dimarts, 29 d’octubre de 2013

Rituals funeraris dels antics romans

ELS RITUALS FUNERARIS ENTRE ELS ROMANS
Els romans usaven la paraula funus per referir-se al conjunt de pràctiques cerimonials dutes a termes des del moment de la mort fins al ritual de purificació de la família del finat. Funus es pot traduir perfuneral, exèquies. És un substantiu que podria estar relacionat amb les funales candelae, és a dir, les llànties o torxes encerades que il·luminaven la pompa funerària quan, als orígens, sempre se celebraria al capvespre.
Molt resumidament, els passos bàsics daquest ritual eren els següents. En el moment en què el difunt expirava, hi havia la tradició que un familiar recollís en un petó el seu darrer alè (agere o efflare animam), es tancaven els ulls del cadàver i es constatava la defunció a través de la conclamatio. La conclamatio consistia a pronunciar tres cops el nom del difunt per assegurar-se que era mort.

Afegeix la llegenda
 Es procedia aleshores a la neteja i perfumat del cos i a la seva exposició i vetlla durant un període que podia anar dels tres dies a una setmana, en el decurs dels quals sentonaven les nènies (neniae), sembla que per part duna -o potser més duna - praefica, una mena de ploracossos més o menys professional.



Passat el temps dexposició, tenia lloc el seguici processional (pompa funebris) del difunt, que acompanyat per familiars, amics i les imatges dels avantpassats (imagines maiorum) era dut fins al lloc de la cremació o enterrament (lacte ritual daquest trasllat és la translatio o deductio cadaueris).
En alguns casos -i depenent sempre de la dignitat del traspassat i del seu llinatge- es feia una parada als rostra (tribuna dels discursos) del fòrum, on es pronunciava un discurs laudatori (laudatio funebris) en el qual senaltien les virtuts i els fets memorables que el difunt havia realitzat en vida.
Funerals de Juli Cèsar

 Si el ritual triat era la incineració, el cadàver era posat damunt la pira (rogus, ustrinum o bustum), amb el cap recolzat sobre un coixí o sobre un reposacaps fet de pedra. Un cop allí es podia tallar un dit del difunt (os resectum), es pronunciava la darrera conclamatio (i potser també un últim discurs laudatori), i sobrien per darrera vegada els ulls del difunt, ja que es considerava un fet nefast anar-sen del món dels viussense mostrar els ulls al cel.
Era aleshores quan lencarregat de dirigir la cerimònia dincineració (dominus funeris) donava lordre dencendre la pira. Normalment això era fet per un familiar, que girava la vista mentre apropava la torxa a la fusta. Tot  succeïa al so dinstruments musicals (el lituus, la tuba i les flautes tibiae) i mentre els familiars llançaven a la pira flors aromàtiques (com jacints i nards) i hi practicaven libacions de vi, mel, llet, oli, etc.

Les últimes brases eren sufocades amb una darrera libació, normalment de vi. Llavors les restes dels óssos calcinats (ossilegium) eren recollides i introduïdes en una urna, dins de la qual també shi deixava los resectum, després de llançar-li al damunt un grapat de terra, com a gest simbòlic que recordava lancestral costum denterrar el cos sencer sense incinerar.
Urna funerària
Estela funerària d'un fuster
 
 Lurna era portada fins a la sepultura i allí deposada. En cas que el mort no tingués cap tomba preparada, lurna podia ser enterrada a peu de camí, sempre fora de les muralles de la ciutat (extra muros).


Normalment al mateix lloc denterrament, els familiars celebraven el silicernium, un àpat ritual de purificació. Conclòs el funus, siniciava un període de dol, durant el qual tenien lloc diversos ritus expiatoris i purificadors. Tot acabava cap al novè dia després de lenterrament, quan es visitava de nou la sepultura i es duien a terme un seguit de libacions i un darrer banquet fúnebre, en acabat el qual la família ja podia considerar-se neta de la màcula ocasionada per tants dies de contacte amb la mort.


FESTIVITATS EN HONOR DELS DIFUNTS
El calendari romà preveia tota una sèrie de festivitats que perpetuaven la cura religiosa deguda als difunts i als seus esperits: els Parentalia, els Lemuraria, els Violaria i els Rosalia.
Els Parentalia (entre el 13 i el 21 de febrer) eren ocasió dhonorar el difunts, alhora que de renovar els rituals expiatoris encetats amb els funerals: durant aquells dies es visitaven els sepulcres dels familiars i shi feien ofrenes (Ovidi, Fastos II, v. 535-570). En el marc daquesta gran festivitat, de fet en el seu dia de cloenda, sencabien els Caristia (també coneguda com a Cara Cognatio): la família saplega a taula per celebrar un banquet havent deixat llocs buits per als familiars recentment traspassats (Ovidi, Fastos II, v. 617-638).
Durant els Violaria, que tenien lloc el 22 de març, i els Rosalia o Rosaria, que sesqueien el 23 de maig, es portaven ofrenes florals als sepulcres dels morts: violes, en el primer cas; roses, en el segon.
Les violes eren flors consagrades als difunts: el mite les feia nascudes de la sang dAtis (Pausànies, Descripció de Grècia VII, 17, 9-10), lamant de Cíbele i divinitat emasculada dorigen frigi que, a més, va gaudir dun interessant culte mistèric relacionat amb certa mena de resurrecció o segona vida.
Pel que fa a les roses, a banda de ser la flor de Venus en la seva condició de deessa de lamor, tenien també des dantic una forta simbologia funerària: representaven els Camps Elisis, el gran jardí dels Benaurats dels reialmes subterranis, una mena de Paradís per als antics grecs i romans. Aquesta simbologia vindria reforçada, a més, pel fet que Venus, abans dassimilar-se a la deessa Afrodita dels grecs, hauria estat una antiga divinitat llatina de les flors i els jardins que comptava, també, amb cert perfil de deïtat funerària i del submón.
Una darrera festivitat era destinada als esperits malèfics dels morts. Quan algú moria i no rebia un enterrament adequat, es creia que lesperit daquest difunt es convertien en larves o lemures. Les larves (Laruae) o les lemures (Lemurae) eren esperits malignes que vagarejaven entre els vius causant tota mena de desgràcies i malalties. Sembla que les primeres es considerarien més perilloses que les segones, ja que podien provocar la bogeria a qui posseïen. Les Laruae i les Lemuriae serien com el revers pervers dels Manes o esperits dels morts ben enterrats (els quals, algunes vegades, també podien esdevenir hostils als homes). Per aplacaro fins i tot exorcitzar- aquests esperits funestos, els dies 9, 11 i 13 de maig se celebrava la festivitat dels Lemuria: Ovidi, als Fastos (V, v. 419-492), explica que aquestes celebracions foren instituïdes pel propi Ròmul, per apaivagar les lemures de Rem, el seu bessó per ell assassinat, i daquí que ens els seus orígensexplica el poeta- la festivitat dels Lemuria sanomenessin els Remuria.


ACTIVITATS A PARTIR DE LA LECTURA:

1.      Resumeix els passos bàsics de l’enterrament i de la incineració d’un difunt.
2.      Quin objectiu tenia la conclamatio?
3.      Què és la laudatio funebris i on es recitava?
4.      Què és l’os resectum?
5.      Per què s’obrien els ulls del difunt sobre la pira?
6.      Què contenia l’urna?
7.      Què es feia durant els Parentalia?
8.      Segons els romans, què passava si un mort no rebia els rituals funeraris?
9.      Quin fet històric explicava per als romans la instauració de les Lemuriae?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada