LITERATURA LLATINA - Virgili (2): Obra literària

Explica la tradició que Virgili mateix, estant ja molt malalt a Bríndisi, va dictar el text del que hauria de ser el seu epitafi:

Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc

Parthenope. Cecini pasqua, rura, duces.

“Màntua m’engendrà, els calabresos se m’endugueren, ara em té

Partènope. Vaig cantar les pastures, els camps i els cabdills.”

Sigui o no certa l’autoria de l’epitafi (i molt se’n pot dubtar!), els seus versos resulten útils per recordar, primerament, importants indrets relacionats amb la biografia virgiliana: la seva ciutat de naixement (Màntua), el lloc on va morir (Bríndisi, una important ciutat portuària que aleshores es considerava part de la Calàbria) i, finalment, allí on és la seva tomba (Partènope o Nàpols). Tot seguit, l’epitafi fa referència a les tres grans obres poètiques escrites per Virgili, quan s’hi explica que va cantar:

• • les pastures (pasqua), en al·lusió a les Bucòliques, la col·lecció de poemes pastorals de Virgili;

  • els camps (rura), tot evocant les Geòrgiques, un poema didàctic sobre agricultura;

  • i els cabdills (duces), referint-se als herois que protagonitzen l’Eneida.
    
    
    
    
    

LITERATURA LLATINA - Virgili (5): Eneida

• Introducció
• Intencionalitat de l'obra
• Estructura i contingut
• El model homèric

Introducció

Els biògrafs virgilians expliquen que, després d’atènyer la maduresa poètica i un important renom amb les Geòrgiques, Virgili va rebre l’encàrrec d’August d’escriure el que hauria de ser el gran poema nacional dels romans. El poeta va dedicar els darrers deu anys de la seva vida (des del 29 aC fins al 19 aC) a l’elaboració de l’Eneida. L’obra, però, va quedar inacabada: amb alguns versos incomplets i uns altres pendent dels darrers retocs. Com ja sabem, a Virgili la mort li va arribar inesperadament: una greu malaltia li sobrevingué quan es trobava de viatge per terres de Grècia i l’Àsia Menor, en un viatge planejat per conèixer de primera mà alguns dels indrets on s’ambienta la narració dels primers cants de l’Eneida. Segons la tradició biogràfica, abans de morir, el poeta va demanar que l’Eneida fos destruïda, perquè la considerava una peça encara sense enllestir ni polir; però els hereus de l’obra literària de Virgili (els seus amics Tuca i Vari), així com el mateix Octavi August, no van obeir la seva voluntat i l’obra es va publicar tal com el poeta l’havia deixada.

De seguida, L’Eneida va ser considerada l’obra més important de la poesia romana. Va començar a ser estudiada a escola. Tal com Ciceró es convertí en el model de la prosa llatina clàssica, d’igual manera Virgili esdevingué el paradigma de classicisme per a la literatura llatina en vers.

Intencionalitat de l'obra

L’Eneida és un poema èpic escrit amb una doble intenció:

• Explicar i enaltir els orígens llegendaris del poble romà, bo i narrant la història del pare de la pàtria, el troià Eneas.

Aquest personatge és mostrat com a paradigma del “perfecte romà”, en la mesura que aplega tota una sèrie de valors que definien la moralitat romana. Entre ells, destaca la pietas: el respecte quasi reverencial envers els pares, els avantpassats, la pàtria, el mos maoirum¹ i els déus. A més, gràcies a Eneas, fill del troià Anquises i de la deessa Venus, els romans són presentats com a descendents d’una nissaga “divina”, per tant, un poble protegit i estimat pels déus. El brillant futur de Roma, predestinada a esdevenir la més poderosa de les civilitzacions, queda justificat per aquests dos factors: la seva superioritat moral i el fet de ser descendents d’uns déus que tothora vetllen per la salut i l’èxit del poble.

• Celebrar l’origen de la gens Júlia (la família imperial), que en el relat de Virgili també queda directament connectada amb Eneas, amb els valors que aquest heroi encarna i amb el parentiu diví que ostenta. En aquest aspecte, doncs, l’Eneida revela una clara vocació propagandística, en tant que exalça la figura d’August i sanciona la legitimitat del seu poder i de la seva missió en presentar-lo com a hereu del llinatge d’Eneas.

El lligam entre la família d’August i l’heroi troià es concreta, en primer terme, en el personatge del fill d’Eneas, Ascani, que també és anomenat Iulus (el pare fundador de la gens Júlia).

Igualment, el poeta deixa ben clara aquesta vinculació en les paraules profètiques que Anquises, ja mort, adreça a Eneas, presentant-li la història de Roma com un continu de personatges predestinats a portar la ciutat a la major glòria mai coneguda: segons Anquises, l’enfilall d’aquests personatges, que s’inicia amb el seu propi fill, culminarà amb Juli Cèsar i Octavi August (cant VI).

Un tercer element a destacar és la descripció de l’escut que el déu Vulcà fabrica per a Eneas (llibre VIII)²: en la seva superfície estan gravades escenes que representen moments decisius de la història de Roma, entre els quals ocupa un lloc central la batalla naval d’Acci (31 aC)³.

---

NOTES:
1 S’entén per mos maiorum el compendi de les virtuts i els valors morals propis i definidors del poble romà, heretats dels pares fundadors de la ciutat i transmesos al llarg dels temps de pares a fills. Els romans consideraven que la seva superioritat en gran mesura raïa en l’observació estricta d’aquesta moral tradicional.

2 Aquest passatge té el seu paral·lel homèric: la descripció de l’escut que Hefest construeix per a Aquil·leu a petició de Tetis (Ilíada, XVII, v. 478-608).

3 A la batalla d’Acci, Octavi va aconseguir una fulminant victòria sobre els exèrcits de Marc Antoni i Cleòpatra VII, la reina d’Egipte. Després d'aquest triomf militar, el Senat va reconèixer el poder hegemònic d'Octavi. Es pot dir que, simbòlicament, en aquell moment acaba la República i comença l’Imperi.

Estructura i contingut

L’Eneida consta de dotze llibres o cants (d’uns 800 versos cadascun). El tipus de vers emprat és el propi de l'epopeia grecollatina: l'hexàmetre dactílic.

Pel que fa a l’argument, l'obra es por dividir en dues parts ben diferenciades:

• Els sis primers cants (I-VI) narren les peripècies d’Eneas des de la fugida de Troia fins que arriba i s’assenta a terres itàliques. Dins d’aquesta primera part, cal destacar tres cants (que són precisament els tres que l’any 22 aC Virgili va llegir a Octavi):

• • Cant II. Relata la caiguda de Troia (explicant el famós episodi del cavall de fusta) i la fugida d’Eneas de la ciutat mentre els grecs l’estan saquejant i reduint a cendres. L’heroi troià aconsegueix fugir in extremis, salvant amb ell el pare (Anquises), el fill (Ascani/Iulus) i els penats troians (els déus protectors de la pàtria).

• • Cant IV. Episodi dels amors entre Eneas i Dido. Eneas i els seus companys, en el seu periple naval per la Mediterrània a la recerca d’un lloc on fundar una nova pàtria, quan ja són a punt d’arribar a Itàlia, una tempesta els desvia i els porta a les costes africanes de Cartago. Allí els rep la reina Dido, amb qui Eneas viurà una història d’amor. De fet, la reina africana s’enamora d’Eneas després de sentir el seu relat sobre la fugida de Troia. La relació, però, finirà quan Eneas ha de marxar de Cartago per donar compliment al mandat diví de trobar una nova pàtria per a la gent i els penats que ha salvat de la destrucció de Troia. És el déu Mercuri qui transmet el missatge procedent de Júpiter, el pare dels déus, i que el pietós Eneas no vacil·la a atendre. Dido, que se sent traïda i abandonada, se suïcida, no sense abans maleir Eneas i tota la seva descendència¹.

• • Cant VI. Explica la trobada del heroi amb la Sibil·la de Cumes i el descens d’Eneas als inferns, on es troba l’ànima del seu pare, que li prediu el brillant futur de Roma. Virgili posa en boca d'Anquises l'elogi d'ínclits personatges de la història romana encara per néixer, entre ells, Juli Cèsar i el mateix Octavi August.

• Els sis darrers cants (VII-XII) versen sobre les aventures i les batalles d’Eneas i els seus companys ja a terres italianes. En arribar a la desembocadura del Tíber, els surt al pas el rei Llatí i els seu exèrcit. Quan el rei itàlic s’assabenta de qui és Eneas (un heroi troià de llinatge diví), decideix acollir-lo com a hoste i concedir-li la mà de la seva filla Lavínia. Aquest pacte - juntament amb la intervenció de la deessa Juno, enemiga dels troians – encén l’odi de Turn, un rei del Laci que també pretenia la mà de Lavínia. S’inicia llavors una guerra entre els troians i els homes de Turn, que ocupa tota la segona part del poema. Al llarg d’aquesta segona part, Turn és l’antagonista d’Eneas. Al cant XII Eneas dóna mort a Turn en un combat singular.
  
  
  
  

  ---

NOTA:
1 Aquest episodi llegendari explicaria un important fet històric: la profunda rivalitat entre Roma i Cartago, les dues potències que es disputaren l’hegemonia sobre la Mediterrània occidental durant les anomenades Guerres Púniques (segles III-II aC).

