GREC (Fonologia): vocals diftongs i consonants

Vocals

Un fet fonamental de la fonologia del grec antic és la quantitat vocàlica, és a dir, l'existència d'una variant llarga i una altra curta per a cada vocal. En la llengua oral, els grecs marcarien clarament la diferència en la pronúncia: les vocals llargues tenien una major duració que les breus ^[1]. En l'escriptura, la distinció és representada gràficament només en el cas de les vocals e i la o: l'èpsilon (ε) i l'òmicron (ο) són breus; l'eta (η) i l'omega (ω) són llargues ^[2].

Diftongs

Tots els diftongs del grec antic eren decreixents, això és, estan formats per una vocal forta (α, ε, ο) + vocal feble (ι, υ)^[3]. Per tant, els diftongs existents en grec eren^[4]:

1. Amb les vocals fortes breus:

αι, ει, οι

αυ, ευ, ου

2. Amb les vocals fortes llargues:

ᾳ, ῃ, ῳ

( La iota dels diftongs amb vocal forta llarga s'escriu en minúscules sota la vocal, i per això rep el nom de iota subscrita. En majúscules s'escriu al costat de la vocal. En cap dels dos casos no es pronuncia).

Consonants

L'alfabet grec consta de 17 consonants, de les quals 14 són simples i 3 dobles. Les consonants simples es classifiquen en ^[5]:

1. Oclusives o mudes, anomenades així perquè no es poden pronunciar sense ajut d'una vocal. Segons l'òrgan o punt d'articulació (labials, dentals i velars o guturals)^[6] i el mode d'articulació (sordes, sonores)^[7] , es divideixen en:

   
   
   

	Labials	Dentals	Velars o guturals
Sonores	β	δ	γ
Sordes	π	τ	κ
Aspirades	φ	θ	χ

Per tal de recordar-les, resulta molt útil aquesta regla mnemotècnica que possiblement ja coneguis. Cadascuna de les següents paraules recull en ordre (labial - dental - velar) les tres oclusives que es corresponen als tres modes d'articulació:

sonores: bodega

sordes: petaca

aspirades: forcejeo (en castellà, perquè el català no té el so de la jota).

2. Líquides: λ, μ, ν, ρ

   La μ i la ν s'anomenen també nasals. Per a recordar tota la sèrie de les consonàntics líquides del grec, es pot fer servir la paraula castellana limonero.
   
   

3. Sibilant. Només en té una, la sigma, amb doble grafia segons aparegui en posició inicial o interior (σ) o en posició final (ς).
   
   

4. Dobles: ψ, ζ, ξ. Són resultat de la contracció d'una consonant oclusiva + sigma, o sigui:

ψ = labial + sigma

ζ = dental + sigma

ξ = gutural + sigma

---

NOTES

[1] No és necessari que intentis reproduir la quantitat vocàlica quan llegeixis en grec antic. D'altra banda, val a dir que la qüantitat vocàlica és un tret fonològic conegut per altres llengües antigues (com ara el llatí i el sànscrit) i modernes (cas de l'hongarès i, en part, l'anglès i l'alemany). Val a dir que el grec modern ja no fa distinció entre vocals llargues i breus.

[2] Si volem diferenciar la quantitat en la grafia de l'alfa, la iota o la ípsilon, hem d'utilitzar un signe convencional, també emprat en llatí: Una ratlla horitzontal (anomanat macron) sobre la vocal llarga ( ¯ ) i un semicercle ( ˘ ) sobre la vocal breu.

[3] Com que es tracta de formants de diftongs, és més apropiat referir-se a aquestes ι υ no com a vocals, sinó com a semivocals. Tanmateix, aquesta és una qüestió bàsicament terminològica; no cal que li donis més importància.

[4] Caldria incloure a l'elenc el diftong υι, que d'altra banda no és present en gaires paraules.

[5] En aquest moment del curs, no cal que t'aprenguis de memòria la classificació de les consonants. Si que ho necessitaràs, però, quan s'estudiï la tercera declinació i el futur d'indicatiu. 

[6] El punt o òrgan d'articulació ve definit pel lloc en què l'aire projectat en pronunciar l'oclusiva es troba amb un obstacle: als llavis (labials), a les dents (dentals) o al vel del paladar (velars). En la tradició gramatical, no és estrany que les velars s'anomenin, també, guturals.

[7] És sonor tot fonema en l'articulació del qual participen les cordes vocals. És sord el fonema que s'articula sense la intervenció de les cordes.