LITERATURA - Ciceró (1): biografia i obra

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) fou un polític, orador i escriptor de finals de l'època republicana. Es tracta d'un personatge de complexa personalitat i de difícil valoració pel que fa a la seva tasca política i, de vegades, al seu capteniment i consistència moral. Ara bé, tot i aquestes reserves que alguns puguin tenir a l'hora de valorar-lo com a persona i com a polític, és del tot inqüestionable la seva qüalitat com a intel·lectual i home de lletres. Fou un excepcional orador i escriptor, al qual devem en bona part el model de la prosa llatina clàssica.

En aquest capítol presentarem, primer, la seva vida. Tot seguit, n'analitzarem l'obra literària, organitzada en en els quatre gèneres que va conrear:

• discursos polítics i judicials
• tractats i textos sobre l'art retòrica
• textos de caire filosòfic
• epistolaris o col·leccions de cartes adreçades a amics i familiars

BIOGRAFIA

Marc Tul·li Ciceró va néixer l'any 106 aC a Arpínum, una petita ciutat del Laci situada al sudest de Roma ⁽¹⁾. Provenia d'una familia de terratinents de província; membres de l'ordo equester ⁽²⁾, amb prou diners i bon nom, però que pel seu origen no formaven part de la classe senatorial. El pare de Ciceró es preocupà perquè els seus fills (Marc i Quint) rebessin una optima educació: La família es traslladà a Roma a la capital, on Ciceró pogué estudiar dret, eloqüència i filosofia. Comptà entre els seus mestres els millors oradors (Marc Antoni i Licini Cras) i juristes (Q. Muci Escèvola el Pontífex) del moment ⁽³⁾. Com solia ser habitual entre el joves romans de classe benestant, va completà la seva formació amb un viatge a Grècia: L'any 79 Ciceró (acompanyat pel seu germà, un cosí, el seu amic Àtic, Marc Corneli Pisó i el filòsof estoic Diodot) inicià el seu particular grand tour, que el dugué especialment a Atenes⁽⁴⁾ i Rodes (allí freqüentà l'escola del mestre de retòrica Moló), i en el decurs del qual, a banda d'estudiar amb els millors mestres locals, perfeccionarà el seus coneixements de la llengua grega i s'amararà de cultura hel·lènica.

Quan tornà a Roma, participà com a fiscal en el procés de la República contra Verres, un governador corrupte de Sicília. Els seus discursos contra Verres li feren guanyar gran fama com a orador. Serà aquest l'inici d'una fulgurant carrera política: als 31 anys fou anomenat qüestor a Sicília; als 37, edil a Roma; als 40, pretor; i, finalment, atenyé el càrrec de cònsol l'any 63 aC, com a candidat del partit senatorial.

Aquest fet cobra importància si atenem a l'origen del personatge. El càrrec de cònsol, la magistratura suprema a Roma, normalment era ocupat per membres de la classe patrícia. Així, quan Ciceró assoleix aquesta dignitat, esdevé un homo nouus (terme utilitzat a Roma per a designar al primer d’una família que obté una magistratura curul ⁽⁵⁾, i en particular el consolat). A aquest mèrit cal afegir, a més, que va fer la carrera administrativa o cursus honorum (va ocupar successivament els càrrecs de qüestor, pretor i cònsol) suo anno, és a dir, a l’edat més primerenca que la llei permetia. I tot això ho féu gràcies a la seva visió estratègica, que el va portar a convertir-se en el gran defensor de l'oligarquia senatorial que el recolzava i promovia.

Essent cònsol en exercici, va haver de fer front a la conspiració de Catilina contra la República. Aquest fet marcà l'inici de la fi de la seva carrera política: els seus enemics li van retreure l'excessiva duresa i fins i tot certa il·legalitat en la seva actuació política per sufocar la conspiració (de la qual, si hagués prosperat, ell mateix n'hauria estat víctima). D'altra banda, amb motiu d'aquest procés Ciceró va escriure uns dels seus meus reeixits discursos, coneguts com les Catilinàries.

Cal tenir present que a Ciceró li va tocar viure una època de grans convulsions internes. Durant el darrer mig segle de la República, s'encadenen tota una sèrie de fets que, d'una manera o una altra, marcaran la seva vida:

• Guerra Social (91-88 aC).
• Lluites entre Mari i Sul·la (88-79 aC).
• Rebel·lió d’Espàrtac (74-71 aC).
• Guerra contra els pirates cilicis (67 aC).
• Conjuració de Catilina (63 aC).
• Guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-45 aC).

