Sobre la pronúncia del grec modern

Sistema vocàlic:

1. El fet més notable en l'evolució fonètica del grec antic al modern és un fenomen conegut com a iotacisme. En un moment no del tot precís de la història de la llengua grega, el iotacisme comporta que tot un plegat de vocals i diftongs passin a articular-se com la iota, és a dir, amb el so d'una i. Concretament, van quedar afectats pel iotacisme les vocals η, υ i els antics diftongs ει, οι, ιυ. Per tant:
   • Ειρήνη ('pau') es pronuncia 'iríni'.
   • Οικογένεια ('família') es pronuncia 'icoyénia'
   • Ημιυπόγειο (semisoterrani') es llegeix 'imipóyio'. 
     
     
2. Es van perdre les quantitats vocàliques, de manera que en grec modern no es fa cap diferència en la pronúncia de les vocals ο i ω.
   
   
3. El diftong ou se segueix pronunciant com [u], com presumiblement ja succeiria en grec clàssic. En canvi, l'antic diftong αι es monoftonga i s'articula com una vocal e (per exemple Αίγυπτος = 'éguiptos').
   
   
4. Els diftongs αυ i ευ consonantitzen el seu element semivocàlic i passa a pronunciar-se com una [f] davant de consonant sorda i com una [v] davant de consonant sonora o vocals. Exemples:
   • Eυαγγέλιο ('evangeli') = 'evanguélio'; ρεύμα ('corrent') = 'révma', εύκολος ('fàcil') = 'éfkolos'.
   • θαύμα ('meravella') = 'závma', αυτό ('això') = 'aftó.
     
     
5. Es perd l'aspiració inicial que en l'escriptura era assenyalada per l'escrit aspre. De fet, el sistema d'accentuació a hores d'ara d'ús més comú en grec modern no grafia els esperits, i redueix els tres antics accents gràfics a un de sol (el qual marca la síl·laba tònica de tota les paraules menys dels monosíl·labs ^[1]). 

Sistema consonàntic:

1. La consonant γ té dues diverses articulacions segons la vocal que dugui al darrera: davant de α, ο, ου conserva el so del grec clàssic (oclusiva velar sonora, com al català gat, gos o gust). En canvi, davant de les vocals amb so e o i, tenen una articulació més o menys propera a la de la semiconsonant castellana y (exemple, γερμανός es pronunciaria com en cast. 'yermanós'; Γιώργος, com en cast. 'Yórgos').
   
   
2. La consonant χ es pronuncia com la j castellana quan va seguida de les vocals α, ο, ου. Quan la trobem davant dels sons vocàlics e i i , la seva articulació és més suau que la de la j de l'espanyol castellà estàndard.
   
   
3. La major part de les consonants oclusives sonores van passar a articular-se com a africades. Així, les grafies β ι δ en grec modern representen, respectivament, el so [v] i [δ] ^[2]. Per tant, Βουλγαρία es pronuncia 'vulgaría'; δαίμονας s'articula 'δémonas'.
   
   
4. Paral·lelament, el grec va haver de trobar la manera de representar les consonants oclusives sonores que es conservaven en alguns mots patrimonials o que havien estades introduïdes a través d'estrangerismes. Es va recórrer a l'ús de dígrafs. μπ per representar el so de [b] (ex: μπάλα = 'bála'), ντ per al so de [d] (ex: ντομάτα = 'domáta') i γκ per al fonema [g] (ex: γκολ = 'gol'). 
   
   
5. D'altres vegades, en els grups μπ i ντ es pot pronunciar també el seu primer element nasal. Per exemple: Όλυμπος (='ólimbos'), πέντε ('pénde').
   
   
6. La consonant ζ es pronuncia com una essa sonora. ζωή es llegiria com el català 'zoí'. El grup τσ σ'articula ts (ex: βιολοντσέλο ) 'violontsélo') i τζ, com el grup tz del català (ex: τζατζίκι = 'tzatzíki') ^[3].
   
   
7. Com ja passava en grec clàssic, també s'articula amb so nasal el primer element dels grups intervocàlics γγ, γκ i γχ. Exemples: Αγγλία (= 'anglía'), έλεγχος ('élenjos' amb pronunciació castellana de la j).
   
    

---

NOTES

[1] Les paraules monosil·làbiques només poden dur accent per raons diacrítiques.

[2] Similar a la consonant inicial del mot anglès this, o a la d intervocàlica del català roda.

[3] També s'usa el dígraf τζ per traslladar el so fricatiu palatal d'estrangerismes com ara τζιν (= angl. 'jean').