Tòpics literaris

  

 

Un tòpic literari és un motiu que es va repetint al llarg de la història de la literatura. Té el seu origen en el registre culte literari i implica l'ús de determinades fórmules d'expressió i biaixos temàtics que s'associen a ell. Normalment s'identifica a partir d'una frase breu, generalment en llatí, que resumeix el sentit del tòpic. L'enunciat sol ser en llatí perquè és a partir de l'obra d'autors llatins (Horaci, Sèneca, etc.) que es van definir molts d'aquests tòpics.

 

El pas de el temps i la inexorabilitat de la mort

1.      Tempus fugit (o Fugit irreparabile tempus): La traducció literal és "el temps fuig". Tòpic que adverteix del pas el temps: la vida és fugaç, el temps passa de pressa i, al cap, ens espera inexorablement la mort.

 

2.      Memento mori: Es tradueix per "recorda que moriràs". És un recordatori de la certesa de la mort, inherent a la condició humana.

 

3.      Vita flumen: La vida és com un riu que desemboca sempre en una mateix mar, que és la mort.

 

4.      Peregrinatio vitae: "El viatge de la vida". S'exposa que la vida és un viatge que l'home ha de dur a terme: cal seguir un camí i fer front a les dificultats que van apareixent al llarg del trajecte. Una variant d'aquest tòpic és l’homo viator: el "home com a viatger", entenent que el viatge és la vida.

 

5.      Omnia mors aequat: "La mort tot ho iguala". Constatació que la mort iguala a tots els humans amb independència de la seva condició (siguin rics, pobres, poderosos, etc.). Aquest tòpic sol anar associat al memento mori.

 

6.      Ubi sunt: "On són?". Interrogació pel destí dels que ja han mort. El tòpic es pot desenvolupar en dos sentits: pot conduir a la constatació que la mort iguala a tots més enllà de les seves virtuts i condició (Omnia mors aequat); o bé pot desembocar en l'enyorança dels temps passats i dels grans homes de temps passats, avui ja desapareguts i sense ningú que els pugui comparar.

 

7.      Quotidie morimur: Significa "morim cada dia". És un tòpic molt del gust dels grans autors del barroc espanyol. Planteja que, des del moment en què hom neix, la mort ja ho està a l’aguait, i aquesta certesa determina tota la vida de l'home. Cada dia es fa un pas més cap a la tomba.

 

8.      Comtemptus mundi: "Menyspreu del món". Expressió de desdeny cap al món, la vida terrenal i els plaers físics, per considerar-se que tot això no és més que un engany, pura i vana il·lusió de felicitat i plenitud. Contra això, la proposta sàvia i assenyada és lliurar-se a la vida espiritual: allunyar-se de la vanitat mundana i cultivar els valors espirituals, sempre enfocats a assegurar-se una vida feliç en el Més Enllà.

 

9.      Soma / sema: En grec, "soma" significa "cos”; i sema, "tomba". Aquest tòpic, que connecta amb el contemptus mundi, expressa que el cos és la tomba de l'ànima.

 

La vida com una cosa ja escrit

10.   Theatrum mundi: "El teatre del món". El món entès com un teatre en el qual les persones representen els papers d'una obra ja escrita.

 

 Formes d'immortalitat

11.   Non omnis moriar: "No moriré del tot". L'artista manifesta que va esdevenir immortal a través de la seva obra. Creant una obra eterna, el seu record no desapareixerà i, d'alguna manera, ell tampoc. Aquest tòpic va ser desenvolupat pel poeta llatí Horaci.

 

 Invitació al gaudi de la vida

12.   Carpe diem: invitació a gaudir el moment present. El sentit de la frase llatina és "recull el dia" (com si d'un fruit madur es tractés). En l'expressió d'aquest tòpic, el dia sol ser una metàfora de la joventut i la vida feliç i plena. A més, el tòpic fa referència a la fugacitat de la vida (està, doncs, connectat amb el tòpic tempus fugit): has d'aprofitar l'esplendor del moment present, perquè en breu pot desaparèixer.

 

13.   Collige, virgo, rosas: Literalment, "recull, noia, les flors". Aquest tòpic gravita en l'òrbita del carpe diem. Convida a gaudir dels plaers de la joventut, sovint associada a les roses o altres flors primaverals, abans que aquesta es marceixi. L’expressió parteix d’un poema del poeta tardollatí Ausoni. Un cèlebre exemple del desenvolupament d'aquest tòpic en la literatura espanyola és el sonet de Garcilaso de la Vega "Como de rosa y azucena".

 

 

Exaltació de la natura

14.   Beatus ille: "Feliç aquell ...". El tòpic rep el seu nom de les paraules que inicien un famós poema d'Horaci (Epodes II, 1). És l'elogi de la vida lliure en un medi rural, en comunió amb la natura i apartada de les preocupacions i el fútil enrenou de la ciutat.

 

15.   Locus amoenus: "Lloc amè". Descripció d'un lloc ideal que se sol presentar com un prat verd on corre un rierol i s'escolta el dolç cant dels ocells ... una mena de naturalesa jardí. Aquest és un espai somiat, ideal per viure amb l'ànima plàcidament assossegada i lliurar-se als plaers de l'amor.

 

 Experiència amorosa

16.   Descriptio puellae: "Descripció de la noia". Descripció i elogi de l'excel·lència tant física com espiritual de la noia estimada.

 

17.   Oculos sicarii: "Ulls homicides". La mirada com a causant d'un amor que només porta patiment a l'enamorat i que el pot menar a la mort.

 

18.   Amor post mortem: "Amor més enllà de la mort". S’assevera que l'amor que se sent és tan potent que ha de sobreviure fins i tot la mort física de l'amant, de l'estimat o de tots dos ".

 

19.   Omnia vincit omnia: “L’amor tot ho venç”. El tòpic constata el poder de l’amor i d’alguna manera commina a no lluitar contra ell.

 

20.   Militia amoris: “La milícia de l’amor”. L’amor com una batalla o guerra entre els amants. En virtut d’aquest tòpic s’ha desenvolupat un ampli lèxic bèl·lic per referir-se a l’experiència amorosa (per exemple, encara avui parlem de la “conquesta”).