Un tòpic
literari és un motiu que es va repetint al llarg de la història de la
literatura. Té el seu origen en el registre culte literari i implica l'ús de
determinades fórmules d'expressió i biaixos temàtics que s'associen a ell.
Normalment s'identifica a partir d'una frase breu, generalment en llatí, que
resumeix el sentit del tòpic. L'enunciat sol ser en llatí perquè és a partir de
l'obra d'autors llatins (Horaci, Sèneca, etc.) que es van definir molts
d'aquests tòpics.
El pas de el temps i la
inexorabilitat de la mort
1. Tempus fugit
(o Fugit irreparabile tempus): La
traducció literal és "el temps fuig". Tòpic que adverteix del pas el
temps: la vida és fugaç, el temps passa de pressa i, al cap, ens espera
inexorablement la mort.
2. Memento mori:
Es tradueix per "recorda que moriràs". És un recordatori de la
certesa de la mort, inherent a la condició humana.
3. Vita flumen:
La vida és com un riu que desemboca sempre en una mateix mar, que és la mort.
4. Peregrinatio vitae:
"El viatge de la vida". S'exposa que la vida és un viatge que l'home
ha de dur a terme: cal seguir un camí i fer front a les dificultats que van
apareixent al llarg del trajecte. Una variant d'aquest tòpic és l’homo viator: el "home com a viatger",
entenent que el viatge és la vida.
5. Omnia mors aequat:
"La mort tot ho iguala". Constatació que la mort iguala a tots els
humans amb independència de la seva condició (siguin rics, pobres, poderosos,
etc.). Aquest tòpic sol anar associat al memento
mori.
6. Ubi sunt:
"On són?". Interrogació pel destí dels que ja han mort. El tòpic es
pot desenvolupar en dos sentits: pot conduir a la constatació que la mort
iguala a tots més enllà de les seves virtuts i condició (Omnia mors aequat); o bé pot desembocar en l'enyorança dels temps
passats i dels grans homes de temps passats, avui ja desapareguts i sense ningú
que els pugui comparar.
7. Quotidie morimur:
Significa "morim cada dia". És un tòpic molt del gust dels grans
autors del barroc espanyol. Planteja que, des del moment en què hom neix, la
mort ja ho està a l’aguait, i aquesta certesa determina tota la vida de l'home.
Cada dia es fa un pas més cap a la tomba.
8. Comtemptus mundi:
"Menyspreu del món". Expressió de desdeny cap al món, la vida
terrenal i els plaers físics, per considerar-se que tot això no és més que un
engany, pura i vana il·lusió de felicitat i plenitud. Contra això, la proposta
sàvia i assenyada és lliurar-se a la vida espiritual: allunyar-se de la vanitat
mundana i cultivar els valors espirituals, sempre enfocats a assegurar-se una
vida feliç en el Més Enllà.
9. Soma / sema:
En grec, "soma" significa "cos”; i sema, "tomba".
Aquest tòpic, que connecta amb el contemptus
mundi, expressa que el cos és la tomba de l'ànima.
La vida com una cosa ja escrit
10. Theatrum mundi:
"El teatre del món". El món entès com un teatre en el qual les
persones representen els papers d'una obra ja escrita.
Formes d'immortalitat
11. Non omnis moriar:
"No moriré del tot". L'artista manifesta que va esdevenir immortal a
través de la seva obra. Creant una obra eterna, el seu record no desapareixerà
i, d'alguna manera, ell tampoc. Aquest tòpic va ser desenvolupat pel poeta
llatí Horaci.
Invitació al gaudi de la vida
12. Carpe diem:
invitació a gaudir el moment present. El sentit de la frase llatina és
"recull el dia" (com si d'un fruit madur es tractés). En l'expressió
d'aquest tòpic, el dia sol ser una metàfora de la joventut i la vida feliç i
plena. A més, el tòpic fa referència a la fugacitat de la vida (està, doncs,
connectat amb el tòpic tempus fugit):
has d'aprofitar l'esplendor del moment present, perquè en breu pot
desaparèixer.
13. Collige, virgo, rosas:
Literalment, "recull, noia, les flors". Aquest tòpic gravita en
l'òrbita del carpe diem. Convida a
gaudir dels plaers de la joventut, sovint associada a les roses o altres flors
primaverals, abans que aquesta es marceixi. L’expressió parteix d’un poema del
poeta tardollatí Ausoni. Un cèlebre exemple del desenvolupament d'aquest tòpic
en la literatura espanyola és el sonet de Garcilaso de la Vega "Como de
rosa y azucena".
Exaltació de la natura
14. Beatus ille:
"Feliç aquell ...". El tòpic rep el seu nom de les paraules que
inicien un famós poema d'Horaci (Epodes
II, 1). És l'elogi de la vida lliure en un medi rural, en comunió amb la natura
i apartada de les preocupacions i el fútil enrenou de la ciutat.
15. Locus amoenus:
"Lloc amè". Descripció d'un lloc ideal que se sol presentar com un
prat verd on corre un rierol i s'escolta el dolç cant dels ocells ... una mena
de naturalesa jardí. Aquest és un espai somiat, ideal per viure amb l'ànima
plàcidament assossegada i lliurar-se als plaers de l'amor.
Experiència amorosa
16. Descriptio puellae:
"Descripció de la noia". Descripció i elogi de l'excel·lència tant
física com espiritual de la noia estimada.
17. Oculos sicarii:
"Ulls homicides". La mirada com a causant d'un amor que només porta
patiment a l'enamorat i que el pot menar a la mort.
18. Amor post mortem:
"Amor més enllà de la mort". S’assevera que l'amor que se sent és tan
potent que ha de sobreviure fins i tot la mort física de l'amant, de l'estimat
o de tots dos ".
19. Omnia vincit omnia:
“L’amor tot ho venç”. El tòpic constata el poder de l’amor i d’alguna manera
commina a no lluitar contra ell.
20. Militia amoris:
“La milícia de l’amor”. L’amor com una batalla o guerra entre els amants. En
virtut d’aquest tòpic s’ha desenvolupat un ampli lèxic bèl·lic per referir-se a
l’experiència amorosa (per exemple, encara avui parlem de la “conquesta”).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada