dilluns, 13 de juny de 2016

HISTÒRIA DE ROMA (1): Els orígens.




Escultura de bronze de la Lloba Capitolina o Luperca
(Museus Capitolins, Roma)



TAULA DE CONTINGUTS

I. Història de Roma: els tres grans períodes

II.- Orígens de Roma
      II.1.- Orígens històrics
      II.2.- Orígens llegendaris

  
Els apunts es completen amb els següents annexos:
I.1.- El mite d’Eneas: fundació de Lavínium i Alba Longa
I.2.- Fundació de Roma: Ròmul i Rem



I. Història de Roma: periodització

Se sol dividir la història de Roma en tres grans períodes, segons el sistema polític que l’Estat romà adoptà en cadascuna d’aquestes etapes: la Monarquia, la República i finalment  l’Imperi.

Els límits cronològics que convencionalment delimiten a aquests períodes són:
a)      Monarquia  (753-509 aC): des de l’any de la fundació de la ciutat per obra de Ròmul, fins a l’any en què fou expulsat de Roma el darrer monarca etrusc, Tarquini el Superb.

b)      República (509-27 aC), que s’inicià després de l’expulsió de l’últim rei i finalitzà quan el Senat romà atorgà a Octavi el títol de prínceps i el privilegi de fer servir el cognomen honorífic d’August.

c)      Imperi (27 aC – 476 dC), que abasta des de l’inici del govern del primer emperador, Octavi August, fins que el capitost hèrul Odoacre deposà el darrer emperador d’Occident, Ròmul August (també dit Augústul)[1].

II. Orígens de Roma
II.I.- Orígens històrics

Els historiadors, basant-se fonamentalment en dades fornides per l'arqueologia, solen sostenir que la primera onada migratòria de pobles indoeuropeus en arribar a la Península Itàlica ho feren a mitjan II mil·lenni aC. Tanmateix, els contingents de pobles indoeuropeus coneguts amb el nom genèric d'itàlics, arribaren a terres italianes en una segona onada, a començos del I mil·lenni aC, en temps del pas de la cultura del bronze a la del ferro.

Els set turons de Roma


 L'antiga ciutat de Roma estava emplaçada a la regió del Laci, a la Itàlia Central, i s'estenia sobre set turons (Aventí, Palatí, Celi, Esquilí, Capitolí, Viminal i Quirinal) situats al marge dret del riu Tíber. En aquell tram el riu era navegable, cosa que permetia un fàcil accés dels vaixells fins al mar, situat a una vintena de quilòmetres de la ciutat.









La fundació de Roma es data en el s. VIII aC. En aquell temps, al nord i al centre de la Península s'estenia la cultura etrusca, poble no indoeuropeu d'origen avui encara fosc. Al sud, així com a l'illa de Sicília, florien els assentaments colonials grecs, raó per la qual aquestes regions meridionals es coneixen amb el nom de la Magna Grècia.




És en aquest context geogràfic i històric que una tribu indoeuropea,  inicialment establerta als monts Albans (a la regió de Laci) ocupà un dels set turons amunt esmentat, el Palatí, i fundà allí un primer nucli urbà del qual es conserven restes arqueològiques. La tradició fixa la fundació d'aquesta primitiva Roma el 21 d’abril de l'any 753 aC.  Els turons aniran essent ocupats per petits pobles de cabanes, més o menys aïllats entre ells, fins que acordaren unir-se en l'aliança del Septimontium, potser per tal de fer-se més forts davant d’eventuals atacs dels veïns etruscos. Tot i això, la comunitat nascuda d'aquesta aliança va caure sota el control dels etruscos, que els imposaren els tres darrers reis, fins que a mitjan segle VI aC una rebel·lió de l'oligarquia romana aconseguí expulsar Tarquini el Superb, l'últim monarca de Roma, i instaurà un nou règim polític autònom del poder etrusc: la República romana.

II.2.- Orígens llegendaris
 
Els antics romans, inclosos els autors de literatura historiogràfica, quan explicaven l'origen de la seva ciutat no tenien cap empatx a barrejar realitat històrica i llegenda. Així, la fundació de Roma era explicada per una successió de fets, molts de tall heroic i fins i tot amb detalls meravellosos i inversemblants, protagonitzats per personatges extraordinaris, sovint fills de déus, i en no poques ocasions vistos com a instruments dels déus per acomplir la seva voluntat: l'aixecament d'una ciutat i d'un poble destinat a governar el món sencer.

Les dues principals llegendes associades amb la fundació de Roma són l'arribada del  troià Eneas a terres d'Itàlia i la fundació de la ciutat per part dels bessons Ròmul i Rem. La primera, fou la matèria entorn de la qual el poeta Virgili va bastir l'obra cabdal de l'èpica nacional romana: l'Eneida. La segona ens ha pervingut gràcies al relat de diversos autors, el més destacat dels quals és l'historiador Tit Livi (al llibre I de la seva obra Ab urbe condita, títol que es pot traduir Des dels orígens de la ciutat). Tant Virgili com Livi són autors nascuts al segle I aC i morts a la segona dècada de la següent centúria.

És a partir d’aquestes obres que hom pot reconstruir una versió canònica i prou ben estructurada de la història llegendària dels orígens de la ciutat. A l’annex I, s’explica aquesta versió detalladament i amb el recolzament de passatges dels textos de Virgili i Tit Livi[2]. Molt resumidament, aquesta història explicaria com Eneas (fill de la deessa Venus) fuig de Troia, emportant-se amb ell el pare (Anquises), el fill (Ascani / Iulus) i els penats troians, i emprèn un viatge que l’endurà fins a prop de la desembocadura del Tíber, on fundarà una nova pàtria, el germen del que serà el poble romà. La ciutat fundada per Eneas es diu Lavínium; posteriorment, el seu fill Ascani/Iulus fundarà Alba Longa. Passades unes centúries, de la nissaga règia d’Alba Longa naixeran els dos bessons (Ròmul i Rem, fills de Rea Sílvia i el déu Mart) a qui es deu la creació de Roma. La fundació de la ciutat per part de Ròmul tindrà lloc després d’una lluita fratricida entre els germans, en la qual Rem resultarà mort.



Cal aclarir, però, que aquesta versió que anomenem canònica és el resultat d’un llarg procés d’elaboració d’una narració originàriament més simple. Tenim romanalles de tradicions més antigues[3] que apunten una relació de parentiu més directa entre Eneas i els bessons. L’heroi troià seria bé el pare de Ròmul i Rem, bé  l’avi (en aquest cas, els bessons haurien nascut d’una filla d’Eneas dita Ília[4] i de vegades identificada amb Rea Sílvia).
El problema, però, sorgiria ja ben entrada l’època republicana, i en part per culpa d’uns textos fonamentals per a la historiografia romana, l’obra dels anomenats annalistes. Aquests són els primers autors de prosa historiogràfica romana. Amb els seus escrits, coneguts amb el nom genèric d’annals, es van proposar de construir un relat coherent, unitari i el més complet possible de la història de Roma[5]. Gràcies als anals, doncs, els romans guanyen consciència d’una seqüenciació temporal més o menys acurada de la seva història, i en un determinat moment no poden evitar obviar certes incoherències cronològiques, com ara que distava massa temps entre la fundació de Roma per part dels bessons (que es tendia a situar entre els segles IX i VIII aC) i la destrucció de Troia i la consegüent fugida d’Eneas (per als antics, succeïda entre els segles XIII i XII a C). Això feia inviable el parentiu directe entre Eneas i Ròmul i Rem, de manera que va caler omplir aquest llarg tram temporal amb tot un reguitzell de reis intermedis (se’n pot llegir un llistat dels noms a Tit Livi, Ab urbe condita 1, 3, 6-11).

*    *    *   *    *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *  *   *   *   *






NOTES AL TEXT:
[1]  Aquesta data representarà la fi de l'Imperi d'Occident. En canvi, la part oriental prosseguirà la seva història quasi deu segles més, concretament fins a l'any 1453, quan Constantinoble cau en poder dels otomans. 

[2] Val a dir que aquesta versió canònica es completaria amb un seguit de llegendes mítiques, protagonitzades per Hèrcules i Evandre, i situades abans de la guerra de Troia. La tradició explicaria que, seixanta anys abans de la caiguda de Troia, Evandre (fill d’Hermes i la nimfa Carmenta) arribà al mont Palatí acompanyat d’un contingent de familiars i companys originaris, com ell mateix, de l’Arcàdia grega. En aquell turó Evandre fundà un petit poblat que anomenaria Pallanteum i que seria el primer nucli poblat de la futura Roma. D’altra banda, la vinculació d’Hèrcules amb els relats fundacionals de la ciutat de Roma s’ha de cercar en l’episodi mitològic (potser d’origen etrusc) de l’enfrontament entre l’heroi grec i Cacus. Tit Livi (Ab urbe condita 1, 7, 9-13) presenta el pont d’unió entre aquests dos antiquíssims elements, quan explica com Evandre va decidir consagrar l’Ara Màxima del Fòrum Boari de Roma a Hèrcules, després que aquest matés Cacus. Virgili, a l’Eneida, tanca el cercle d’aquest conjunt d’històries sobre els orígens de Roma, quan narra que Eneas, en arribar al Laci i haver de presentar batalla contra els rútuls del rei Turn, demana ajut a Evandre, que era amic i aliat del pare d’Eneas, car tots dos descendien llunyanament d’Atlas.

[3] Els vells poemes èpics de Nevi i Enni (s. II aC), conservats molt fragmentàriament, es farien ressò d’aquest estrat del relat.

[4] L’antropònim Ília té aparença d’epítet i es relaciona amb Ílion, que és un dels noms grecs de Troia, la pàtria de naixement d’Eneas.

[5] Tant el nom de les obres com l’exigència de vehicular en elles un discurs històric sense contradiccions ni llacunes, prové dels annales pontificium, uns antics llibres la redacció dels quals era tasca del pontifex maximus - la més alta dignitat religiosa romana – i on es deixava registre dels esdeveniments més importants succeïts a la ciutats, any per any.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada