El paisatge abrupte de Grècia, ple de muntanyes en general molt rocoses, va fer que des d'un principi els grecs s'apleguessin en petits nuclis urbans que després es van anomenar polis, independents entre ells. Les dificultats que comportava viatjar per terra van fer que els grecs cerquessin la seva expansió geogràfica en el mar; a això hi va ajudar la gran extensió del litoral grec, la quantitat d'illes i illots dels mars que envolten les terres continentals hel·lèniques i un clima mediterrani benigne de mena.
Així es van produir les colonitzacions gregues, sempre per mar i mai endinsant-se per zones continentals del nord [1]. A poc a poc es colonitzaren les illes dels dos mars que banyen les costes de Grècia, el mar Jònic i el mar Egeu, i des d'aquest últim es va arribar fins a les costes d'Àsia Menor (a l'oest de la Península anatòlica, a l'actual Turquia). Als segles VIII i VII les colonitzacions van arribar al sud d'Itàlia i a l'ílla de Sicília, on encara avui dia queden restes arqueològiques que mostren la gran influència de la cultura grega per tot el món mediterrani [2].
A continuació, estudiarem successivament els grans espais geogràfics de la Grècia antiga:
- La Grècia continental.
- La Grècia insular.
- La costa d'Àsia Menor.
- El sud d'Itàlia i l'illa de Sicília, zona coneguda com la Magna Grècia.
GRÈCIA CONTINENTAL
La Grècia continental ocupava, com en l'actualitat, la part inferior de la península dels Balcans. L'anomenada Grècia contiental inclou en el seu extrem meridional una altra península, el Peloponnès, gairebé una gran illa que estava unida al continent a penes per una estreta franja de terra: l'istme de Corint (l'itsme avui és travessat per un canal construït a finals de segle XVII) .
La Grècia continental comprenia diverses regions, les més conegudes de les quals són l'Àtica, amb Atenes com a principal ciutat, i Lacònia o Lacedemònia, amb la seva capital Esparta. A Lacedemònia s'eleva el mont Taíget, de 2.407 metres. També a l'Àtica es troben les localitats de Marató i Eleusis. Marató ha passat a la història per la batalla en què els atenesos van vèncer els perses durant la Primera Guerra Mèdica. A la localitat d'Eleusis el renom li ve per haver estat la seu d'uns rituals mistèrics associats a la deessa Demèter.
Una altra regió important era la Fòcida, amb la ciutat de Delfos, on es trobava el santuari d'Apol·lo, seu de l'oracle més famós del món antic. A fi de consultar aquest oracle hi arribava gent d'arreu del món grec. També pertany a la Fòcida el mont Parnàs (2.450 m.), residència llegendària de les muses protectores de les arts.
Al nord d'aquesta regió es troba Tessàlia, una ampla planura plena de camps fèrtils, gràcies al fet que és travessada pel riu Peneu, el més cabalós de Grècia. A Tessàlia també, s'alça el mont Olímp, el més alt de Grècia (2.985 m.); per als antics grecs, al cim d'aquesta muntanya tenien la seva residència els déus. Cal fer esment, finalment, del pas de les Termòpiles, que unia Tessàlia amb la Grècia central i fou l'escenari d'una cèlebre batalla en què els grecs, després de tres dies d'heroica resistència, van ser derrotant pels perses (potser coneixes la història per la pel·lícula 300, de Zack Snyder [3]).També dins la Grècia continental, és de destacar la zona fèrtil de Beòcia. Situada entre l'Àtica i la Fòcida, es tracta d'una regió rodejada de muntanyes on es trobaven ciutats com Tebes (pàtria de la nissaga d'Èdip) o Platea, on l'exèrcit grec va vèncer els perses i, així, va posar fi a la Segona Guerra Mèdica.
La Grècia continental comprenia diverses regions, les més conegudes de les quals són l'Àtica, amb Atenes com a principal ciutat, i Lacònia o Lacedemònia, amb la seva capital Esparta. A Lacedemònia s'eleva el mont Taíget, de 2.407 metres. També a l'Àtica es troben les localitats de Marató i Eleusis. Marató ha passat a la història per la batalla en què els atenesos van vèncer els perses durant la Primera Guerra Mèdica. A la localitat d'Eleusis el renom li ve per haver estat la seu d'uns rituals mistèrics associats a la deessa Demèter.
Una altra regió important era la Fòcida, amb la ciutat de Delfos, on es trobava el santuari d'Apol·lo, seu de l'oracle més famós del món antic. A fi de consultar aquest oracle hi arribava gent d'arreu del món grec. També pertany a la Fòcida el mont Parnàs (2.450 m.), residència llegendària de les muses protectores de les arts.
Al nord d'aquesta regió es troba Tessàlia, una ampla planura plena de camps fèrtils, gràcies al fet que és travessada pel riu Peneu, el més cabalós de Grècia. A Tessàlia també, s'alça el mont Olímp, el més alt de Grècia (2.985 m.); per als antics grecs, al cim d'aquesta muntanya tenien la seva residència els déus. Cal fer esment, finalment, del pas de les Termòpiles, que unia Tessàlia amb la Grècia central i fou l'escenari d'una cèlebre batalla en què els grecs, després de tres dies d'heroica resistència, van ser derrotant pels perses (potser coneixes la història per la pel·lícula 300, de Zack Snyder [3]).També dins la Grècia continental, és de destacar la zona fèrtil de Beòcia. Situada entre l'Àtica i la Fòcida, es tracta d'una regió rodejada de muntanyes on es trobaven ciutats com Tebes (pàtria de la nissaga d'Èdip) o Platea, on l'exèrcit grec va vèncer els perses i, així, va posar fi a la Segona Guerra Mèdica.
Més al nord, hi havia tres regions força peculiars. L'Epir és un vast territori situat al nord-oest de Grècia, a la vora de la mar Adriàtica. S'hi erigia el santuari de Dodona, on l'oracle de Zeus es manifestava, entre d'altres maneres, a través del so que feia el vent quan passava entre les fulles d'una alzina. Després del de Delfos, fou l'oracle més famós de l'antiga Grècia. A l'est de l'Epir i al nord de Tessàlia, es troba Macedònia, la pàtria d'Alexandre el Gran. Val a dir que els grecs consideraven els macedonis com a gent semibàrbara [4], és a dir, no del tot grecs, malgrat parlessin la mateixa llengua i retessin culte a les mateixes divinitats. El mateix es pot dir en relació a la regió de Tràcia, que tenia una abundant població d'origen bàrbar.
Finalment, i ja en territori del Peloponnès, cal destacar, primer, la regió de l'Argòlida; allí es trobaven les ciutats d'Argos i Micenes. Aquesta darrera dóna nom al període micènic; la llegenda la considera la pàtria del rei Agamèmnon. També a l'Argòlida són les localitats d'Epidaure i Nemea. Epidaure, antiga seu d'un santurari del déu de la medecina Asclepi, és avui famosa perquè s'hi conserva un espectacular teatre. Per la seva banda, Nemea deu la seva fama al fet que s'hi celebraven els jocs nemeus, un dels tres certàmens atlètics més important de l'antiguitat, juntament amb els jocs olímpics (amb seu al santuari de Zeus a Olímpia, a la regió de l'Èlida) i els pítics (celebrats a Delfos en honor del déu Apol·lo).
Una darrera regió del Peloponnès que cal treure a esment és Messènia. Es caracteritzava per ser un territori de camps fèrtils. Fou conquerida pels espartans, que cobejaven les riqueses d'aquelles terres veïnes. A més, els espartans reduïren els messenis a la condició d'esclaus. Cada any Esparta declarava la guerra a Messènia; així, a través de la violència i la por, periòdicament recordaven als habitants de Messènia la seva condició de poble sotmès a la ferotge Esparta.
GRÈCIA INSULAR
La Grècia insular està formada per nombroses illes, moltes d'elles agrupades en petits arxipèlags. Es troben en els dos mars que banyen les costes de Grècia.
- Illes Jòniques (o illes de l'Heptanès). Situades en el mar Jònic. Són especialment importants Ítaca, pàtria d'Odisseu, i Corcira (avui dia Corfú), on succeeixen episodis de l'Odissea.
- Illes de la mar Egea nordoriental, enfront de la costa nord de l'actual Turquia. Entre elles destaca Lesbos, pàtria de la poetessa Safo i del poeta Alceu, i Quios, que es disputa amb altres indrets de Grècia l'honor de poder haver estat la pàtria d'Homer.
- Illes Espòrades. Disseminades (això significa en grec σπόραδες) pel nord de la mar Egea. En destaquen Lemnos, Tassos i Samotràcia.
- Eubea i les illes Saròniques. Eubea és l'illa més gran de la mar Egea. S'estén de nord-oest a sud-oest enfront de la costa de Beòcia i de l'Àtica. Les illes Saròniques estan situades al golf Sarònic, que si situa entre l'Àtica i el Peloponés. La principal és Salamina, on l'a flota grega va derrotar els perses en les Guerres Mèdiques. També pertany a les Saròniques l'illa d'Egina. Actualment s'hi pot visitar el temple d'estil dòric d'Atena Afea, un dels més ben conservats de tot Grècia.
- Illes Cíclades. Estan disposades formant un cercle (en grec, κύκλος) al sudoest de la mar Egea, sota la costa de l'Àtica. Alguns dels passatges més notables pel relat mitològic grec transcorren en algunes d'aquestes illes, com ara Delos, lloc de naixement dels bessons Apol·lo i Àrtemis, i Naxos, on Ariadna va ser abandonada per Teseu i, després, descoberta i rescatada pel déu Dionís.
- El Dodecanès (que significa "dotze illes"), se situa davant la costa sud-occidental de l'Àsia Menor. L'illa més important des d'un punt de vista històric és Rodes. També és important Samos, pàtria natal de Pitàgores.
- Creta, l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la mar Mediterrània. Envers els anys 3000 i 1400 aC., s'hi va desenvolupar una de les primeres civilitzacions d'Europa, la minoica (el nom deriva de Minos, el llegendari rei cretenc que fundaria aquella antiquíssima cultura). A prop de l'actual capital de Creta (la ciutat d'Heràclion, també dita Càndia [5]), encara es poden visitar les restes (no molt feliçment restaurades) del palau de Cnosos.
ÀSIA MENOR
Tota la costa occidental de la península d'Anatòlia o Àsia Menor va ser colonitzada des de molt aviat pels grecs, quedant assimilada a la cultura hel·lènica. Ciutats com Milet (pàtria de Tales, qui és considerat el primer filòsof grec) o Efes van esdevenir bressols de la civilització, especialment per la seva aportació al camp de la filosofia i de les ciències de la naturalesa.
Val a dir que aquesta presència hel·lènica en la costa anatòlica s'allarga fins ben entrat el segle XX. L'anomenat desastre d'Esmirna del 1922 i els exilis i deportacions posteriors a la Guerra grecoturca (1919-1922) van posar fi a una història de segles d'arrelament de gent d'ètnia grega en terres de l'Àsia Menor.
 |
| Colonització de l'Àsia Menor
|
MAGNA GRÈCIA
El sud d'Itàlia i Sicília va esdevenir una zona profundament hel·lenitzada, fins al punt de rebre el nom de Magna Grècia (és a dir, la "Gran Grècia") Comprendria els següents territoris:
- La costa italiana del mar Jònic, amb ciutats tan destacables com Tarent o Crotona.
- La costa italiana del mar Tirrè, amb ciutats com Nàpols i Cumes.
- L'illa de Sicília, amb ciutats com Siracusa o Agrigent, on encara avui es poden admirar espectaculars restes arqueològiques.
NOTES:
[1] Les colònies, amb independència d'on fossin fundades, també es consideraven part del món grec.
[2] Al Mediterrani oriental hi havia diverses colònies de fundació grega, com ara Massàlia, origen de l'actual ciutat francesa de Marsella. Pel que fa al territori català, ja deus saber que conservem unes importantíssimes restes arqueològiques de la colònia grega d'Empúries.
[3] Cal
tenir present, però, que la pel·lícula no reprodueix de manera del tot
fidel ni els fets històrics ni certs detalls referents a la cultura i a
la idiosincràsia dels grecs i perses del segle V aC. De fet, el film és
l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la gràfica de Frank Miller.
[4] El terme bàrbar (βάρβαρος) era emprat pels grecs per referir-se als pobles "estrangers"; és a dir, aquells que no parlaven grec. S'explica que el mot "bàrbar" originàriament voldria reproduir per onomatopeia el so inintel·ligible del parlar d'un estranger, que a orelles dels grecs sonaria com "bar-bar-bar...".
[5] Durant segles, Creta, i també les illes Jòniques, va estar sota dominació veneciana. És per això que molts topònims d'aquestes illes tenen, al costat del nom grec, un d'italià. Ho acabem de veure amb el nom d'Heràclion: Càndia és l'adaptació veneciana del nom en àrab de la ciutat (El Khandak). Quelcom semblant succeeix, per exemple, amb el nom de l'illa que en grec es diu Zakynthos (en català, Zacint): tot sovint és anomenada Zante, és a dir, pel nom que els venecians li donaren en la seva llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada