dimarts, 3 de maig del 2022

La cançó de dona a l'edat mitjana i en la poesia popular catalana

 

Si penses en la Edat Mitjana, fàcilment et vindrà al cap històries de reis i cavallers que lluiten pel seu honor o per aconseguir l’amor d’una princesa. I és que la imatge primera que tenim d’aquest període evoca la vida i les peripècies de personatges que estaven al cim de la societat medieval: nobles, clergues, cavallers; els membres dels anomenats “estaments privilegiats”. Però, al costat d’aquests, en la base de l’anomenada piràmide feudal, es trobava un tercer estament, el poble. L’estament popular representaria més del 90% de la població europea medieval, i estava integrat per artesans i mercaders, i, sobretot, per una gran massa de gent que vivia al camp i treballava la terra.

 




 


 



Activitat 1. Els dos estaments privilegiats eren el clergat i la noblesa; en llatí s’anomenaven respectivament els oratores (“els que resen”) i els bellatores (“els que fan la guerra”). L’estament no privilegiat era la gent del poble (en llatí, laboratores; és a dir, “els que treballen”). A la imatge de dalt, hi pots veure una il·lustració d’un manuscrit medieval on són representats els tres estaments. Digues quin estament representa cadascun dels tres personatges i com has pogut identificar-los.


Durant l’edat mitjana, la vida de la gent del poble no era gens fàcil, sempre amenaçats per la pobresa, la fam i els abusos dels estaments privilegiats. Tot i així, també tenien els seus moments de diversió, i ben sovint en aquests moments de lleure era present el cant. Perquè la música i la cançó sempre ha acompanyat i acompanya la vida de la gent, fent-la més agradable i sent, a més a més, un vehicle d’expressió del seus sentiments. També a l’edat mitjana la cançó acompanyava les danses populars durant els dies de festa; igualment, servia perquè la gent del poble es distragués mentre treballava, fent menys feixuga la seva feina.

Les dones també cantaven, mentre treballaven conreant el camp, teixint la roba de la família o rentant-la a la vora del riu. Es reunien per fer les seves tasques i, en aquell cercle exclusivament femení, entonaven cançons que la majoria de les vegades giraven a l’entorn d’un mateix tema: els seus sentiments i, entre ells, principalment l’amor.


I això no és una cosa que quedi tan lluny del nostre món. Mira la següent escena de la pel·lícula de Pedro Almodóvar Dolor y Gloria (2019), que situa l’acció en un poble de l’Espanya rural dels anys 50. Un grup de dones es reuneixen al marge d’un riu per rentar la roba i, de manera espontània, es posen a cantar una cançó. Dues de les actrius que canten són Penélope Cruz, que fa el paper de la mare del protagonista de la pel·lícula, i la cantant Rosalía. 

Enllaç a l’escena de Dolor y Gloriahttps://www.youtube.com/watch?v=Mllwsn87VPc

Algunes d’aquestes cançons femenines medievals han arribat fins als nostres dies. Si més no, ho han fet les seves lletres. I això va ser gràcies al fet que algun clergue o joglar medieval es va preocupar per conservar-les, deixant-les escrites en un manuscrit. Aquest tipus d’obres les coneixem amb el nom de cançó de dona. Com que les tonades que acompanyaven les cançons normalment s’han perdut i a penes en conservem les seves lletres, la cançó de dona medieval se sol estudiar com un gènere literari, però no hem d’oblidar mai que originàriament es van compondre per a ser cantades.

 

LA LLENGUA DE LA POESIA POPULAR A L’EDAT MITJANA

Fa poc has estudiat què eren les llengües romàniques o neollatines. Ho recordes? Són un reguitzell de llengües derivades del llatí que apareixen durant l’edat mitjana arreu d’Europa: el gallec-portuguès, el castellà, el català, l’occità, el francès, l’italià, el sard, el romanès, etc.




Activitat 2. Completa les següents informacions sobre les llengües romàniques.

a) A l’estat espanyol, el català és llengua oficial en tres comunitats autònomes: Catalunya,  ________________ i __________________________.

b)  A banda d’Espanya, el català es parla en determinats indrets d’altres dos països:  a _______________ (regió del Rosselló) i a _______________ (ciutat de l’Alguer, a Sardenya).

c)  Gallec i  ____________________  són dues llengües modernes que deriven d’un parlar romànic medieval conegut amb el nom de gallegoportuguès.

d)  A banda del gallec, el castellà i el català, a l’Estat espanyol hi ha altres dues llengües romàniques avui en perill d’extinció: són __________________ i ____________________.

e)  La llengua romànica natural del Sud de França és  ___________________. Aquesta llengua romànica va ser la utilitzada per la major part dels trobadors medievals del segles XI i XII.

f)   L’única llengua neollatina que avui es conserva a l’est d’Europa és __________________.



Recordaràs també que durant l’Edat Mitjana, mentre que el llatí era la llengua dels clergues i de l’alta cultura, les llengües romàniques eren el vehicle d’expressió de la gent del poble en el seu dia a dia. A missa tothom sentia l’ofici en llatí, per bé que molt possiblement gairebé ningú acabava d’entendre el que deia el capellà; fora de missa, l’única llengua que la gent del poble feia servir era la seva parla romànica. En aquesta llengua parlaven del temps, de les collites, sobre el menjar, i també hi cantaven. Aquesta és la raó per la qual conservem una gran quantitat de cançons de dona compostes en moltes llengües romàniques medievals, com ara el gallegoportuguès, l’occità, el francès antic i fins i tot el romanç mossàrab.

 

TIPUS DE CANÇÓ DE DONA

La cançó de dona és un gènere poeticomusical de temes i personatges ben variats, tot i que sempre la seva protagonista serà una dona i l’assumpte central serà l’amor. En aquest treball de síntesi, estudiarem tres tipus o subgèneres de cançons de dona:

·         Cançó d’amic.

·         Pastorel·la.

·         Cançó de malcasada o malmaridada.

 

LA CANÇÓ D’AMIC

La cançó d’amic planteja sempre un mateix escenari. La protagonista és una noia jove enamorada d’un home al qual anomena “amic”. Els trets que defineixen el gènere de la cançó de dona medieval són els següents:

1. Veu femenina. La protagonista de la cançó és sempre una dona, encara que l’obra pugui haver estat composta per un autor masculí.

2. Temàtica amorosa: Algunes vegades aquest amor és viscut com una història feliç: aleshores la protagonista ens explica quantes ganes té de trobar-se amb el seu estimat, que l’espera normalment a la vora del riu, i com són o seran de feliços tots dos en compartir aquells moments junts d’intimitat.

Uns altres cops la cançó de dona parla d’amors no tan afortunats, potser perquè algú extern a la relació hi posa impediments o problemes (la mare que prohibeix la noia de veure el seu amic o el rei obliga l’amic a marxar lluny d’ella per servir-los com a soldat en una guerra); o en d’altres ocasions perquè la noia descobreix que el seu amant és un mentider que l’ha enganyat o abandonat.

3. Tècnica paral·lelística. Sovint les cançons de dona estan construïdes a partir de tècniques paral·lelístiques, és a dir, repeticions idèntiques o gairebé idèntiques de versos o fragments de versos que se succeeixen al llarg del poema. No oblidem que eren peces creades per a ser cantades i la repetició de versos facilitaria la memorització de les lletres de les cançons. També és força habitual que hi hagi algun vers o estrofa que faci de tornada. La tornada o refrany (en castellà, estribillo), que es va repetint al llarg d’una cançó, permet que pràcticament tothom pugui participar del cant, fins i tot si no s’havia sentit mai abans la cançó.

 

Un altre recurs paral·lelístic molt comú en les cançons de dona medievals és el deixaprèn (o lleixaprèn). El deixaprèn s’usa per construir poemes amb estrofes de tres versos a partir del paral·lelisme i la repetició. Expliquem la seva estructura:

-         Hi ha una primera estrofa formada per dos versos (un dístic) i un refrany.

-         Els versos del dístic de la 2a estrofa són pràcticament idèntics als dos versos del dístic de la 1a estrofa (només varia alguna paraula o l’ordre de paraules: això s’anomena paral·lelisme verbal).

-         El primer vers de la 3a estrofa és idèntic al 2a vers de la primera estrofa.

-         El primer vers de la 4a estrofa és idèntic al 2a vers de la segona estrofa.

-         Es van prenent els segons versos de cada dues estrofes com a primers versos de les dues estrofes següents, constituint un entramat d’estrofes on es reprenen ordenadament els versos d’estrofes anteriors (d’aquí ve el nom de deixaprèn).

 

 

Exemple de deixaprèn: Traducció d’una cançó d’amic del poeta gallego-portuguès Pero Meogo, s. XIII-XIV).

 

¡Ai Déu, si ara sabés el meu amic                      A          
com de sola estic a Vigo!                                     B
I estic enamorada!                                               refrany

¡Ai Déu, si ara sabés el meu amat                     A’
com de sola a Vigo em trobo!                            B’
I estic enamorada!                                            Rfr

Com de sola estic a Vigo,                                   B
i ningú és amb mi que em vigili!                       C
I estic enamorada!                                            
Rfr

 

Com de sola a Vigo em trobo                           B’

I ningú porto amb mi que em vigili!                C’

I estic enamorada!                                          Rfr

 

I ningú és amb mi que em vigili,                    C

sinó els meus ulls que ploren amb mi!           D

I estic enamorada!                                         Rfr

 

I ningú porto amb mi que em vigili                C’

Sinó els meus ulls que tots dos ploren!         D’

I estic enamorada!                                       Rfr

 

Un altre tipus d’estrofa paral·lelística: Viadeira en llengua català que tanca la sisena jornada de la traducció catalana medieval del Decameró de Giovanni Boccaccio (s. XV).

 

No puch dormir soleta, no.

Que·m faré, lassa,            

Si no mi spassa?

Tant mi tormenta l’amor!

 

Ay, amych, mon dolç amich!                   A

Somiat vos he esta nit.                             B

                    Que·m faré, lassa?              Rfr

 

Somiat vos he esta nit                             B’

Que us tenia en mon lit.                          C

Que·m faré, lassa?               Rfr  

 

Ay, amat, mon dolç amat!                      A’

Anit vos he somiat.                                B’’

Que·m faré, lassa?              Rfr

 

Anit vos he somiat                                 B’’

Que us tenia en mon braç.                     C’

Que·m faré, lassa?              Rfr



 Rfr = refrany

 

4. Llenguatge simbòlic. Moltes vegades la cançó de dona recorre a un llenguatge simbòlic per parlar de les situacions i els sentiments amorosos. Els símbols més recurrents són:

-         L’aigua (d’una font, d’un riu o del mar) com a símbol de la passió amorosa de la noia.

-         Els cabells de la noia com a símbol de la seva feminitat i del seu ardent desig. Tot sovint aquest símbol es combina amb l’anterior; aleshores la noia expressa el seu desig d’estar amb el seu enamorat manifestant que es disposa a anar a una font o riu a rentar-se els cabells i allí, enmig del bany, espera que acudeixi l’amic per trobar-la. Fixem-nos que aquesta associació entre cabell i desig femení encara perviu en el nostre llenguatge, amb expressions castellanes com ara soltarse el pelo, desmelenarse, etc.

-         El cérvol com a símbol del desig masculí. La noia es refereix al seu amant com un cérvol assedegat que morirà si no pot anar al riu a veure aigua (recorda que l’aigua simbolitza l’amor de la noia).

És fonamental conèixer aquest llenguatge simbòlic per poder desxifrar correctament allò que s’explica en una cançó d’amic.



Activitat 3. Primer has de llegir la següent cançó d’amic del trobador Pero Meogo. A continuació, respon les qüestions que trobaràs a sota del poema. A més, a la dreta del poema traduït al català, pots llegir la versió original en gallegoportuguès medieval.


5.1.- Qui parla en les primer3s tres estrofes? I qui ho fa en les dues darreres estrofes?

5.2.- Què diu la filla a la mare?

5.3.- De què adverteix la mare a la filla? Quin argument exposa la mare perquè faci cas a la seva advertència?





LA PASTOREL·LA

La pastorel·la és un altre gènere de cançó de dona. La situació que es planteja és sempre, si fa o no fa, la mateixa. Una jove pastora està al camp cuidant el seu ramat quan de sobte se li apareix un cavaller que li sol·licita el seu amor. En darrer terme, es tracta d’una relació desigual: un home de l’estament privilegiat vol obtenir profit d’una jove camperola, que pressuposa innocent i incauta; aleshores, intenta entabanar-la amb les seves paraules, confessant-li que sent per ella un amor tal que, si no el satisfà, el durà a la mort. La pastora pot sucumbir o no a l’engany del noble.

 


Al Corpus d’antiga poesia popular editat per Josep Romeu i Figueres, es recull la següent pastorel·la catalana, datable del segle XVI. En copiem unes estrofes versionades al català modern.


 


CANÇÓ DE MALCASADA

La cançó de malcasada o malmaridada és un altre gènere de la cançó de dona d’origen medieval. En aquestes composicions es dona veu a una protagonista que es queixa del seu marit, caracteritzat com un home patològicament gelós que tothora està vigilant la seva dona. El marit és anomenat el gelós. Es tracta d’un personatge absolutament pla, en qui no llueix cap cap mena de virtut i en qui s’apleguen tots els defectes. La seva desconfiança malaltissa fa que tingui la seva esposa asfixiada, quan no la manté tancada en una torre lluny de la mirada de tots els altres. Aquesta situació fa que la bellesa i l’alegria de la malcasada es marceixi; cada cop està més trista i perd tota gana de viure. Aleshores, però, coneix un altre home que és el revers del marit i que el convertirà en el seu amic. Així com el marit és lleig, insensible, egoista i maltractador, l’amic serà l’home més bell, elegant i un amant sincer i fidel com cap altre al món.

 

Tot seguit llegiràs tres cançons de malcasada:

1. Una de les més famoses cançons de malmaridada de l’edat mitjana és obra d’un autor català, el trobador Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona. A la segona meitat del segle XII va compondre en llengua occitana la següent cançó, coneguda amb el nom de viadeira (rebia aquest nom perquè era una peça per ser cantada pels viatgers mentre feien via pel camí). La peça té com a íncipit (vers inicial) No·l prenatz lo fals marit.

 


2. La literatura medieval en llengua francesa del nord (coneguda com a llengua d’oïl) també compte amb brillants exemples de cançons de malmaridades. Aquí pots llegir dos motets anònims francesos traduïts al català. Fixa’t com en tots dos poemes la noia expressa clarament que l’amic és aquell a qui ella ha triat per lliurar-li el cor. Això s’explica, entre d’altres raons, pel fet que a l’edat mitjana els matrimonis entre els nobles moltes vegades eren concertats; no eren el resultat de l’elecció lliure de la dona, sinó que responien als interessos - tot sovint econòmics o estratègics - dels pares.

 


3. La novel·leta occitana d’autor anònim coneguda amb el títol de Flamenca (ca. 1240-1270) és una de les grans històries de malcasades de l’edat mitjana. Explica la història de una noia, de nom Flamenca, casada amb un marit gelós absolutament cruel i despietat que la té tancada en una torre del seu castell i només la deixa sortir un cop a la setmana, el diumenge, per anar a missa. Ella es lamenta de la seva dissort i viu sumida en la tristesa, fins que arriba a la terra del seu marit un jove i bell cavaller, Guillem de Nevers, que s’ha enamorat d’ella només de sentir la seva penosa història. Per poder veure-la, Guillem es disfressa de clergue i acudeix a l’església cada dia de missa. En el moment en què Flamenca pren la comunió, els dos joves aprofiten per dir-se dues síl·labes, a setmanes alternes. Així estableixen un llarg diàleg amorós, fet de molt poques paraules, que s’allarga durant tres mesos. Tot comença un diumenge 7 de maig quan Flamenca s’acosta a besar la Bíblia que Guillem, vestit d’escolanet, sosté a les seves mans; és en aquell precís i breu instant que el jove cavaller profereix a Flamenca una exclamació de dolor i tristesa: “Ai las”. Quan torna de l’ofici, Flamenca explica el que li ha passat a les seves donzelles, les quals l’ajuden a desxifrar el possible sentit dels mots del jove i a preparar una resposta per quan es tornin a veure el diumenge següent.

Aquí tens la successió de missatges que s’intercanvien Guillem i Flamenca els dies que van a missa:

DIA

QUI PARLA?

EN OCCITÀ

TRADUCCIÓ EN CATALÀ

7 de maig (diumenge)

Guillem

“Ai las”

“Ai de mi!”

14 de maig (diumenge)

Flamenca

“Que plans?”

“Què tens (“de què et lamentes?”)

21 de maig (diumenge)

Guillem

“Mor mi”

“Em moro”

28 de maig (diumenge)

Flamenca

“De que?”

“De què?”

1 de juny (dilluns d’Ascensió)

Guillem

“D’amor”

“D’amor”

4 de juny (diumenge)

Flamenca

“Per cui?”

“Per qui?”

11 de juny (dium. de Pentecosta)

Guillem

“Per vos”

“Per vós?”

12 de juny (dilluns de Pentecosta)

Flamenca

“Qu’en puesc?”

“Que hi puc fer?”

18 de juny (diumenge)

Guillem

“Garir”

“Sanar-me”

24 de juny (Sant Joan, dissabte)

Flamenca

“Conssi?”

“Com?”

25 de juny (diumenge)

Guillem

“Per gein?”

“Amb enginy”

29 de juny (Sant Pere, dijous)

Flamenca

“Pren l’i”

“Busca’l”

2 de juliol (diumenge)

Guillem

Pres l’ai”

“Ja el tinc”

9 de juliol (diumenge)

Flamenca

“E cal?”

“I com és?”

16 de juliol (diumenge)

Guillem

“Iretz”

“Anireu”

22 de juliol (La Magdalena, dissabte)

Flamenca

“Es on?”

“A on?”

23 de juliol (diumenge)

Guillem

“Als banz”

“Als banys”

25 de juliol (Sant Jaume, dimarts)

Flamenca

“Cora?”

“Quan”

30 de juliol (diumenge)

Guillem

“Jorn breu”

“Demà”

1 d’agost (Sant Pere ad vincula, dimarts)

Flamenca

“Plas mi”

“Em plau (= ho vull fer)”

 

I, en efecte, l’endemà, Guillem i Flamenca es troben als banys, als qual el jove accedeix a través d’un passadís subterrani que ha fet construir des de la seva residència. Aleshores començarà la història d’amor dels dos joves a esquenes del marit gelós.

 

3. El mes de novembre de l’any 2018, una cantant nascuda a Sant Esteve de Sesrovires, Rosalia Vila i Tobella, coneguda artísticament com la Rosalía, va presentar al públic el seu segon disc, titulat El mal querer, que en poc temps obté un èxit espectacular. Segons explica la mateixa Rosalía, aquesta obra està d’alguna manera inspirada en la novel·la medieval de Flamenca. El disc consta d’11 cançons que reprodueixen una història d’amor tràgic, en el qual també apareix, actualitzat al món del segle XXI, els personatges típics dels relats de mal casada: el marit gelós i la muller víctima d’aquest. Certament, si escoltem amb atenció la composició “Pienso en tu mirá (Capítulo 3: celos)”, no queda cap dubte que és un “gelós” qui parla a la cançó.



Activitat 6. Prova de traduir al català la lletra de la cançó de Rosalía. Una bona eina per trobar la traducció de paraules castellanes al català són els diccionaris en línia de l’Optimot (clica aquí per accedir-hi).

LLETRA ORIGINAL EN CASTELLÀ

LA TEVA TRADUCCIÓ AL CATALÀ

 

Me da miedo cuando sales sonriendo para la calle,

porque todos pueden ver los hoyuelitos que te salen.

 Y del aire cuando pasa por levantarte el cabello.

Y del oro que te viste por amarrarse a tu cuello.

Y del cielo y de la luna, porque tú quieras mirarlo.

Hasta del agua que bebes, cuando te mojas los labios.

 

Pienso en tu mirada, tu mirada, clavada.

Es una bala en el pecho.

 

Me da miedo cuando sales sonriendo para la calle,

Porque todos pueden ver los hoyuelitos que te salen.

 Tan bonita que amenaza. Cuando callas me das miedo.

Tan fría como la nieve cuando cae desde el cielo.

Cuando sales por la puerta, pienso que no vuelves nunca;

Y si no te agarro fuerte, siento que será mi culpa.

 

 

 

Enllaç al vídeo de la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=p_4coiRG_BI




EL MONESTIR DE MONTSERRAT I EL CANÇONER POPULAR CATALÀ

L’Abadia de Montserrat sempre ha estat vinculada a la preservació del llegat musical i poètic de Catalunya. En la seva biblioteca es conserva l’obra més important de recull del patrimoni folklòric musical i poètic català: parlem del fons de textos de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.



L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va ser fundada a Barcelona l’any 1922 i es va mantenir activa fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936). El propòsit de l’Obra era recórrer el territori català a la recerca de cançons tradicionals per reunir-les en el seu fons. Malgrat la Guerra Civil, l’any 1938 es va imprimir a Barcelona un primer volum del Cançoner Popular Català. Malauradament, aquest llibre no va sortir a la llum, perquè poc després de la seva impressió les tropes del general Franco van ocupar Catalunya; com va esdevenir amb tants altres llibres editats en català en aquell moment, la seva publicació va ser suspesa per las autoritats franquistes, i les còpies existents del Cançoner, que estaven a punt per ser posades a la venda, van ser reciclades per fer-hi pasta de paper. No va ser fins el 1983, vuit anys després de la mort del dictador Francisco Franco, que l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat va treure a la llum una segona edició del llibre, aquesta a cura de Pere Bohigas.

Entre les cançons recollides al Cançoner Popular Català, hi ha de ben antigues, moltes d’elles originàries de l’edat mitjana. D’altres, tot i ser més recents, reprenen temes antiquíssims de la literatura popular que han estat assimilats pel folklore català, com és el cas de les cançons de dona.



Activitat 7. Llegeix a continuació la lletra de la següent cançó popular catalana.  

 

 

 

 

 



 

 

 


 


 

 

 

 

 


Rossinyol que vas a França, rossinyol,
encomana'm a la mare, rossinyol
d'un bell bocatge (1) rossinyol, d'un vol.             (1) bocatge podria ser un gal·licisme que vol dir “bosc”.

Encomana'm a la mare, rossinyol,
i a mon pare no pas gaire, rossinyol,
 d'un bell bocatge rossinyol, d'un vol.


I a mon pare no pas gaire, rossinyol,
perquè m'ha malmaridada (2), rossinyol,           (2) malmaridar: mal casar, casar amb un mal home.
d'un bell bocatge rossinyol, d'un vol.

 

Perquè m'ha malmaridada, rossinyol
a un pastor me n'ha dada, rossinyol,                 (3) me n’ha dada: m’ha donat.
d'un bell bocatge rossinyol, d'un vol.

 

A un pastor me n'ha dada, rossinyol,
que em fa guardar la ramada, rossinyol,
d'un bell bocatge rossinyol, d'un vol.

 

Que em fa guardar la ramada, rossinyol,
he perduda l'esquellada, rossinyol,
d'un bell bocatge, rossinyol d'un vol.


Jo t'he de donar per paga, rossinyol,
un petó i una abraçada, rossinyol,
d'un bell bocatge, rossinyol d'un vol. […]

 

7.1.- Busca al diccionari les paraules que desconeguis de la lletra de la cançó i copia-les juntament amb el seu significat o un sinònim:

7.2.- Resumeix el que es relata a la cançó. Explica, també, a quin subgènere de la cançó de dona es pot associar.

7.3.- Explica amb detall l’estructura paral·lelística d’aquesta cançó. Té tornada? Com es reprenen els versos d’estrofa en estrofa?


Per acabar, escoltarem dues versions d’aquesta cançó:

·        Una primera de l’Escolania de Montserrat, interpretada a Washington, la capital dels EUA, l’any 2014:

Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=3b7xQ59m4VE&list=RDbMAeYVOK_YM&index=24


·        Una segona versió de la cançó interpretada per la cantant americana Joan Baez. Aquesta intèrpret es va fer famosa als anys 60, i la seva obra s’emmarca en els moviment reivindicatius i llibertaris viscuts en aquella dècada. Amb una veu excepcional, J. Baez sempre ha estat i continua sent una artista compromesa amb la lluita pels drets civils universals i pels valors humanistes i en la denúncia de tota mena de discriminació racial, social o de gènere. La data de llançament de la versió del Rossinyol que aquí t’oferim és l’any 1974.

Enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=zktCnSn6z60.

 

 



BIBLIOGRAFIA:

Romeu i Figueras, Josep, Corpus d’antiga poesia popular, Barcelona: Editorial Barcino, 2000 (col. Els Nostres Clàssics, B, 18).

Bec, Pierre, La lyrique française au Moyen Âge, París: Picard, 1978.

Riquer, Martín de / Valverde, José María, Historia de la literatura universal, Barcelona: Planeta, 1984, vol. III, p. 237-238.

Riquer, Martín de, Los trovadores, Barcelona:  Ed. Planeta, 1975 (3 vol.).

Brea, Mercedes (coord.), Lírica profana galego-portuguesa, Santiago de Compostela: Xunta de Galicia, 1996 (2 vol.).

Bohigas, Pere (ed.), Cançoner popular català, Abadia de Montsrrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983 ( 2 vols.)