Història (2): La Monarquia
 |
| Jacques-Louis David, La intervenció de les SAbines (1799) |
TAULA DE CONTINGUTS
III.
El període monàrquic (753- 509 aC)
III.1.-
La monarquia a Roma
III.2.-
Els reis de Roma.
III.2.1.-
Monarquia llatinosabina o preetrusca
III.2.2.-
Monarquia etrusca
Els apunts es completen
amb els següents annexos:
a) El rapte de les sabines
b) Mort i divinització de Ròmul
c)Elecció del successor de Ròmul
d) Tarquini Prisc, primer rei d'origen etrusc
e) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb
f) Mort de Lucrècia
|
III. El Període monàrquic (753-509 aC)
III.1.- La Monarquia a
Roma
Les
principals característiques de la monarquia romana són les següents:
-
No
es tracta d’una monarquia hereditària, sinó electiva. El rei, almenys en un pla teòric i ideal, era escollit
per les seves virtuts i no pas pel seu llinatge. D’aquesta elecció
s’encarregaven els grans patriarques del patriciat, el rei precedent i en certa
mesura també el poble.
-
El
monarca acapara en la seva persona tots els poders: representa la màxima
autoritat militar (gaudeix de l’imperium), judicial i religiosa
(posseeix el ius auspiciorum[1]
i és l’intermediari últim en les relacions entre el poble romà i els déus).
-
Existeixen
dues importants institucions que, al costat del rei, participen en el govern de
Roma. D’una banda el senat, un òrgan
consultiu controlat per l’oligarquia patrícia; de l’altra, els comicis o assemblees populars.
Pel
que fa a les assemblees populars en temps de la monarquia, inicialment només es
comptava amb els comicis curiats,
que la tradició considerava instituïts per Ròmul i en els quals els ciutadans
romans s’agrupaven per cúries (agrupacions d’origen familiar: una cúria incloïa
diverses gentes o nissagues
familiars). Més endavant – segons la tradició, en temps del rei Servi Tul·li -, s’hi sumaren i guanyaren pes
i poder els comicis centuriats, que
organitzaven els ciutadans en centúries segons la seva riquesa. Tant als comitia curiata com als comitia
centuriata cada individu votava dins el seu comici i, en acabat, cada
agrupació emetia un únic vot.
Ja s’ha
dit que història i llegenda estan fortament imbricades en el relat que els
mateixos romans ens proporcionen a l’entorn de la primera etapa de la història
de Roma. Ara bé, més enllà de les diverses filigranes narratives que adornen el
relat llegendari, la imatge que es
desprèn de la Roma primitiva és la d’una comunitat inicialment d’economia
agropecuària, que va anar creient als turons i que a poc a poc fou trobant
espais i institucions comunes. Pel que fa a la seva organització social, la
unitat bàsica era la gens: una
agrupació suprafamiliar que incloïa tots els membres suposadament descendents
d’un avantpassat comú.
III.2.- Els reis de Roma
Els
mateixos romans organitzaven els seus set reis en dos grups: un primer, el dels
quatre monarques d’origen llatí o sabí; un segon, format pels tres darrers
monarques, d’origen etrusc.
Monarquia (753-509 aC) |
|
Monarquia llatinosabina o preetrusca (753- 616 aC) |
|
Ròmul
(diarquia:
Ròmul - Tit Taci)
|
753-716 aC
(750-745 aC)
|
Numa Pompili
|
715-673 aC
|
Tul·lus Hostili
|
672-640 aC
|
Anc Marci
|
640-616 aC
|
Monarquia etrusca (616 - 509 aC) |
|
Tarquini Prisc o el Vell
|
616-579 aC
|
Servi Tul·li
|
578-535 aC
|
Tarquini el Superb
|
535-509 aC
|
Aquest
seria el llistat del set reis de Roma, tal com el van transmetre els mateixos
romans. La cronologia dels seus regnats és deduïda a partir de les fonts
historiogràfiques antigues. En tot cas, es tracta sempre de dades, i fins de
personatges, als quals convé apropar-se amb totes les cauteles. Els dubtes
sobre la veracitat del que ens transmet la tradició antiga es fan encara més
palesos quan reparem que tant el perfil dels personatges com els seus fets tot
sovint responen clarament a models llegendaris o mítics ben coneguts en altres
cultures.
III.2.1.- Monarquia llatinosabina o preetrusca
Ròmul. A l’annex I.B, ja s’ha parlat
detalladament dels seus orígens i de com, després d’assassinar el seu germà
bessó Rem, va fundar la ciutat de Roma, de la qual serà el primer rei. Una de
les explicacions que els antics donaren del nom de Roma el fa provenir
precisament de l’antropònim del seu primer rei[2].
Cal
remarcar que la tradició veia la fundació de Roma com un acte puntual dut a
terme per un personatge de caire semidiví. La realitat històrica, però,
apuntaria cap a un procés més complex i perllongat en el temps d’establiment de
pobladors als turons (tenint probablement el turó Palatí un paper destacat) i
de posterior unificació d’aquests poblats tot creant un primer nucli urbà.
D’altra banda, la història llegendària ja presenta els primers pobladors,
aquells que s’aniran instal·lant a la Roma de Ròmul, com a gent d’orígens
marginals: pobres, desheretats, fins i tot delinqüents que cerquen començar les
seves vides de zero. Sembla que la ciutat hauria crescut, doncs, gràcies a
l’emigració i absorció de grups ètnics diversos en un territori que, cal no
oblidar-ho, se situaria en l’òrbita de poder etrusc.
Així, els
principals fets de la llegenda del regnat de Ròmul, vénen a evidenciar aquestes
dues qüestions:
·
L’influx etrusc es fa palès en el relat
mateix de la fundació de la ciutat, que segueix el ritu etrusc: delimitació i
sacralització de l’espai urbà, primer a través dels auguris i després en virtut
del traçat ritual del pomerium[3]
amb una arada de bronze, etc.
·
La
diversitat i el caràcter marginal dels primers pobladors de Roma troba un
immillorable testimoni en l’episodi del rapte
de les sabines (explicat a l’annex II.A). La disputa[4]
acaba amb la unió del poble llatí de Ròmul amb el dels sabins de Tit Taci, que
esdevé, durant cinc anys, co-rei de Roma. A la mort de Tit Taci, Ròmul resta
com a únic monarca romà, acceptat i respectat tant pels llatins com pels
sabins, ja més o menys fusionats en un sol poble.
S’atribueix
a Ròmul l’organització politicosocial dels ciutadans romans en trenta cúries.
Cada cúria aplegava els patricis que provenien d’un mateix descendent. Per
tant, Ròmul era vist com el responsable de l’establiment d’una divisió de la
ciutadania romana seguint criteris de llinatge. Cada cúria es constituïa en una
assemblea (comici curiat; en llatí, comitium curatum), dins la qual el
membres votaven i, en acabat, del resultat emanava un sol vot que un delegat
feia valer, davant dels delegats de les altres cúries, com a expressió de la
voluntat majoritària de l’assemblea que representava.
La
llegenda explica que Ròmul no va morir, sinó que desaparegué enmig d’una
prodigiosa tempesta. Per als romans, aquest fet els constatava que el seu
primer rei havia esdevingut una divinitat i que com a tal els protegiria al
llarg del temps (Annex II.B).
Numa
Pompili. Tit
Livi[5]
explica que, després de la mort de Ròmul i passat un any d’interregne, el poble
romà va triar un sabí natural de Cures[6],
de nom Numa Pompili, com a segon rei[7].
La tradició el presenta com un home
savi, pacífic i pietós, responsable de l’ordenació
religiosa i jurídica de la ciutat.
Tul·lus
Hostili, en
canvi, s’afigura com un rei bel·licós[8].
Durant el seu regnat els romans ataquen la ciutat d’Alba Longa, aleshores la
més poderosa del Laci, i la destrueixen. Les seves gestes bèl·liques el duran a
conquerir altres ciutats etrusques, de manera que amb ell Roma esdevindrà la
potència militar hegemònica de la Itàlia central.
Anc Marci, nét del rei Numa per part de
mare, fou escollit com a successor de Tul·lus Hostili[9].
Tit Livi presenta aquest monarca com
algú que tenia un “esperit intermedi entre Ròmul i Numa”. Com el primer, va ser
un rei guerrer que va ampliar amb
les conquestes el territori romà en terres del Laci. D’altra banda, l’equiparava
al seu avi Numa el tarannà organitzatiu i el seu afany urbanitzador: se li atribueix la construcció d’un pont sobre
el Tíber que va comunicar el nucli de la ciutat amb el barri del Janícul, que
creixia a l’altra vora del riu.
III.2.2.- Monarquia etrusca
Per als
historiadors romans, el segle VI aC ve marcat per la pujada al tron de Roma
d’un seguit de reis d’origen etrusc; és a dir, vistos pels romans com a
monarques estrangers. Es tracta de la nissaga dels Tarquinis, que comptarà amb
tres reis. La historiografia romana d’època republicana i d’inicis de l’Imperi
va esmerçar-se a dibuixar una imatge més aviat negativa d’aquest període,
especialment del regnat de l’últim rei.
Luci
Tarquini Prisc o el Vell,
és el primer rei romà d’origen etrusc. Era un noble de la ciutat etrusca de
Tarquínia, que, abans d’arribar a Roma, s’ anomenava Lucumó. Entre la gent de
Tarquínia, però, no era vist com un etrusc de soca-rel, car era fill d’un grec,
Demarat, que, després de fugir de la seva pàtria Corint, s’havia exiliat a la
ciutat i allí s’havia enriquit gràcies al comerç. Lucumó va casar-se amb una
aristòcrata de Tarquínia, de nom Tanaquil. Juntament amb ella, i en bona
mesura animat per ella, emigrarà a Roma, bo i
considerant que, tot i el seu origen forani, la ciutat podia oferir-li
la possibilitat d’esdevenir rei, cosa impensable a Tarquínia. Arribat a Roma,
adopta el nom de Luci Tarquini i es guanya la confiança del rei Anc Marci, a
qui succeirà després de la seva mort (Annex II.D).
Tarquini
era recordat entre els romans per considerar-lo el responsable d’importants reformes urbanístiques: va drenar els
aiguamolls que hi havia entre els turons i va construir un sistema d’evacuació
de les aigües residuals que, a través de la Cloaca
Maxima, desembocava en el Tïber; amb això, aconseguí sanejar la ciutat i
guanyar per a l’Urbs nous espais comuns a les terres baixes i planes situades
al peu dels turons, on s’aixecarà el fòrum romà. Igualment, féu edificar el
Circ Màxim.
Tarquini
va morir assassinat pels fills d’Anc Marci, ja que consideraven que els havia
pres un tron que legítimament els pertanyia.
Servi
Tul·li fou
el successor de Tarquini Prisc. Aquest era un infant criat a la cort del rei
Tarquini que, segons el relat tradicional, va ser assenyalat per un prodigi:
mentre dormia, una gran flama es va encendre sobre el seu cap. Tanàquil
(recordem que era etrusca i que aquest poble, per als romans, eren uns grans
entesos en les arts endevinatòries) convenç Tarquini que cal criar el nen com
un fill i preparar-lo perquè tal vegada algun dia esdevindria el seu successor.
El rei fa casar Servi Tul·li amb la seva filla Tarquínia[10].
Quan Tarquini és ferit de mort a causa d’una conxorxa ordida pels fills d’Anc
Marci, Tanàquil anuncia al poble romà que Servi Tul.li es faria càrrec del
regne mentre el rei es refeia. Mort Tarquini, Servi conservà el poder. Així, es
convertí en el primer rei no triat pel poble reunit en comicis[11].
Els
romans recordaven Servi Tul·li com un rei força estimat pel poble[12]
i en lloaven el tarannà reformador.
Entre les millores que introduí en la ciutat i la societat de Roma, destaquen:
· Ampliació
del pomeri[13] i
construcció d’un nou i més ampli emmurallament de la ciutat, coneguda com la muralla serviana.
·
Introducció
de la moneda.
· Divisió
de l’espai de la ciutat en quatre grans
barris (anomenats tribus)[14],
cosa amb que procurà facilitar el reclutament militar dels habitants de Roma.
· Reorganització
dels poble romà en cinc classes socials,
determinades per la riquesa dels seus membres.
·
La
nova distribució dels ciutadans en classes (centúries) donà lloc a les
assemblees o comicis centuriats (en
llatí, i en plural, comitia centuriata).
Els comitia centuriata van anar
guanyant força en front de l’antic sistema d’organització social a partir de
l’origen gentilici: els comitia curiata
instituïts per Ròmul (vegeu, més amunt, l’apartat sobre Ròmul, dins III.2.1).
Segons el
relat tradicional, recollit per Tit Livi, Servi Tul·li va morir atropellat pel
carro de la seva filla, Tul·lia la Menor. Casada en segones noces amb Luci
Tarquini, fill o nét de Tarquini Prisc, la llegenda explica que fou ella qui
instigà el marit a apropiar-se del tron de Roma, argüint que li pertanyia per
dret de llinatge. El relat de la presa del tron per part de Tarquini i de la
mort de Servi per obra de la seva filla, es pot llegir a l’annex II.E.
Tarquini
el Superb
fou el darrer rei de Roma. L’antiga tradició historiogràfica romana, que
tendeix a enaltir la República com a sistema polític que supera els defectes i
excessos connaturals de la monarquia, projectà una imatge d’aquest darrer rei
estranger com l’encarnació de totes les maldats del despotisme. Tarquini, quant a model detestable del rei tirà, no
presenta fissures: és, sempre i de mena, arrogant (d’aquí el seu sobrenom de
Superb), injust i malvat. Coneixedor de la poca estima que li té el poble, i
amb un tarannà que frega la paranoia, fa de la por el principal argument de
poder. D’altra banda, reduirà al mínim les funcions del Senat, que després
revifarà amb la República.
La
història de la fi del seu regnat, marcadament novel·lesca, connecta amb la
voluntat de presentar la monarquia com un règim potencialment prenyat de mals i
obert a tot tipus d’abusos. Es tracta de l’episodi de la violació de Lucrècia
per part del fill del rei, del posterior suïcidi de la matrona en defensa del
seu honor i de la consegüent revolta que obligarà al rei a exiliar-se per
sempre més. Aquest episodi (annex II.F), que
representa l’apoteosi dels defectes i vicis del règim monàrquic, comportà
l’expulsió del darrer rei de Roma i la instauració d’un nou sistema polític, el
republicà, el qual garantia - en un pla ideal - que cap individu pogués
acaparar tot el poder i en fes un ús tirànic.
La
història llegendària explica que el pare i el marit de Lucrècia, recolzats per
altres aristòcrates romans, entre els quals destaca la figura de Luci Juni
Brutus, van expulsar el rei i els seus fills de la ciutat. Tot seguit, es
nomenaren els dos primers cònsols de la República, Col·latí i Brutus, i s’obligà
als ciutadans a jurar que no estaven disposats a sotmetre’s mai més al jou de
la monarquia[15].
NOTES:
[1] Dret a
consultar els auspicis a través dels quals els déus comunicaven la seva
voluntat als homes.
[2] No hi
ha ni de bon tros cap acord unànime entre els estudiosos de l’etimologia del
topònim de la ciutat:
·
La tradició grega hel·lenística va inventar
un heroi epònim (Rhome, Rhomos o Rhomis, vinculat al mot grec ῥώμη – rhōmē -,
“força, poder, puixança”) que donaria nom a la ciutat.
·
Més vàlida sembla l’etimologia que fa
provenir el nom del mot etrusc *rūmōn (“riu”) – Servi, un comentaris de l’obra
de Virgili de finals del s. IV dC, explica que el riu Tiíber “va ser anomenat
Rumon pels antics”, per bé que dóna una explicació errada del seu significat
(Servi, Comentari a l’Eneida 8.63: “nam hoc est Tiberini fluminis proprium, adeo ut ab antiquis Rumon dictus sit, quasi ripas
ruminans et exedens.”).
·
També s’ha associat el nom de la ciutat
al substantiu llatí ruma (“mamella,
mugró”), en al·lusió a la forma dels seus turons.
[3] El pomerium era un espai sacralitzat (consagrat per mitjà d’auguris)
adjacent a la muralla on era prohibit construir edificacions i conrear la
terra. La franja del pomeri fixava els límits sagrats de tota ciutat romana.
[4] La tria dels sabins com a rivals
dels romans en temps remotíssims és un anacronisme històric. Sembla que el
conflicte entre romans i sabins no tindria lloc fins al s. V aC, i no pas al s.
VIII aC.
[7] L’elecció del successor de Ròmul
és explicada per Tit Livi, Ab urbe
condita I, 17-18. Una part d’aquest text és recollit a l’annex II.C.
[12] Tit Livi explica que “fou
anomenat rei amb un consens tan unànime com mai cap altre ho fou abans d’ell” (Ab urbe condita I, 46).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada