El grec entre les llengües indoeuropees (1)

Llengües indoeuropees

 El terme indoeuropeu és emprat per designar una antiquíssima llengua de la qual descendirien pràcticament totes les llengües europees i algunes de l’oest asiàtic. El nom li ve donat per la localització geogràfica dels pobles que parlen llengües presumiblement derivades de l'indoeuropeu, les quals 'originàriament' ocuparien sobretot territoris europeus i de l'anomenat subcontinent indi. Aquesta, però, no és l'única denominació amb què la llengua mare ha estat designada pels lingüistes: en els primers temps de la lingüística comparativa indoeuropea, els alemanys l'anomenaren indogermànic, i els anglesos, llengua ària. 

Cal entendre que la llengua indoeuropea (o protoindoeuropea) no és més que una hipòtesi de treball conjecturada per la ciència lingüística. Dit d’una altra manera: no conservem ni un sol mot escrit en aquesta primitiva llengua, ni mai no en trobaren cap, atès que quan aquesta llengua s’hauria parlat, el poble que l’usava no coneixia cap forma d’escriptura. S’ha pogut arribar a conjecturar la seva existència gràcies a l’estudi comparatiu de tot un reguitzell de llengües europees i asiàtiques que presenten clares similituds a nivell fonètic, morfològic i lexical. Aquestes semblances entre llengües, sovint molt distants geogràficament i cronològicament les unes de les altres, fan pensar que totes provenen d’una llengua mare comuna.

Fixa’t en els termes usats per dir pare, mare i germà en les següents llengües:

	pare	mare	germà
sànscrit	pitṛ	matṛ	bhrātṛ
grec antic	πατήρ  (patér)	μήτηρ (méter)	φράτηρ (fráter)
llatí	pater	mater	frater
anglès	father	mother	brother
alemany	vater	mutter	bruder
rus	--------------	mat’	brat

El ‘descobriment’ de l’indoeuropeu. Ja des del segle XVI, gràcies als viatges de mercaders i frares europeus a terres de l’Índia, hi havia certes notícies sobre la similitud entre llengües tan llunyanes com el llatí i el sànscrit. Tanmateix, no va ser fins a començos del s. XIX que la qüestió, apuntada abans per viatgers i missioners, fou abordada en estudis científics. Amb l’aparició de la gramàtica comparativa, els lingüistes Rasmus Rask i Franz Bopp van aprofundir en la comparació exhaustiva de determinats elements de les llengües clàssiques europees (llatí i grec) i del sànscrit, i van presenten la hipòtesi de l’origen comú d’aquestes llengües i algunes altres d’Europa i l’Àsia sud-occidental.

El poble indoeuropeu: origen i diàspora

A partir de la hipòtesi de l'existència d'una llengua indoeuropea mare s'ha conjecturat, també, l'existència d'un poble indoeuropeu.

No hi ha un acord unànime entre els estudiosos a l'hora de determinar quin seria el lloc d'origen de la llengua i de la cultura protoindoeuropea. Tot amb tot, la major part dels indoeuropeistes avui tendeixen a situar-lo en algun punt de l'extensa zona estepària que s'allarga entre l'Europa sud-oriental i l'Àsia central. Pel que fa a la cronologia dels orígens, se sol situar, també de manera no massa precisa, cap al IV mil·lenni aC (entre 3.500 i 2.500 aC).

La diàspora. En època neolítica, un poderós canvi climàtic iniciat al mesolític va provocar una desertització en un vast espai geogràfic de l'hemisferi nord, des del Sàhara africà fins a les estepes asiàtiques. Això ocasionaria grans moviments migratoris de poblacions a la percaça de terres més fèrtils i climes més benèvols. Així, a l'inici de l'Edat del Bronze, pels volts del III mil·lenni aC, diverses tribus indoeuropees iniciarien processos migratoris, en diferents onades, que els portarien a establir-se, ja a finals del II mil·lenni aC, en un ample marc geogràfic que aniria des de les costes atlàntiques d'Europa fins al subcontinent índic i, encara més enllà, fins a la frontera occidental de Xina.

En aquests segles de lenta diàspora i assentament, els diversos pobles indoeuropeus, tot i conservar trets culturals comuns, van prenent camins evolutius singulars en tots els àmbits, entre ells el lingüístic: és així com aniran sorgint les primeres llengües indoeuropees, a mesura que els parlars dels pobles emigrats s'allunyin de la llengua mare. Òbviament, un element clau en la diversificació de les llengües indoeuropees serà la influència de les parles d’altres pobles amb els quals s’estableixen relacions de veïnatge més ho menys perllongades i de fusió cultural en graus diversos.

Principals famílies de llengües indoeuropees

Amb el pas dels segles, als diversos indrets on les poblacions d'origen indoeuropeu es van assentar, hi van sorgir diverses famílies lingüístiques. Al mapa inferior (en castellà) trobareu una representació gràfica dels llocs d'assentament de les diverses famílies de llengües indoeuropees.

A continuació, es presenta un esquema d'aquestes famílies i d'algunes de les llengües que les conformen. L'esquema està en castellà i les llengües el nom de les quals apareix en negreta avui són desaparegudes (si més no, com a llengües orals maternes):

Finalment, aquí tens un mapa que situa aquestes famílies lingüístiques en territori europeu i asiàtic:

Pel que fa a les llengües europees, cal de fer dues precisions:

• Gairebé totes les llengües que avui es parlen a Europa són d'origen indoeuropeu. Les excepcions més notables són el basc o euskera, les llengües de la família finoúgrica (hongarès, finès, estonià i les llengües sami o lapó), el maltès (de base semítica), el turc (i altres llengües altaiques) i una sèrie de llengües caucàsiques.
• De la família itàlica va sorgir el llatí, que amb el pas del segles va donar lloc a les diverses les llengües romàniques o neollatines: portuguès, gallec, castellà, català, occità, francès, retoromànic, italià, romanès, etc.
• Pel que fa al grec, és l'únic representant de la seva família lingüística (al mapa superior se l'anomena hel·lènica).
  
  
  Anar a El grec entre les llengües indoeuropees (2).