 |
| Il·lustració de Liniers |
1) ENAMORAMENT DE L’HOME:
¨ El poeta veu la dona i
inevitablement en cau enamorat (ex uisu amor). Tot això succeeix
per la intervenció d’un déu (Cupido).
¨ L’enamorament és viscut
pel poeta com una mena de malaltia (morbus) o bogeria (furor).
¨ Provoca una lluita dins
ell entre la raó (ratio) i la seva follia d’amor.
¨ Com a malaltia que és, l’amor
té els seus símptomes (signa amoris).
2) LA
DONA:
¨ La destinatària de l’amor
del poeta és una dona que ell anomena puella (“noia”).
¨ El poeta sovint amaga
el nom de l’estimada sota un pseudònim.
¨ Aquesta ocultació de
l’autèntica identitat s’explica perquè la dona sovint està casada. Si
no, en ocasions pot ser una cortesana. En qualsevol cas,es tracta d’un
amor inicialment difícil i que caldrà ocultar.
¨ A ulls de l’estimat, la
noia posseeix totes les virtuts possibles. Aquestes solen ser enumerades i
elogiades en la descriptio puellae (“descripció de la noia”).
¨ Entre les virtuts de la
noia, hi apareix una de ben nova: és docta (“instruïda, refinada”;
és a dir, té virtuts “intel·lectuals”).
3) CONQUESTA PER PART DE L’HOME
¨ L’enamorat és una mena
de soldat (amans miles) que ha de conquerir la dona. Es
desenvolupa la metàfora de la militia amoris.
¨ L’arma de què disposa
el poeta per enamorar la noia és la paraula: bé li professa encesos elogis (laudationes),
bé li oferir assolir la immortalitat gràcies a ser celebrada als seus versos
destinats a esdevenir immortals.
¨ La puella es
deixa convèncer i enceten una relació inicialment feliç i meravellosa.
4) SORGEIXEN ELS PROBLEMES:
INFIDELITAT I GELOSIA
¨ El problema és que la
noia no és fidel (fidelis) i fa miques el pacte d’amor (foedus).
Ella comença a donar mostres de desinterès, mentre ell continua sent el seu
esclau (seruus; idea de la seruitia amoris de l’enamorat),
lligat a ella per vincles d’amor (uincula amoris) impossibles de
desfer.
¨ Viuen estires i
arronses emocionals, amb un seguit de separacions i reconciliacions; entremig,
tenen lloc les queixes i les imprecacions contra l’amada traïdora.
¨ Al final, després de
moltes decepcions, l’home fa una definitiva renúncia al seu amor (renuntiatio
amoris). Prosseguint amb la presentació de l’amor com a malaltia,
demana als déus que el guareixin definitivament.
Darrera
d’aquest tipus de relació hi ha un gran absurd irònic: el poeta
recrimina a l’estimada el trencament d’un pacte (foedus) de fidelitat
que és per se impossible, si no contradictori, ja que ella és o una
cortesana o una dona adúltera.
|
