dilluns, 17 de febrer del 2014

LITERATURA LLATINA: tòpics de la poesia amorosa d'època clàssica

Il·lustració de Liniers

1) ENAMORAMENT DE L’HOME:
¨  El poeta veu la dona i inevitablement en cau enamorat (ex uisu amor). Tot això succeeix per la intervenció d’un déu (Cupido).

¨  L’enamorament és viscut pel poeta com una mena de malaltia (morbus) o bogeria (furor).

¨  Provoca una lluita dins ell entre la raó (ratio) i la seva follia d’amor.

¨  Com a malaltia que és, l’amor té els seus símptomes (signa amoris).

2) LA DONA:
¨  La destinatària de l’amor del poeta és una dona que ell anomena puella (“noia”).

¨  El poeta sovint amaga el nom de l’estimada sota un pseudònim.

¨  Aquesta ocultació de l’autèntica identitat s’explica perquè la dona sovint està casada. Si no, en ocasions pot ser una cortesana. En qualsevol cas,es tracta d’un amor inicialment difícil i que caldrà ocultar.

¨  A ulls de l’estimat, la noia posseeix totes les virtuts possibles. Aquestes solen ser enumerades i elogiades en la descriptio puellae (“descripció de la noia”).

¨  Entre les virtuts de la noia, hi apareix una de ben nova: és docta (“instruïda, refinada”;  és a dir, té virtuts “intel·lectuals”).

3) CONQUESTA PER PART DE L’HOME
¨  L’enamorat és una mena de soldat (amans miles) que ha de conquerir la dona. Es desenvolupa la metàfora de la militia amoris.

¨  L’arma de què disposa el poeta per enamorar la noia és la paraula: bé li professa encesos elogis (laudationes), bé li oferir assolir la immortalitat gràcies a ser celebrada als seus versos destinats a esdevenir immortals.

¨  La puella es deixa convèncer i enceten una relació inicialment feliç i meravellosa.

4) SORGEIXEN ELS PROBLEMES: INFIDELITAT I GELOSIA
¨  El problema és que la noia no és fidel (fidelis) i fa miques el pacte d’amor (foedus). Ella comença a donar mostres de desinterès, mentre ell continua sent el seu esclau (seruus; idea de la seruitia amoris de l’enamorat), lligat a ella per vincles d’amor (uincula amoris) impossibles de desfer.

¨  Viuen estires i arronses emocionals, amb un seguit de separacions i reconciliacions; entremig, tenen lloc les queixes i les imprecacions contra l’amada traïdora.

¨  Al final, després de moltes decepcions, l’home fa una definitiva renúncia al seu amor (renuntiatio amoris). Prosseguint amb la presentació de l’amor com a malaltia, demana als déus que el guareixin definitivament.

Darrera d’aquest tipus de relació hi ha un gran absurd irònic: el poeta recrimina a l’estimada el trencament d’un pacte (foedus) de fidelitat que és per se impossible, si no contradictori, ja que ella és o una cortesana o una dona adúltera.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada