GREC: Esperits i accents. Signes de puntació

Esperits i accents

Esperit. El grec antic disposa d'un signe anomenat esperit, que se situa sobre la vocal inicial de la paraula o sobre la segona vocal si la paraula comença amb un diftong. Amb l'esperit es marca si aquesta vocal o diftong s'ha de pronunciar amb una aspiració inicial o no. Hi ha, doncs, dos tipus d'esperit:

• Esperit suau. S'escriu com una coma (o una c invertida), i no es pronuncia. Per exemple: ἀντί (que es llegeix “antí”) o αὐτός (pronunciat “autós”).
• Esperit aspre. S'escriu com una coma a l'inrevés (o una petita c), i es pronuncia amb una lleu aspiració que no arriba al so de la jota castellana; més aviat s'assemblariaa la pronuncia de la h inicial de l'anglès (him, house, horse, etc.). Exemple: ἡμέρα (llegit “heméra”), οὗτος (llegit "hútos") ^[1]. 

Pel que fa a la col·locació de l'esperit, cal tenir present el següent:

• • L'esperit apareix al'esquerra de la vocal quan aquesta és una majúscula: Ἡμέρα, Ὁδός.
  • Quan coincideixen esperit i accent sobre una mateixa vocal, primer es col·loca l'esperit i després l'accent si aquest és agut o greu (ἄμορφος, ὥσπερ); en canvi, si l'accent és circumflex, l'esperit se situa a sota de l'accent (οὗτος, ὧνος).
  • Sobre la ρ inicial va sempre un esperit aspre, que representaria la romanalla d'una antiga aspiració. Per exemple: ῥήτωρ.

Accents. El grec té tres accents: agut (´), greu (`) i circumflex (῀). Situats sobre la vocal α, els tres accents es veuen així: ά, ὰ, ᾶ.
A les notes al peu d'aquesta pàgina, et deixem unes observacions sobre la natura de l'accent grec ^[2] i sobre com són seleccionats segons el tipus de vocal i la seva col·locació ^[3]. A efectes pràctics, l'únic que has de tenir present és que pràcticament tots els mots grecs duen un accent; per tant, quan llegim el grec antic, no hauríem d'equivocar-nos mai a l'hora de situar la síl·laba tònica de les paraules.

 
Altres signes gràfics. Només perquè tinguis notícia de la seva existència, en grec hi ha altres dos signes per indicar accidents en la contracció de les vocals: l'apòstrof ^[4] i la coronis ^[5].

Signes de puntuació

A més de la coma i del punt, que són iguals que en les nostres llengües, el grec té alguns signes ortogràfics diferents. Són aquests:

• El punt volat (situat com indica el seu nom en la part superior de la línia d'escriptura i no en la part inferior). Equival al nostre punt i coma o als dos punts. Per exemple:

Σιγῶ· ἀκούω· τέλος ἀναβαίνω = “Callo; escolto; finalment pujo”.

Αὐτὸς εἶπε· εἰμι φιλόσοφος = “Ell va dir: sóc un filòsof”.

• En grec, el punt i coma és el signe de la interrogació. Per exemple: 

Ἀκούεις; = Que sents? 

Ἐστὶν ἡ μήτηρ; Que hi és la mare?

---

NOTES

[1] L'esperit aspre tot sovint ha deixat en les paraules de la nostra llengua derivades del grec una h inicial. Per exemple, ἡμέρα, que significa “dia”, dóna derivats com “hemeroteca", i el nom propi Ἕκτωρ es transcriu per "Hèctor".

[2] Sembla que l'accent del grec no era d'intensitat, com el nostre, sinó tonal; és a dir, consistia en l'elevació o depressió del to, com succeeix per exemple en les notes musicals. L'accent agut es pronunciava doncs amb una pujada del to. L'accent greu, amb una baixada del to. L'accent circumflex, amb una pujada i una baixada successiva (per això, aquest darrer només podia anar sobre una vocal llarga o un diftong: sobre una vocal breu no dóna marge a fer els dos moviment tonals). Com que nosaltres no estem habituats a aquest tipus d'accent musical, nosaltres el pronunciarem com si simplement fos un accent d'intensitat (és a dir, l'usarem per marcar la síl·laba tònica del mot).

[3] Sobre la selecció dels tres tipus d'accents:

a. L'accent agut pot anar sobre la vocal d'una de les tres últimes síl·labes d'una paraula, siguin llargues o breus. Ara bé, perquè vagi sobre l'antepenúltima, l'última ha de ser breu. Per ex.: ἄνθρωπος, 'home, ésser humà'; ἡμέρα 'dia'; ἀγαθός, 'bo'.

b. L'ús de l'accent greu es limita com a substitut de l'accent agut en síl·laba final de paraula no seguida de signe de puntuació. Per ex.: ἀγαθὸς καὶ καλός ('bo i bonic').

c. L'accent circumflex només pot anar sobre una vocal situada a l'última o la penúltima síl·laba quan aquestes siguin llargues per naturalesa. Cal afegir que només pot recaure en la penúltima si l'última és breu. Per ex.: νῆσος ('illa'), però νήσων ('de les illes').

[4] Com en català, francès, anglès i en tantes d'altres llengües, en grec existeix l'apòstrof. S'usa per indicar la desaparició (o no realització fonètica) d'una vocal a final de mot quan entra en contacte amb la vocal inicial del mot següent: κατ' αὐτόν ( < κατὰ αὑτόν), μήτ' ἐγώ (< μήτε έγώ).

[5] La coronis indica la crasi o fusió de dues paraules quan l'una acaba i l'altra comença per vocal. Té la mateixa forma que l'esperit suau, però a diferència d'aquest apareix sempre sobre una vocal no inicial: τἀγαθά (= τὰ ἀγαθά).