El model homèric

Amb l’Eneida, Virgili es va proposar d’atorgar al poble romà una obra èpica parangonable al que les epopeies d’Homer representaven per al poble grec. De fet, el referent homèric és present al llarg de tota l’Eneida.

• La primera part (cants I-VI) s’inspira directament en l’Odissea d’Homer: s’hi narra les peripècies de l’heroi en un llarg viatge cap a la pàtria, en el cas d’Odisseu, o a la recerca d’una nova pàtria, si parlem d’Eneas.

A banda d’aquest paral·lelisme argumental bàsic, es poden trobar d’altres elements temàtics manllevats i adaptats de l’Odissea: la intervenció favorable o desfavorable dels déus que faciliten o compliquen la travessa i els avatars viscuts pels protagonistes al llarg d’aquesta; els episodis amorosos que semblen poder desviar l’heroi del seu objectiu; la baixada a l’infern per rebre un missatge profètic, etc.

Una altra semblança formal a tenir present: com s’esdevé a l’Odissea, el relat de les aventures de l’heroi errant no respon a un discurs cronològic lineal pronunciat per la veu narrativa principal, sinó que és el propi heroi que en un determinat moment fa un flashback temporal i explica la seva història¹.

• La segona part (cants VII-XII), que narra els enfrontaments bèl·lics entre els troians i els homes de Turn fins que Eneas es consolida com a capitost del Laci, segueix el model homèric de la Ilíada. Alguns comentaristes de l’Eneida es refereixen a aquesta segona part com “la Ilíada virgiliana”².

De nou, les similituds són reveladores: descripcions de lluites individuals entre guerrers d’ambdós bàndols, el to tràgic i planyívol en el relat sobre el negre destí d’alguns personatges³, l’element femení (Hèl·lena/Lavínia) com a motor o pretext de la rivalitat, la intervenció dels déus favorables i contraris que intervenen i determinen l’esdevenir de les batalles, la lluita individual dels dos cabdills com a mesura per resoldre el conflicte estalviant més vessaments de sang, etc.

D’altra banda, si en la primera part del poema l’organització del temps no era lineal (tal com succeeix a l’Odissea), aquesta segona part (per a ser més precisos, des del cant V) el relat segueix un ordre cronològic, cosa que ja es trobava a la Ilíada homèrica.

Val a dir que la inspiració homèrica no es limita a aquests aspectes argumentals i d’organització del relat, sinó que abasta també qüestions formals i estilístiques com ara l’ús de comparacions, descripcions d’escenes tipificades o el recurs a les fórmules i als epítets èpics.

---

NOTES: 

1 En l’Odissea, el propi Odisseu relata les seves aventures quan arriba al país dels feacis. En el cas de l’Eneida, tot i que en el cant I es narra l’arribada d’Eneas a la costa cartaginesa, no serà fins als cants II i III que s’explicarà, per boca d’Eneas i a demanda de Dido, allò que l’heroi i els seus van haver de viure abans d’arribar a Cartago.

2 Que amb el cant VI començava una segona part de l’Eneida, sembla voler posar-ho de manifest el mateix Virgili, quan fa una nova invocació a la Musa i un nou exordi (v. 37-45). Es pot llegir el passatge a la selecció de textos (text I).

3 A l’Eneida, destacarien les morts de Nis i Euríal (cant IX); les de Pal·lant, Lausus i Mezenci (cant X) i la de Camila (al cant XI).

LLITERATURA LLATINA - Virgili (1): biografia

Publi Virgili Maró (Publius Vergilius Maro) va néixer a prop de Màntua¹ (ciutat de la Gàl·lia Cisalpina) l’any 70 aC, en el si d’una família camperola d’origen modest. Fou el seu pare qui, quan era petit, s’encarregà de la seva educació, fins que als dotze anys Virgili va marxar a estudiar primer a Cremona, més tard a Milà i, finalment, a Roma. Tot i treballar un temps com a advocat, es diu que el seu tarannà tímid i poc carismàtic no l’ajudà a guanyar-se la vida amb la retòrica a l’Urbs romana, raó per la qual va tornar a Màntua l’any 40 aC. De retorn a casa, va escriure algunes composicions poètiques de tema pastoral, que li van permetre guanyar prestigi literari i ser admès dins el cercle de Gai Asini Pol·lió, aleshores governador de la Gàl·lia Cisalpina.

L’any 44 aC, havent estat desposseït de les terres paternes, va marxar a Roma per exposar el seu cas davant d’Octavi, qui li va concedir una indemnització i una finca a la Campània. Des d’aleshores Virgili es va instal·lar de manera definitiva a Roma –a banda de les estades que feia a la seva finca de la Campània- i entrà a formar part del cercle de Mecenes, amic personal d’Octavi i gran promotor de les arts i protector d’artistes. En els anys següents, Virgili, que es pogué dedicar exclusivament a la creació literària, esdevingué el poeta preferit d’Octavi, el futur emperador.

L’any 19 aC, durant un viatge per Grècia i l’Àsia Menor, de sobte va emmalaltir quan era a Mègara (ciutat de la regió grega de l’Àtica). Embarcà de tornada a Itàlia i morí a Bríndisi poc temps després d’arribar-hi, el 21 de setembre de l’any 19 aC. Va ser enterrat a terres napolitanes, a la regió de la Campània.

 

---

NOTES:

(1) Concretament va néixer a Andes, avui anomenat Pietole, a la província de Màntua.

LITERATURA - Èpica

EL GÈNERE ÈPIC EN L'ANTIGUITAT GRECOROMANA

El Diccionari normatiu de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) defineix l’èpica com un gènere literari “que narra, generalment en vers i en un estil elevat, els fets d’herois d’altre temps”. Aquesta “moderna” definició del gènere descansa principalment sobre criteris temàtics (literatura que narra fets il·lustres del passat), deixant en cert segon terme els aspectes formals i estilístics (generalment en vers i en un estil elevat).

És ben cert que si pensem en les principals obres èpiques de tots els temps i totes les cultures, la temàtica heroica es mostra com la dominant.

Recordem algunes d’aquestes obres:

• El poema de Gilgameś, d’origen sumeri, narra les proeses de Gilgameś, rei d’Uruk.
• El Mahābhārata indi, redactat en llengua sànscrita, relata les lluites entre els llinatges dels Kauraves i els Pandaves.
• La Cançó de Roland, epopeia escrita en francès medieval, explica la desfeta militar de la rereguarda de Carlemany, dirigida pel Roland, en el pas de Rencesvalls.
• El poema de Mio Cid versa sobre les gestes d’aquest conqueridor castellà per terres hispàniques.
• El cant dels Nibelungs és una epopeia germànica, redactada cap a inicis del s. XIII, i s’articula al voltant de la mort de Sigfrid i la posterior venjança de la seva esposa, Crimilda, sobre els assassins de l’heroi.

Però aquesta definició a partir de la temàtica heroica i bèl·lica no esgota la realitat del gènere en les literatures grega i llatina de l’Antiguitat. Per bé que seria prou adequada per definir les dues grans epopeies d’Homer (la Ilíada i l’Odissea), poc té a veure amb el segon gran autor d’èpica grega, Hesíode, que compta entre les seves obres una peça com Els Treballs i els Dies (Ἔργα καὶ ἥμεραι), un vast poema que essencialment versa sobre les tasques dels camperols al camp. La temàtica bèl·lica deixa pas a la didàctica; i tanmateix per als grecs no hi havia cap dubte a considerar que l’obra pertanyia al gènere èpic tant com les epopeies heroiques d’Homer.

Què, doncs, determinava, per als grecs, que una obra pertanyés al gènere èpic? L’adscripció genèrica sobretot venia donada per qüestions formals: el tipus de llenguatge emprat (elevat) i el tipus de vers usat (l’anomenat hexàmetre dactílic o hexàmetre èpic). I el mateix vandrà per als autors romans ⁽¹⁾.

EL GÈNERE ÈPIC EN LA LITERATURA LLATINA: DES DELS ORÍGENS FINS A VIRGILI

És ben sabut que la literatura romana neix sota la inspiració i, en bona mesura, a imitació de la grega. El gènere èpic no en serà cap excepció. Si els grecs consideraven Homer el pare de la seva literatura^{( 2)}, l’obra més antiga conservada (encara que fragmentàriament) de la literatura llatina és una traducció de l’Odissea homèrica ⁽³⁾, escrita sense massa art ni gràcia per Livi Andronic (Livius Andronicus, ca. 285-204 aC), un grec de la Magna Grècia que es guanyava la vida a Roma fent de mestre de lletres ⁽⁴⁾. Encara en època arcaica, Nevi (Gneus Naevius, 264-201 aC) va escriure La Guerra Púnica (Bellum Poenicum), una epopeia on, a banda de relatar-se els orígens llegendaris de Roma, s’explicaven en to èpic els fets més importants succeïts en el decurs de la primera guerra púnica, en la qual l’autor havia pres part com a soldat. Finalment, Enni (Quintus Ennius, 239-169 aC) és conegut perquè, en la seva obra els Annals (Annales), fou el primer a adaptar a la llengua llatina el vers èpic grec (l’hexàmetre).

Aquests tres autors arcaics (s. III-II aC) i els fragments que es conserven de les seves obres, representen la prehistòria de l’èpica llatina. Serà en època clàssica que el gènere ateny la seva plena maduresa, quan Virgili (Publius Vergilius Maro, 70-19 aC) escriu l’Eneida, el gran poema èpic dels romans. 

---

NOTES:

(1) Val a dir que els primers testimonis escrits de poesia èpica llatina (Livi Andronic i Nevi) no eren escrits en hexàmetres dactílics (vers d’origen grec), sinó en versos saturnis, un patró mètric itàlic. Com s’explica més endavant, la introducció i adaptació de l’hexàmetre en l’èpica llatina sembla una innovació d’Enni.

(2) És força corrent en moltes tradicions literàries que l’obra fundacional pertanyi al gènere èpic. Reprenent alguns dels exemples apuntats al subcapítol precendent: el Poema de Gilgameś enceta la literatura mesopotàmica; la Cançó de Roland i el Poema de Mio Cid inauguren, respectivament, les literatures francesa i castellana; etc.

(3) L’obra de Livi Andronic es coneix amb el títol llatí d’Odussia. Els pocs fragments que se’n conserven no deixen clar si es tractava d’una traducció total o parcial del poema homèric.

(4) Hi ha qui defensa, i no sense arguments força sòlids, la hipòtesi de l’existència d’una èpica llatina anterior a la traducció de Livi Andronic. Es tractaria d’una èpica oral, que d’alguna manera es manifestaria en les lloances als difunts recitades durant els funerals d’homes insignes (els elogia o “elogis fúnebres”) o en poemes laudatoris que serien recitats pels participants dels banquets a fi d’enaltir les gestes militars dels prohoms romans. Aquestes darreres composicions són els anomenats carmina conuiualia o “poemes de banquet” dels quals en parlen Ciceró (a Tusculanae disputationes, IV, 2, 3,on recull una notícia que havia llegit als Orígens de Cató) i Varró (De vita populi Romani, 77, 2). Ambdós passatges es poden llegir a la selecció de textos que tens al final d'aquest llibre (textos A i B).

LITERATURA - Ciceró (2): textos

"Va ser valent i feble, voluntariós i de bell nou sclau de l'elogi, molt admirat i molt odiat, un tarannà inconstant, ple de fragilitat i d'esplendor. En resum, la personalitat més atractiva i més provocadora del seu temps, perquè irremeiablement s'involucrà en tots els esdeveniments dels quaranta pletòrics anys que abasten  des de Mari fins a Cèsar."

S. Zweig, "Ciceró", dins Moments estel·lars de la humanitat.

---

Ep. ad Atticum VIII 3, 1-4.

En aquesta carta al seu amic i gran confident Àtic, Ciceró exposa les seves indecisions en relació al conflicte que enfronta Pompeu i Cèsar. No veient clar al costat de qui li val més posicionar-se, valora  els pros i contres de recolzar l'un o l'altre dels contendents de la guerra civil. La carta resulta interessant en dos aspectes. De  primer, a nivell formal, perquè és un bon exemple d'aplicació dels recursos retòrics en un text de registre aparentment "familiar". D'altra banda, dóna bon testimoni de determinats aspectes de la personalitat de Ciceró, com ara la seva fredor calculadora, gairebé de jugador d'escacs, quan rumia sobre allò que estratègicament més li convé; i, també, certa tendència a la vanaglòria (Ciceró tenia un molt bon concepte de si mateix i de la seva importància en la vida pública romana).
La carta va ser escrita la nit del 18 al 19 de febrer de l'any 49 aC, quan feia poc més d'un més que Juli Cèsar havia creuat el Rubicó i, amb aquest gest, havia encetat la contesa civil. Davant de la provocació del procònsol de les Gàl·lies, Pompeu inicialment es retira. Aquest era el context polític i prebèl·lic en què Ciceró redacta aquesta epístola, en un moment en què encara no havia decidit si recolzar un cabdill o l'altre, i quant tots dos l'apressaven perquè es decantes pel seu bàndol.

(Cales, noche del 18 al 19 de febrero del 49)

Cicerón saluda a Ático.
Trastornado por acontecimientos tan importantes y lamentables, sin posibilidad de discutir contigo personalmente, he querido, no obstante, contar con tu consejo. Toda la cuestión se reduce a lo siguiente: si Pompeyo sale de Italia, como sospecho que hará, ¿cuál piensas que debe ser mi conducta? Y para que puedas aconsejarme con mayor facilidad te expondré brevemente lo que me viene a la mente en un sentido y en otro.
Tanto el conjunto de los méritos de Pompeyo relativos a mi salvación y la familiaridad que tengo con él, como la propia causa de la república me llevan a considerar necesario unir mi plan a su plan i mi suerte a su suerte. Se añade además otra cosa: si me quedo y abandono la compañía de los mejores y más ilustres ciudadanos, habré de caer bajo el poder de uno solo; el cual, aun cuando en muchas cosas hace notar que es amigo mío (y para que lo fuese he tomado, tú lo sabes, hace mucho tiempo mis precauciones, debido a la sospecha de esta tempestad que nos amenaza), sin embargo hay que considerar también dos aspectos: el grado de confianza que cabe tener en él y, caso de haberse comprobado totalmente que seguirá siendo mi amigo, si es digno de un hombre firme y buen ciudadano permanecer en la ciudad donde, tras haber gozado de los máximos honores y cargos, llevado a cabo las más grandes acciones, revestido el más importante sacerdocio, no va a contar para nada; y si se debe asumir el peligro de vivir con un cierto deshonoren caso de que alguna vez Pompeyo recupere el gobierno.
Estos son los argumentos por un lado.
Mira ahora cuáles son los del otro. Nada ha hecho nuestro Pompeyo con prudencia; nada con energía; añado más: nada que no fuera contra mi consejo y mi influencia. Paso por alto aquellas cosas pasadas: fue él quien alimentó, engrandeció y armó a ése contra la república […] Pero dejemos estas cosas; ¿hay algo más repugnante, más desatinado que esta salida de la Urbe, o mejor, que esta vergonzosísima huida?, ¿qué condición no debió aceptarse antes que abandonar la patria?; eran malas condiciones, lo reconozco, pero, ¿acaso hay algo peor que esto?
No obstante, recuperará el gobierno: ¿cuándo?, ¿qué preparativos hay para esperarlo?, ¿no se ha perdido el territorio piceno?, ¿no está abierto el camino hacia la Urbe?, ¿no ha sido entregado todo el dinero, tanto público como privado, al adversario? En definitiva, ni causa, ni fuerzas, ni sede alguna donde puedan concentrarse quienes quieren ver defendida la república.
[…]
Al contrario, si me quedo y ocupo un lugar en este bando, haré lo mismo que Filipo bajo la tiranía de Cinna, que Lucio Flaco, que Quinto Mucio, sea cual fuere la forma en que se tornara la situación para éste; con todo, él solía decir que preveía cuanto iba a suceder, pero que lo prefería a acercarse armado a las murallas de a patria. Otra fue la actitud de Trasíbulo, y quizás mejor; ahora bien, sin duda tiene cierto valor aquel razonamiento y opinión de Mucio y también el de Filipo: ceder a las circunstancias cuando sea necesario y aprovecharlas cuando se presentan […]
Más he aquí unos correos, mientras te escribo esto, ya de noche, en Cales; aquí está la carta: César ante Corfinio, Domicio en Corfinio con un ejército fuerte y ansioso de luchar. No pienso que nuestro Gneo perpetre el abandono de Domicio […] En cuanto a mí como no se sabe la dirección de César, pues según piensan, irá bien hacia Capua, bien hacia Luceria, le he mandado a Lepta y una carta a Pompeyo: en cuanto a mí, yo me vuelvo a Formias para no tener ningún tropiezo.
Quería que supieras estas cosas y te las he escrito con espíritu más sosegado que el otro día, sin intercalar ningún juicio mío, sino tratando de lograr el tuyo.
[Cicerón. Cartas I. Cartas a Ático, trad. M. Rodríguez-Pantoja Márquez; Madrid: Gredos, 1996]

---

Ep. ad familiares IX, 18.

Un Ciceró que ha estat obligat a retirar-se de la vida pública, escriu a un amic amb to jocós tot celebrant la bona vida que duu des que s'ha allunyat de la pràctica de l'oratòria al fòrum i es dedica, de casa estant, a fer de mestre de retòrica. El discurs té un to epicuri més aviat irònic o fins i tot burleta. El destinatari de la carta Luci Papiri Pet, un filòsof epicuri. S'escau recordar que l'epicureisme no era una doctrina apreciada per Ciceró, sinó més aviat el contrari, tot i que n'era un bon coneixedor.

Cicerón a L. Papirio Peto, salud.

No tenía nada que hacer en mi villa de Túsculo - había enviado a mi discípulo ante su amigo, para que lo ganaran en lo possible en lo que a mí se refería - cuando me entregaron tu carta. Y me encantó. Veo que apruebas mi decisión de hacer como el tirano Dionisio, que expulsado de SIracusa, abrió, según se cuenta, una escuela en Corinto; y, puesto que ya no tengo procesos que defender, como he perdido mi reinado en el foro, apruebas que me dedique a regentar una especie de escuela. ¡Muy bien! Yo también me felicito por mi resolución, y encuentro en ello muchas ventajas. Para empezar (y de acuerdo con los tiempos presentes, es lo primordial), me aseguro de este modo contra las circunstancias. De qué modo, no lo sé. Únicamente, comprendo que, hasta este momento, soy yo mismo la cosa que más valoro. ¿Hubiera sido mejor morir? Sí, en mi cama. Pero no se presentó ocasión. ¿En la guerra? Yo no estuve en ella; y todos, Pompeyo, tu querido Léntulo, Escipión, murieron de ese modo miserable [...]

¿Ven aquí si eres hombre, ven aquí a aprender los principios que te faltan! Pero yo me asemejo al cerdo que quiere enseñar a Minerva...

Sin embargo, según veo, no puedes vender nada al precio de tasa ni llenar tu bolsa. Regresa, pues, a Roma. Es preferible morir aquí de indigestión a hacerlo allí de hambre. ¿Te has arruinado? La misma suerte espera, me parece, a tus amigos. Allá tú, si no tomas precauciones. Ya has comido tu jaca, me dices. Pero aún te queda el mulo: monta en él y vuélvete a Roma. Tendrás un puesto en mi escuela, muy cerca de mí, pues serás subdirector. ¡Y con un primo! Hasta la vista.

[J. Bayet, Literatura latina. Barcelona: Ariel, 1985; pàg. 131-132]

  

LITERATURA - Ciceró (1): biografia i obra

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) fou un polític, orador i escriptor de finals de l'època republicana. Es tracta d'un personatge de complexa personalitat i de difícil valoració pel que fa a la seva tasca política i, de vegades, al seu capteniment i consistència moral. Ara bé, tot i aquestes reserves que alguns puguin tenir a l'hora de valorar-lo com a persona i com a polític, és del tot inqüestionable la seva qüalitat com a intel·lectual i home de lletres. Fou un excepcional orador i escriptor, al qual devem en bona part el model de la prosa llatina clàssica.

En aquest capítol presentarem, primer, la seva vida. Tot seguit, n'analitzarem l'obra literària, organitzada en en els quatre gèneres que va conrear:

LITERATURA - Oratòria (2): sobre l'art oratòria

TIPUS DE DISCURSOS
 

El grec Anaxímedes de Làmpsac va proposar una classificació tripartita dels discursos retòrics que després adaptaria Aristòtil (s. IV aC) en la seva famosíssima Art retòrica. En destria tres gèneres:

1. Gènere judicial o forense: Són discursos de contingut jurídic que s'efectuen davant d'un jutge o tribunal. S'ocupen d'accions passades i els valora un jutge o un tribunal que s'encarregarà d'establir el que és just o injust en el relat de l'orador.
2. Gènere deliberatiu o polític: són discursos coebuts per a ser pronunciats davant d'una assemblea, organisme o institució a fi de defensar una determinada postura política. 
3. Gènere demostratiu o epidíctic: S'ocupen de fets passats i s'adrecen a un públic que no té capacitat d'influir sobre aquest flets,sinó només d'assentir o dissentir en relació a allò exposat i d'apreciar la forma com ha estat exposat. Els discursos d'aquest gènere es decanten en dues tipologies contraposades: l'encomi i el vituperi.

A Roma, a les escoles de retòrica, els joves que es formaven com a oradors aprenien a elaborar tres tipus de discursos:

• Judicials (genus iudiciale). Per a ser pronunciats davant d'un jutjat a fi de defensar o incriminar un acusat. Si eren discursos en defensa d'algú s'anomenaven orationes pro; si són contra algú, es deien orationes in ⁽¹⁾.
• Polítics (genus deliberatiuum). Per a ser pronunciats en una assemblea política i amb l'objectiu d'influir sobre els membres d'aquesta institució.

• Un tercer tipus de discursos prou important a Roma eren aquells relacionats amb certes cerimònies religioses. En destaca dins el genus laudatiuum els discursos funeraris (laudationes funebres), destinats a enlatir la persona i l'obra d'un difunt insigne durant els seus funerals.

Clarament es veu com aquestes tres classes de discursos es corresponen a les tres categories catalogades per Aristòtil. Els discursos laudatoris fúnebres formarien part del gènere demostratiu o epidíctic.
Per una altra part, tots els discursos, independentment del seu gènere, procuraven bé defensar bé atacar algú o algun posicionament o idea. Això explicaria perquè amb el pas del temps a l'escola retòrica els joves romans seran entrenats en dues modalitats de discurs, la suassoria i la controuersia ⁽²⁾, amb l'objectiu d'aprendre a defensar i/o rebatre qualsevol tema o qüestió.


 ESTILS O ESCOLES RETÒRIQUES: ASIANISME I ATICISME

A Roma, durant l’època clàssica (a partir del segle II aC), hi ha dues grans escoles que defensen formes diferents de fer discursos:

• Asiàtica o asiànica: partidària d’un estil exuberant, de períodes llargs i grandiloqüents (es podria establir un paral·lelisme, mutatis mutandis, amb l’anomenada poesia culteranista del Segle d’Or espanyol). Pel que fa a la posada en escena de l'orador, també es tendia a la pompositat i es lliurava a un dramatisme un punt exacerbat. Rep el nom perquè seguia l'estil de l'oratòria grega desenvolupada a les ciutats gregues de l'Àsia menor. Fins a l’arribada de Ciceró, el seu màxim representant va ser Hortensi (114-50 aC).
• Àtica (o neoàtica) o aticista: defensava l’austeritat i la sobrietat en l'expressió (en aquest aspecte es podria assimilar a la poesia conceptista de l’esmentat Segle d’Or) i, també, en la posada en escena del discurs. Prenien com a model l'estil de certs escriptors i oradors de l'època clàssica (per exemple Lisias, el rètor atenès del s. V-IV aC). Sobresurten les figures de M. Juni Brutus (85-42 aC) i Licini Calb (ca. 82-47 aC), amic del poeta Catul.

Ciceró, tot i seguir l’escola asiàtica de jove ⁽³⁾, ja de gran va tendir a simplicar la seva expressió, acostant-se d'aquesta manera a l'estil aticista. Aquest estil propi dels discursos ciceronians de maduresa, a mig camí entre els extrems asianista i aticista, de vegades s'anomena rodi, atès que Ciceró assuajaria el seu asianisme per influència de l'orador grec Moló de Rodes (també dit Apol·loni Moló) ⁽⁴⁾.


LES CINC PARTS DE LA RETÒRICA

A banda de dedicar-se a la retòrica (és a dir, a l'elaboració de discursos), Ciceró també va teoritzar sobre aquesta disciplina. El seu tractat De Oratore (Sobre l'orador), explica que la t'ecnica oratòria consta de cinc parts:

• Inuentio: recerca d’arguments apropiats i probatoris. 
• Dispositio: art de distribuir aquests arguments en un ordre idoni.
• Elocutio: recerca de l’expressió formal, les paraules i les figures més convenients.
• Memoria: tècnica per memoritzar l'ordre dels temes, dels arguments i de les frases del discurs.
• Actio: tot allò relacionat amb la posada en escena del discurs, tenint en compte tant la dicció com la gesticulació.

Aquí tens el passatge de Sobre l'orador en el qual Ciceró cataloga i defineix aquestes cinc parts de l'art oratòria:

[...] que primerament hagués de descobrir el que diria, tot seguit distribuir i acordar la matèria trobada, no solament amb ordre, ans també amb pes i seny, llavors encara vestir-la i agençar-la d’estil, després tancar-la a la memòria, a la fi, pronunciar-la amb dignitat i gràcia, encara havia après i sabia que, abans d’encetar la matèria, al començament, calia atreure les voluntat dels oients, tot seguit mostrar l’assumpte, després establir la controvèrsia, llavors confirmar el que ens proposéssim, posteriorment refutar el que es contradiria, i al cap darrer del discurs, amplificar i realçar el que és a favor nostre, i el que és favorable als adversaris afrevolir [= afeblir] i rompre.

LES QUATRE PARTS DELS DISCURS

De nou Ciceró, al De oratore (Sobre l'orador), estableix quines són les quatre parts de què s'ha de compondre tot bon discurs:

• Exordium (exordi o introducció): presentació introductòria del tema que es tractarà. L'exordi també ha de servir perquè l'orador es guanyi la simpatia del públic (d'això se'n diu la captatio benevolentiae).
• Narratio (narració): exposició de forma clara i breu d'allò sobre què es parlarà
• Argumentatio (argumentació): s'aporten arguments favorables a la tesi que es pretén defensar (confirmatio) i es rebaten els possibles arguments de la part contrària (refutatio).
• Peroratio (conclusió): és la part amb què es clou el discurs. Es presenta un resum dels elements més importants del que s'ha exposat (enumeratio) i, finalment, es fa una darrera temptativa per commoure jutges i auditori a fi d'atraure'ls a la causa defensada (amplificatio).
  

---

(1) Oratio és el mot llatí per a "discurs".
(2) Se n'ha parlat al capítol l'oratòria després de Ciceró.
(3) En dues obres de Ciceró sobre retòrica (Brutus i Orator, ambdues de l'any 46 aC), autor es defensa dels atacs rebuts dels aticistes.
(4) A partir del segle  II aC l'illa grega de Rodes esdevé el més imporant centre cultural de la Mediterrània oriental, destacant entre d'altres camps en la retòrica. L'escola retòrica ròdia proposaria un estil proper a l'asianisme, però més moderat. Ciceró ja coneixeria aquesta tendència arran de l'estada de Moló a Roma, entre els anys 87-81 aC. Posteriorment, quan Ciceró tenia 28 anys, féu un viatge a Grècia durant el qual es deturà a Rodes i estudià amb el mestre Moló; aquest seria el punt d'inflexió a partir del qual l'estil de Ciceró se suavitza.

---