dijous, 27 de febrer de 2014

MITOLOGIA: art i mitologia (activitat)

Activitat elaborada per Orland Grapí RoviraCristina Vilanova Fillat.

La tasca que us proposem a continuació té com a objectiu treballar de manera integrada la mitologia grecoromana i la història de l’art occidental. A cadascun de vosaltres us hem assignat un mite o un personatge mitològic i un seguit d’obres que versen sobre aquest motiu. L’activitat consisteix a:

a)   Investigar sobre el personatge o el passatge mitològic.
b)  Analitzar i comparar des d’un vessant artístic les obres plàstiques que hem escollit.

Per tant, el treball ha de constar de dues parts: en primer lloc, l’explicació del mite (fent referència a les imatges) i, en segon lloc, una anàlisi comparativa de les diverses obres tenint en compte aspectes formals i estilístics que vinculin cada obra al moviment artístic corresponent.

Per a la presentació dels treballs, es crearà un portafoli digital en què s'aplegaran les vostres aportacions. Tots hi tindreu accés i, d’aquesta manera,  us podreu beneficiar de  la feina realitzada pels companys.

Pel que fa a l'avaluació, se centrarà en: l’elaboració del contingut, l’ús de fonts d’informació fiables i de qualitat, l’expressió escrita i la presentació formal.   


LLISTAT DE MITES I OBRES:

1) RAPTE D’EUROPA
  • Paolo Caliari, el Veronès, Rapte d'Europa (1577)
  • Martin de Vos, Rapte d'Europa (1590)
  • P. Picassso, Rapte d’Europa (s. XX)
Cerqueu informació sobre l'origen i la família d'Europa, la seva relació amb Zeus/Júpiter i els fills que van tenir plegats.


el Veronès (1577)


Martin de Vos (1590)

Pablo Picasso (s. XX)


2) NAIXEMENT DE VENUS
  • Sandro Boticcelli (s. XV)
  • Cornelius de Vos (1636)
  • Gustave Moreau (s. XIX)
  • i si voleu, una foto extreta del següent blog.  
 
Sandro Boticcelli (s. XV)


Cornelius de Vos (s. XVII)

Gustave Moreau (s. XIX)

Naixement de Venus (s. XX)

3) JUDICI DE PARIS
  • P. P. Rubens (s. XVI-XVII)
  • François Xavier Fabre (s. XVIII-XIX)
  • Antonio Mingote i/o Guillermo Pérez Villalta (s. XX)
Cerqueu informació sobre les noces de Tetis i Peleu, la poma de la discòrdia, el judici de Paris i la guerra que se'n va seguir.

F. Xavier Fabre (s. XVIII-XIX)
 
Guillermo Pérez Villalta (s. XX)


Antonio Mingote (s. XX)


4) DANAE
  • Jan Gossaert (s. XV - XVI)
  • Tiziano Vecellio (s. XV)
  • Gustav Klimt (1908)

Jan Gossaert (s. XV -XVI)

Tiziano Vecellio (s. XV)

Gustav Klimt (s. XX)

5) DIDO I ENEAS
  • Ángel Saavedra (s. XIX)
  • Pierre-Narcisse Guérin (1815)
  • Giovanni Battista Tiepolo, Eneas presenta Cupido disfressat d’Ascani (s. XVIII)

 Cerqueu informació sobre: la fugida d'Eneas de Troia amb el fill Ascani i el pare Anquises, l'arribada a Cartago i enamorament i mort de Dido.

G. B. Tiepolo (s. XVIII)
P-N. Guérin (s. XIX)

A. Saavedra (s. XIX)

6) RÒMUL, REM i LA LLOBA CAPITOLINA
  • P. P. Rubens, Mart i Rea Sílvia (s. XVI-XVII)
  • P. P. Rubens, Ròmul, Rem i la lloba capitolina (1616)
  • Pietro da Cortona, Ròmul, Rem i Fàustul (s. XVII)
Cerqueu informació sobre l'origen llegendari de Roma: disputa entre Numítor i Amuli, embaràs de Rea Sílvia, naixement dels bessons i fundació de Roma.

P. P. Rubens, Mart i Rea Sílvia (s. XVI-XVII)

P. P. Rubens. Ròmul, Rem i la lloba Capitolina (s. XVII)

P. da Cortona (s. XVII)


7) ULISSES I LES SIRENES
  • Ceràmica àtica de figures vermelles:  Odisseu i les sirenes (s. V aC)
  • William Etty, Ulisses i les sirenes (s. XVIII-XIX)
  • Herbert Draper (prerafaelista), Ulisses i les sirenes (s. XIX-XX)
Cerqueu informació sobre l'Odissea: què explica l'obra, qui és Odisseu/Ulisses i com eren i què feien les sirenes. Explica el passatge relatiu a les aventures amb les sirenes.

Ceràmica àtica (s. V aC)
W. Etty (s. XVIII-XIX)

H. Draper (s. XIX-XX)


8) ULISSES, CALIPSO I PENÈLOPE
  • Arnold Böcklin, Ulisses i Calipso (1883)
  • Max Beckmann, Odisseu i Calipso  (1943)
  • John William Waterhouse, Penèlope i els pretendents (1912)
Cerqueu informació sobre l'Odissea: què narra l'obra; qui és Odisseu/Ulisses i què li passa a l'illa de Calipso; què fa Penèlope mentre espera el retorn d'Ulisses. Explica el final de l'obra. 

A. Böcklin (s. XIX)

M. Beckmann (s. XX)
J. W. Waterhouse (s. XIX)
  


9) CRONOS o SATURN DEVORANT ELS SEUS FILLS
  • Giorgio Vasari, Castració d'Urà (s. XVI)
  • Agustino del Duccio, Saturn. Relleu en marbre  (1456)
  • P. P. Rubens, Saturn devorant un fill (s. XVI-XVII)
  • Francsico de Goya, Saturn devorant els seus fills (s. XIX)
  • Graffiti (s. XX)
 Cerqueu informació sobre: la castració d'Urà; què feia Cronos/Saturn amb els seus fills (i per què ho feia); com enganya Rea a Saturn perquè no es mengi Zeus/Júpiter .


G. Vasari (s. XVI)

A. del Duccio (s. XV)
P. P. Rubens (s. XVI-XVII)

F. de Goya (s. XIX)


Grafit (s. XX)
10) MEDEA
  • W. Russell Flint, Medea, Jàson, Orfeu i el drac (1910)
  • Frederick Sandys (prerafaelita), Medea (1888)
  • Paul Cézanne, Medea (s. XIX-XX)
Cerqueu informació sobre Medea, Jàson i el viatge dels Argonautes: què és el toisó d'or, com Jàson l'aconsegueix i què succeeix amb Jàson, Medea i els seus fills quan són a Corint. 

W. Russell Flint (s. XX)


F. Sandys (s. XIX)
 
P. Cézanne (s. XIX-XX)


11) PROMETEU
  • P. P. Rubens, Prometeu encadenat (s. XVI-XVII)
  • Jan Cossiers, Prometeu (s. XVII)
Cerqueu informació sobre Prometeu, el robatori del foc i com va ser castigat per Zeus / Júpiter.

J. Cossiers (s. XVII)
 
P. P. Rubens (s. XVI-XVII)



12) MART, VENUS I VULCÀ 
  • Tintoretto, Venus, Vulcà i Mart (ca. 1555)
  • D. Velázquez, La farga (s. XVII)
  • Luca Giordano, Mart, Venus i Vulcà (s. XVII-XVIII)
Cerqueu informació sobre l'adulteri d'Afrodita/Venus amb Ares/Mart: quin paper juga Apol·ló en la història del descobriment de l'adulteri; quin parany prepara Hefest/Vulcà als amants.

D. Velázquez (s. XVII)

L. Giordano (s. XVII-XVIII)

Tintoretto (s. XVI)


13) ORFEU I EURÍDICE

  • Tiziano Vecellio (1508)
  • P. P. Rubens (s. XVI-XVII)
  • Eduard Kasparides, Orpheus and Eurydice (1896) 

Tiziano Vecellio (s. XVI)
 
P. P. Rubens (s. XVI-XVII)

E. Kasparides (s. XIX)

TERMINIS DE LLIURAMENT:

1) Dilluns 10 de març abans de les 23:55h:

  • Lliurar la redacció enllestida del relat mític.
  • Lliurar l'esborrany i presentar dubtes dels comentaris artístics.
2) Diumenge 16 de març abans de les 23:55h:
  • Lliurar tot el treball, la part del mite i de comentari artístic.
3) Dijous 20 de març abans de les 17h:
  • Penjar el treball al portafoli.
Els lliuraments dels dies 10 i 16 de març s'han de fer via mail a: orlandclassiques@gmail.com. A l'assumpte heu de precisar el vostre nom, el mite i si és el primer o el segon lliurament. 

ASSIGNACIÓ DE MITES:
1) Rapte d'Europa --> Paula
2) Naixement de Venus --> Sara
3) Judici de Paris --> Micaela
4) Dànae --> Daniella
5) Dido i Eneas --> Sheila
6) Ròmul i Rem --> Salva
7) Ulisses i les sirenes --> Eloy
8) Cronos --> Helena
9) Medea --> Verónica
10) Prometeu --> Bilal
11) Mart, Venus i Vulcà --> Nerea
12) Orfeu i Eurídice --> Iman

dimecres, 19 de febrer de 2014

LITERATURA LLATINA: Pervivènvia del tòpics de la poesia amatòria (2): una cançó de Grease

Es tracta de la cançó Hopelessly devoted to you, cantada per Olivia Newton John a la pel·lícula Grease.


ACTIVITATS

1) Llegeix el text en anglès i mira de traduir-lo:





Guess mine is not the first heart broken
My eyes are not the first to cry
I'm not the first to know
There's just no getting over you

You know I'm just a fool who's willing
To sit around and wait for you
But, baby, can't you see
There's nothing else for me to do? 
I'm hopelessly devoted to you

But now there's nowhere to hide
Since you pushed my love aside
I'm out of my head
Hopelessly devoted to you
Hopelessly devoted to you
Hopelessly devoted to you

My head is saying, "Fool, forget him." 
My heart is saying, "Don't let go. 
Hold on till the end." 
And that's what I intend to do
I'm hopelessly devoted to you

But now there's nowhere to hide
Since you pushed my love aside
I'm out of my head
Hopelessly devoted to you
Hopelessly devoted to you
Hopelessly devoted to you

2) Ets capaç de detectar alguns dels tòpics de la poesia amatòria llatina en aquesta cançó?

Poesia amatòria: pervivencia dels tòpics (1. Andreu en Capellà)

Andre el Capellà, Sobre l'amor (De amore), tractat del s. XII

1)      ETIMOLOGIA DE LA PARAULA AMOR
Cap. II: De dónde procede la palabra amor

“Amor” procede del verbo “amar”, que significa “coger” o “ser cogido” (capere vel capi).  Pues el que ama es cogido por las cadenas del deseo (captus est cupidinis vinculis) y anhela coger a otro con su anzuelo (aliumque desiderat suo capere hamo).

Hi ha un joc de falsa etimologia entre “amare” (estimar, amar) i “hamare (“agafar o pescar amb un ham”)

2)      DEFINICIÓ DE L’AMOR (mena de malaltia mental ocasionada per un excés de pensament, un pensament obsessiu):

Cap. I: ¿qué es el amor?
Amor est passio quaedam innata procedens ex visione et  immoderata cogitatione formae alterius sexus, ob quam aliquis super omnia cupit alterius potiri amplexibus et omnia de utriusque voluntate in ipsius amplexu amoris praecepta compleri.

El amor és una pasión innata que tiene su origen en la percepción de la belleza del otro sexo y en la obsesión (immoderata cogitatio: ‘pensament desmesurat’)  por esta belleza, por cuya causa se desea, sobre todas las cosas, poseer los abrazos del otro y, en estos abrazos, cumplir, de común acuerdo, todos los mandamientos del amor.

Els tres graus del procés amorós tal i com els exposa Andreu el Capellà ( visio, cogitatio immoderata, passio) pot inspirar-se en la gradació del procés de la seducció segons l’explica Agustí d’Hipona: suggestio, delectatio i consensus. A més, s’hi detecten ressons ovidians.

3)      AMOR EXTRICTAMENT HETEROSEXUAL
Cap. II: Entre quiénes puede existir el amor

Antes que nada es preciso advertir esto: que el amor no puede existir más que entre dos personas de distinto sexo. En efecto, el amor no puede surgir entre dos hombres o entre dos mujeres, pues dos personas del mismo sexo en modo alguno son aptas para darse recíprocamente las suertes del amor ni para llevar a cabo sus actos naturales (eius naturales actos exercendos).

4)      L’AMOR NEIX DE LA VISIÓ (ex uisu amor)
Cap. V: Qué persones son aptes para el amor.
Ahora hay que saber qué personas son aptas para llevar las armas del amor (ad amoris arma ferenda). Debes saber que toda persona dueña de sí misma, que sea apta para realizar los trabajos de Venus, puede ser alcanzada por sus flechas, a menos que se lo impidan la edad, la ceguera o la obsesión por el placer. […]
La ceguera impide amar, ya que un ciego no puede ver nada con lo que su espíritu llegue a obsesionarse (Caecitas impedit amorem, quia cacus uidere non potes tunde sus possit animus immoderatam suscipere cogitationem)  […] Pero reconozco que esto sólo es verdad a la hora de adquirir el amor, pues no niego que el amor que un hombre adquirió antes de su ceguera pueda perdurar una vez ciego.

5)      EXCLUSIVITAT DE L’AMOR
Cap. IV: ¿Cuáles son los efectos del amor?

El amor realza, por así decirlo, al hombre con la virtud de la castidad, ya que aquel que brilla con los rayos de un solo amor es incapaz de pensar en los brazos de otra, por hermosa que sea.

6)      LA VIRTUT DEL CELAR (ser discret i amagar la identitat de l’estimada).
      Cap. VI: Cómo se obtiene el amor y cuántos modos hay para ellos

En efecto, el amor que se divulga no conserva la estima del amante, sino que acostumbra a dañar su reputación con rumores adversos y a menudo hace que el amante se arrepienta. Raramente perdura el amor entre esos amantes, pero si por casualidad subsiste, no pueden solazarse como antes, porque la sospecha, cuando ha sido concebida del rumor, hace que su dueña se muestre más cautelosa y que le impida toda ocasión de hablar, y los parientes de la amante se inquietan y la vigilan. A partir de entonces surge una gran enemistad. En tales circunstancias el amor, no pudiendo solazarse, empieza a crecer sin mesura (immoderata suscipit icrementa) y lleva a los amantes a lamentar sus enormes tormentos, porque “nos esforzamos en conseguir lo prohibido y siempre deseamos lo que se nos niega” (Ovidi, Amores III, 4, 14)

7) NO POT HAVER-HI AMOR ENTRE ELS CASATS
[Resposta epistolary de la Comtessa de Xampanya, dins el cap. VI]

El amor no puede extender sus fuerzas entre dos esposos. En efecto, los amantes se dan todo gratuitamente el uno al otro y sin  que una razón los obligue; en cambio, los esposos están obligados, por el deber, a satisfacer sus mutuos deseos y a no negarse a nada.


Todavía otra razón parece oponerse a éstos: que entre los esposos no pueden existir verdaderos celos y sin celos no puede existir verdadero amor según atestigua la regla del amor que dice: “quien no siente celos, no puede amar”

traducció castellana de De Amore: Ines Creixell Vidal-Quadras (ed. Sirmio)

dilluns, 17 de febrer de 2014

LITERATURA LLATINA: tòpics de la poesia amorosa d'època clàssica

Il·lustració de Liniers

1) ENAMORAMENT DE L’HOME:
¨  El poeta veu la dona i inevitablement en cau enamorat (ex uisu amor). Tot això succeeix per la intervenció d’un déu (Cupido).

¨  L’enamorament és viscut pel poeta com una mena de malaltia (morbus) o bogeria (furor).

¨  Provoca una lluita dins ell entre la raó (ratio) i la seva follia d’amor.

¨  Com a malaltia que és, l’amor té els seus símptomes (signa amoris).

2) LA DONA:
¨  La destinatària de l’amor del poeta és una dona que ell anomena puella (“noia”).

¨  El poeta sovint amaga el nom de l’estimada sota un pseudònim.

¨  Aquesta ocultació de l’autèntica identitat s’explica perquè la dona sovint està casada. Si no, en ocasions pot ser una cortesana. En qualsevol cas,es tracta d’un amor inicialment difícil i que caldrà ocultar.

¨  A ulls de l’estimat, la noia posseeix totes les virtuts possibles. Aquestes solen ser enumerades i elogiades en la descriptio puellae (“descripció de la noia”).

¨  Entre les virtuts de la noia, hi apareix una de ben nova: és docta (“instruïda, refinada”;  és a dir, té virtuts “intel·lectuals”).

3) CONQUESTA PER PART DE L’HOME
¨  L’enamorat és una mena de soldat (amans miles) que ha de conquerir la dona. Es desenvolupa la metàfora de la militia amoris.

¨  L’arma de què disposa el poeta per enamorar la noia és la paraula: bé li professa encesos elogis (laudationes), bé li oferir assolir la immortalitat gràcies a ser celebrada als seus versos destinats a esdevenir immortals.

¨  La puella es deixa convèncer i enceten una relació inicialment feliç i meravellosa.

4) SORGEIXEN ELS PROBLEMES: INFIDELITAT I GELOSIA
¨  El problema és que la noia no és fidel (fidelis) i fa miques el pacte d’amor (foedus). Ella comença a donar mostres de desinterès, mentre ell continua sent el seu esclau (seruus; idea de la seruitia amoris de l’enamorat), lligat a ella per vincles d’amor (uincula amoris) impossibles de desfer.

¨  Viuen estires i arronses emocionals, amb un seguit de separacions i reconciliacions; entremig, tenen lloc les queixes i les imprecacions contra l’amada traïdora.

¨  Al final, després de moltes decepcions, l’home fa una definitiva renúncia al seu amor (renuntiatio amoris). Prosseguint amb la presentació de l’amor com a malaltia, demana als déus que el guareixin definitivament.

Darrera d’aquest tipus de relació hi ha un gran absurd irònic: el poeta recrimina a l’estimada el trencament d’un pacte (foedus) de fidelitat que és per se impossible, si no contradictori, ja que ella és o una cortesana o una dona adúltera.


dissabte, 8 de febrer de 2014

Miguel Hernández: tres poemas


1) MENOS TU VIENTRE

(Cancionero y romancero de ausencias, 1938-1939)

Menos tu vientre
todo es confuso.

Menos tu vientre
todo es futuro
fugaz, pasado,
baldío y turbio.

Menos tu vientre
todo es oculto,

menos tu vientre
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.

Menos tu vientre
todo es oscuro,
menos tu vientre
claro y profundo.



2) NANAS DE LA CEBOLLA 
(Cancionero y romancero de ausencias, 1938-1939)



 ( Dedicadas a su hijo, a raíz de recibir una carta de su mujer, 
en la que le decía que no comía más que pan: y cebolla) 
 . 
La cebolla es escarcha 
cerrada y pobre. 
Escarcha de tus días 
y de mis noches. 
Hambre y cebolla, 
hielo negro y escarcha 
grande y redonda. 
. 
En la cuna del hambre 
mi niño estaba. 
Con sangre de cebolla 
se amamantaba. 
Pero tu sangre, 
escarchada de azúcar, 
cebolla y hambre. 
. 
Una mujer morena 
resuelta en luna 
se derrama hilo a hilo 
sobre la cuna. 
Ríete, niño, 
que te traigo la luna 
cuando es preciso. 
. 
Alondra de mi casa, 
ríete mucho. 
Es tu risa en tus ojos 
la luz del mundo. 
Ríete tanto 
que mi alma al oírte 
bata el espacio. 
. 
Tu risa me hace libre, 
me pone alas. 
Soledades me quita, 
cárcel me arranca. 
Boca que vuela, 
corazón que en tus labios 
relampaguea. 
. 
Es tu risa la espada 
más victoriosa, 
vencedor de las flores 
y las alondras 
Rival del sol. 
Porvenir de mis huesos 
y de mi amor. 
. 
La carne aleteante, 
súbito el párpado, 
el vivir como nunca 
coloreado. 
¡Cuánto jilguero 
se remonta, aletea, 
desde tu cuerpo! 
. 
Desperté de ser niño: 
nunca despiertes. 
Triste llevo la boca: 
ríete siempre. 
Siempre en la cuna, 
defendiendo la risa 
pluma por pluma. 
. 
Ser de vuelo tan lato, 
tan extendido, 
que tu carne es el cielo 
recién nacido. 
¡Si yo pudiera 
remontarme al origen 
de tu carrera! 
. 
Al octavo mes ríes 
con cinco azahares. 
Con cinco diminutas 
ferocidades. 
Con cinco dientes 
como cinco jazmines 
adolescentes. 
. 
Frontera de los besos 
serán mañana, 
cuando en la dentadura 
sientas un arma. 
Sientas un fuego 
correr dientes abajo 
buscando el centro. 
. 
Vuela niño en la doble 
luna del pecho: 
él, triste de cebolla, 
tú, satisfecho. 
No te derrumbes. 
No sepas lo que pasa ni 
lo que ocurre. 



3) EL NIÑO YUNTERO 
(de Viento de Pueblo, 1936-1937)
. 



Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.