dimarts, 3 de març de 2015

La Odissea d'Homer

Enganxo a continuació el text de Marián López que es pot trobar al següent lloc web (de la UPF). 

(Les negretes i subratllats són meus)

La Odissea 

L'Odissea és un poema èpic que explica la llarga peregrinació d'Ulisses, rei d'êtaca, per tornar a la seva pàtria, un cop acabada la guerra de Troia. Durant els vint anys de la seva absència, Penèlope, la seva fidel esposa, ha estat assetjada pels pretendents, prínceps de l'illa, que volen ocupar el lloc d'Ulisses. 




L'èpica és un tipus de poesia narrativa que canta les gestes d'herois o cabdills victoriosos que pertanyen a un passat llegendari. Per això se l'anomena èpica, mot derivat del substantiu grec épos (paraula, relat, narració heroica). Aquest tipus de poesies eren cantades en les festes per aedes (joglars) amb acompanyament musical de corda (la fòrminx, sobretot). Es tractava de fer conèixer la glòria dels herois mitjançant el cant. El poble percebia en el contingut dels cants èpics una explicació dels seus orígens i la seva identitat. Per això, per als grecs, els poemes èpics constituïen la primera història del seu passat gloriós, que valia la pena continuar transmetent de generació en generació.



De totes les epopeies heroiques de la Grècia primitiva només ens han arribat dues: la Ilíada i l'Odissea, pertanyents al cicle troià, format, sembla ser, per vuit epopeies que narraven la guerra de Troia, de les quals la Ilíada seria la segona i l'Odissea la setena. L'Odissea reflexa un món nou, més modern que el de la Ilíada, una societat més evolucionada. L'Odissea és més aviat una novel·la d'aventures; l'antic ideal d'heroi perd el seu sentit i s'imposa un nou model, el de l'home astut que és Ulisses. 

Aquestes dues obres, des de l'antiguitat han estat atribuïdes a Homer, poeta joni de la regió de Quios i Esmirna, nascut entre els segles IX i VIII aC. Ja en l'antiguitat (s. III i II aC), els filòlegs observaven diferències d'estil i temàtica en els poemes i consideraven l'Odissea més recent que la Ilíada, de manera que no podia ser atribuïda a Homer. A l'escola alexandrina, els erudits del segle I aC es van dividir en dos grups: els unitaris, que consideraven un sol autor per als dos poemes, i els separadors, que mantenien que cada poema pertany a un autor diferent. El problema de la unitat de composició es va originar per les contradiccions de llengua, d'estil, de petits detalls en la trajectòria d'algun personatge, i per les petites incongruències que hi ha a l'obra atribuïda a Homer. 

El 1795, F. August Wolf torna a posar en qüestió l'existència d'Homer, la unitat dels seus poemes i l'autenticitat del text inicial. Argumenta que aquest autor no va existir, partint de la base que l'escriptura no era coneguda en l'època d'Homer; deduïa que els poemes, compostos el 950 aC, havien estat transmesos oralment fins a ser escrits en temps de Pisístrat en el s. V aC. Avui tothom creu en un poeta anomenat Homer que, partint d'un material èpic preexistent, hauria donat forma a la Ilíada, encara que es més difícil acceptar que fos també autor de l'Odissea, ja que el contingut i l'estil de l'obra semblen posteriors. Homer hauria usat poemes anteriors, reorganitzant-los i afegint-hi i eliminant elements, donant-los la seva forma definitiva, i convertint-se així en el responsable de la seva forma final amb la combinació de material propi i tradicional. 

En un principi, la poesia èpica era exclusivament oral. En els poemes homèrics apareix la figura de l'aede, cantor que en els palaus i les places improvisava cants sobre les gestes dels herois, acompanyant-se d'un instrument de corda. Durant aquesta primera etapa, els aedes es van encarregar de propagar aquesta literatura oral, repetint, amb petites variacions, una sèrie de cants, sense que hi intervingués l'escriptura. L'aede podia recitar de memòria llargs relats èpics, per a la qual cosa es valia d'un repertori fix d'epítets, fragments de versos o versos sencers anomenats fórmules, que anava repetint. 

Cap al 520 aC, Hiparc, fill de Pisístrat, va fer posar per escrit el text dels poemes homèrics per tal de tenir un text fidedigne al qual els rapsodes es poguessin adaptar en les competicions. Així, l'aede va ser substituït pel rapsode, que sense acompanyament instrumental, recitava fragments d'un repertori fix. 

La llengua de la Ilíada i l'Odissea és artificial, no ha estat parlada per cap grup ètnic, sinó que ha estat creada amb una finalitat poètica. És una llengua literària que es va formar durant tres o quatre segles en una fase oral a base de recitals. Barreja diverses varietats dialectals, deforma algunes paraules per exigències mètriques, etc.

El vers èpic per excel·lència és l'hexàmetre, és a dir, la repetició de sis metres o peus. El ritme està marcat per la repetició regulada de síl·labes llargues (_) i breus (U). Cada metre està format per una síl·laba llarga (temps marcat) i dues de breus (temps no marcat) i, en conjunt, rep el nom de dàctil (_UU). 

La forma mètrica dels poemes homèrics és l'hexàmetre dactílic, emprat en series indefinides de versos. L'estructura és la següent: 

_UU_UU_UU_UU_UU_ _ (llarga+breu+breu)

Tant en la Ilíada com en l'Odissea hi abunda la repetició d'epítets fixos, atribuïts als déus ("Atena la d'ulls d'òliba", "Zeus el de la mirada espaiosa") o als protagonistes dels cants ("el divinal Odisseu", "l'assenyat Telèmac", "Aquil·les de peus lleugers"). Aquesta repetició mecànica era una ajuda mnemotècnica per al recitador, i permetia també que l'oient relaxés una mica l'atenció.

DIFUSIÓ DE L'OBRA

Tant la Ilíada com l'Odissea ens han arribat dividides en 24 cants. Aquesta divisió es va fer a la Biblioteca del Museu d'Alexandria al s. III aC. També a Alexandria, cèlebres gramàtics i crítics van fer edicions crítiques i anotades de l'obra homèrica. El text d'Homer va ser difós primer en rotlles de papir i després en còdexs de pergamí per tot el món greco-romà fins a la caiguda de l'Imperi d'Occident. 

A Roma es pot dir que també Homer va inaugurar la literatura llatina coneguda gràcies a la traducció de l'Odissea de Livi Andronic. El text en grec només es va conservar al món bizantí amb llengua i cultura gregues. 

A l'Edat Mitjana, l'home de l'oest d'Europa no va tenir la possibilitat de llegir cap versió sencera ni en llengua original ni traduïda, sinó versions reduïdes i novel·lades que feien referència als fets del cicle èpic al voltant de la guerra de Troia. 

Ningú de l'Europa occidental no va poder llegir els textos homèrics fins que al 1354 Petrarca va disposar de l'obra d'Homer en traducció i en llengua original, encara que no la va poder entendre bé perquè no sabia prou grec. Ben aviat Boccaccio va encarregar la primera traducció llatina de laIlíada i de gairebé tota l'Odissea al monjo de Calàbria Leonci Pilato. El 1488 va aparèixer la primera edició de l'Odissea i de la Ilíada sota la direcció del savi bizantí Demetri Calcòndilas a Florència. A partir d'aquest moment es van començar a fer versions en totes les llengües europees. 

ARGUMENT

Després de la destrucció de Troia, els herois supervivents van tornar als seus respectius reialmes, fet que va proporcionar tema per a les aventures dels poemes èpics anomenatsRetorns, dels quals només s'ha conservat el d'Odisseu (o Ulisses, en llatí), l'Odissea.

L'Odissea narra el viatge i les aventures d'Ulisses fins al retorn al seu reialme a Ítaca i l'extermini dels pretendents de la seva dona. Hi abunden els elements fantàstics, com l'estada en països poblats per éssers mitològics, bruixes o monstres. Per altra banda, el seu fill Telèmac emprèn un viatge a la recerca del seu pare mentre els pretendents al tron d'êtaca es disputen la mà de la dona d'Ulisses, Penèlope. Finalment, Ulisses, disfressat de pidolaire, arriba al seu palau, mata els pretendents i torna la pau al seu país. 

La font de l'Odissea, a diferència de la Ilíada, no és històrica sinó més aviat folklòrica o tradicional: el relat de l'heroi absent de casa, del fill que el busca, de l'esposa fidel que resisteix el setge dels pretendents i de l'arribada de l'heroi que és reconegut després d'una sèrie de proves és un motiu típic en el folklore de tot el món.

Igual que molts poemes èpics antics, comença in media res,narrant els fets anteriors a partir de records o narracions del propi Ulisses. 

L'obra consta de 24 cants i està dividida en tres parts:

1- Telemàquia (cants I-IV): explica les aventures de Telèmac en la recerca del seu pare. 

2- Els relats d'Ulisses a la cort d'Alcínous (cants V-XIII): en aquests cants trobem el relat en primera persona de les aventures més fantàstiques d'Ulisses:

1- País dels cícons (êsmar), on maten alguns dels seus companys. 


2- País dels lotòfags: tres companys mengen lotus, que fa perdre la memòria. Així, perden el desig de tornar a casa, i Ulisses se'ls ha d'emportar a la força. 


3- País dels cíclops: el ciclop Polifem, fill del déu Posidó, tanca Ulisses i els seus companys en una cova. Però finalment Ulisses emborratxa el ciclop i, mentre aquest dorm, li clava una estaca en el seu únic ull. Aleshores, l'heroi i els seus companys escapen amagats sota les pells de les ovelles que cuida Polifem. Això desperta la ira de Posidó, que omplirà d'obstacles el viatge de tornada a êtaca. 


4- Eòlia: éol (déu dels vents) dóna a Ulisses una bossa de pell que conté tots els vents, per tal que tingui un bon viatge. Però un company pensa que Ulisses hi porta un tresor, així que obre la bossa i, quan ja es podia veure la costa d'êtaca, surten tots els vents, creant una tempesta que els allunya de casa. 


5- País dels lestrígons: després de sis dies navegant, arriben a l'illa dels lestrígons, gegants caníbals que devoren gairebé tots els companys d'Ulisses. 


6- Illa d'Eea: aquí, la bruixa Circe dóna un beuratge als companys d'Ulisses per oblidar la pàtria i a continuació els converteix en porcs. Però un dels companys no ha begut i avisa Ulisses, que va al palau de Circe i allibera els companys. L'heroi i la seva tripulació es queden un any a la illa. Després d'aquest temps, Circe diu a Ulisses que baixi als Inferns per consultar l'endeví Tirèsias sobre com tornar a casa. 


7- Baixada a l'Hades: Ulisses troba aquí la seva mare i molts dels herois i companys que han mort. Tirèsias profetitza que si no toca les vaques d'Hèlios tornarà ell, amb la seva nau, i els companys, sans i estalvis. En canvi, si fan mal a les vaques, Ulisses quedarà sol, i tornarà a casa malament i en un vaixell que no és el seu. Un cop torna de l'Hades, Circe li explica el camí que ha de segui per tornar a êtaca. 


8- Sirenes: el cant d'aquests éssers feia embogir a qui les sentís. Per això, seguint el consell de Circe, els companys d'Ulisses es tapen les orelles amb cera i Ulisses es lliga al pal del vaixell. 


9- Escil·la i Caribdis: Escil·la és un monstre de sis caps, i Caribdis un remolí d'aigua. Esquiven Caribdis, però Escil·la es menja sis companys. 


10- Illa de Trinàcia (illa del sol): les vaques i ovelles sagrades d'Hèlios no moren ni es reprodueixen. Malgrat les advertències de no tocar els animals, els companys d'Ulisses maten les vaques perquè s'han quedat sense provisions. Tots moren ofegats, menys Ulisses, que arriba com un nàufrag a Ogígia. 


11- Ogígia (lloc on es troba l'heroi al principi de la història): la nimfa Calipso l'ha retingut aquí set anys, fins que, ara, la deessa Atena demana a Zeus que ordeni a Calipso que deixi anar Ulisses. 


12- País dels feacis (cort del rei Alcínous): quan l'heroi acaba d'explicar el seu viatge, el rei posa a la seva disposició una nau amb tripulació, i així aconsegueix arribar finalment a êtaca. Per fi, un cop a la seva pàtria, Atena disfressa Ulisses de vagabund per evitar que el reconeguin. 


3- La mort dels pretendents (cants XIII-XXIV): Ulisses, disfressat de captaire, passa la prova de l'arc (que només ell era capaç de tensar) i mata els pretendents. Finalment, l'heroi és reconegut per Penèlope, després que aquest li expliqui com va construir el llit nupcial. El poema acaba amb la visita d'Ulisses al seu pare, el vell Laertes, i la pau torna a êtaca. 



PERVIVéNCIA DE L'OBRA


La pervivència de l'Odissea fins els nostres dies en les diverses arts és indiscutible. En la literatura, des de l'Eneida de Virgili en el món llatí, passant per la Divina Comèdia de Dante, el drama de Shakespeare Troilus i Crisseida, l'Ulisses de James Joyce (1922), o fins i tot el conte de Quim Monzó Ales portes de Troia (1996).

També està present a pintures i escultures de centenars d'artistes, entre ells Turner ("Ulises ante Polifemo"), Rubens ("Aquiles descubierto por Ulises", "Odiseo y Nausica"), Ingres ("Embajadores enviados a Aquiles"), Bottani ("Atena revela êtaca a Ulises") o Antonio Canova ("Els fills d'Alcínous dansant davant Odisseu"), així com en moltes òperes amb títols relacionats amb l'Odissea. 

En el cinema, el retorn a la llar s'ha convertit ja en un argument universal, i a més s'han realitzat diversos films basats en aquesta obra: ja el 1905, Méliès va recrear l'episodi de Polifem, i el 1954 es va estrenar la pel·lícula Ulises (Mario Camerini), protagonitzada per Kirk Douglas, Silvana Mangano i Anthony Quinn.

BIBLIOGRAFIA

- HOMER, L'Odissea; Barcelona, ed. de la Magrana, 2004 (4» edició).
- MAVROMATAKI, M., Mitología griega; Atenes, ed. Xaitali, 1997. 
- TORRENT, A., VILANOVA, F., Cultura clàssica: mitologiagrecoromana; Barcelona, ed. Barcanova, 1999 (2» edició). 

Marian López  (AVD'08)





Deixo també el text sobre l'argument de l'Odissea inclòs al web Labyrinthus

L'ODISSEA
El poema homèric de l'Odissea té una organització interna força més complicada que la de la Ilíada: mentre que l'argument de la Ilíada és lineal, l'Odissea presenta la narració en diverses trames. El protagonista és Odisseu (Ulisses), que, després de lluitar a Troia, pateix moltes vicissituds abans de tornar a la seva pàtria.
  • Cants I-IV: donen a conèixer els efectes que els vint anys d'absència d'Odisseu tenen a la seva illa, Ítaca. El casal d'Odisseu està ocupat per un grup de nobles itaquesos que s'hi han instal·lat i que en consumeixen els queviures en banquets continus, tot esperant que Penèlope, la muller d'Odisseu, es decideixi a casar-se amb algun d'ells. El fill d'Odisseu, Telèmac, exhortat per Atena, surt a buscar notícies del seu pare.
  • Cants IV-VIII: Odisseu, retingut durant set anys a l'illa de la nimfa Calipso, és deixat lliure per ordre de Zeus i se'n va amb una balsa. Però naufraga i arriba a les costes dels feacis, on el troba la princesa Nausica. El seu pare, el rei Alcínous, l'acull al seu palau.
  • Cants IX-XII: Odisseu narra a la cort d'Alcínous les seves desventures des que va partir de Troia. Entre altres explica com es van escapar del ciclop Polifem, que els havia tancat a la seva cova, deixant-lo cec del seu únic ull. Això, però, provoca la ira de Posidó, el pare del ciclop, que no permetrà tornar l'heroi a Ítaca més que sense els seus homes i al cap de deu anys. En el camí escaparà dels encanteris de la màgica Circe, baixarà als inferns i defugirà l'encís de les sirenes fins a arribar a l'illa de Calipso.
  • Cants XIII-XXIV: l'acció es concentra a Ítaca. Allà Odisseu és deixat pels feacis i allà, més endavant, Telèmac retorna del seu viatge. Per no ser reconegut, Odisseu és convertit en captaire per Atena i així arriba al seu casal, on és maltractat pels pretendents. Penèlope, rendint-se, proposa llavors una prova per escollir un nou marit: es casarà amb aquell que aconsegueixi tensar l'arc d'Odisseu i travessar amb una fletxa una sèrie d'anelles de destral. Cap dels pretendents hi reïx, però, en canvi, Odisseu sí que ho aconsegueix. Tot seguit es dóna a conèixer i, amb l'ajut de Telèmac, mata tots els pretendents.


Argument de l'Odissea, a la Vikipèdia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada