S’ha feito de nuey.
Tu m’aguardas ya.
Lo peito me brinca’n
tornarte a besar.
Lo nuestro querer
no se crebará
anque charren muito
y te fagan plorar.
Yo no’n quiero vier
güellos de cristal
mulláus por glarimas
que culpa no han.
Escuita, muller,
dixa de plorar.
Yo siempre he estau tuyo,
tu mía has d’estar.
Dicen qu’un querer
ye de dos, no más,
y que ye más fácil
ferlo caminar,
cuando l’uno caye,
l’otro a devantar.
Cuando l’uno caye,
l’otro a devantar;
s’ha feito de nuey,
tu m’aguardas ya,
lo peito me brinca,
te quiero besar!
Pepe LERA
Echo, agosto de 1980
2).- Manolo García interpeta "Mai" (música de Manuel Sopeña i lletra d'Anchel Conte).
Mai, mira-me as mans; as trayo buedas, lasas d'amar. Son dos alas d'un biello pardal que no puede sisquiera bolar. Mai, mira-me os güellos, n'o zielo perdius n'un fondo silenzio. Son dos purnas chitadas d'o fuego que no alumbran ni matan o chelo. Mai, mira-me l'alma aflamada de sete, enxuta d'asperanza. Ye un campo labrau an no i crexen qu'allagas que punchan a bida dica qu'a matan. Mai, mira-me a yo. Me reconoxes, mai? Fue o tuyo ninon. Güei so un ome que no se como so. Mai, me reconoxes? Mai, ni sisquiera tú! | Mare, mira’m les mans; Les porto buides, Fatigades d’estimar... Són dues ales D’un vell ocell Que no pot Ni tan sols volar. Mare, mira’m els ulls, Perduts en el cel En un profund silenci. Són dues espurnes Despreses del foc Que ni il·luminen Ni maten el gel. Mare, mira’m l’ànima Inflamada de set, Eixuta d’esperances. És un camp llaurat On no creixen sinó aliagues Que punxen la vida Fins que la maten. Mare, mira’m a mi. Que em reconeixes, mare? Vaig ser el teu bebè. Avui sóc un home Que no sé com sóc. Mare, que em reconeixes? Mare, ni tan sols tu! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada