després de l'entrada s'estenia un passadís que conduïa a una mena de pati central anomenat αὐλή. El pati estava rodejat per un porxo sostingut sobre columnes i obert al ras: per aquesta obertura entrava llum i aire fresc a la casa. Al voltant del pati, estaven les diverses estances, el nombre i les dimensions de les quals variarien segons el nivell de la casa. Se solia cuinar en un petit braser a l'aire lliure. Més enllà del pati central, hi podia haver el παστάς, una sala orientada al sud on a l'hivern es podia prendre el sol. Ja hem esmentat el gineceu, que en les cases més grans estaria preferentment situat en una segona planta. A la planta baixa se solia trobar l'ἄνδρων, l'estança  destinada als homes.

Plànol d'una casa grega a partir de la descripció feta per l'escriptor roma Vitrubi (s. I aC) a l'obra De arquitectura. Es tracta d'un habitatge prou gran: presenta un doble pati (fixa't que hi ha dos peristils), connectats per un passadís anomenat mesaulos (literalment, "entre patis").  Al voltant de cadascun d'aquests patis es troben el sector masculí (andronitis) i el femení (gynaikonitis). El thalamos (θάλαμος)  és el dormitori on era el jaç matrimonial.

Abans de prosseguir amb la descripció del mobiliari, visiona el següent vídeo sobre la casa grega. Dura poc més de dos minuts. aquí.

En general, el mobiliari era escàs i modest. El més essencial, allò que es trobaria a pràcticament totes les cases, eren els llits (λέκτροι) i els baguls (λάρκανες). També hi podia haver tamborets per seure (δίφροι), taules de tres potes (τράπεζαι), una mena de reclinatoris usats sobretot per menjar (κλίνιδια), etc.

Sabem que els grecs disposaven d'una important indústria ceràmica i artesanal, que els proveïa de diversos tipos de recipients: les àmfores per emmagatzemar el vi, els craters per barrejar el vi amb aigua abans de servir-lo (κρατῆρες), les copes per beure (κύλικες), grans gerres usades per contenir aigua (ὑδρίαι), uns frasquets de coll llarg i estret destinats a guardar oli i perfums (λήκυθοι), llums d'oli (λαμπτήρ), etc. Fes un cop d'ull als tipus de vasos grecs del següent post d'aquest bloc.

VIDA QUOTIDIANA A L'ANTIGA GRÈCIA: matrimoni

Com en tantes altres cultures tradicionals, el matrimoni entre els grecs antics solia ser de conveniència, una manera d'establir llaços familiars que s'entenien convenients i profitosos. Prèviament al matrimoni, se celebrava el prometatge (ἐγγύησης). El pretenent sol·licitava la mà de la futura esposa al pare d'aquesta. El pare de la núvia es comprometia a pagar un dot amb el qual es cobririen les despeses del casament. Tanmateix, el dot no passava a ser propietat del marit ni de la seva família; si la parella se separava per iniciativa de l'espòs, el muntant del dot havia de ser retornat a la família de l'esposa.

La cerimònia de casament (γάμος) se celebrava preferentment al gener ^[1]. El moment ritual més important de la cerimònia era l'ἔκδοσις, l'oferiment de la núvia al marit. Prèviament, els nuvis havien de purificar-se, rentant-se amb les aigües purificadores que brollaven d'una font. La cerimònia es completava amb un banquet a casa de la família de la núvia i el posterior acompanyament dels nuvis fins a la nova llar. El recorregut d'una casa a l'altra es feia en comitiva; amb els nuvis anava un seguici d'amics i familiars que entonaven cançons de noces (επιθαλάμιοι). Un cop arribats a la casa del nuvi, el marit introduïa a la muller en la que, des d'aquell moment, seria la seva nova llar.

---

NOTA:

[1]  Els grecs anomenaven γαμηλιών ("el dels casaments") el mes de gener.

VIDA QUOTIDIANA A L'ANTIGA GRÈCIA: Educació dels infants (a Atenes i Esparta)

No en totes les regions de Grècia els infants rebien la mateixa formació. Tot seguit, veurem com era l'educació de nens i joves a les polis d'Atenes i Esparta.

Atenes

Tant bon punt naixia un infant, la família ho anunciava a la comunitat posant a la porta de casa una corona d'olivera, cas que fos un nen, o un cabdell de llana, si havia nascut una nena. Als tres dies del naixement se celebrava una festa en què el pare aixecava el nadó en braços i passejava amb ell per la casa; per mitjà d'aquest gest es reconeixia l'infant com a fill legítim. Passat déu dies, es posava nom al nen, que solia ser el mateix que el de l'avi patern.

A Atenes, l'educació dels infants no era ni pública ni obligatòria. La mare s'encarregava d'educar els fills i les filles fins que complien els set anys d'edat. Arribats en aquesta edat, els fills mascles iniciaven la seva educació formal (παιδεία): cada matí, quan el sol despuntava, anaven a escola acompanyats per un παιδαγωγός (el pedagog era un esclau encarregat de vetllar per la bona conducte de l'infant). A l'escola, el γραμμιστής ensenyava a llegir i a escriure els infants, que s'asseien en tamborets i sostenien una tauleta de fusta sobre els genolls ^[1]. Aprenien la lectura i l'escriptura a través de la còpia de petits textos en vers, principalment d'Homer. Els nens havien de llegir els fragments de poemes i aprendre-se'ls de memòria; el mestre, a més, aprofitava el passatge que s'estava estudiant per comentar diverses qüestions bàsiques sobre geografia, mitologia, religió, moral, etc. Per als grecs, Homer era la base de la seva formació intel·lectual, una autèntica font de tota mena de coneixements. També s'ensenyava als nens rudiments matemàtics. A l'escola del gramistés també aprenien a comptar, fent servir els dits o usant l'àbac. Per escriure números, utilitzaven com a xifres les primeres lletres de l'alfabet grec.

En sortir de l'escola del γραμιστής, els nois anaven a la palestra per practicar exercicis físics (γυμνασία). L'educació física era supervisada pel pedotriba (παιδοτρίβης). Els noins sorganitzaven en dos grups: els més petits i els més grans; l'edat que marcava el límit entre un i l'altre grup seria els quinze anys. A la palestra, els nois exercitaven el seu cos amb les diverses disciplines atlètiques (cursa, salt, lluita, llançament de disc i javalina ^[2]), sempre despullats ^[3] i tot sovint amb l'acompanyament de música d'oboè.

L'educació dels nois atenesos es completava amb la formació musical. Es considerava que, com la gimnàstica educava el cos, la música ho feia amb l'ànima. El mestre de música era el citarista (κιθαριστής); sembla que ensenyava alhora cant, dansa i interpretació instrumental ^[4].

Pel que fa a les nenes, la seva educació requeia en mans de la mare i, potser, d'alguna esclava nodrissa. A banda d'instruir-les les tasques pròpiament femenines (teixir la llana i cuinar), també se'ls podia ensenyar una mica de música i d'aritmètica. Les nenes no acudien a la palestra: tot l'exercici físic que feien es reduïa als jocs de casa (dansa, gronxador, pilota, etc.).

Quant a l'ensenyament superior, en principi era reservat als fills mascles de les famílies benestants. A partir de la segona meitat del segle V aC, els mestres encarregats d'aquesta etapa formativa foren els anomenats "sofistes" (en plural, σοφισταί): professors moltes vegades itinerants que instruïen els joves en geometria, aritmètica, astronomia i, sobretot, en filosofia i retòrica (l'art de parlar en públic). Aquesta darrera disciplina era molt apreciada en l'Atenes democràtica, car preparava els nois per a l'exercici de l'activitat política i jurídica.

En l'època de hel·lenística, la instrucció es va sistematitzar, establint-se tres nivells, que equivaldrien al que nosaltres entenem per ensenyament primari, secundari i superior. El mestre de l'etapa primària continuava sent el γραμμιστής. El mestre especialitzat en educació secundària rebia el nom de γραμμματικός. Guiats pel gramaticós, els nois aprofundien en el coneixement de les obres dels poetes: els lírics i els grans autors èpics (Homer, Hesíode i, també, l'autor hel·lenístic Apol·loni de Rodes). A banda de llegir i memoritzar els textos, s'analitzava la seva llengua i es reflexionava sobre els continguts. En aquesta etapa també s'estudiava geometria (a partir de la teoria dels elements d'Euclides), aritmètica, música i astronomia ^[5]. En moltes ciutats gregues de l'època hi havia un edifici anomenat γυμνάσιον on nens i joves rebrien instrucció intel·lectual i, alhora, s'exercitarien en els esports.

Esparta

També en l'àmbit de la formació, Esparta representa un cas singular dins del món grec antic.

El nen espartiata era educat a casa fins als set anys. Després, era l'estat qui s'ocupava de la seva formació ^[6]. La instrucció dels nens era supervisada per un magistrat espartà anomenat pedònom (παιδονόμος). L'objectiu final que es perseguia amb l'educació espartana era fer dels nois uns soldats excepcionals, obedients i sense por a res, homes avesats a endurar sense queixes ni reticències tot tipus de sacrificis i esforços pel bé de la comunitat. Per això, es treballava i promovia la fortalesa física i l'austeritat. Fos estiu o hivern, els espartants anaven descalços i coberts a penes amb una senzilla capa curta. El menjar no era ni gaire abundant ni especialment ric en sabors: a la Vida de Licurg, Plutarc parla del brou negre espartà (μέλας ζωμός), una sopa elaborada amb sang de porc, vísceres i vi que es presenta com a símbol de la frugalitat del lacedemonis. Aquesta sopa seria la menja principal dels espartiates, que la consumien en un àpat col·lectiu anomenat sisitia (συσσιτία).

A les noies espartanes també se'ls inculcava aquesta filosofia de vida dura i sacrificada. Tot i així, la dona a Esparta gaudia de força més llibertat que en altres regions gregues. Igual que els seus companys masculins, les espartanes exercitaven el seu cos amb activitat gimnàstica (cursa, llançament de disc i de javelina, etc.). El propòsit era preparar-les perquè fossin mares fortes i sanes.

---

NOTES:

[1] Les tauletes de cera eren un suport d'escriptura molt usat en l'antiguitat grega i romana. Fetes de fusta, a la part superior tenien una superfície plana recoberta de cera sobre la qual s'escrivia amb l'extrem punxegut d'un estilet.

[2] Els fills de família acomodada també practicarien l'equitació des de ben joves.

[3] El mot gimnàstica prové de l'adjectiu grec γυμνός, que vol dir 'despullat'.

[4] L'instrument noble per excel·lència era la cítara; al seu costat, hi seria l'oboè.

[5] El currículum disciplinar hel·lenístic va inspirar el de l'antiga Roma i, més tard, el sistema educatiu medieval del triuium (gràmatica, retòrica i dialèctica) i quadriuium (aritmètica, astronomia, geometria i música).

[6] Repassa el que s'explica sobre l'agogé (ἀγωγή) a l'apartat Esparta en l'època arcaica.

GREC: Esperits i accents. Signes de puntació

Esperits i accents

Esperit. El grec antic disposa d'un signe anomenat esperit, que se situa sobre la vocal inicial de la paraula o sobre la segona vocal si la paraula comença amb un diftong. Amb l'esperit es marca si aquesta vocal o diftong s'ha de pronunciar amb una aspiració inicial o no. Hi ha, doncs, dos tipus d'esperit:

• Esperit suau. S'escriu com una coma (o una c invertida), i no es pronuncia. Per exemple: ἀντί (que es llegeix “antí”) o αὐτός (pronunciat “autós”).
• Esperit aspre. S'escriu com una coma a l'inrevés (o una petita c), i es pronuncia amb una lleu aspiració que no arriba al so de la jota castellana; més aviat s'assemblariaa la pronuncia de la h inicial de l'anglès (him, house, horse, etc.). Exemple: ἡμέρα (llegit “heméra”), οὗτος (llegit "hútos") ^[1]. 

Pel que fa a la col·locació de l'esperit, cal tenir present el següent:

• • L'esperit apareix al'esquerra de la vocal quan aquesta és una majúscula: Ἡμέρα, Ὁδός.
  • Quan coincideixen esperit i accent sobre una mateixa vocal, primer es col·loca l'esperit i després l'accent si aquest és agut o greu (ἄμορφος, ὥσπερ); en canvi, si l'accent és circumflex, l'esperit se situa a sota de l'accent (οὗτος, ὧνος).
  • Sobre la ρ inicial va sempre un esperit aspre, que representaria la romanalla d'una antiga aspiració. Per exemple: ῥήτωρ.

Accents. El grec té tres accents: agut (´), greu (`) i circumflex (῀). Situats sobre la vocal α, els tres accents es veuen així: ά, ὰ, ᾶ.
A les notes al peu d'aquesta pàgina, et deixem unes observacions sobre la natura de l'accent grec ^[2] i sobre com són seleccionats segons el tipus de vocal i la seva col·locació ^[3]. A efectes pràctics, l'únic que has de tenir present és que pràcticament tots els mots grecs duen un accent; per tant, quan llegim el grec antic, no hauríem d'equivocar-nos mai a l'hora de situar la síl·laba tònica de les paraules.

 
Altres signes gràfics. Només perquè tinguis notícia de la seva existència, en grec hi ha altres dos signes per indicar accidents en la contracció de les vocals: l'apòstrof ^[4] i la coronis ^[5].

Signes de puntuació

A més de la coma i del punt, que són iguals que en les nostres llengües, el grec té alguns signes ortogràfics diferents. Són aquests:

• El punt volat (situat com indica el seu nom en la part superior de la línia d'escriptura i no en la part inferior). Equival al nostre punt i coma o als dos punts. Per exemple:

Σιγῶ· ἀκούω· τέλος ἀναβαίνω = “Callo; escolto; finalment pujo”.

Αὐτὸς εἶπε· εἰμι φιλόσοφος = “Ell va dir: sóc un filòsof”.

• En grec, el punt i coma és el signe de la interrogació. Per exemple: 

Ἀκούεις; = Que sents? 

Ἐστὶν ἡ μήτηρ; Que hi és la mare?

---

NOTES

[1] L'esperit aspre tot sovint ha deixat en les paraules de la nostra llengua derivades del grec una h inicial. Per exemple, ἡμέρα, que significa “dia”, dóna derivats com “hemeroteca", i el nom propi Ἕκτωρ es transcriu per "Hèctor".

[2] Sembla que l'accent del grec no era d'intensitat, com el nostre, sinó tonal; és a dir, consistia en l'elevació o depressió del to, com succeeix per exemple en les notes musicals. L'accent agut es pronunciava doncs amb una pujada del to. L'accent greu, amb una baixada del to. L'accent circumflex, amb una pujada i una baixada successiva (per això, aquest darrer només podia anar sobre una vocal llarga o un diftong: sobre una vocal breu no dóna marge a fer els dos moviment tonals). Com que nosaltres no estem habituats a aquest tipus d'accent musical, nosaltres el pronunciarem com si simplement fos un accent d'intensitat (és a dir, l'usarem per marcar la síl·laba tònica del mot).

[3] Sobre la selecció dels tres tipus d'accents:

a. L'accent agut pot anar sobre la vocal d'una de les tres últimes síl·labes d'una paraula, siguin llargues o breus. Ara bé, perquè vagi sobre l'antepenúltima, l'última ha de ser breu. Per ex.: ἄνθρωπος, 'home, ésser humà'; ἡμέρα 'dia'; ἀγαθός, 'bo'.

b. L'ús de l'accent greu es limita com a substitut de l'accent agut en síl·laba final de paraula no seguida de signe de puntuació. Per ex.: ἀγαθὸς καὶ καλός ('bo i bonic').

c. L'accent circumflex només pot anar sobre una vocal situada a l'última o la penúltima síl·laba quan aquestes siguin llargues per naturalesa. Cal afegir que només pot recaure en la penúltima si l'última és breu. Per ex.: νῆσος ('illa'), però νήσων ('de les illes').

[4] Com en català, francès, anglès i en tantes d'altres llengües, en grec existeix l'apòstrof. S'usa per indicar la desaparició (o no realització fonètica) d'una vocal a final de mot quan entra en contacte amb la vocal inicial del mot següent: κατ' αὐτόν ( < κατὰ αὑτόν), μήτ' ἐγώ (< μήτε έγώ).

[5] La coronis indica la crasi o fusió de dues paraules quan l'una acaba i l'altra comença per vocal. Té la mateixa forma que l'esperit suau, però a diferència d'aquest apareix sempre sobre una vocal no inicial: τἀγαθά (= τὰ ἀγαθά).

GREC (Fonologia): vocals diftongs i consonants

Vocals

Un fet fonamental de la fonologia del grec antic és la quantitat vocàlica, és a dir, l'existència d'una variant llarga i una altra curta per a cada vocal. En la llengua oral, els grecs marcarien clarament la diferència en la pronúncia: les vocals llargues tenien una major duració que les breus ^[1]. En l'escriptura, la distinció és representada gràficament només en el cas de les vocals e i la o: l'èpsilon (ε) i l'òmicron (ο) són breus; l'eta (η) i l'omega (ω) són llargues ^[2].

Diftongs

Tots els diftongs del grec antic eren decreixents, això és, estan formats per una vocal forta (α, ε, ο) + vocal feble (ι, υ)^[3]. Per tant, els diftongs existents en grec eren^[4]:

1. Amb les vocals fortes breus:

αι, ει, οι

αυ, ευ, ου

2. Amb les vocals fortes llargues:

ᾳ, ῃ, ῳ

( La iota dels diftongs amb vocal forta llarga s'escriu en minúscules sota la vocal, i per això rep el nom de iota subscrita. En majúscules s'escriu al costat de la vocal. En cap dels dos casos no es pronuncia).

Consonants

L'alfabet grec consta de 17 consonants, de les quals 14 són simples i 3 dobles. Les consonants simples es classifiquen en ^[5]:

1. Oclusives o mudes, anomenades així perquè no es poden pronunciar sense ajut d'una vocal. Segons l'òrgan o punt d'articulació (labials, dentals i velars o guturals)^[6] i el mode d'articulació (sordes, sonores)^[7] , es divideixen en:

   
   
   

	Labials	Dentals	Velars o guturals
Sonores	β	δ	γ
Sordes	π	τ	κ
Aspirades	φ	θ	χ

Per tal de recordar-les, resulta molt útil aquesta regla mnemotècnica que possiblement ja coneguis. Cadascuna de les següents paraules recull en ordre (labial - dental - velar) les tres oclusives que es corresponen als tres modes d'articulació:

sonores: bodega

sordes: petaca

aspirades: forcejeo (en castellà, perquè el català no té el so de la jota).

