TIPUS DE DISCURSOS
El grec Anaxímedes de Làmpsac va proposar una classificació tripartita dels discursos retòrics que després adaptaria Aristòtil (s. IV aC) en la seva famosíssima Art retòrica. En destria tres gèneres:
A Roma, a les escoles de retòrica, els joves que es formaven com a oradors aprenien a elaborar tres tipus de discursos:
- Gènere judicial o forense: Són discursos de contingut jurídic que s'efectuen davant d'un jutge o tribunal. S'ocupen d'accions passades i els valora un jutge o un tribunal que s'encarregarà d'establir el que és just o injust en el relat de l'orador.
- Gènere deliberatiu o polític: són discursos coebuts per a ser pronunciats davant d'una assemblea, organisme o institució a fi de defensar una determinada postura política.
- Gènere demostratiu o epidíctic: S'ocupen de fets passats i s'adrecen a un públic que no té capacitat d'influir sobre aquest flets,sinó només d'assentir o dissentir en relació a allò exposat i d'apreciar la forma com ha estat exposat. Els discursos d'aquest gènere es decanten en dues tipologies contraposades: l'encomi i el vituperi.
A Roma, a les escoles de retòrica, els joves que es formaven com a oradors aprenien a elaborar tres tipus de discursos:
- Judicials (genus iudiciale). Per a ser pronunciats davant d'un jutjat a fi de defensar o incriminar un acusat. Si eren discursos en defensa d'algú s'anomenaven orationes pro; si són contra algú, es deien orationes in (1).
- Polítics (genus deliberatiuum). Per a ser pronunciats en una assemblea política i amb l'objectiu d'influir sobre els membres d'aquesta institució.
- Un tercer tipus de discursos prou important a Roma eren aquells relacionats amb certes cerimònies religioses. En destaca dins el genus laudatiuum els discursos funeraris (laudationes funebres), destinats a enlatir la persona i l'obra d'un difunt insigne durant els seus funerals.
Clarament es veu com aquestes tres classes de discursos es corresponen a les tres categories catalogades per Aristòtil. Els discursos laudatoris fúnebres formarien part del gènere demostratiu o epidíctic.
Per una altra part, tots els discursos, independentment del seu gènere, procuraven bé defensar bé atacar algú o algun posicionament o idea. Això explicaria perquè amb el pas del temps a l'escola retòrica els joves romans seran entrenats en dues modalitats de discurs, la suassoria i la controuersia (2), amb l'objectiu d'aprendre a defensar i/o rebatre qualsevol tema o qüestió.
ESTILS O ESCOLES RETÒRIQUES: ASIANISME I ATICISME
A Roma, durant l’època clàssica (a partir del segle II aC), hi ha dues grans escoles que defensen formes diferents de fer discursos:
Ciceró, tot i seguir l’escola asiàtica de jove (3), ja de gran va tendir a simplicar la seva expressió, acostant-se d'aquesta manera a l'estil aticista. Aquest estil propi dels discursos ciceronians de maduresa, a mig camí entre els extrems asianista i aticista, de vegades s'anomena rodi, atès que Ciceró assuajaria el seu asianisme per influència de l'orador grec Moló de Rodes (també dit Apol·loni Moló) (4).
LES CINC PARTS DE LA RETÒRICA
A banda de dedicar-se a la retòrica (és a dir, a l'elaboració de discursos), Ciceró també va teoritzar sobre aquesta disciplina. El seu tractat De Oratore (Sobre l'orador), explica que la t'ecnica oratòria consta de cinc parts:
LES QUATRE PARTS DELS DISCURS
(1) Oratio és el mot llatí per a "discurs".
(2) Se n'ha parlat al capítol l'oratòria després de Ciceró.
(3) En dues obres de Ciceró sobre retòrica (Brutus i Orator, ambdues de l'any 46 aC), autor es defensa dels atacs rebuts dels aticistes.
(4) A partir del segle II aC l'illa grega de Rodes esdevé el més imporant centre cultural de la Mediterrània oriental, destacant entre d'altres camps en la retòrica. L'escola retòrica ròdia proposaria un estil proper a l'asianisme, però més moderat. Ciceró ja coneixeria aquesta tendència arran de l'estada de Moló a Roma, entre els anys 87-81 aC. Posteriorment, quan Ciceró tenia 28 anys, féu un viatge a Grècia durant el qual es deturà a Rodes i estudià amb el mestre Moló; aquest seria el punt d'inflexió a partir del qual l'estil de Ciceró se suavitza.
Per una altra part, tots els discursos, independentment del seu gènere, procuraven bé defensar bé atacar algú o algun posicionament o idea. Això explicaria perquè amb el pas del temps a l'escola retòrica els joves romans seran entrenats en dues modalitats de discurs, la suassoria i la controuersia (2), amb l'objectiu d'aprendre a defensar i/o rebatre qualsevol tema o qüestió.
ESTILS O ESCOLES RETÒRIQUES: ASIANISME I ATICISME
A Roma, durant l’època clàssica (a partir del segle II aC), hi ha dues grans escoles que defensen formes diferents de fer discursos:
- Asiàtica o asiànica: partidària d’un estil exuberant, de períodes llargs i grandiloqüents (es podria establir un paral·lelisme, mutatis mutandis, amb l’anomenada poesia culteranista del Segle d’Or espanyol). Pel que fa a la posada en escena de l'orador, també es tendia a la pompositat i es lliurava a un dramatisme un punt exacerbat. Rep el nom perquè seguia l'estil de l'oratòria grega desenvolupada a les ciutats gregues de l'Àsia menor. Fins a l’arribada de Ciceró, el seu màxim representant va ser Hortensi (114-50 aC).
- Àtica (o neoàtica) o aticista: defensava l’austeritat i la sobrietat en l'expressió (en aquest aspecte es podria assimilar a la poesia conceptista de l’esmentat Segle d’Or) i, també, en la posada en escena del discurs. Prenien com a model l'estil de certs escriptors i oradors de l'època clàssica (per exemple Lisias, el rètor atenès del s. V-IV aC). Sobresurten les figures de M. Juni Brutus (85-42 aC) i Licini Calb (ca. 82-47 aC), amic del poeta Catul.
Ciceró, tot i seguir l’escola asiàtica de jove (3), ja de gran va tendir a simplicar la seva expressió, acostant-se d'aquesta manera a l'estil aticista. Aquest estil propi dels discursos ciceronians de maduresa, a mig camí entre els extrems asianista i aticista, de vegades s'anomena rodi, atès que Ciceró assuajaria el seu asianisme per influència de l'orador grec Moló de Rodes (també dit Apol·loni Moló) (4).
LES CINC PARTS DE LA RETÒRICA
A banda de dedicar-se a la retòrica (és a dir, a l'elaboració de discursos), Ciceró també va teoritzar sobre aquesta disciplina. El seu tractat De Oratore (Sobre l'orador), explica que la t'ecnica oratòria consta de cinc parts:
- Inuentio: recerca d’arguments apropiats i probatoris.
- Dispositio: art de distribuir aquests arguments en un ordre idoni.
- Elocutio: recerca de l’expressió formal, les paraules i les figures més convenients.
- Memoria: tècnica per memoritzar l'ordre dels temes, dels arguments i de les frases del discurs.
- Actio: tot allò relacionat amb la posada en escena del discurs, tenint en compte tant la dicció com la gesticulació.
Aquí tens el passatge de Sobre l'orador en el qual Ciceró cataloga i defineix aquestes cinc parts de l'art oratòria:
[...] que primerament hagués de descobrir el que diria, tot seguit distribuir i acordar la matèria trobada, no solament amb ordre, ans també amb pes i seny, llavors encara vestir-la i agençar-la d’estil, després tancar-la a la memòria, a la fi, pronunciar-la amb dignitat i gràcia, encara havia après i sabia que, abans d’encetar la matèria, al començament, calia atreure les voluntat dels oients, tot seguit mostrar l’assumpte, després establir la controvèrsia, llavors confirmar el que ens proposéssim, posteriorment refutar el que es contradiria, i al cap darrer del discurs, amplificar i realçar el que és a favor nostre, i el que és favorable als adversaris afrevolir [= afeblir] i rompre.
LES QUATRE PARTS DELS DISCURS
De nou Ciceró, al De oratore (Sobre l'orador), estableix quines són les quatre parts de què s'ha de compondre tot bon discurs:
- Exordium (exordi o introducció): presentació introductòria del tema que es tractarà. L'exordi també ha de servir perquè l'orador es guanyi la simpatia del públic (d'això se'n diu la captatio benevolentiae).
- Narratio (narració): exposició de forma clara i breu d'allò sobre què es parlarà
- Argumentatio (argumentació): s'aporten arguments favorables a la tesi que es pretén defensar (confirmatio) i es rebaten els possibles arguments de la part contrària (refutatio).
- Peroratio (conclusió): és la part amb què es clou el discurs. Es presenta un resum dels elements més importants del que s'ha exposat (enumeratio) i, finalment, es fa una darrera temptativa per commoure jutges i auditori a fi d'atraure'ls a la causa defensada (amplificatio).
(1) Oratio és el mot llatí per a "discurs".
(2) Se n'ha parlat al capítol l'oratòria després de Ciceró.
(3) En dues obres de Ciceró sobre retòrica (Brutus i Orator, ambdues de l'any 46 aC), autor es defensa dels atacs rebuts dels aticistes.
(4) A partir del segle II aC l'illa grega de Rodes esdevé el més imporant centre cultural de la Mediterrània oriental, destacant entre d'altres camps en la retòrica. L'escola retòrica ròdia proposaria un estil proper a l'asianisme, però més moderat. Ciceró ja coneixeria aquesta tendència arran de l'estada de Moló a Roma, entre els anys 87-81 aC. Posteriorment, quan Ciceró tenia 28 anys, féu un viatge a Grècia durant el qual es deturà a Rodes i estudià amb el mestre Moló; aquest seria el punt d'inflexió a partir del qual l'estil de Ciceró se suavitza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada