Àmbit físic de la Grècia antiga

El paisatge abrupte de Grècia, ple de muntanyes en general molt rocoses, va fer que des d'un principi els grecs s'apleguessin en petits nuclis urbans que després es van anomenar polis, independents entre ells. Les dificultats que comportava viatjar per terra van fer que els grecs cerquessin la seva expansió geogràfica en el mar; a això hi va ajudar la gran extensió del litoral grec, la quantitat d'illes i illots dels mars que envolten les terres continentals hel·lèniques i un clima mediterrani benigne de mena.

Així es van produir les colonitzacions gregues, sempre per mar i mai endinsant-se per zones continentals del nord ^[1]. A poc a poc es colonitzaren les illes dels dos mars que banyen les costes de Grècia, el mar Jònic i el mar Egeu, i des d'aquest últim es va arribar fins a les costes d'Àsia Menor (a l'oest de la Península anatòlica, a l'actual Turquia). Als segles VIII i VII les colonitzacions van arribar al sud d'Itàlia i a l'ílla de Sicília, on encara avui dia queden restes arqueològiques que mostren la gran influència de la cultura grega per tot el món mediterrani ^[2].

A continuació, estudiarem successivament els grans espais geogràfics de la Grècia antiga:

• La Grècia continental.

• La Grècia insular.

• La costa d'Àsia Menor.

• El sud d'Itàlia i l'illa de Sicília, zona coneguda com la Magna Grècia.

---

GRÈCIA CONTINENTAL

La Grècia continental ocupava, com en l'actualitat, la part inferior de la península dels Balcans. L'anomenada Grècia contiental inclou en el seu extrem meridional una altra península, el Peloponnès, gairebé una gran illa que estava unida al continent a penes per una estreta franja de terra: l'istme de Corint (l'itsme avui és travessat per un canal construït a finals de segle XVII) .

La Grècia continental comprenia diverses regions, les més conegudes de les quals són l'Àtica, amb Atenes com a principal ciutat, i Lacònia o Lacedemònia, amb la seva capital Esparta. A Lacedemònia s'eleva el mont Taíget, de 2.407 metres. També a l'Àtica es troben les localitats de Marató i Eleusis. Marató ha passat a la història per la batalla en què els atenesos van vèncer els perses durant la Primera Guerra Mèdica. A la localitat d'Eleusis el renom li ve per haver estat la seu d'uns rituals mistèrics associats a la deessa Demèter.

Una altra regió important era la Fòcida, amb la ciutat de Delfos, on es trobava el santuari d'Apol·lo, seu de l'oracle més famós del món antic. A fi de consultar aquest oracle hi arribava gent d'arreu del món grec. També pertany a la Fòcida el mont Parnàs (2.450 m.), residència llegendària de les muses protectores de les arts.
Al nord d'aquesta regió es troba Tessàlia, una ampla planura plena de camps fèrtils, gràcies al fet que és travessada pel riu Peneu, el més cabalós de Grècia. A Tessàlia també, s'alça el mont Olímp, el més alt de Grècia (2.985 m.); per als antics grecs, al cim d'aquesta muntanya tenien la seva residència els déus. Cal fer esment, finalment, del pas de les Termòpiles, que unia Tessàlia amb la Grècia central i fou l'escenari d'una cèlebre batalla en què els grecs, després de tres dies d'heroica resistència, van ser derrotant pels perses (potser coneixes la història per la pel·lícula 300, de Zack Snyder ^[3]).També dins la Grècia continental, és de destacar la zona fèrtil de Beòcia. Situada entre l'Àtica i la Fòcida, es tracta d'una regió rodejada de muntanyes on es trobaven ciutats com Tebes (pàtria de la nissaga d'Èdip) o Platea, on l'exèrcit grec va vèncer els perses i, així, va posar fi a la Segona Guerra Mèdica. 

Més al nord, hi havia tres regions força peculiars. L'Epir és un vast territori situat al nord-oest de Grècia, a la vora de la mar Adriàtica. S'hi erigia el santuari de Dodona, on l'oracle de Zeus es manifestava, entre d'altres maneres, a través del so que feia el vent quan passava entre les fulles d'una alzina. Després del de Delfos, fou l'oracle més famós de l'antiga Grècia. A l'est de l'Epir i al nord de Tessàlia, es troba Macedònia, la pàtria d'Alexandre el Gran. Val a dir que els grecs consideraven els macedonis com a gent semibàrbara ^[4], és a dir, no del tot grecs, malgrat parlessin la mateixa llengua i retessin culte a les mateixes divinitats. El mateix es pot dir en relació a la regió de Tràcia, que tenia una abundant població d'origen bàrbar.

Finalment, i ja en territori del Peloponnès, cal destacar, primer, la regió de l'Argòlida; allí es trobaven les ciutats d'Argos  i Micenes. Aquesta darrera dóna nom al període micènic; la llegenda la considera la pàtria del rei Agamèmnon. També a l'Argòlida són les localitats d'Epidaure i Nemea. Epidaure, antiga seu d'un santurari del déu de la medecina Asclepi, és avui famosa perquè s'hi conserva un espectacular teatre. Per la seva banda, Nemea deu la seva fama al fet que s'hi celebraven els jocs nemeus, un dels tres certàmens atlètics més important de l'antiguitat, juntament amb els jocs olímpics (amb seu al santuari de Zeus a Olímpia, a la regió de l'Èlida) i els pítics (celebrats a Delfos en honor del déu Apol·lo).

Una darrera regió del Peloponnès que cal treure a esment és Messènia. Es caracteritzava per ser un territori de camps fèrtils. Fou conquerida pels espartans, que cobejaven les riqueses d'aquelles terres veïnes. A més, els espartans reduïren els messenis a la condició d'esclaus. Cada any Esparta declarava la guerra a Messènia; així, a través de la violència i la por, periòdicament recordaven als habitants de Messènia la seva condició de poble sotmès a la ferotge Esparta.

---

 

GRÈCIA INSULAR

La Grècia insular està formada per nombroses illes, moltes d'elles agrupades en petits arxipèlags. Es troben en els dos mars que banyen les costes de Grècia. 

• Illes Jòniques (o illes de l'Heptanès). Situades en el mar Jònic. Són especialment importants Ítaca, pàtria d'Odisseu, i Corcira (avui dia Corfú), on succeeixen episodis de l'Odissea.

• Illes de la mar Egea nordoriental, enfront de la costa nord de l'actual Turquia. Entre elles destaca Lesbos, pàtria de la poetessa Safo i del poeta Alceu, i Quios, que es disputa amb altres indrets de Grècia l'honor de poder haver estat la pàtria d'Homer.

• Illes Espòrades. Disseminades (això significa en grec σπόραδες) pel nord de la mar Egea. En destaquen Lemnos, Tassos i Samotràcia.

• Eubea i les illes Saròniques. Eubea és l'illa més gran de la mar Egea. S'estén de nord-oest a sud-oest enfront de la costa de Beòcia i de l'Àtica. Les illes Saròniques estan situades al golf Sarònic, que si situa entre l'Àtica i el Peloponés. La principal és Salamina, on l'a flota grega va derrotar els perses en les Guerres Mèdiques. També pertany a les Saròniques l'illa d'Egina. Actualment s'hi pot visitar el temple d'estil dòric d'Atena Afea, un dels més ben conservats de tot Grècia.

• Illes Cíclades. Estan disposades formant un cercle (en grec, κύκλος) al sudoest de la mar Egea, sota la costa de l'Àtica. Alguns dels passatges més notables pel relat mitològic grec transcorren en algunes d'aquestes illes, com ara Delos, lloc de naixement dels bessons Apol·lo i Àrtemis, i Naxos, on Ariadna va ser abandonada per Teseu i, després, descoberta i rescatada pel déu Dionís.

• El Dodecanès (que significa "dotze illes"), se situa davant la costa sud-occidental de l'Àsia Menor. L'illa més important des d'un punt de vista històric és Rodes. També és important Samos, pàtria natal de Pitàgores.

• Creta, l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la mar Mediterrània. Envers els anys 3000 i 1400 aC., s'hi va desenvolupar una de les primeres civilitzacions d'Europa, la minoica (el nom deriva de Minos, el llegendari rei cretenc que fundaria aquella antiquíssima cultura). A prop de l'actual capital de Creta (la ciutat d'Heràclion, també dita Càndia ^[5]), encara es poden visitar les restes (no molt feliçment restaurades) del palau de Cnosos.

---

ÀSIA MENOR

 

Tota la costa occidental de la península d'Anatòlia o Àsia Menor va ser colonitzada des de molt aviat pels grecs, quedant assimilada a la cultura hel·lènica. Ciutats com Milet (pàtria de Tales, qui és considerat el primer filòsof grec) o Efes van esdevenir bressols de la civilització, especialment per la seva aportació al camp de la filosofia i de les ciències de la naturalesa.
Val a dir que aquesta presència hel·lènica en la costa anatòlica s'allarga fins ben entrat el segle XX. L'anomenat desastre d'Esmirna del 1922 i els exilis i deportacions posteriors a la Guerra grecoturca (1919-1922) van posar fi a una història de segles d'arrelament de gent d'ètnia grega en terres de l'Àsia Menor.

Colonització de l'Àsia Menor

---

MAGNA GRÈCIA

El sud d'Itàlia i Sicília va esdevenir una zona profundament hel·lenitzada, fins al punt de rebre el nom de Magna Grècia (és a dir, la "Gran Grècia") Comprendria els següents territoris:

• La costa italiana del mar Jònic, amb ciutats tan destacables com Tarent o Crotona.

• La costa italiana del mar Tirrè, amb ciutats com Nàpols i Cumes. 

• L'illa de Sicília, amb ciutats com Siracusa o Agrigent, on encara avui es poden admirar espectaculars restes arqueològiques.

---

NOTES:

[1] Les colònies, amb independència d'on fossin fundades, també es consideraven part del món grec.

[2] Al Mediterrani oriental hi havia diverses colònies de fundació grega, com ara Massàlia, origen de l'actual ciutat francesa de Marsella. Pel que fa al territori català, ja deus saber que conservem unes importantíssimes restes arqueològiques de la colònia grega d'Empúries.

[3] Cal tenir present, però, que la pel·lícula no reprodueix de manera del tot fidel ni els fets històrics ni certs detalls referents a la cultura i a la idiosincràsia dels grecs i perses del segle V aC. De fet, el film és l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la gràfica de Frank Miller.

[4] El terme bàrbar (βάρβαρος) era emprat pels grecs per referir-se als pobles "estrangers"; és a dir, aquells que no parlaven grec. S'explica que el mot "bàrbar" originàriament voldria reproduir per onomatopeia el so inintel·ligible del parlar d'un estranger, que a orelles dels grecs sonaria com "bar-bar-bar...".

[5] Durant segles, Creta, i també les illes Jòniques, va estar sota dominació veneciana. És per això que molts topònims d'aquestes illes tenen, al costat del nom grec, un d'italià. Ho acabem de veure amb el nom d'Heràclion: Càndia és l'adaptació veneciana del nom en àrab de la ciutat (El Khandak). Quelcom semblant succeeix, per exemple, amb el nom de l'illa que en grec es diu Zakynthos (en català, Zacint): tot sovint és anomenada Zante, és a dir, pel nom que els venecians li donaren en la seva llengua.

L'alfabet grec (pronúncia)

Des de l'època clàssica ^[1], l'alfabet grec consta de 24 signes, 7 vocals i 17 consonants. Els grecs elaboraren el seu alfabet a partir de l'adaptació d'un sil·labari ^[2] semític: aquesta adaptació passà per convertir els signes semítics que representaven síl·labes en lletres que representarien els diversos fonemes de la llengua grega.

La següent taula recull la grafia en majúscula i en minúscula de cadascuna de les lletres, el seu nom en grec i indicacions sobre la seva pronunciació reconstruïda ^[3]:

Majúscules	Minúscules	Nom	Pronunciació
Α	α	alfa	a
Β	β	beta	b
Γ	γ	gamma	g (ga, gue, gui, go,gu)
Δ	δ	delta	d
Ε	ε	èpsilon	e
Ζ	ζ	dzeta	dz ( = z italiana)
Η	η	eta	e
Θ	θ	theta	th (= z castellana)
Ι	ι	iota	i
Κ	κ	kappa	k
Λ	λ	lambda	l
Μ	μ	mi	m
Ν	ν	ni	n
Ξ	ξ	xi	ks
Ο	ο	òmicron	o
Π	π	pi	p
Ρ	ρ	ro	r
Σ	Inicial o interior σ/ final ς [4]	sigma	s
Τ	τ	tau	t
Υ	υ	ípsilon	ü (si no va precedida de cap vocal) αυ = au; ευ = eu ου = u
Φ	φ	fi	f
Χ	χ	khi	kh (=j castellana)
Ψ	ψ	psi	ps
Ω	ω	omega	o

Algunes notes sobre pronunciació

Cal parar atenció en els següents aspectes:

1. La gamma (Γ /γ) s'articula sempre com una velar sorda, és de dir, com la g castalana de la sèrie ga, gue, gui, go, gu. Ex.: γαῖα es pronuncia “gáia”, γέρων es pronuncia “guéron”, γíγας es llegeix "guígas".
   Davant de consonant gutural (γ,κ,χ), la gamma es pronuncia n. Ex.: ἄγγελλος es pronuncia “ánguel·los”, ἐγκώμιον es llegirà "enkómion".
   
   
   
2. Dues lambdes seguides (λλ) es pronuncien com la doble l italiana (allenatore) o la ela geminada d'alguns parlars baleàrics (al·lot). Ex.: πολλά es pronuncia “pol·lá”, tot marcant la presència de dues l.
   
   
   
3. Com s'ha avançat a la taula, l'ípsilon, es pronuncia de tres maneres diferents segons el context fonètic:
   1. Com la ü francesa o ü alemanya ^[5] si no va seguida de cap vocal. Ex.: πολύς es pronuncia “polüs”. En cas que hom tingui dificultats per reproduir aquest fonema vocàlic, es tolera pronunciar-la com una i ("polís").
   2. Com u semivocàlica quan forma diftongs amb α, ε: és a dir, αυ es pronuncia "au", ευ > es pronuncia "eu". Ex.: ταῦτα es llegirà “taúta”; εὐγενής, “euguenés”.
   3. El diftong ου es considera un dígraf i es pronuncia u. Ex.: Οὐρανός es llegeix “Uranós”.

---

NOTES
[1] En estadis anteriors de l'alfabet grec s'incloïa una lletra anomenada wau o digamma. La seva grafia en majúscula era Ϝ, i en minúscula ϝ. El grec clàssic tan sols la utilitza com a signe numèric per al sis (originàriament ocuparia la sisena posició en l'alfabet). Retornarem a aquesta lletra quan expliquem la tercera declinació. Apuntem, també, l'existència en un estrat primitiu de l'alfabet d'altres dues lletres que en època clàssica ja només s'empraven com a signes numèrics: qoppa (Ϙ) i sampi (Ϡ).
[2] Recorda el que s'explica sobre els tipus d'escriptura (ideogràfics, sil·làbics i fonètics) a l'entrada El grec entre les llengües indoeuropees (2).
[3] No hi ha un consens unívoc sobre com s'ha de llegir el grec antic. Nosaltres proposem de seguir la proposta de l'humanista Erasme de Rotterdam (s. XV-XVI). La pronúncia erasmiana mira de reconstruir la fonètica del grec parlat a Atenes en època clàssica (s. V i IV aC). Val a dir que aquest sistema de lectura difereix força del del grec modern, que és la continuació del grec medieval o bizantí. Si tens curiositat per saber com es pronuncia el grec modern, fes un cop d'ull a l'apèndix sobre la pronunciació del grec modern, inclòs al final d'aquests apunts.
[4] La sigma té dues grafies diferents; s'empra l'una o l'altra segons si apareix en posició inicial o interior de paraula (σ) o en posició final (ς). Ex.:σῶμα, λύουσιν, però en canvi νεανίας.
[5] Com s'acaba d'assenyalar, aquesta vocal ü arrodonida o labialitzada és present en llengües modernes com el francès (rue) o l’alemany (Führer). Per articular aquesta vocal, cal arrodonint els llavis com si s'anés a pronunciar una u i, sense variar la posició dels llavis, produir una i. Per tal que et facis una idea del so, pots clicar sobre les paraules franceses rue i avenue (són enllaços al diccionari on-line WordReference) i escoltar com sona la vocal u en tots dos mots.

Sobre la pronúncia del grec modern

Sistema vocàlic:

1. El fet més notable en l'evolució fonètica del grec antic al modern és un fenomen conegut com a iotacisme. En un moment no del tot precís de la història de la llengua grega, el iotacisme comporta que tot un plegat de vocals i diftongs passin a articular-se com la iota, és a dir, amb el so d'una i. Concretament, van quedar afectats pel iotacisme les vocals η, υ i els antics diftongs ει, οι, ιυ. Per tant:
   • Ειρήνη ('pau') es pronuncia 'iríni'.
   • Οικογένεια ('família') es pronuncia 'icoyénia'
   • Ημιυπόγειο (semisoterrani') es llegeix 'imipóyio'. 
     
     
2. Es van perdre les quantitats vocàliques, de manera que en grec modern no es fa cap diferència en la pronúncia de les vocals ο i ω.
   
   
3. El diftong ou se segueix pronunciant com [u], com presumiblement ja succeiria en grec clàssic. En canvi, l'antic diftong αι es monoftonga i s'articula com una vocal e (per exemple Αίγυπτος = 'éguiptos').
   
   
4. Els diftongs αυ i ευ consonantitzen el seu element semivocàlic i passa a pronunciar-se com una [f] davant de consonant sorda i com una [v] davant de consonant sonora o vocals. Exemples:
   • Eυαγγέλιο ('evangeli') = 'evanguélio'; ρεύμα ('corrent') = 'révma', εύκολος ('fàcil') = 'éfkolos'.
   • θαύμα ('meravella') = 'závma', αυτό ('això') = 'aftó.
     
     
5. Es perd l'aspiració inicial que en l'escriptura era assenyalada per l'escrit aspre. De fet, el sistema d'accentuació a hores d'ara d'ús més comú en grec modern no grafia els esperits, i redueix els tres antics accents gràfics a un de sol (el qual marca la síl·laba tònica de tota les paraules menys dels monosíl·labs ^[1]). 

Sistema consonàntic:

1. La consonant γ té dues diverses articulacions segons la vocal que dugui al darrera: davant de α, ο, ου conserva el so del grec clàssic (oclusiva velar sonora, com al català gat, gos o gust). En canvi, davant de les vocals amb so e o i, tenen una articulació més o menys propera a la de la semiconsonant castellana y (exemple, γερμανός es pronunciaria com en cast. 'yermanós'; Γιώργος, com en cast. 'Yórgos').
   
   
2. La consonant χ es pronuncia com la j castellana quan va seguida de les vocals α, ο, ου. Quan la trobem davant dels sons vocàlics e i i , la seva articulació és més suau que la de la j de l'espanyol castellà estàndard.
   
   
3. La major part de les consonants oclusives sonores van passar a articular-se com a africades. Així, les grafies β ι δ en grec modern representen, respectivament, el so [v] i [δ] ^[2]. Per tant, Βουλγαρία es pronuncia 'vulgaría'; δαίμονας s'articula 'δémonas'.
   
   
4. Paral·lelament, el grec va haver de trobar la manera de representar les consonants oclusives sonores que es conservaven en alguns mots patrimonials o que havien estades introduïdes a través d'estrangerismes. Es va recórrer a l'ús de dígrafs. μπ per representar el so de [b] (ex: μπάλα = 'bála'), ντ per al so de [d] (ex: ντομάτα = 'domáta') i γκ per al fonema [g] (ex: γκολ = 'gol'). 
   
   
5. D'altres vegades, en els grups μπ i ντ es pot pronunciar també el seu primer element nasal. Per exemple: Όλυμπος (='ólimbos'), πέντε ('pénde').
   
   
6. La consonant ζ es pronuncia com una essa sonora. ζωή es llegiria com el català 'zoí'. El grup τσ σ'articula ts (ex: βιολοντσέλο ) 'violontsélo') i τζ, com el grup tz del català (ex: τζατζίκι = 'tzatzíki') ^[3].
   
   
7. Com ja passava en grec clàssic, també s'articula amb so nasal el primer element dels grups intervocàlics γγ, γκ i γχ. Exemples: Αγγλία (= 'anglía'), έλεγχος ('élenjos' amb pronunciació castellana de la j).
   
    

---

NOTES

[1] Les paraules monosil·làbiques només poden dur accent per raons diacrítiques.

[2] Similar a la consonant inicial del mot anglès this, o a la d intervocàlica del català roda.

[3] També s'usa el dígraf τζ per traslladar el so fricatiu palatal d'estrangerismes com ara τζιν (= angl. 'jean').

Els grec entre les llengües indoeuropees (2)

Sistemes d'escriptura

Els sistemes d'escriptura solen classificar-se en tres grans tipus:

• Ideogràfics (els signes representen conceptes; per exemple, el sistema d'ideogrames xinesos o el kanji japonès).
• Sil·làbics (els signes representen síl·labes; per exemple, l'alifat àrab; o l'escriptura devanāgarī emprada per moltes llengües de l'Índia, entre elles el sànscrit)
• Fonètics (els signes representen sons o fonemes, aquest seria el cas dels alfabets grec i llatí).

Cal tenir present, a més, que sovint els sistemes d'escriptura no són purs; és a  dir, poden combinar ideogrames, signes sil·làbics i signes fonètics (aquest seria el cas de l'antic egipci).

Sistemes d'escriptura

La història de l'escriptura a terres gregues comença amb els minoics. En les excavacions dels seus palaus cretencs s'han trobat unes tauletes d'argila amb una escriptura anomenada lineal A. Són datables entre els segles XVII i XV aC. Fins ara, només han pogut ser desxifrades parcialment, entre d'altres raons perquè la llengua ens és desconeguda. Sembla haver-hi cert consens a afirmar que no es tractaria de grec, potser ni tan sols d'una llengua indoeuropea.

El següent tipus d'escriptura que es troba en terres gregues és el lineal B, usat en època micènica (segles XVI al XII aC). El seu suport escriptural són unes tauletes d'argila trobades als palaus micènics de Cnossos, Pilos i Micenes. És una escriptura essencialment sil·làbica, que va ser desxifrada l'any 1952 per Michael Ventris, amb la col·laboració del filòleg John Chadwick. La llengua dels seus textos és el grec dels pobles micènics.

Amb la desaparició de la cultura micènica, s'obre un període de la història de Grècia conegut com l'edat fosca, durant el qual es perd totalment l'ús de l'escriptura.

No serà fins al segle VIII, ja en època arcaica, que els grecs recuperen l'art de l'escriptura. Van adoptar un sistema d'escriptura semítica (possiblement fenícia ) ^[1] per crear l'alfabet fonètic que, amb minses modificacions, encara avui s'utilitza a Grècia. Segles més tard, els romans van crear el seu propi alfabet a partir del grec: l'alfabet llatí amb què s'escriu la major part de llengües europees ^[2].

En origen, la direcció de l'escriptura de l'alfabet grec anava de dreta a esquerra, com és usual en l'alefat semític. Passat cert temps, apareix un sistema d'escriptura que resulta força curiós als nostres ulls: consistia a escriure una primera línia d'esquerra a dreta, una segona de dreta a esquerra i, així successivament, anar alternant de línia en línia d'escriptura les dues direccions. Aquest sistema és conegut amb el nom de βουστροφηδόν ("de gir de bou"), car recorda el recorregut que fan els bous en llaurar un camp. Finalment, els grecs es decantaren per l'escriptura d'esquerra a dreta, que fou el sistema que es va imposar també entre els romans i que a hores d'ara nosaltres encara emprem.

Dialectes del grec antic

Els testimonis escrits ens revelen que la llengua parlada pel grecs des del segle VII presentava diverses formes dialectals, que es poden organitzar en els següents grups:

• Aracadioxipriota. Present a l'illa de Xipre i a la regió de l'Arcàdia (a la península del Peloponnès). Eren espais geogràfics força aïllats, cosa que explicaria els trets arcaics dels seus parlars. Són dialectes que semblen emparentats amb el grec dels antics micènics.
  
• Eòlic. Grup dialectal assentat a les regions de Tessàlia, Beòcia, a l'illa de Lesbos i a les colònies del nord de l'Àsia Menor. Va ser la base de la llengua literària d'importants poetes lírics de l'illa de Lesbos, com Alceu i Safo.
  
• Dòric i grec del nord-est. Es parlava al nord-est de Grècia, a tota la península del Peloponnès tret de l'Arcàdia, a les illes de Creta i Rodes i a les colònies de la franja sud de l'Àsia Menor. Va ser la variant dialectals emprada pel beoci Píndar, el més gran poeta coral de la Grècia antiga. Es va usar, també, per a les parts corals de les tragèdies ateneses d'època clàssica ^[3] .
  
• Jonicoàtic. Es parlava a les illes de l'Egeu, a les ciutats jòniques de l'Àsia menor i a la península de l'Àtica. A la capital de l'Àtica, la varietat del grec d'Atenes va assolir en època clàssica grans fites com a llengua de cultura; en grec àtic s'escrigué l'obra historiogràfica de Tucídides i d'Herodot, l'oratòria de Demòstenes o la filosòfica de Plató i Aristòtil. També serà la base lingüística principal ^[4] de la gran dramatúrgia atenesa d'època clàssica: la tragèdia (Èsquil, Sòfocles, Eurípides) i la comèdia (Aristòfanes).

De la koiné fins al grec modern

Com a conseqüència de l'esplet cultural de l'Atenes dels segles V i IV aC, la variant lingüística àtica va guanyant prestigi sobre els altres dialectes. Quan el rei macedoni Alexandre el Gran va conquerir no només tot Grècia sinó també vastos territoris d'Àsia i el nord d'Àfrica, arreu de l'imperi macedoni s'implantà com a llengua de cultura i de govern una variant del grec coneguda com a κοινή διάλεκτος ("parla comú"), la qual tenia com a base el grec àtic clàssic. A la mort d'Alexandre, aquest grec comú (o koiné) va perviure en els diversos estats hel·lenístics.



L'any 330 dC Constantí el Gran va formalitzar la divisió de l'Imperi romà en dos: la Part occidental, amb capital a Roma, que desapareixerà l'any 476 dC; i la Part oriental, amb capital a Bizanci o Constantinoble, que perviurà fins que els turcs prenguin la ciutat l'any 1453 dC. En tot el temps que durà l'Imperi bizantí (330-1453 dC), el grec fou la llengua oficial no només de l'administració imperial, sinó també de l'església cristiana ortodoxa.





La presa de Constantinoble per part dels otomans va comportar la fi de l'Imperi bizantí, però la llengua grega va continuar el seu decurs històric fins que arribar a constituir el grec modern. Des de la independència grega de l'Imperi otomà (1832), el grec ha estat la llengua oficial primer del regne i després de la República de Grècia. Amb tot, la història del grec modern ve marcada per un conflicte entre dues maneres concebre la llengua nacional, bé procurant atansar-la al grec clàssic (és la καθαρεύσα γλώσσα, o "llengua depurada"), bé apostant per un grec més popular (δημοτική γλώσσα, la llengua demòtica o "popular"). Des de finals del segle passat, sembla que aquesta darrera orientació s'imposa sobre la primera. Prou ha ajudat en aquesta causa que els dos premis Nobel grecs del s. XX (Giorgos Seferis i Odisseas Elitis) s'arrengleressin obertament en el bàndol demoticista.

---

NOTES:
[1] L'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs i una inscripció trobada a la ciutat de Teos (a l'Àsia Menor) anomenen les lletres gregues Φοινικήια γράμματα, és a dir, "lletres fenícies".
[2] De fet, els dos principals sistemes d'escriptura de l'Europa actual provenen de l'alfabet grec: l'alfabet llatí, com acabem d'explicar, i el cirílic, que és emprat per molts pobles eslaus de l'orient europeu (russos, ucraïnesos, búlgars, serbis, macedonis, etc.).
[3] És característic de la literatura grega antiga que s'associï un gènere literari amb un determinat dialecte. N'és un bon exemple la tragèdia grega, que feia servir el dialecte àtic per a les parts dialogades mentre que les seccions corals es cantaven en dialecte dòric.
[4] Vid. la nota precedent.

El grec entre les llengües indoeuropees (1)

Llengües indoeuropees

 El terme indoeuropeu és emprat per designar una antiquíssima llengua de la qual descendirien pràcticament totes les llengües europees i algunes de l’oest asiàtic. El nom li ve donat per la localització geogràfica dels pobles que parlen llengües presumiblement derivades de l'indoeuropeu, les quals 'originàriament' ocuparien sobretot territoris europeus i de l'anomenat subcontinent indi. Aquesta, però, no és l'única denominació amb què la llengua mare ha estat designada pels lingüistes: en els primers temps de la lingüística comparativa indoeuropea, els alemanys l'anomenaren indogermànic, i els anglesos, llengua ària. 

Cal entendre que la llengua indoeuropea (o protoindoeuropea) no és més que una hipòtesi de treball conjecturada per la ciència lingüística. Dit d’una altra manera: no conservem ni un sol mot escrit en aquesta primitiva llengua, ni mai no en trobaren cap, atès que quan aquesta llengua s’hauria parlat, el poble que l’usava no coneixia cap forma d’escriptura. S’ha pogut arribar a conjecturar la seva existència gràcies a l’estudi comparatiu de tot un reguitzell de llengües europees i asiàtiques que presenten clares similituds a nivell fonètic, morfològic i lexical. Aquestes semblances entre llengües, sovint molt distants geogràficament i cronològicament les unes de les altres, fan pensar que totes provenen d’una llengua mare comuna.

Fixa’t en els termes usats per dir pare, mare i germà en les següents llengües:

	pare	mare	germà
sànscrit	pitṛ	matṛ	bhrātṛ
grec antic	πατήρ  (patér)	μήτηρ (méter)	φράτηρ (fráter)
llatí	pater	mater	frater
anglès	father	mother	brother
alemany	vater	mutter	bruder
rus	--------------	mat’	brat

El ‘descobriment’ de l’indoeuropeu. Ja des del segle XVI, gràcies als viatges de mercaders i frares europeus a terres de l’Índia, hi havia certes notícies sobre la similitud entre llengües tan llunyanes com el llatí i el sànscrit. Tanmateix, no va ser fins a començos del s. XIX que la qüestió, apuntada abans per viatgers i missioners, fou abordada en estudis científics. Amb l’aparició de la gramàtica comparativa, els lingüistes Rasmus Rask i Franz Bopp van aprofundir en la comparació exhaustiva de determinats elements de les llengües clàssiques europees (llatí i grec) i del sànscrit, i van presenten la hipòtesi de l’origen comú d’aquestes llengües i algunes altres d’Europa i l’Àsia sud-occidental.

El poble indoeuropeu: origen i diàspora

A partir de la hipòtesi de l'existència d'una llengua indoeuropea mare s'ha conjecturat, també, l'existència d'un poble indoeuropeu.

No hi ha un acord unànime entre els estudiosos a l'hora de determinar quin seria el lloc d'origen de la llengua i de la cultura protoindoeuropea. Tot amb tot, la major part dels indoeuropeistes avui tendeixen a situar-lo en algun punt de l'extensa zona estepària que s'allarga entre l'Europa sud-oriental i l'Àsia central. Pel que fa a la cronologia dels orígens, se sol situar, també de manera no massa precisa, cap al IV mil·lenni aC (entre 3.500 i 2.500 aC).

La diàspora. En època neolítica, un poderós canvi climàtic iniciat al mesolític va provocar una desertització en un vast espai geogràfic de l'hemisferi nord, des del Sàhara africà fins a les estepes asiàtiques. Això ocasionaria grans moviments migratoris de poblacions a la percaça de terres més fèrtils i climes més benèvols. Així, a l'inici de l'Edat del Bronze, pels volts del III mil·lenni aC, diverses tribus indoeuropees iniciarien processos migratoris, en diferents onades, que els portarien a establir-se, ja a finals del II mil·lenni aC, en un ample marc geogràfic que aniria des de les costes atlàntiques d'Europa fins al subcontinent índic i, encara més enllà, fins a la frontera occidental de Xina.

En aquests segles de lenta diàspora i assentament, els diversos pobles indoeuropeus, tot i conservar trets culturals comuns, van prenent camins evolutius singulars en tots els àmbits, entre ells el lingüístic: és així com aniran sorgint les primeres llengües indoeuropees, a mesura que els parlars dels pobles emigrats s'allunyin de la llengua mare. Òbviament, un element clau en la diversificació de les llengües indoeuropees serà la influència de les parles d’altres pobles amb els quals s’estableixen relacions de veïnatge més ho menys perllongades i de fusió cultural en graus diversos.

Principals famílies de llengües indoeuropees

Amb el pas dels segles, als diversos indrets on les poblacions d'origen indoeuropeu es van assentar, hi van sorgir diverses famílies lingüístiques. Al mapa inferior (en castellà) trobareu una representació gràfica dels llocs d'assentament de les diverses famílies de llengües indoeuropees.

A continuació, es presenta un esquema d'aquestes famílies i d'algunes de les llengües que les conformen. L'esquema està en castellà i les llengües el nom de les quals apareix en negreta avui són desaparegudes (si més no, com a llengües orals maternes):

Finalment, aquí tens un mapa que situa aquestes famílies lingüístiques en territori europeu i asiàtic:

Pel que fa a les llengües europees, cal de fer dues precisions:

• Gairebé totes les llengües que avui es parlen a Europa són d'origen indoeuropeu. Les excepcions més notables són el basc o euskera, les llengües de la família finoúgrica (hongarès, finès, estonià i les llengües sami o lapó), el maltès (de base semítica), el turc (i altres llengües altaiques) i una sèrie de llengües caucàsiques.
• De la família itàlica va sorgir el llatí, que amb el pas del segles va donar lloc a les diverses les llengües romàniques o neollatines: portuguès, gallec, castellà, català, occità, francès, retoromànic, italià, romanès, etc.
• Pel que fa al grec, és l'únic representant de la seva família lingüística (al mapa superior se l'anomena hel·lènica).
  
  
  Anar a El grec entre les llengües indoeuropees (2).

teatre grec i romà

Breu vídeo que il·lustra les diferències entre un teatre grec i un de romà.

cliqueu aquí.

HISTÒRIA DE ROMA: Rise and fall of an Empire. VÍDEO 10 (qüestionari)

10. CONSTANTÍ EL GRAN

  

Durada: 44:34

Continguts: L'emperador Dioclecià. la persecució dels cristians. Constantí contra Maxenci: la visió de Constantí .Constanti i Licini: l'edicte de Milà. El concili de Nicea. Mort de Fausta i Crisp. Últims anys de la vida de Constantí.

QÜESTIONARI:

A) Constantí i Dioclecià

L’any___________ va sorgir un nou emperador que podria salvar l’imperi del setge extern i de les divisions internes, Dioclecià. Un dels seus soldats més capacitat era Constantí, que aleshores només tenia 17 anys.

Dioclecià va repartir el govern efectiu de l’imperi entre quatre co-emperadors, que governaven respectivament des d’ Ilíricum, ___________, les Gàl·lies (aquest era el pare de Constantí) i l’Àsia Menor. El jove Constantí va viure i fou criat a Nicomèdia, en la cort de Dioclecià, juntament amb els fills de l’emperador.

Dioclecià creia que devia la unitat de l’Imperi als déus pagans de Romà. També entenia que els cristians representaven una perillosa amenaça per a Roma i els seus déus protectors. Per això, Dioclecià va obligar els soldats del seu exèrcit que fessin sacrificis públics als déus romans. Si cap s’hi negava (cosa que passava amb els militars cristians), era castigat amb__________ .

L’any ________ dC Dioclecià va emetre un edicte contra els cristians que fou conegut com la Gran Persecució i que inicià el que els cristians anomenen l’era dels màrtirs.

L’any 305 dC, Dioclecià es retirà, i Constantí, que llavors descobrí que no entrava en els plans successoris de l’emperador, decidí anar a reunir-se amb el seu pare, Constanci, que vivia a la província de _____________ . Des d’allí el pare governava sobre Hispània, la Gàl·lia i Britània.

Constantí acompanyà el seu pare malalt a sufocar una rebel·lió a Britània, protagonitzada pel poble dels _____________ . Gràcies a aquesta campanya militar, Constantí es va guanyar la lleialtat de l’exèrcit.

Quan mor el pare, Constantí é proclamat  emperador per______________.

B) Constantí contra Maxenci. La visió de Constantí

L’any 306 dC, el poble dels ___________ ataquen la Gàl·lia. És la primera victòria de Constantí com a emperador.

En aquell mateix any, Maxenci s’autoproclamà emperador i, des de Roma, dominava la major part d’Itàlia i del nord d’Àfrica. Com Constantí, també era fill d’un co-emperador.

L’any 311 dC, però, s’aixecà una revolta popular a Roma: el poble romà se sentia defraudat per l’emperador que no havia complert les seves promeses de proveir-los de gra gratuït i d’abaixar els impostos.

Constantí va voler treure profit de la situació de caos a Roma i la creixent impopularitat de Maxenci. Viatjà des de les Gàl·lies fins a la ciutat de ___________ (en llatí, Mediolanum) amb el propòsit de segellar un pacte amb un altre co-emperador, Licini. Aquest darrer es casaria amb Constància, la germanastra de Constantí, per així consolidar l’aliança política amb un llaç familiar. Constantí i Licini aspiraven a eliminar Maxenci i repartir-se l’imperi.

Constantí es dirigí cap a Roma amb el seu exèrcit. Estava inquiet, perquè sabia que les seves legions eren numèricament inferiors a les de Maxenci. Abans del combat, però, va tenir una visió. L’historiador ____________ de Cesarea (s. IV dC) relata els fets tal com el mateix Constantí ho explicava: cap a migdia, l’emperador va veure al cel el signe d’una creu lluminosa (amb les lletres gregues X i P, les dues primers del nom grec de Crist), que estava per sobre del sol i que tenia la següent inscripció: “amb aquest signe, venceràs!”.

Constantí es trobà amb Maxenci al pont Milvi, sobre el riu Tíber. Portant l’estendard cristià, Constantí i els seu homes van derrotar l’exèrcit de Maxenci, qui morí ofegat quan intentava creuar el riu ____________ tot fugint del combat ja perdut. Constantí va fer tallar el cap a Maxenci per exhibir-lo com a trofeu.

Vençut Maxenci, tot l’imperi occidental va quedar sota el poder de Constantí. Tal com havien acordat, la part oriental quedaria per a Licini. A la ciutat de ___________ , Constantí i Licini segellaren el pacte amb el casament preestablert. També van decidir que el cristianisme seria tolerat en tot l’Imperi: així, finalment, es van detenir les persecucions.

L’any 313 dC, Constantí i Licini van emetre conjuntament l’__________  de Milà, que garantia la llibertat de religió en tot l’Imperi, cosa que afavoria la cada cop més gran i poderosa comunitat cristiana.

C) Constantí, únic emperador

Després de nou anys de compartir el poder, l’ambició de tots dos emperador va portar a la guerra civil. Una conseqüència fou la represa de les persecucions contra els cristians a la part oriental.

Per a Constantí aquesta va ser l’excusa per atacar Licini. Constantí era acompanyat per Crisp, el seu fill i hereu. Finalment derrotaren Licini l’any 324 dC, de nou lluitant sota l’estendard cristià, a la batalla de ______________ .

L’emperador va fer fundar una nova capital cristiana a Orient, situada a Bizanci, i que s’anomenaria _______________ en honor de l’emperador.

D) Crisi doctrinal en l’església cristiana d’orient.

Els cristians d’orient van entrar en violentes disputes per raons teològiques i, també, per determinar qui havia de ser el primat de l’Església oriental. Constantí va convocar el _____________ de Nicea, a fi que els bisbes arribessin a una definició única de les creences cristianes. El resultat del concili fou el Credo de Nicea, que encara avui en dia es resa a totes les esglésies cristianes del món.

E) Crisi en el si de la família imperial

Sorgiren greus problemes entre Crisp (fill de Constantí amb una primera esposa seva) i la segona muller de Constantí, Fausta, mare dels altres tres fills de l’emperador.

L’any ______ dC, Fausta aixecà una calúmnia contra el seu fillastre Crisp. Fausta afirmà que Crisp havia intentat seduir-la. Constantí caigué en l’engany i ordenà l’execució de Crisp. Fet presoner a Pola (ciutat d’Ístria, a l’actual Croàcia), la innocència de Crisp fou defensada per Helena, la seva àvia i mare de l’emperador. Fausta va ser condemnada a mort, però l’ordre de perdó de l’emperador no va arribar a temps a Pola per evitar que Crisp fos executat.

F) Últims anys de la vida de Constantí

Com si fos una  penitència, Constantí va passar els darrers anys de la seva vida edificant esglésies a Jerusalem, Betlem, Constantinoble i Roma. A Roma va fer construir una impressionant església on es pensava que s’havia trobat la tomba de l’apòstol sant ________ .

Ja vell i sentint-se malalt, va demanar ser batejat l’any _____ dC. Morí aquell mateix any, al més de maig.