Potser el moment més complicat en la carrera política de Ciceró fou la constitució del primer triumvirat entre Cèsar, Pompeu i Cras. Com a represàlia a alguna de les decisions preses durant el seu consolat (com ara la condemna a mort sense judici d'alguns conxorxats amb Catilina), Ciceró va ser condemnat a l'exili per l'acció d'un patrici romà amb qui estava fortament enemistat, Clodi Pulcre, i amb la connivència dels tres triumvirs. Passà poc més d'un any a Dirràquium (58 aC). En tornar a Roma, semblava que la seva carrera política podria repuntar: l'any 51 aC fou nomenat governador de la província de Cilícia (a l'Àsia menor).

Anys més tard, les tensions entre dos dels triumvirs (Cèsar i Pompeu) abocaren la República en una cruenta guerra civil: Ciceró, després de algunes vacil·lacions (vid. Epistoles a Àtic VIII, 3, 1-4, a l, parcialment traduïda al capítol 5.1 d'aquest llibre), va acabar alineant-se al costat de Pompeu, com va fer la major part de la classe senatorial. La victòria de Cèsar (batalla de Farsàlia, 49 aC), que d'altra banda sempre s'havia mostrat generós amb Ciceró, suposà l'allunyament definitiu d'aquest de la vida política. Des d'aleshores i fins a la seva mort, visqué en retir i plenament dedicat a la creació literària.
L'any 45 aC fou especialment difícil per a Ciceró: a més de veure com es complicava la situació política a Roma i com ell anava quedant-ne al marge, va haver de sofrir la mort de la seva filla Túl·lia. Tot plegat devia sumir-lo en un estat de introspectiu i de reflexió vital que explica, en part, la gestació del gruix del que coneixement com les seves obres filosòfiques. A part d'una consolatio adreçada a ell mateix amb motiu de la mort de la filla ⁽⁶⁾, va escriure aleshores els seus celebèrrims tractats sobre la vellesa (De senectute) i l'amistat (De amicitia), sobre els límits del bé i del mal (De finibus bonorum i malorum) i les Discussions tusculanes (vid. el capítol Obra (3): textos filosòfics).
La mort de Cèsar (44 aC), però, fa que -de nou- Ciceró es posicionés en el panorama polític. Dues figures es disputaven la successió del Dictador, Octavi, fill adoptiu de Juli Cèsar, i Marc Antoni, qui fou lloctinent del dictador. Bo i volent congraciar-se amb Octavi ⁽⁷⁾, Ciceró escrigué i pronuncià una sèrie de discursos coneguts com les Filípiques: en ells atacà durament Marc Antoni. Quan poc després Octavi i Marc Antoni decidiren unir-se en el segon triumvirat, sembla que aquest imposaria la mort de Ciceró com una de les condicions de l'aliança que s'estava negociant. Ciceró va morir l'any 43, a l'edat de 64 anys, assassinat pels soldats de Marc Antoni. Les seves mans i el cap foren tallats i exposats als rostra del fòrum, la tribuna des de la qual tantes vegades l'orador s'havia adreçat, amb els seus discursos, al poble de Roma.



OBRA: DISCURSOS

L’oratòria de Ciceró omple els últims 40 anys de la República romana. Fou el més gran dels oradors romans. Els seus discursos es divideixen en judicials o forenses, pronunciats davant d’un tribunal com a advocat defensor (apareixen encapçalats per la preposició pro = “en defensa de…”) o acusador (in = “contra…”) i polítics, pronunciats en el Senat o en el fòrum, igualment en defensa o en contra d'algú.


Actualment en conservem 58 discursos sencers, i tenim notícies i fragments d’altres perduts.

Els tres més importants són les Verrines, les Catilinàries i les Filípiques. Tots tres reflecteixen etapes capitals de la vida de Ciceró: els seus inicis com a advocat, el cim del seu poder polític i de la seva influència, i finalment el final de la seva vida.

a) In C. Verrem (les Verrines) (70 aC). Discursos escrits contra Gai Verres, qui havia estat governador de Sicília. Ciceró el va acusar de corrupció: se li imputava l'apropiació indeguda d'obres d'art i la imposició de  taxes il·legals als ciutadans de Sicília. Aquesta obra en realitat està formada per set discursos, tot i que només va arribar a pronunciar públicament els dos primers, atès que Verres va fugir de Roma. Amb aquests discursos un jove Ciceró es va donar a conèixer com a advocat i brillant orador.

b) In L. Catilinam (conegut amb el nom de les Catilinàries), són quatre discursos escrits l’any 63 aC en descobrir-se el complot de Catilina per donar un cop d’Estat. Ciceró, que aquell any era cònsol, va acabar amb el  complot i en va escriure aquests discursos d'acusació contra el seu instigador (tot i que només va arribar a llegir-ne el primer). Aquesta obra va ser escrita quan Ciceró es trobava al punt àlgid de la seva carrera política.

c) In M. Antonium orationes Philippicae (les Filípiques) (44-43 aC).  Col·lecció de catorze discursos contra Marc Antoni. El nom de l’obra és un homenatge a Demòstenes i a titol dels discursos que  aquest orador atenès pronuncià contra el rei Filip II de Macedònia. Escrits per Ciceró al final de la seva vida, van provocar el seu assassinat a mans dels sicaris de Marc Antoni.

D’altres discursos de Ciceró són:

d) Pro lege Manilia (també conegut amb el nom De imperio Cn. Pompeii) (66 aC). Dóna suport a la proposició de llei del tribú Manili de concedir a Pompeu el comandament suprem (imperium) de les tropes romanes en la seva lluita contra Mitrídates, rei del Pont.

e) Pro Archia poeta (62 aC): defensa del poeta grec Auli Lucini Àrquias, qui havia estat acusat de no posseir la ciutadania romana. El discurs és també un viu elogi de les lletres en general i de la poesia en particular. És en aquest discurs on Ciceró exposa  un cocepte que li és molt apreciat: la humanitas (vid. la selecció de textos al final d'aquests apunts).

f) Pro Marcello i Pro Ligario (46 aC). L'autor, després d’haver estat perdonat per Cèsar, va defensar personatges que, com ell, havien estat enemics del dictador. Apel·la a la clementia cesariana.
g) Pro Milone (52 aC). Discurs en defensa de Tit Anni Papià Miló, acusat de l'assassinat de Publi Clodi Pulcre (qui era, a més, un acèrrim enemic de Ciceró). Ciceró no va aconseguir que Miló fos exculpat. Potser dolgut en la seva vanitat per aquest fet, va reescriure el discurs i el va convertir-lo en un dels seus textos oratoris més brillants.

OBRA: SOBRE L'ART ORATÒRIA

Ciceró, a banda de ser un excel·lent orador, cosa que testimonien els discursos que d'ell conservem, ens va deixar també les millors obres teòriques sobre l’oratòria de la literatura clàssica romana. En elles explica esplèndidament  què és l'art retòrica, com es forma un orador i com s’ha d'escriure un bon discurs.

Les principals  obres ciceronianes sobre perceptiva retòrica són tres:

• Brutus (rep el nom de la persona a la qual està dedicada). És una història de l’eloqüència a Roma, des dels orígens fins als dies de Ciceró. Aquest recorregut històric per l'oratòria romana va precedida d’un petit resum sobre l’eloqüència a Grècia. Ciceró tanca l’obra parlant d’ell mateix com a orador.
•  De oratore  (Sobre l'orador), en tres llibres, i Orator (l'Orador). Tracten sobre la formació de l’orador i la tècnica del discurs. Segons Ciceró, el perfecte orador ha de ser aplegar tres factors: “disposició natural”, “cultura” profunda i el més extensa possible en totes les disciplines (Dret, Filosofia, Història, etc.) i coneixements de la “tècnica del discurs”. La tècnica oratòria, exposada al De oratore, abasta quatre àmbits fonamentals (vid. el capítol Les quatre parts del discurs).

 OBRA: TEXTOS FILOSÒFICS

Ciceró va introduir i difondre a Roma les doctrines filosòfiques de la Grècia clàssica (especialment el platonisme) i hel·lenística (estoïcisme, epicureisme...). No creà una obra original; el seu gran mèrit fou la seva capacitat de síntesi, la seva claredat d’exposició (generalment en forma dialogada, emulant a Plató) i la creació d’una terminologia filosòfica llatina.
Com s'ha dit, Ciceró no s’identifica amb cap escola filosòfica: és un pensador eclèctic. Tot i això, tingué un gran fervor envers Plató i una hostilitat constant contra Epicur.

La seva obra filosòfica s’ha d’entendre en sentit ampli, ja que inclou tractats polítics i tractats sobre moral i religió.

1. Tractats polítics:

• • De Republica (Sobre la República). Descriu en sis llibres -conservats de manera incompleta- l’Estat romà idea, que  consistiria en una síntesi entre la monarquia, l'oligarquia aristocràtica i la democracia. De fet, amb aquest plantejament el que fa és seguir la línia de Polibi, un escriptor grec que desenvolupà aquesta tesi per tal d'enaltir l'estat romà. Dins del llibre, es troba el famosíssim text del Somni d'Escipió (llibre X, 20) ⁽⁸⁾.
  • De legibus (Sobre les lleis). Els tres llibres que se'n conserven venen a completar el tractat Sobre la República.

2. Tractats morals (possiblement el millor de la seva obra filosòfica):

• • De officiis (Sobre els deures), en tres llibres;
  • De finibus bonorum et malorum (Sobre els límits del bé i del mal);
  • Tusculanae disputationes (Les discussions de Túscul o  Tusculanes); en cinc llibres, s'hi aborda la qüestió de la immortalitat de l'ànima i estableix la virtut com única via per atènyer l'autèntica felicitat;
  • De senectute (Sobre la vellesa);
  • De amicitia (Sobre l’amistat).

3. Tractats de religió:

• • De natura deorum (Sobre la naturalesa dels déus)
  • De diuinatione (Sobre l’endevinació)

 OBRA: EPISTOGRAFIA

Conservem al voltant de nou-centes cartes escrites per Ciceró. S’agrupen en quatre col·leccions:
               a) Ad familiares (Als amics): setze llibres.
               b) Ad Atticum (A Àtic): setze llibres.
               c) Ad Quintum fratrem (Al germà Quint): tres llibres.
               d) Ad M. Brutum (A Marc Brutus): dos llibres.

En aquestes cartes descobrim la vessant més humana de Ciceró. Fins i tot el seu propi estil i vocabulari se’n ressent, ja que fa servir un llatí més col·loquial, totalment diferent del que empra als seus discursos i tractats.


Aquesta entrada es completa amb Literatura - Ciceró (2): textos.

---

NOTES:
(1) D'aquesta ciutat fou també originari Gai Mari, el gran general romà i líder de patit polític dels populares que, un any després després del naixement de Ciceró, va ser reelegit cònsol. Ciceró estava llunyanament emparentat amb Mari.
(2) L'ordre eqüestre estava formava pels cavallers i, per sota de l'ordre senatorial, eren la segona classe social romana.
(3) Caldria afegir que la família dels Muci estava emparentada en la de gai Leli, a qui anys després Ciceró farà protagonista del seu tractat Sobre l’amistat. Són aquestes coneixences de joventut les que despertaran l’interès de Ciceró pel cercle dels Escipions. Ciceró se sentia l’hereu espiritual d’aquest cercle de pensadors i literats romans devots defensors dels sentiments patriòtics i aristocràtics i, alhora, homes fascinats per la cultura hel·lènica.
(4) Allí estudià durant sis mesos amb Antíoc d'Ascaló, un filòsof que havia passat del neoplatonisme al pensament directe de Plató: amb ell, Ciceró s'endinsarà en la filosofia platònica. Amb el neoplatonisme ja estava més o menys familiaritzat, car havia conegut a Roma el que era aleshores més cèlebre representat de la Nova Acadèmia Platònica, Filó de Larissa (qui també fou mestre directe de Antíoc d'Ascaló).
(5) Les magistratures curuls eren les magistratures superiors, que donaven dret als que les ocupaven a seure’s en la sella curulis, “la cadira curul”. Aquests magistrats eren els censors, els cònsols, els pretors i els dos edils “curuls”.
(6) La consolatio és un gènere literari destinat a consolar algú que es troba abatut per la mort d'alguna persona estimada, tot sovint fent servir arguments filosòfics.
(7) La seva estratègia consistiria a reagrupar els antics seguidors de Pompeu per abocar-se tots plegat a la causa d'Octavi.
(8) Publi Corneli Escipió Emilià relata un somni durant el qual es troba amb el seu difunt pare i aquest li explica que la recompensa per als homes que han dedicat llur vida al govern de la pàtria és gaudir d'una benaurada eternitat.