Contrapposto

 

Tòpics literaris

  

 

Un tòpic literari és un motiu que es va repetint al llarg de la història de la literatura. Té el seu origen en el registre culte literari i implica l'ús de determinades fórmules d'expressió i biaixos temàtics que s'associen a ell. Normalment s'identifica a partir d'una frase breu, generalment en llatí, que resumeix el sentit del tòpic. L'enunciat sol ser en llatí perquè és a partir de l'obra d'autors llatins (Horaci, Sèneca, etc.) que es van definir molts d'aquests tòpics.

 

El pas de el temps i la inexorabilitat de la mort

1.      Tempus fugit (o Fugit irreparabile tempus): La traducció literal és "el temps fuig". Tòpic que adverteix del pas el temps: la vida és fugaç, el temps passa de pressa i, al cap, ens espera inexorablement la mort.

 

2.      Memento mori: Es tradueix per "recorda que moriràs". És un recordatori de la certesa de la mort, inherent a la condició humana.

 

3.      Vita flumen: La vida és com un riu que desemboca sempre en una mateix mar, que és la mort.

 

4.      Peregrinatio vitae: "El viatge de la vida". S'exposa que la vida és un viatge que l'home ha de dur a terme: cal seguir un camí i fer front a les dificultats que van apareixent al llarg del trajecte. Una variant d'aquest tòpic és l’homo viator: el "home com a viatger", entenent que el viatge és la vida.

 

5.      Omnia mors aequat: "La mort tot ho iguala". Constatació que la mort iguala a tots els humans amb independència de la seva condició (siguin rics, pobres, poderosos, etc.). Aquest tòpic sol anar associat al memento mori.

 

6.      Ubi sunt: "On són?". Interrogació pel destí dels que ja han mort. El tòpic es pot desenvolupar en dos sentits: pot conduir a la constatació que la mort iguala a tots més enllà de les seves virtuts i condició (Omnia mors aequat); o bé pot desembocar en l'enyorança dels temps passats i dels grans homes de temps passats, avui ja desapareguts i sense ningú que els pugui comparar.

 

7.      Quotidie morimur: Significa "morim cada dia". És un tòpic molt del gust dels grans autors del barroc espanyol. Planteja que, des del moment en què hom neix, la mort ja ho està a l’aguait, i aquesta certesa determina tota la vida de l'home. Cada dia es fa un pas més cap a la tomba.

 

8.      Comtemptus mundi: "Menyspreu del món". Expressió de desdeny cap al món, la vida terrenal i els plaers físics, per considerar-se que tot això no és més que un engany, pura i vana il·lusió de felicitat i plenitud. Contra això, la proposta sàvia i assenyada és lliurar-se a la vida espiritual: allunyar-se de la vanitat mundana i cultivar els valors espirituals, sempre enfocats a assegurar-se una vida feliç en el Més Enllà.

 

9.      Soma / sema: En grec, "soma" significa "cos”; i sema, "tomba". Aquest tòpic, que connecta amb el contemptus mundi, expressa que el cos és la tomba de l'ànima.

 

La vida com una cosa ja escrit

10.   Theatrum mundi: "El teatre del món". El món entès com un teatre en el qual les persones representen els papers d'una obra ja escrita.

 

 Formes d'immortalitat

11.   Non omnis moriar: "No moriré del tot". L'artista manifesta que va esdevenir immortal a través de la seva obra. Creant una obra eterna, el seu record no desapareixerà i, d'alguna manera, ell tampoc. Aquest tòpic va ser desenvolupat pel poeta llatí Horaci.

 

 Invitació al gaudi de la vida

12.   Carpe diem: invitació a gaudir el moment present. El sentit de la frase llatina és "recull el dia" (com si d'un fruit madur es tractés). En l'expressió d'aquest tòpic, el dia sol ser una metàfora de la joventut i la vida feliç i plena. A més, el tòpic fa referència a la fugacitat de la vida (està, doncs, connectat amb el tòpic tempus fugit): has d'aprofitar l'esplendor del moment present, perquè en breu pot desaparèixer.

 

13.   Collige, virgo, rosas: Literalment, "recull, noia, les flors". Aquest tòpic gravita en l'òrbita del carpe diem. Convida a gaudir dels plaers de la joventut, sovint associada a les roses o altres flors primaverals, abans que aquesta es marceixi. L’expressió parteix d’un poema del poeta tardollatí Ausoni. Un cèlebre exemple del desenvolupament d'aquest tòpic en la literatura espanyola és el sonet de Garcilaso de la Vega "Como de rosa y azucena".

 

 

Exaltació de la natura

14.   Beatus ille: "Feliç aquell ...". El tòpic rep el seu nom de les paraules que inicien un famós poema d'Horaci (Epodes II, 1). És l'elogi de la vida lliure en un medi rural, en comunió amb la natura i apartada de les preocupacions i el fútil enrenou de la ciutat.

 

15.   Locus amoenus: "Lloc amè". Descripció d'un lloc ideal que se sol presentar com un prat verd on corre un rierol i s'escolta el dolç cant dels ocells ... una mena de naturalesa jardí. Aquest és un espai somiat, ideal per viure amb l'ànima plàcidament assossegada i lliurar-se als plaers de l'amor.

 

 Experiència amorosa

16.   Descriptio puellae: "Descripció de la noia". Descripció i elogi de l'excel·lència tant física com espiritual de la noia estimada.

 

17.   Oculos sicarii: "Ulls homicides". La mirada com a causant d'un amor que només porta patiment a l'enamorat i que el pot menar a la mort.

 

18.   Amor post mortem: "Amor més enllà de la mort". S’assevera que l'amor que se sent és tan potent que ha de sobreviure fins i tot la mort física de l'amant, de l'estimat o de tots dos ".

 

19.   Omnia vincit omnia: “L’amor tot ho venç”. El tòpic constata el poder de l’amor i d’alguna manera commina a no lluitar contra ell.

 

20.   Militia amoris: “La milícia de l’amor”. L’amor com una batalla o guerra entre els amants. En virtut d’aquest tòpic s’ha desenvolupat un ampli lèxic bèl·lic per referir-se a l’experiència amorosa (per exemple, encara avui parlem de la “conquesta”).

Com analitzar un text en prosa

 

 

CAL TENIR CLARS ALGUNS CONCEPTES PREVIS:

• Autor i narrador
• Personatge
• Obra
• Text
• Relat
• Lector i narratari

 

1)       Fitxa

 

1. FITXA BIBLIOGRÀFICA

A) Si es tracta d’un llibre, n’hi ha prou amb indicar:

• Autor
• Títol
• Editorial
• Col·lecció
• Any d’edició
• Lloc d’edició
• Número de pàgines

      B) Si es tracta d'un text inclòs en un llibre (per exemple: un conte inclòs en una obra antològica, un capítol o un fragment d'una obra), llavors serà necessari assenyalar, primer de tot:

• Autor del text
• Títol de el text (si n'hi ha)
• Número del fragment, capítol o conte (si n'hi ha)
• Pàgines del llibre en què es troba el text

 

I, tot seguit, s'ha d'indicar a quin llibre pertany aquest text; és a dir, respondre les qüestions del punt A, sempre evitant repetir informacions.

  

2)       Autor, gènere i context

 

2.- L’AUTOR I EL SEU CONTEXT

• L’autor i el seu context històrico-cultural: qui és l’autor, en quin període històric va viure i escriure,  de quina manera el món en què va viure es veu reflectit a la seva obra o la pot haver condicionat.

 

• Definir el gènere literari del text:
• PROSA: Conte, novel·la, article periodístic, etc.
• VERSO: Èpica, lírica
• Un tercer gènere, el DRAMÀTIC, pot estar escrit en prosa o vers.

 

• Relacionar el gènere literari del text amb el context històrico-cultural (opcional).

 

3)       Anàlisis del contingut

 

3. TEMA

 El tema és la idea principal del relat, que es pot sintetitzar en una oració o dues, o fins i tot en una sola paraula.

 De vegades, al costat de el tema principal, poden aparèixer temes secundaris.

  

4. ARGUMENT

 Són totes les accions o situacions que el narrador explica al llarg del relat.

 

·       Estructura argumental: Determinar en quantes parts es podria dividir el relat; en altres paraules, com ens sembla que el narrador ha organitzat o estructurat l'argument[1]. Cal fer una mena d’esquelet de l'argument:

o   Precisar on començaria i acabaria cada part,

o   i fer un breu resum de cadascuna d'elles.

 

Tot el posterior estudi del text es pot (i s'hauria de) relacionar amb aquesta estructura argumental.

 

Igualment, un bon estudi argumental ha de prestar atenció a tots els elements narratius que a continuació analitzarem: espai, temps, evolució dels personatges, etc., i fins i tot atendre a determinades qüestions formals.

  

5. PERSONATGES

 5.1.- Segons el paper que desenvolupen en la història (si són més o menys rellevants), els personatges solen classificar-se en:

 

·       Personatge/s principal/s o protagonistes: Personatge o personatges al voltant del qual o dels quals gira de l'acció.

 

·       Personatges secundaris: Personatges adjunts que ajuden o s'oposen al protagonista o els protagonistes. Són personatges propers al protagonista i  les seves accions i les seves intervencions han de ser rellevants per a les línies axials del desenvolupament de l'argument.

 

Entre els personatges secundaris, de vegades podem trobar un antagonista. L'antagonista és aquell personatge que, en certs aspectes, resulta l'altra cara del protagonista; la seva funció sol ser ressaltar vicis, virtuts o trets peculiars del protagonista a partir del contrast entre les personalitats i accions de tots dos.

 

·       Personatges terciaris, circumstancials o figurants: Personatges que no afecten de manera essencial en el desenvolupament de l'acció.

  

 5.2.- Segons la seva caracterització, es poden distingir dos tipus de personatges:

 ·       Personatges plans: Són construïts al voltant d'una única idea o qualitat.

·       Personatges rodons: Aquells que presenten una major complexitat humana, dotats d'una profunditat psicològica que no tenen els personatges plans.

 

 

6. L’AMBIENTACIÓ: ESPAI I TEMPS

L'acció dels personatges se situa en un espai narratiu i en un temps narratiu en virtut d'al·lusions més o menys concretes i extenses. Aquests dos elements configuren l'essencial de l'ambientació de l'obra.

 

6.1.- L’ESPAI A LA NARRACIÓ: Lloc o llocs físics on es desenvolupa l'acció que es narra.

L'aproximació que fa un narrador a un espai pot ser més aviat objectiva (si el descriu tal com és) o subjectiva (si introdueix elements en la descripció amb l'objectiu de crear una atmosfera que d'alguna manera reflecteixi o contrasti amb l’estat d'ànim dels personatges o el to de la narració).

Òbviament, en un relat els espais poden anar canviant. Igualment, pot variar l'aproximació a aquests espais al llarg del text.

 

 6.2.1. - EL TEMPS DE LA NARRACIÓ: Època o moment històric en què se situen les accions del relat en relació al temps present de l'autor:

•  Ambientació temporal històrica: L'acció es desenvolupa en una època molt allunyada del present de l'autor (narracions històriques).

 

• Ambientació temporal contemporània: L'acció es desenvolupa en l'actualitat de l'autor.

 

• Ambientació temporal futurista: L'acció se situa en un temps futur imaginat per l'autor (relats de ciència ficció)[2].

 Cal tenir present que el temps de la narració pot anar variant en el transcurs d'un text.

 

 6.2.2.- L'ORGANITZACIÓ DEL TEMPS A LA NARRACIÓ: Moment en què se situen les accions de el text. L'ordenació del temps d'un relat pot ser de tres tipus:

•  Lineal: Tota l'acció es desenvolupa seguint una seqüència cronològica lineal, sense regressions ni anticipacions temporals.

 

• Discontinu: L'acció es narra seguint una concatenació temporal no lineal; és a dir, incloent salts cronològics com:
• Flashback, retrospectiva o analepsi: El narrador interromp l'acció i retrocedeix en el temps per presentar accions ja passades.
• Anticipació o prolepsi: El narrador interromp l'acció per anunciar alguna cosa que succeirà en el futur de la narració.

 

• Simultani: Un altre recurs en el tractament del temps pot ser l'ús de la simultaneïtat, quan es presenten dos o més accions de maneres paral·leles.

  

 

4)       Anàlisi formal

  

7. EL NARRADOR

 Els tipus de narrador d'un relat es classifiquen segons la distància que aquest narrador pren en relació amb el que relata (aquesta posició de major o menor distància es coneix com a "punt de vista" o "focalització").

 

• Narrador intern: Participa en l'acció narrada. Pot ser el protagonista o qualsevol altre personatge[3]. Utilitza la primera persona quan es refereix a ell mateix. Caracteritza  aquest narrador que el seu coneixement dels fets del relat es limiten al que coneix el personatge-narrador.

 

• Narrador extern: No participa en l'acció narrada. És un narrador anònim o indefinit. Veu i explica l'acció des de fora, i pràcticament sempre utilitza la tercera persona. Es distingeixen dos tipus de narrador extern, segons el seu coneixement d’allò narrat:

 

• Narrador omniscient [4]: Aquell que està per sobre dels seus personatges i ho sap tot de la història que explica i dels seus protagonistes.

 

• Narrador extern no omniscient o narrador objectiu: Aquell que se situa fora de la narració, però no ho sap tot. Com a narrador, es limita a presentar uns   fets que observa o escolta. El seu coneixement dels fets i dels personatges és limitat, el seu coneixement dels pensaments dels personatges és nul. Reprodueix el paper de testimoni o d’una càmera de filmar: només explica i coneix allò que veu.

 

EN RESUM: El narrador intern participa de l'acció, és també un personatge del relat, i coneix el que aquest personatge sap. El narrador extern objectiu no participa de l'acció i només coneix el que observa- El narrador omniscient no participa de l'acció però coneix tot el que es refereix a la història i els seus personatges, fins i tot els seus pensaments i sentiments.

Cal ressaltar que, en el transcurs d'un text, el narrador pot canviar, i en conseqüència també pot variar l'enfocament o punt de vista.

  

 

8. FORMES DE NARRACIÓ

 En qualsevol text narratiu es poden presentar les següents formes de narració:

 

• Relat de fets i accions

 

• Descripció de llocs, objectes i personatges. Es pot distingir dos tipus de descripcions, que venen condicionades per l'actitud del narrador davant del text:

 

• Descripció objectiva: El narrador informa sobre les característiques dels objectes, llocs i personatges de manera objectiva, és a dir, sense comentaris ni valoracions personals.

 

• Descripció subjectiva: Les característiques dels objectes, llocs i personatges solen ser presentades per un personatge o un narrador omniscient que deixa entreveure la seva valoració personal dels mateixos.

 

• Discurs o reproducció dels mots dels personatges. El discurs pot prendre forma de:

o   Diàleg: Es reprodueix l'intercanvi de paraules de dos o més personatges en estil directe (posades en la boca dels mateixos personatges) o en estil indirecte (quan el que diuen els personatges és explicat pel narrador).

 

o   Monòleg: Es reprodueix el discurs, més aviat llarg, d'un sol personatge en estil directe.

 

o   Monòleg interior: Es reprodueix els pensaments d'un personatge a mesura que els va formulant en la seva ment.

---

[1] Sovint això es fa a partir d’una divisió tripartida: 1. introducció o plantejament, 2. nus, 3. conclusió o desenllaç.

[2] S’anomena utopia quan aquest temps futur és concebut com un món o societat ideal, una visió millorada del present de l’autor. En canvi, és una distopia quan el futur es planteja com una realitat empitjorada del present.

[3] Al llarg d'un text, el personatge-narrador intern pot ser sempre el mateix (focalització interna fixa), pot variar segons els episodis (focalització interna variable) o fins i tot pot succeir que un mateix esdeveniment sigui narrat per diversos personatges (focalització interna múltiple). 

[4] “Omniscient” significa “que ho sap o coneix tot”.

Treball sobre Shrek

 

1.- Tema i argument

1.1.-  Resumeix l'argument de la pel·lícula.

1.2.- Explica (en 3 o quatre línies) quin és el tema de la pel·lícula.

2.-Narrador

2.1.- Quin tipus de narrador apareix en la pel·lícula (intern o extern; omniscient o objectiu)?

2.2.- En quins moments de la pel·lícula apareix la veu del narrador?

3.- Personatges

3.1.- Descriu els personatges principals: Shrek, l'ase i Fiona.

3.2.- Descriu els personatges secundaris: Lord Farquaad i el drac.

3.3.- Enumera quatre o cinc personatges circumstancials.

3.4.- Què vol dir Shrek quan explica que un ogre és com una ceba?

3.5.- Què tenen en comú Shrek i la princesa Fiona?

3.6.- En quin moment la princesa Fiona deixa de tractar a Shrek de vós i comença a tutejar-lo? Quina és la raó d'aquest canvi de registre lingüístic?

4.- Ambientació: tractament de l'espai

4.1.- On viu Shrek? Com aquest espai caracteritza també el personatge (ens diu alguna cosa d'ell)?

4.2. - Com s'anomena el "regne" de Lord Farquaad? Descriu-lo. Quin comentari relatiu a Lord Farquaad fa Shrek en veure el castell?

5.- Ambientació: tractament del temps

5.1.- En quin temps se situa el relat (atenció a el principi de la pel·lícula)?

5.2.- Anacronismes

a) Busca al diccionari la definició d'anacronisme.

b) Explica què anacronisme apareix en l'escena del torneig en què Shrek s'enfronta als cavallers de Lord Farquaad.

6.- Formes de narració

6.1.- Resumeix un diàleg de la pel·lícula que t'hagi semblat interessant o divertit. Explica per què.

6.2.- Escull algun monòleg. Digues en boca de qui és posat i què explica.

7.- Estudi del gènere

7.1.- Què creus  que fa d' Shrek una història diferent als contes tradicionals?

7.2.- Busca a la pel·lícula alguna referència a un altre conte, pel·lícula, ball, etc.

8.- Recerca d'informació

8.1.- ¿Quin sentit té que Fiona, quan és rescatada, li lliuri una peça de roba a Shrek? Què simbolitza aquesta penyora en el context de l'amor cortès medieval?

8.2.- Què és un catasterisme (busca-ho a internet)? Recordes algun moment de la pel·lícula en què es faci al·lusió a aquest tipus de llegendes?

 [teoria sobre el COMENTARI DE TEXT, aquí]