dilluns, 13 de juny de 2016

HISTÒRIA DE ROMA (2): Monarquia (753-509 aC)


Història (2): La Monarquia


Jacques-Louis David, La intervenció de les SAbines (1799)


TAULA DE CONTINGUTS


III. El període monàrquic (753- 509 aC)
     III.1.- La monarquia a Roma
     III.2.- Els reis de Roma.
             III.2.1.- Monarquia llatinosabina o preetrusca
                                     III.2.2.- Monarquia etrusca 




Els apunts es completen amb els següents annexos:
a) El rapte de les sabines
b) Mort i divinització de Ròmul
c)Elecció del successor de Ròmul
d) Tarquini Prisc, primer rei d'origen etrusc
e) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb
f) Mort de Lucrècia


III. El Període monàrquic  (753-509 aC)


III.1.- La Monarquia a Roma

Les principals característiques de la monarquia romana són les següents:

-          No es tracta d’una monarquia hereditària, sinó electiva. El rei, almenys en un pla teòric i ideal, era escollit per les seves virtuts i no pas pel seu llinatge. D’aquesta elecció s’encarregaven els grans patriarques del patriciat, el rei precedent i en certa mesura també el poble.

-          El monarca acapara en la seva persona tots els poders: representa la màxima autoritat militar (gaudeix de l’imperium), judicial i religiosa (posseeix el ius auspiciorum[1] i és l’intermediari últim en les relacions entre el poble romà i els déus).

-          Existeixen dues importants institucions que, al costat del rei, participen en el govern de Roma. D’una banda el senat, un òrgan consultiu controlat per l’oligarquia patrícia; de l’altra, els comicis o assemblees populars.

Pel que fa a les assemblees populars en temps de la monarquia, inicialment només es comptava amb els comicis curiats, que la tradició considerava instituïts per Ròmul i en els quals els ciutadans romans s’agrupaven per cúries (agrupacions d’origen familiar: una cúria incloïa diverses gentes o nissagues familiars). Més endavant – segons la tradició, en temps del rei  Servi Tul·li -, s’hi sumaren i guanyaren pes i poder els comicis centuriats, que organitzaven els ciutadans en centúries segons la seva riquesa. Tant als comitia curiata  com als comitia centuriata cada individu votava dins el seu comici i, en acabat, cada agrupació emetia un únic vot.

Ja s’ha dit que història i llegenda estan fortament imbricades en el relat que els mateixos romans ens proporcionen a l’entorn de la primera etapa de la història de Roma. Ara bé, més enllà de les diverses filigranes narratives que adornen el relat llegendari, la imatge que es desprèn de la Roma primitiva és la d’una comunitat inicialment d’economia agropecuària, que va anar creient als turons i que a poc a poc fou trobant espais i institucions comunes. Pel que fa a la seva organització social, la unitat bàsica era la gens: una agrupació suprafamiliar que incloïa tots els membres suposadament descendents d’un avantpassat comú.

III.2.- Els reis de Roma

Els mateixos romans organitzaven els seus set reis en dos grups: un primer, el dels quatre monarques d’origen llatí o sabí; un segon, format pels tres darrers monarques, d’origen etrusc.

  

Monarquia (753-509 aC)


Monarquia llatinosabina o preetrusca (753- 616 aC)

Ròmul
     (diarquia: Ròmul - Tit Taci)
753-716 aC
    (750-745 aC)
Numa Pompili
715-673 aC
Tul·lus Hostili
672-640 aC
Anc Marci
640-616 aC

Monarquia etrusca (616 - 509 aC)

Tarquini Prisc o el Vell
616-579 aC
Servi Tul·li
578-535 aC
Tarquini el Superb
535-509 aC



Aquest seria el llistat del set reis de Roma, tal com el van transmetre els mateixos romans. La cronologia dels seus regnats és deduïda a partir de les fonts historiogràfiques antigues. En tot cas, es tracta sempre de dades, i fins de personatges, als quals convé apropar-se amb totes les cauteles. Els dubtes sobre la veracitat del que ens transmet la tradició antiga es fan encara més palesos quan reparem que tant el perfil dels personatges com els seus fets tot sovint responen clarament a models llegendaris o mítics ben coneguts en altres cultures.


III.2.1.- Monarquia llatinosabina o preetrusca


Ròmul. A l’annex I.B, ja s’ha parlat detalladament dels seus orígens i de com, després d’assassinar el seu germà bessó Rem, va fundar la ciutat de Roma, de la qual serà el primer rei. Una de les explicacions que els antics donaren del nom de Roma el fa provenir precisament de l’antropònim del seu primer rei[2].

Cal remarcar que la tradició veia la fundació de Roma com un acte puntual dut a terme per un personatge de caire semidiví. La realitat històrica, però, apuntaria cap a un procés més complex i perllongat en el temps d’establiment de pobladors als turons (tenint probablement el turó Palatí un paper destacat) i de posterior unificació d’aquests poblats tot creant un primer nucli urbà. D’altra banda, la història llegendària ja presenta els primers pobladors, aquells que s’aniran instal·lant a la Roma de Ròmul, com a gent d’orígens marginals: pobres, desheretats, fins i tot delinqüents que cerquen començar les seves vides de zero. Sembla que la ciutat hauria crescut, doncs, gràcies a l’emigració i absorció de grups ètnics diversos en un territori que, cal no oblidar-ho, se situaria en l’òrbita de poder etrusc.

Així, els principals fets de la llegenda del regnat de Ròmul, vénen a evidenciar aquestes dues qüestions:

·         L’influx etrusc es fa palès en el relat mateix de la fundació de la ciutat, que segueix el ritu etrusc: delimitació i sacralització de l’espai urbà, primer a través dels auguris i després en virtut del traçat ritual del pomerium[3] amb una arada de bronze, etc. 

·         La diversitat i el caràcter marginal dels primers pobladors de Roma troba un immillorable testimoni en l’episodi del rapte de les sabines (explicat a l’annex II.A). La disputa[4] acaba amb la unió del poble llatí de Ròmul amb el dels sabins de Tit Taci, que esdevé, durant cinc anys, co-rei de Roma. A la mort de Tit Taci, Ròmul resta com a únic monarca romà, acceptat i respectat tant pels llatins com pels sabins, ja més o menys fusionats en un sol poble.

S’atribueix a Ròmul l’organització politicosocial dels ciutadans romans en trenta cúries. Cada cúria aplegava els patricis que provenien d’un mateix descendent. Per tant, Ròmul era vist com el responsable de l’establiment d’una divisió de la ciutadania romana seguint criteris de llinatge. Cada cúria es constituïa en una assemblea (comici curiat; en llatí, comitium curatum), dins la qual el membres votaven i, en acabat, del resultat emanava un sol vot que un delegat feia valer, davant dels delegats de les altres cúries, com a expressió de la voluntat majoritària de l’assemblea que representava.

La llegenda explica que Ròmul no va morir, sinó que desaparegué enmig d’una prodigiosa tempesta. Per als romans, aquest fet els constatava que el seu primer rei havia esdevingut una divinitat i que com a tal els protegiria al llarg del temps (Annex II.B).

Numa Pompili. Tit Livi[5] explica que, després de la mort de Ròmul i passat un any d’interregne, el poble romà va triar un sabí natural de Cures[6], de nom Numa Pompili, com a segon rei[7]. La tradició el presenta com un  home savi, pacífic i pietós, responsable de l’ordenació religiosa i jurídica de la ciutat.

Tul·lus Hostili, en canvi, s’afigura com un rei bel·licós[8]. Durant el seu regnat els romans ataquen la ciutat d’Alba Longa, aleshores la més poderosa del Laci, i la destrueixen. Les seves gestes bèl·liques el duran a conquerir altres ciutats etrusques, de manera que amb ell Roma esdevindrà la potència militar hegemònica de la Itàlia central.

Anc Marci, nét del rei Numa per part de mare, fou escollit com a successor de Tul·lus Hostili[9]. Tit Livi presenta aquest monarca  com algú que tenia un “esperit intermedi entre Ròmul i Numa”. Com el primer, va ser un rei guerrer que va ampliar amb les conquestes el territori romà en terres del Laci. D’altra banda, l’equiparava al seu avi Numa el tarannà organitzatiu i el seu afany urbanitzador: se li atribueix la construcció d’un pont sobre el Tíber que va comunicar el nucli de la ciutat amb el barri del Janícul, que creixia a l’altra vora del riu.

III.2.2.- Monarquia etrusca


Per als historiadors romans, el segle VI aC ve marcat per la pujada al tron de Roma d’un seguit de reis d’origen etrusc; és a dir, vistos pels romans com a monarques estrangers. Es tracta de la nissaga dels Tarquinis, que comptarà amb tres reis. La historiografia romana d’època republicana i d’inicis de l’Imperi va esmerçar-se a dibuixar una imatge més aviat negativa d’aquest període, especialment del regnat de l’últim rei.

Luci Tarquini Prisc o el Vell, és el primer rei romà d’origen etrusc. Era un noble de la ciutat etrusca de Tarquínia, que, abans d’arribar a Roma, s’ anomenava Lucumó. Entre la gent de Tarquínia, però, no era vist com un etrusc de soca-rel, car era fill d’un grec, Demarat, que, després de fugir de la seva pàtria Corint, s’havia exiliat a la ciutat i allí s’havia enriquit gràcies al comerç. Lucumó va casar-se amb una aristòcrata de Tarquínia, de nom Tanaquil. Juntament amb ella, i en bona mesura animat per ella, emigrarà a Roma, bo i  considerant que, tot i el seu origen forani, la ciutat podia oferir-li la possibilitat d’esdevenir rei, cosa impensable a Tarquínia. Arribat a Roma, adopta el nom de Luci Tarquini i es guanya la confiança del rei Anc Marci, a qui succeirà després de la seva mort (Annex II.D).

Tarquini era recordat entre els romans per considerar-lo el responsable d’importants reformes urbanístiques: va drenar els aiguamolls que hi havia entre els turons i va construir un sistema d’evacuació de les aigües residuals que, a través de la Cloaca Maxima, desembocava en el Tïber; amb això, aconseguí sanejar la ciutat i guanyar per a l’Urbs nous espais comuns a les terres baixes i planes situades al peu dels turons, on s’aixecarà el fòrum romà. Igualment, féu edificar el Circ Màxim.

Tarquini va morir assassinat pels fills d’Anc Marci, ja que consideraven que els havia pres un tron que legítimament els pertanyia.

Servi Tul·li fou el successor de Tarquini Prisc. Aquest era un infant criat a la cort del rei Tarquini que, segons el relat tradicional, va ser assenyalat per un prodigi: mentre dormia, una gran flama es va encendre sobre el seu cap. Tanàquil (recordem que era etrusca i que aquest poble, per als romans, eren uns grans entesos en les arts endevinatòries) convenç Tarquini que cal criar el nen com un fill i preparar-lo perquè tal vegada algun dia esdevindria el seu successor. El rei fa casar Servi Tul·li amb la seva filla Tarquínia[10]. Quan Tarquini és ferit de mort a causa d’una conxorxa ordida pels fills d’Anc Marci, Tanàquil anuncia al poble romà que Servi Tul.li es faria càrrec del regne mentre el rei es refeia. Mort Tarquini, Servi conservà el poder. Així, es convertí en el primer rei no triat pel poble reunit en comicis[11].

Els romans recordaven Servi Tul·li com un rei força estimat pel poble[12] i en lloaven el  tarannà reformador. Entre les millores que introduí en la ciutat i la societat de Roma, destaquen:
·        Ampliació del pomeri[13] i construcció d’un nou i més ampli emmurallament de la ciutat, coneguda com la muralla serviana.
·         Introducció de la moneda.
·        Divisió de l’espai de la ciutat en quatre grans barris (anomenats tribus)[14], cosa amb que procurà facilitar el reclutament militar dels habitants de Roma.
·     Reorganització dels poble romà en cinc classes socials, determinades per la riquesa dels seus membres.
·         La nova distribució dels ciutadans en classes (centúries) donà lloc a les assemblees o comicis centuriats (en llatí, i en plural, comitia centuriata). Els comitia centuriata van anar guanyant força en front de l’antic sistema d’organització social a partir de l’origen gentilici: els comitia curiata instituïts per Ròmul (vegeu, més amunt, l’apartat sobre Ròmul, dins III.2.1).

Segons el relat tradicional, recollit per Tit Livi, Servi Tul·li va morir atropellat pel carro de la seva filla, Tul·lia la Menor. Casada en segones noces amb Luci Tarquini, fill o nét de Tarquini Prisc, la llegenda explica que fou ella qui instigà el marit a apropiar-se del tron de Roma, argüint que li pertanyia per dret de llinatge. El relat de la presa del tron per part de Tarquini i de la mort de Servi per obra de la seva filla, es pot llegir a lannex II.E.

Tarquini el Superb fou el darrer rei de Roma. L’antiga tradició historiogràfica romana, que tendeix a enaltir la República com a sistema polític que supera els defectes i excessos connaturals de la monarquia, projectà una imatge d’aquest darrer rei estranger com l’encarnació de totes les maldats del despotisme. Tarquini,  quant a model detestable del rei tirà, no presenta fissures: és, sempre i de mena, arrogant (d’aquí el seu sobrenom de Superb), injust i malvat. Coneixedor de la poca estima que li té el poble, i amb un tarannà que frega la paranoia, fa de la por el principal argument de poder. D’altra banda, reduirà al mínim les funcions del Senat, que després revifarà amb la República.

La història de la fi del seu regnat, marcadament novel·lesca, connecta amb la voluntat de presentar la monarquia com un règim potencialment prenyat de mals i obert a tot tipus d’abusos. Es tracta de l’episodi de la violació de Lucrècia per part del fill del rei, del posterior suïcidi de la matrona en defensa del seu honor i de la consegüent revolta que obligarà al rei a exiliar-se per sempre més. Aquest episodi (annex II.F), que representa l’apoteosi dels defectes i vicis del règim monàrquic, comportà l’expulsió del darrer rei de Roma i la instauració d’un nou sistema polític, el republicà, el qual garantia - en un pla ideal - que cap individu pogués acaparar tot el poder i en fes un ús tirànic.

La història llegendària explica que el pare i el marit de Lucrècia, recolzats per altres aristòcrates romans, entre els quals destaca la figura de Luci Juni Brutus, van expulsar el rei i els seus fills de la ciutat. Tot seguit, es nomenaren els dos primers cònsols de la República, Col·latí i Brutus, i s’obligà als ciutadans a jurar que no estaven disposats a sotmetre’s mai més al jou de la monarquia[15].








NOTES:
[1] Dret a consultar els auspicis a través dels quals els déus comunicaven la seva voluntat als homes.

[2] No hi ha ni de bon tros cap acord unànime entre els estudiosos de l’etimologia del topònim de la ciutat:
·         La tradició grega hel·lenística va inventar un heroi epònim (Rhome, Rhomos o Rhomis, vinculat al mot grec ῥώμη – rhōmē -, “força, poder, puixança”) que donaria nom a la ciutat.
·         Més vàlida sembla l’etimologia que fa provenir el nom del mot etrusc *rūmōn (“riu”) – Servi, un comentaris de l’obra de Virgili de finals del s. IV dC, explica que el riu Tiíber “va ser anomenat Rumon pels antics”, per bé que dóna una explicació errada del seu significat (Servi, Comentari a l’Eneida 8.63: “nam hoc est Tiberini fluminis proprium, adeo ut ab antiquis Rumon dictus sit, quasi ripas ruminans et exedens.”).
·         També s’ha associat el nom de la ciutat al substantiu llatí ruma (“mamella, mugró”), en al·lusió a la forma dels seus turons.

[3] El pomerium era un espai sacralitzat (consagrat per mitjà d’auguris) adjacent a la muralla on era prohibit construir edificacions i conrear la terra. La franja del pomeri fixava els límits sagrats de tota ciutat romana.

[4] La tria dels sabins com a rivals dels romans en temps remotíssims és un anacronisme històric. Sembla que el conflicte entre romans i sabins no tindria lloc fins al s. V aC, i no pas al s. VIII aC.

[5] Ab urbe condita I, 17.

[6] Tit Livi, Ab urbe condita I, 18.

[7] L’elecció del successor de Ròmul és explicada per Tit Livi, Ab urbe condita I, 17-18. Una part d’aquest text és recollit a l’annex II.C.

[8] Tit Livi, Ab urbe condita I, 22-31.

[9] Tit Livi, Ab urbe condita I, 32-33.

[10] Tit Livi, Ab urbe condita I, 39.

[11] Tit Livi, Ab urbe condita I, 41.

[12] Tit Livi explica que “fou anomenat rei amb un consens tan unànime com mai cap altre ho fou abans d’ell” (Ab urbe condita I, 46).

[13] Tit Livi, Ab urbe condita I, 44.

[14] Tit Livi, Ab urbe condita I, 43.

[15] Tit Livi, Ab urbe condita II, 1.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada