LITERATURA - Oratòria (1): l'art oratòria a Roma

L'ENSENYAMENT DE LA RETÒRICA A ROMA

A Roma, l’ensenyament superior (el que avui dia diríem l’ensenyament universitari) es feia a les escoles de retòrica. El rhetor completava l’educació impartida pel magister i el grammaticus. Ensenyava als seus deixebles la tècnica de l’oratòria o retòrica, és a dir, el complicat sistema de regles i procediments tradicionals per parlar en públic que ja havien posat en pràctica els antics sofistes grecs. En aquestes escoles els alumnes componien, memoritzaven i recitaven discursos sobre temes ficticis. El rhetor no només corregia el contingut, sinó també la pronúncia, el to de la veu, la gesticulació i els defectes que pogués observar. L’art de parlar bé en públic era conditio sine qua non en una societat com la romana. Així doncs, tots els futurs advocats i polítics passaven per les escoles de retòrica.

Els joves completaven la seva formació sentint els oradors al fòrum, fins que l’arribada de l’imperi acabà amb les rivalitats electorals i les campanyes de captació de vots, amb la qual cosa va minvar l’activitat oratòria. L’oratòria necessita d’un clima democràtic per créixer.

PRINCIPALS ORADORS ROMANS

És en bona mesura gràcies a Ciceró que podem reconstruir la història de l'oratòria romana des dels seus inicis fins als temps d'aquest autor (segle I aC). A la seva obra Brutus, Ciceró fa un recorreguts pels principals autors del gènere, de molts dels quals a penes sabem el nom i allò que Ciceró ens explica d'ells.

A) Dels primers grans oradors romans només en conservem els noms i alguns fragments. Podem afirmar que l’oratòria romana anterior al segle II aC ens és pràcticament desconeguda. Entre els noms que destaquen abans d’aquesta data es troba el d'Api Claudi el Cec (s. IV-III aC), a qui s'atribueix un discurs públic contra la proposta de pau amb Pirros II, el rei de l'Èpir que estava en guerra contra Roma.

De fet, es considera que l’oratòria com a gènere literari comença amb Marc Porci Cató (també conegut com Cató el Censor o Cató el Vell, 234-149 aC), car seria el primer autor a deixar per escrit una colecció dels seus discursos. El gènere es va anar configurant al llarg del s. II aC fins a atènyer el seu moment àlgid al s. I aC amb la figura de Ciceró. 

B) Aquesta consolidació de l’oratòria o retòrica romana s'explica en part pels canvis que experimenta la societat romana al segle II aC: es sofistica la vida política i l'aparell judicial, amb l'establiment de jurats més amplis i amb més competències. Paral·lelament, durant el segle II aC la cultura romana s'amara d'influències hel·lèniques, de manera que en els àmbits del coneixement i de les lletres tot allò grec esdevé un model a imitar per als romans. També en el camp de la retòrica s’acomplí l’afirmació d’Horaci: Graecia capta ferum uictorem cepit et artes intulit agresti Latio (Epist. II, 1, 156-157), “Grècia, sotmesa, sotmeté el seu soberg vencedor i introduí les arts en el feréstec Laci”.  

Al segle II aC, hi trobem dos brillant oradors: Marc Porci Cató i Publi Corneli Escipió.

• Del primer, Ciceró va arribar a llegir-ne més de 150 discursos. Cató el Vell tenia una concepció moralista de l’oratòria, que va plasmar a la seva definició de l’orador com a uir bonus dicendi peritus ("un home bo - o decent - expert a parlar"). D'un altre precepte catonià (rem tene, uerba sequentur: "tingués la idea; després vindran els mots") se'n desprén que aquest orador donava més importància a la força d'allò que defensava, en tant cosa certa i justa, que no a la complexitat de l'expressió: els discrusos havien de convéncer per defensar la veritat, no per la seva exhuberància formal.
• El segon, Corneli Escipió, posseïa una oratòria fina, elegant i senyorial.

Uns altres oradors anteriors a Ciceró foren Gai Leli, Servili Sulpici Galba (el millor orador del seu temps, segons Ciceró), Quint Metel Macedònic, i els germans Gai i Tiberi Grac. De finals del segle II (morts ja dins del segle I, quan Ciceró era un adolescent) són Marc Antoni (que no s'ha de confondre amb el lloctinent de Juli Cèsar) i Luci Licini Cras.

C) A inici del segle I aC, s’havien creat a Roma les condicions favorables per al floriment de l’oratòria. Aleshores la màxima estrella del fòrum romà era Quint Hortensi (114-50 aC); si més no, fins que fou eclipsat per Ciceró, que esdevindria la figura més important de l’oratòria romana.

L'ORATÒRIA DESPRÉS DE CICERÓ

«A partir d’August desapareixen les condicions que havien produït una eclosió oratòria d’alta volada i desapareixen, amb elles, els gran oradors. La causa profunda de la mort de l’oratòria a Roma en l’època imperial no és altra que la “desaparició de la llibertat política”… Els emperadors assumeixen el poder total i queden abolits, de fet, els drets polítics dels ciutadans. La vida política de Roma, que es desenvolupava al fòrum, desapareix. S’acaben les rivalitats electorals, les campanyes dels candidats, les reunions públiques en les que es fogueja l’orador en busca de sufragis i de glòria. Las vida política llangueix i mor, i l’oratòria romana, que necessitava respirar l’aire de la llibertat, mor per asfixia» (A. Holgado Redondo, en L. Gil (ed.), Temas de COU. Latín y griego, Madrid, Gredos, 1978, p. 356).

Certament, amb l'esgotament del sistema republicà i la irrumció d'August en l'escena política romana, l'exercici de la retòrica queda desprovist d'un escenari propici per continuar el seu natural desenvolupament. llavors la vella eloquentia esdevé declamatio, ja que es retira del fòrum per instal·lar-se a l’interior de les escoles. Aquests ensenyaments escolars, en no poder contrastar-se amb la realitat, cara al públic del carrer, esdevenen cada vegada més artificials, caient en l'amanerament i l’afectació.

En aquest context, els exercicis que es fan a les escoles es divideixen entre controversiae i suasoriae.

• La suassoria (del verb llatí suadeo, “persuadir”) era un discurs propi dels principiants i consistia a redactar una consulta imaginària dirigida a algun personatge històric que havia de prendre una decisió important: per exemple,  “Agamèmnon delibera sobre si ha d’immolar la seva filla Ifigenia”, “Ciceró delibera sobre si ha de sol·licitar el perdó a Marc Antoni”, etc.
• La controuersia pertanyia a un estadi més avançat i acostumava a tenir un contingut jurídic. Eren debats de lleis en oposició, de raons jurídiques en favor i en contra. Els casos presentats a debat eren gairebé sempre complicats i rebuscats.

En aquesta e`poca trobem dues  importants obres sobre preceptiva retòrica: la Institutio oratoria (Educació oratòria, en 12 llibres) del mestre de retòrica d’origen hispà M. Fabi Quintilià (ca. 35 – 100 dC.) i el Dialogus de oratoribus (El diàleg dels oradors) de Corneli Tàcit (ca 55 – 120 dC).

Pel que estrictament fa a la literatura de caire retòric, es posen de moda els discursos elogiosos del poder, anomenats panegírics. Destaca el Panegíric de Trajà obra de Plini el Jove (62 – ca 114 dC).