2. Líquides: λ, μ, ν, ρ

   La μ i la ν s'anomenen també nasals. Per a recordar tota la sèrie de les consonàntics líquides del grec, es pot fer servir la paraula castellana limonero.
   
   

3. Sibilant. Només en té una, la sigma, amb doble grafia segons aparegui en posició inicial o interior (σ) o en posició final (ς).
   
   

4. Dobles: ψ, ζ, ξ. Són resultat de la contracció d'una consonant oclusiva + sigma, o sigui:

ψ = labial + sigma

ζ = dental + sigma

ξ = gutural + sigma

---

NOTES

[1] No és necessari que intentis reproduir la quantitat vocàlica quan llegeixis en grec antic. D'altra banda, val a dir que la qüantitat vocàlica és un tret fonològic conegut per altres llengües antigues (com ara el llatí i el sànscrit) i modernes (cas de l'hongarès i, en part, l'anglès i l'alemany). Val a dir que el grec modern ja no fa distinció entre vocals llargues i breus.

[2] Si volem diferenciar la quantitat en la grafia de l'alfa, la iota o la ípsilon, hem d'utilitzar un signe convencional, també emprat en llatí: Una ratlla horitzontal (anomanat macron) sobre la vocal llarga ( ¯ ) i un semicercle ( ˘ ) sobre la vocal breu.

[3] Com que es tracta de formants de diftongs, és més apropiat referir-se a aquestes ι υ no com a vocals, sinó com a semivocals. Tanmateix, aquesta és una qüestió bàsicament terminològica; no cal que li donis més importància.

[4] Caldria incloure a l'elenc el diftong υι, que d'altra banda no és present en gaires paraules.

[5] En aquest moment del curs, no cal que t'aprenguis de memòria la classificació de les consonants. Si que ho necessitaràs, però, quan s'estudiï la tercera declinació i el futur d'indicatiu. 

[6] El punt o òrgan d'articulació ve definit pel lloc en què l'aire projectat en pronunciar l'oclusiva es troba amb un obstacle: als llavis (labials), a les dents (dentals) o al vel del paladar (velars). En la tradició gramatical, no és estrany que les velars s'anomenin, també, guturals.

[7] És sonor tot fonema en l'articulació del qual participen les cordes vocals. És sord el fonema que s'articula sense la intervenció de les cordes.

Àmbit físic de la Grècia antiga

El paisatge abrupte de Grècia, ple de muntanyes en general molt rocoses, va fer que des d'un principi els grecs s'apleguessin en petits nuclis urbans que després es van anomenar polis, independents entre ells. Les dificultats que comportava viatjar per terra van fer que els grecs cerquessin la seva expansió geogràfica en el mar; a això hi va ajudar la gran extensió del litoral grec, la quantitat d'illes i illots dels mars que envolten les terres continentals hel·lèniques i un clima mediterrani benigne de mena.

Així es van produir les colonitzacions gregues, sempre per mar i mai endinsant-se per zones continentals del nord ^[1]. A poc a poc es colonitzaren les illes dels dos mars que banyen les costes de Grècia, el mar Jònic i el mar Egeu, i des d'aquest últim es va arribar fins a les costes d'Àsia Menor (a l'oest de la Península anatòlica, a l'actual Turquia). Als segles VIII i VII les colonitzacions van arribar al sud d'Itàlia i a l'ílla de Sicília, on encara avui dia queden restes arqueològiques que mostren la gran influència de la cultura grega per tot el món mediterrani ^[2].

A continuació, estudiarem successivament els grans espais geogràfics de la Grècia antiga:

• La Grècia continental.

• La Grècia insular.

• La costa d'Àsia Menor.

• El sud d'Itàlia i l'illa de Sicília, zona coneguda com la Magna Grècia.

---

GRÈCIA CONTINENTAL

La Grècia continental ocupava, com en l'actualitat, la part inferior de la península dels Balcans. L'anomenada Grècia contiental inclou en el seu extrem meridional una altra península, el Peloponnès, gairebé una gran illa que estava unida al continent a penes per una estreta franja de terra: l'istme de Corint (l'itsme avui és travessat per un canal construït a finals de segle XVII) .

La Grècia continental comprenia diverses regions, les més conegudes de les quals són l'Àtica, amb Atenes com a principal ciutat, i Lacònia o Lacedemònia, amb la seva capital Esparta. A Lacedemònia s'eleva el mont Taíget, de 2.407 metres. També a l'Àtica es troben les localitats de Marató i Eleusis. Marató ha passat a la història per la batalla en què els atenesos van vèncer els perses durant la Primera Guerra Mèdica. A la localitat d'Eleusis el renom li ve per haver estat la seu d'uns rituals mistèrics associats a la deessa Demèter.

Una altra regió important era la Fòcida, amb la ciutat de Delfos, on es trobava el santuari d'Apol·lo, seu de l'oracle més famós del món antic. A fi de consultar aquest oracle hi arribava gent d'arreu del món grec. També pertany a la Fòcida el mont Parnàs (2.450 m.), residència llegendària de les muses protectores de les arts.
Al nord d'aquesta regió es troba Tessàlia, una ampla planura plena de camps fèrtils, gràcies al fet que és travessada pel riu Peneu, el més cabalós de Grècia. A Tessàlia també, s'alça el mont Olímp, el més alt de Grècia (2.985 m.); per als antics grecs, al cim d'aquesta muntanya tenien la seva residència els déus. Cal fer esment, finalment, del pas de les Termòpiles, que unia Tessàlia amb la Grècia central i fou l'escenari d'una cèlebre batalla en què els grecs, després de tres dies d'heroica resistència, van ser derrotant pels perses (potser coneixes la història per la pel·lícula 300, de Zack Snyder ^[3]).També dins la Grècia continental, és de destacar la zona fèrtil de Beòcia. Situada entre l'Àtica i la Fòcida, es tracta d'una regió rodejada de muntanyes on es trobaven ciutats com Tebes (pàtria de la nissaga d'Èdip) o Platea, on l'exèrcit grec va vèncer els perses i, així, va posar fi a la Segona Guerra Mèdica. 

Més al nord, hi havia tres regions força peculiars. L'Epir és un vast territori situat al nord-oest de Grècia, a la vora de la mar Adriàtica. S'hi erigia el santuari de Dodona, on l'oracle de Zeus es manifestava, entre d'altres maneres, a través del so que feia el vent quan passava entre les fulles d'una alzina. Després del de Delfos, fou l'oracle més famós de l'antiga Grècia. A l'est de l'Epir i al nord de Tessàlia, es troba Macedònia, la pàtria d'Alexandre el Gran. Val a dir que els grecs consideraven els macedonis com a gent semibàrbara ^[4], és a dir, no del tot grecs, malgrat parlessin la mateixa llengua i retessin culte a les mateixes divinitats. El mateix es pot dir en relació a la regió de Tràcia, que tenia una abundant població d'origen bàrbar.

Finalment, i ja en territori del Peloponnès, cal destacar, primer, la regió de l'Argòlida; allí es trobaven les ciutats d'Argos  i Micenes. Aquesta darrera dóna nom al període micènic; la llegenda la considera la pàtria del rei Agamèmnon. També a l'Argòlida són les localitats d'Epidaure i Nemea. Epidaure, antiga seu d'un santurari del déu de la medecina Asclepi, és avui famosa perquè s'hi conserva un espectacular teatre. Per la seva banda, Nemea deu la seva fama al fet que s'hi celebraven els jocs nemeus, un dels tres certàmens atlètics més important de l'antiguitat, juntament amb els jocs olímpics (amb seu al santuari de Zeus a Olímpia, a la regió de l'Èlida) i els pítics (celebrats a Delfos en honor del déu Apol·lo).

Una darrera regió del Peloponnès que cal treure a esment és Messènia. Es caracteritzava per ser un territori de camps fèrtils. Fou conquerida pels espartans, que cobejaven les riqueses d'aquelles terres veïnes. A més, els espartans reduïren els messenis a la condició d'esclaus. Cada any Esparta declarava la guerra a Messènia; així, a través de la violència i la por, periòdicament recordaven als habitants de Messènia la seva condició de poble sotmès a la ferotge Esparta.

---

 

GRÈCIA INSULAR

La Grècia insular està formada per nombroses illes, moltes d'elles agrupades en petits arxipèlags. Es troben en els dos mars que banyen les costes de Grècia. 

• Illes Jòniques (o illes de l'Heptanès). Situades en el mar Jònic. Són especialment importants Ítaca, pàtria d'Odisseu, i Corcira (avui dia Corfú), on succeeixen episodis de l'Odissea.

• Illes de la mar Egea nordoriental, enfront de la costa nord de l'actual Turquia. Entre elles destaca Lesbos, pàtria de la poetessa Safo i del poeta Alceu, i Quios, que es disputa amb altres indrets de Grècia l'honor de poder haver estat la pàtria d'Homer.

• Illes Espòrades. Disseminades (això significa en grec σπόραδες) pel nord de la mar Egea. En destaquen Lemnos, Tassos i Samotràcia.

• Eubea i les illes Saròniques. Eubea és l'illa més gran de la mar Egea. S'estén de nord-oest a sud-oest enfront de la costa de Beòcia i de l'Àtica. Les illes Saròniques estan situades al golf Sarònic, que si situa entre l'Àtica i el Peloponés. La principal és Salamina, on l'a flota grega va derrotar els perses en les Guerres Mèdiques. També pertany a les Saròniques l'illa d'Egina. Actualment s'hi pot visitar el temple d'estil dòric d'Atena Afea, un dels més ben conservats de tot Grècia.

• Illes Cíclades. Estan disposades formant un cercle (en grec, κύκλος) al sudoest de la mar Egea, sota la costa de l'Àtica. Alguns dels passatges més notables pel relat mitològic grec transcorren en algunes d'aquestes illes, com ara Delos, lloc de naixement dels bessons Apol·lo i Àrtemis, i Naxos, on Ariadna va ser abandonada per Teseu i, després, descoberta i rescatada pel déu Dionís.

• El Dodecanès (que significa "dotze illes"), se situa davant la costa sud-occidental de l'Àsia Menor. L'illa més important des d'un punt de vista històric és Rodes. També és important Samos, pàtria natal de Pitàgores.

• Creta, l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la mar Mediterrània. Envers els anys 3000 i 1400 aC., s'hi va desenvolupar una de les primeres civilitzacions d'Europa, la minoica (el nom deriva de Minos, el llegendari rei cretenc que fundaria aquella antiquíssima cultura). A prop de l'actual capital de Creta (la ciutat d'Heràclion, també dita Càndia ^[5]), encara es poden visitar les restes (no molt feliçment restaurades) del palau de Cnosos.

---

ÀSIA MENOR

 

Tota la costa occidental de la península d'Anatòlia o Àsia Menor va ser colonitzada des de molt aviat pels grecs, quedant assimilada a la cultura hel·lènica. Ciutats com Milet (pàtria de Tales, qui és considerat el primer filòsof grec) o Efes van esdevenir bressols de la civilització, especialment per la seva aportació al camp de la filosofia i de les ciències de la naturalesa.
Val a dir que aquesta presència hel·lènica en la costa anatòlica s'allarga fins ben entrat el segle XX. L'anomenat desastre d'Esmirna del 1922 i els exilis i deportacions posteriors a la Guerra grecoturca (1919-1922) van posar fi a una història de segles d'arrelament de gent d'ètnia grega en terres de l'Àsia Menor.

Colonització de l'Àsia Menor

---

MAGNA GRÈCIA

El sud d'Itàlia i Sicília va esdevenir una zona profundament hel·lenitzada, fins al punt de rebre el nom de Magna Grècia (és a dir, la "Gran Grècia") Comprendria els següents territoris:

• La costa italiana del mar Jònic, amb ciutats tan destacables com Tarent o Crotona.

• La costa italiana del mar Tirrè, amb ciutats com Nàpols i Cumes. 

• L'illa de Sicília, amb ciutats com Siracusa o Agrigent, on encara avui es poden admirar espectaculars restes arqueològiques.

---

NOTES:

[1] Les colònies, amb independència d'on fossin fundades, també es consideraven part del món grec.

[2] Al Mediterrani oriental hi havia diverses colònies de fundació grega, com ara Massàlia, origen de l'actual ciutat francesa de Marsella. Pel que fa al territori català, ja deus saber que conservem unes importantíssimes restes arqueològiques de la colònia grega d'Empúries.

[3] Cal tenir present, però, que la pel·lícula no reprodueix de manera del tot fidel ni els fets històrics ni certs detalls referents a la cultura i a la idiosincràsia dels grecs i perses del segle V aC. De fet, el film és l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la gràfica de Frank Miller.

[4] El terme bàrbar (βάρβαρος) era emprat pels grecs per referir-se als pobles "estrangers"; és a dir, aquells que no parlaven grec. S'explica que el mot "bàrbar" originàriament voldria reproduir per onomatopeia el so inintel·ligible del parlar d'un estranger, que a orelles dels grecs sonaria com "bar-bar-bar...".

[5] Durant segles, Creta, i també les illes Jòniques, va estar sota dominació veneciana. És per això que molts topònims d'aquestes illes tenen, al costat del nom grec, un d'italià. Ho acabem de veure amb el nom d'Heràclion: Càndia és l'adaptació veneciana del nom en àrab de la ciutat (El Khandak). Quelcom semblant succeeix, per exemple, amb el nom de l'illa que en grec es diu Zakynthos (en català, Zacint): tot sovint és anomenada Zante, és a dir, pel nom que els venecians li donaren en la seva llengua.

L'alfabet grec (pronúncia)

Des de l'època clàssica ^[1], l'alfabet grec consta de 24 signes, 7 vocals i 17 consonants. Els grecs elaboraren el seu alfabet a partir de l'adaptació d'un sil·labari ^[2] semític: aquesta adaptació passà per convertir els signes semítics que representaven síl·labes en lletres que representarien els diversos fonemes de la llengua grega.

La següent taula recull la grafia en majúscula i en minúscula de cadascuna de les lletres, el seu nom en grec i indicacions sobre la seva pronunciació reconstruïda ^[3]:

Majúscules	Minúscules	Nom	Pronunciació
Α	α	alfa	a
Β	β	beta	b
Γ	γ	gamma	g (ga, gue, gui, go,gu)
Δ	δ	delta	d
Ε	ε	èpsilon	e
Ζ	ζ	dzeta	dz ( = z italiana)
Η	η	eta	e
Θ	θ	theta	th (= z castellana)
Ι	ι	iota	i
Κ	κ	kappa	k
Λ	λ	lambda	l
Μ	μ	mi	m
Ν	ν	ni	n
Ξ	ξ	xi	ks
Ο	ο	òmicron	o
Π	π	pi	p
Ρ	ρ	ro	r
Σ	Inicial o interior σ/ final ς [4]	sigma	s
Τ	τ	tau	t
Υ	υ	ípsilon	ü (si no va precedida de cap vocal) αυ = au; ευ = eu ου = u
Φ	φ	fi	f
Χ	χ	khi	kh (=j castellana)
Ψ	ψ	psi	ps
Ω	ω	omega	o

Algunes notes sobre pronunciació

Cal parar atenció en els següents aspectes:

1. La gamma (Γ /γ) s'articula sempre com una velar sorda, és de dir, com la g castalana de la sèrie ga, gue, gui, go, gu. Ex.: γαῖα es pronuncia “gáia”, γέρων es pronuncia “guéron”, γíγας es llegeix "guígas".
   Davant de consonant gutural (γ,κ,χ), la gamma es pronuncia n. Ex.: ἄγγελλος es pronuncia “ánguel·los”, ἐγκώμιον es llegirà "enkómion".
   
   
   
2. Dues lambdes seguides (λλ) es pronuncien com la doble l italiana (allenatore) o la ela geminada d'alguns parlars baleàrics (al·lot). Ex.: πολλά es pronuncia “pol·lá”, tot marcant la presència de dues l.
   
   
   
3. Com s'ha avançat a la taula, l'ípsilon, es pronuncia de tres maneres diferents segons el context fonètic:
   1. Com la ü francesa o ü alemanya ^[5] si no va seguida de cap vocal. Ex.: πολύς es pronuncia “polüs”. En cas que hom tingui dificultats per reproduir aquest fonema vocàlic, es tolera pronunciar-la com una i ("polís").
   2. Com u semivocàlica quan forma diftongs amb α, ε: és a dir, αυ es pronuncia "au", ευ > es pronuncia "eu". Ex.: ταῦτα es llegirà “taúta”; εὐγενής, “euguenés”.
   3. El diftong ου es considera un dígraf i es pronuncia u. Ex.: Οὐρανός es llegeix “Uranós”.

---

NOTES
[1] En estadis anteriors de l'alfabet grec s'incloïa una lletra anomenada wau o digamma. La seva grafia en majúscula era Ϝ, i en minúscula ϝ. El grec clàssic tan sols la utilitza com a signe numèric per al sis (originàriament ocuparia la sisena posició en l'alfabet). Retornarem a aquesta lletra quan expliquem la tercera declinació. Apuntem, també, l'existència en un estrat primitiu de l'alfabet d'altres dues lletres que en època clàssica ja només s'empraven com a signes numèrics: qoppa (Ϙ) i sampi (Ϡ).
[2] Recorda el que s'explica sobre els tipus d'escriptura (ideogràfics, sil·làbics i fonètics) a l'entrada El grec entre les llengües indoeuropees (2).
[3] No hi ha un consens unívoc sobre com s'ha de llegir el grec antic. Nosaltres proposem de seguir la proposta de l'humanista Erasme de Rotterdam (s. XV-XVI). La pronúncia erasmiana mira de reconstruir la fonètica del grec parlat a Atenes en època clàssica (s. V i IV aC). Val a dir que aquest sistema de lectura difereix força del del grec modern, que és la continuació del grec medieval o bizantí. Si tens curiositat per saber com es pronuncia el grec modern, fes un cop d'ull a l'apèndix sobre la pronunciació del grec modern, inclòs al final d'aquests apunts.
[4] La sigma té dues grafies diferents; s'empra l'una o l'altra segons si apareix en posició inicial o interior de paraula (σ) o en posició final (ς). Ex.:σῶμα, λύουσιν, però en canvi νεανίας.
[5] Com s'acaba d'assenyalar, aquesta vocal ü arrodonida o labialitzada és present en llengües modernes com el francès (rue) o l’alemany (Führer). Per articular aquesta vocal, cal arrodonint els llavis com si s'anés a pronunciar una u i, sense variar la posició dels llavis, produir una i. Per tal que et facis una idea del so, pots clicar sobre les paraules franceses rue i avenue (són enllaços al diccionari on-line WordReference) i escoltar com sona la vocal u en tots dos mots.