LITERATURA - Èpica

EL GÈNERE ÈPIC EN L'ANTIGUITAT GRECOROMANA

El Diccionari normatiu de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) defineix l’èpica com un gènere literari “que narra, generalment en vers i en un estil elevat, els fets d’herois d’altre temps”. Aquesta “moderna” definició del gènere descansa principalment sobre criteris temàtics (literatura que narra fets il·lustres del passat), deixant en cert segon terme els aspectes formals i estilístics (generalment en vers i en un estil elevat).

És ben cert que si pensem en les principals obres èpiques de tots els temps i totes les cultures, la temàtica heroica es mostra com la dominant.

Recordem algunes d’aquestes obres:

• El poema de Gilgameś, d’origen sumeri, narra les proeses de Gilgameś, rei d’Uruk.
• El Mahābhārata indi, redactat en llengua sànscrita, relata les lluites entre els llinatges dels Kauraves i els Pandaves.
• La Cançó de Roland, epopeia escrita en francès medieval, explica la desfeta militar de la rereguarda de Carlemany, dirigida pel Roland, en el pas de Rencesvalls.
• El poema de Mio Cid versa sobre les gestes d’aquest conqueridor castellà per terres hispàniques.
• El cant dels Nibelungs és una epopeia germànica, redactada cap a inicis del s. XIII, i s’articula al voltant de la mort de Sigfrid i la posterior venjança de la seva esposa, Crimilda, sobre els assassins de l’heroi.

Però aquesta definició a partir de la temàtica heroica i bèl·lica no esgota la realitat del gènere en les literatures grega i llatina de l’Antiguitat. Per bé que seria prou adequada per definir les dues grans epopeies d’Homer (la Ilíada i l’Odissea), poc té a veure amb el segon gran autor d’èpica grega, Hesíode, que compta entre les seves obres una peça com Els Treballs i els Dies (Ἔργα καὶ ἥμεραι), un vast poema que essencialment versa sobre les tasques dels camperols al camp. La temàtica bèl·lica deixa pas a la didàctica; i tanmateix per als grecs no hi havia cap dubte a considerar que l’obra pertanyia al gènere èpic tant com les epopeies heroiques d’Homer.

Què, doncs, determinava, per als grecs, que una obra pertanyés al gènere èpic? L’adscripció genèrica sobretot venia donada per qüestions formals: el tipus de llenguatge emprat (elevat) i el tipus de vers usat (l’anomenat hexàmetre dactílic o hexàmetre èpic). I el mateix vandrà per als autors romans ⁽¹⁾.

EL GÈNERE ÈPIC EN LA LITERATURA LLATINA: DES DELS ORÍGENS FINS A VIRGILI

És ben sabut que la literatura romana neix sota la inspiració i, en bona mesura, a imitació de la grega. El gènere èpic no en serà cap excepció. Si els grecs consideraven Homer el pare de la seva literatura^{( 2)}, l’obra més antiga conservada (encara que fragmentàriament) de la literatura llatina és una traducció de l’Odissea homèrica ⁽³⁾, escrita sense massa art ni gràcia per Livi Andronic (Livius Andronicus, ca. 285-204 aC), un grec de la Magna Grècia que es guanyava la vida a Roma fent de mestre de lletres ⁽⁴⁾. Encara en època arcaica, Nevi (Gneus Naevius, 264-201 aC) va escriure La Guerra Púnica (Bellum Poenicum), una epopeia on, a banda de relatar-se els orígens llegendaris de Roma, s’explicaven en to èpic els fets més importants succeïts en el decurs de la primera guerra púnica, en la qual l’autor havia pres part com a soldat. Finalment, Enni (Quintus Ennius, 239-169 aC) és conegut perquè, en la seva obra els Annals (Annales), fou el primer a adaptar a la llengua llatina el vers èpic grec (l’hexàmetre).

Aquests tres autors arcaics (s. III-II aC) i els fragments que es conserven de les seves obres, representen la prehistòria de l’èpica llatina. Serà en època clàssica que el gènere ateny la seva plena maduresa, quan Virgili (Publius Vergilius Maro, 70-19 aC) escriu l’Eneida, el gran poema èpic dels romans. 

---

NOTES:

(1) Val a dir que els primers testimonis escrits de poesia èpica llatina (Livi Andronic i Nevi) no eren escrits en hexàmetres dactílics (vers d’origen grec), sinó en versos saturnis, un patró mètric itàlic. Com s’explica més endavant, la introducció i adaptació de l’hexàmetre en l’èpica llatina sembla una innovació d’Enni.

(2) És força corrent en moltes tradicions literàries que l’obra fundacional pertanyi al gènere èpic. Reprenent alguns dels exemples apuntats al subcapítol precendent: el Poema de Gilgameś enceta la literatura mesopotàmica; la Cançó de Roland i el Poema de Mio Cid inauguren, respectivament, les literatures francesa i castellana; etc.

(3) L’obra de Livi Andronic es coneix amb el títol llatí d’Odussia. Els pocs fragments que se’n conserven no deixen clar si es tractava d’una traducció total o parcial del poema homèric.

(4) Hi ha qui defensa, i no sense arguments força sòlids, la hipòtesi de l’existència d’una èpica llatina anterior a la traducció de Livi Andronic. Es tractaria d’una èpica oral, que d’alguna manera es manifestaria en les lloances als difunts recitades durant els funerals d’homes insignes (els elogia o “elogis fúnebres”) o en poemes laudatoris que serien recitats pels participants dels banquets a fi d’enaltir les gestes militars dels prohoms romans. Aquestes darreres composicions són els anomenats carmina conuiualia o “poemes de banquet” dels quals en parlen Ciceró (a Tusculanae disputationes, IV, 2, 3,on recull una notícia que havia llegit als Orígens de Cató) i Varró (De vita populi Romani, 77, 2). Ambdós passatges es poden llegir a la selecció de textos que tens al final d'aquest llibre (textos A i B).