Adonis (en grec
antic, Ἄδωνις) és un déu grec que es relaciona amb la mort i la renovació
cíclica de la vegetació, a més de ser paradigma de la bellesa juvenil i la seva
efimeritat. Sembla que es tracta d’una divinitat d’origen oriental que va ser
adoptada pels grecs i integrada en el seu panteó. Aquest origen estranger, versemblantment
semític, queda palès en el mateix nom del déu (es pot posar en relació amb el
teònim hebreu Adonai), en alguns aspectes de la seva biografia mitològica
(veurem que tot sovint se’l fa fill de pare fenici o assiri) i en algunes
característiques que l’apropen a un arquetip de divinitat de mort i resurrecció
molt més habitual en els panteons orientals que no pas en l’hel·lènic.
Els grecs van
assimilar aquest déu associant-lo a una altra divinitat amb certs trets
orientals: Afrodita, la deessa de l’amor, la bellesa i la sensualitat. El mite
grec presenta Adonis com l’amant que la deessa estima més enllà de la mort;
mentre que en l’àmbit ritual la festa atenesa dels Adònia celebrava
periòdicament aquest amor, tot posant-lo en relació amb els cicles de naixement
i mort de les plantes. Igualment, l’illa de Xipre, un dels centres del culte
d’Afrodita en el món hel·lènic, serà un espai geogràfic axial en el mite
d’Adonis.
EL MITE
EL NAIXEMENT D’ADONIS
Hi ha diverses
versions sobre qui eren els pares d’Adonis i com fou engendrat aquest déu. Tot
i haver-hi a hores d’ara seriosos dubtes al respecte, s’ha atribuït a Apol·lodor d’Atenes (viu cap a mitjan
segle II aC) l’autoria d’una mena d’enciclopèdia mitològica coneguda com la Biblioteca Mitològica; en aquesta obra
se’n recullen tres relats diferents a l’entorn del naixement d’Adonis.
El primer relat explica que el pare
d’Adonis va ser Cíniras, que va
arribar a Xipre des d’orient (Assíria) i, un cop a l’illa, va casar-se amb Metarme, filla del rei xipriota
Pigmalió. Ciniras i Metarme van tenir tres filles i dos fills; un d’ells,
Adonis. Cal recordar que Xipre és una illa consagrada a la deessa Afrodita.
En segon lloc, Apol·lodor es
refereix molt escaridament a una notícia extreta d’una obra avui perduda del
poeta Hesíode, segons la qual Adonis va néixer de la unió de Fènix i
Alfesibea.
En canvi, la tercera versió és
narrada amb molt detall per Apol·lodor. Seguint el que explica el poeta èpic Paníasis
d’Halicarnàs (s. V aC), Adonis va néixer de la unió entre el rei assiri Tias, i la seva filla Esmirna (també coneguda amb el nom de
Mirra). La ira d’Afrodita va
provocar que Esmirna s’enamorés del seu pare amb una passió insana; amb la
complicitat de la seva dida, la princesa va
| 
El naixement
d’Adonis
|
jeure amb el pare durant dotze nits sense que aquest sabés amb qui
compartia el llit. Quan Tias se’n va assabentar, va empaitar la filla espasa en
mà. Quan fugia, Esmirna va demanar als déus que la fessin invisible; atenent a
les seves supliquen, es va convertir en un arbre, anomenat Esmirna (o mirra).
Passats dotze mesos, l’arbre va rebentar i de dins va néixer Adonis.
ACTIVITATS:
EL NAIXEMENT D’ADONIS
1. El relat del naixement d’Adonis que Apol·lodor atribueix a Paníasis és
reproduït pel poeta llatí Ovidi,
al llibre X de les Metamorfosis, v. 298-502.
Aquí tens una versió reduïda del text d’Ovidi. La traducció al català de les Metamorfosis és de F. Aguilera (ed. La
Magrana).
I. En mirra es desvetlla una passió boja envers el seu pare
Noctis erat medium, curasque et corpora somnus soluerat
De Pafos va néixer Cíniras, que, si no
hagués tingut cap fill, podria haver-se comptat entre els homes feliços. Cantaré
una història terrible; allunyeu-vos d’aquí, noies, allunyeu-vos, pares; i si
algun fragment del meu cant us alegra el cor, no confieu que aquesta part hagi
estat com jo us la dic ni creieu que hagi passat mai, i, si ho creieu, també
heu de creure el càstig que va seguir el fet. [...] El mateix Cupido diu que el
dany no et va venir de les seves fletxes, Mirra, i diu que les seves torxes no
van tenir res a veure amb aquesta infàmia. Va ser una de les tres germanes [=
Les Fúries o Eumènides], amb el seu bastó de l’Estix i amb les serps inflades
de verí, qui te la va inspirar; odiar el pare és un crim, però estimar-lo és un
crim més gran que l’odi. Prínceps escollits de tot arreu et desitgen i la
joventut acudeix de tot orient per disputar-se el teu llit; d’entre tots els
homes tria’n un, Mirra, només n’hi ha un entre tots que no pots escollir.
Ella, certament, és conscient de tot, tracta
de lluitar contra aquell amor ignominiós i es diu: “¿On em porten els
pensaments? ¿Què estic fent? Déus, pietat filial i drets sagrats dels pares, us
ho suplico, impediu aquest sacrilegi i oposeu-vos a aquest crim meu, si és que
això és un crim” [..] Els prejudicis dels homes han creat normes mesquines i el
que permet la natura ho prohibeixen unes lleis fruit de l’enveja. Diuen, però,
que hi ha un poble en què el fill s’uneix a la mare i la filla al pare [això es
deia dels perses] i on la pietat filial augmenta amb aquest amor doble.
Era mitjanit i la son havia assossegat els
neguits i els cossos; la filla de Cíniras, però, no podia dormir, presa
d’aquell foc indomable, i donava voltes als seus desitjos forassenyats. Tan
aviat desespera, com vol intentar-ho tot; sent vergonya i desig, i no troba el
camí a seguir. Com un gran tronc ferit per la destral, quan només li queda el
darrer cop, no se sap cap a quin cantó ha de caure i es tem que pugui fer-ho
cap a qualsevol banda; així la seva ànima, sacsejada per moltes ferides,
trontollava cap aquí i cap allà sense decidir-se, rebent empentes d’una banda i
de l’altra; el seu amor no podia trobar fi ni descans sinó en la mort. La mort
li semblava el millor.
[...]
II. La dida porta a Mirra fins al
llit de Cíniras
Ella [= Mirra] continua endavant i les tenebres i la foscor de la nit fan
disminuir la vergonya; amb la mà esquerra té agafada la mà de la dida, amb
l’altra palpa el camí enmig de la foscor. Ja toca el llindar de la cambra, ja
obre les portes, ja és a dins; però se li dobleguen les sofrages, li tremolen
els genolls, li ha fugit el color i la sang, i el coratge l’abandona a mig
camí. Com més a prop és del seu propi crim, més l’envaeix l’horror, es penedeix
de la seva gosadia i voldria tornar sense ser reconeguda.
Mentre dubta, la vella la condueix de la mà,
l’acosta al llit elevat i en el moment de lliurar-la diu: “pren aquesta dona,
Cíniras; és teva”; i va unir els seus cossos condemnats. El pare rep la seva
pròpia carn en el llit funest, calma et temor de la donzella i l’anima a no
tenir por. Potser, a causa de la diferència d’edat, ell la va anomenar “filla”
i ella “pare” perquè en aquell delicte no manquessin ni tan sols els noms
veritables. Va sortir del llit fecundada pel pare; du en el ventre maleït la
llavor impia i, amb aquesta concepció, porta a dins el fruit del seu crim.
III. Mirra es descoberta per
Cíniras
La nit següent va repetir la infàmia, i no
va acabar aquí. Cíniras, finalment, desitjos de saber, després de tantes
unions, qui era la seva amant, hi va atansar una llàntia i va veure el crim i
la filla; i, mut de dolor, va treure l’espasa de la beina que penjava prop
d’ell. Mirra va fugir i, gràcies a les tenebres i a la foscor de la nit, es va
lliurar de la mort
[...]
Aleshores, sense saber què demanar als déus,
entre la por a la mort i l’odi a la vida, va proferir aquestes pregària: “Oh
déus, si és que doneu acollida a qui confessa els seus delictes, he merescut
aquest càstig terrible i no el rebutjo; però per no pertorbar els vius amb la
meva existència ni els difunts amb la meva mort, feu-me fora de tots dos
regnes, canvieu-me de forma i negueu-me tant la vida com la mort”.
Hi ha un déu que acull qui confessa els seus
delictes; si més no aquesta petició darrera va ser escoltada pels déus, car,
mentre parlava, la terra va començar a cobrir-li les cames i les ungles se li
van trencar i van estendre’s obliquament formant arrels, que servien de
fonament a l’alt tronc; els ossos es tornen durs, la medul·la queda enmig i la
sang es transforma en saba, els braços en branques grans, els dits en petites,
i la pell s’endureix fins a formar una escorça. Encara que juntament amb el cos
també ha perdut la seva capacitat de sentir d’abans, continua plorant i unes
gotes tèbies brollen de l’arbre. Les llàgrimes són molt apreciades; la mirra
que degota de la fusta conserva el nom de la mestressa i farà que en tots els
temps es parli d’ella.
Un cop llegit el
text, respon les següents preguntes:
a) Segons Ovidi, quina divinitat és responsable de l’enamorament de Mirra?
Cerca informació sobre aquesta divinitat.
b) Et sembla que d’alguna manera Ovidi juga a justificar la passió de
Mirra envers el seu pare? Raona la resposta.
c) Quina comparació fa servir Ovidi per descriure els neguits de Mirra durant
la nit? Explica-ho.
d) Quins són els sentiments de Mirra quan s’apropa a la cambra del pare?
e) Quin fet ajuda Mirra a fugir quan el seu pare vol matar-la?
f) Per quina raó manifesta Mirra que vol ser convertida en un arbre?
g) Per què es pot dir que el relat d’Ovidi és un mite etiològic?
ADONIS I AFRODITA
Recuperem com a
font per a conèixer el mite de la vida d’Adonis allò que explica el pseudo-Apol·lodor
a la Biblioteca mitològica (llibre
III, 4). D’acord amb el que recull
Apol·lodor d’un text perdut de Paníasis d’Halicarnàs, Adonis neix de l’arbre en
el qual s’havia convertit la seva mare. Llavors, la deessa Afrodita, corpresa per la bellesa del nadó,
decideix amagar-lo dins una arca, per no suscitar l’enveja dels déus; la deessa
de l’amor, ella mateixa ja enamorada d’Adonis, lliura l’arca a Persèfone,
muller d’Hades i reina de l’inframon, per ocultar encara més bé l’infant. Però
Persèfone també queda captivada per la bellesa del nen i, quan aquest creix, es
nega a retornar-lo a Afrodita.
Aquest fet suscita tristor i còlera en Afrodita,
que immediatament es queixa a Zeus i li demana que faci justícia i resolgui amb
qui ha d’estar el jove Adonis. Explica Apol·lodor que en aquest punt hi ha una
doble versió del relat mític.
Una primera versió
explica que Zeus divideix l’any en tres parts i decreta que una tercera part
Adonis la passarà amb Persèfone, una altra amb Persèfone, i el tercer terç de
l’any Adonis és lliure d’estar amb qui desitgi. Adonis acata el que ha resolt el pare dels déus i decideix que la tercera
part la passarà, també, amb Afrodita, per voluntat pròpia.
En la segona versió (que es retroba
en l’obra les Faules d’Higini, un
mitògraf llatí del segle I aC), l’actuació de Zeus és tota una altra: Com
va passar amb la disputa per la poma d’Or, Zeus s’inhibeix de donar ell mateix una solució al conflicte entre les
deesses i deixa l’arbitratge en mans de la musa Cal·líope, qui estipula que
Adonis passi mig any amb cadascuna de les dees. Aquesta decisió de Cal·líope
desvetlla la còlera d’Afrodita, que provoca la bogeria entre les dones de
Tràcia i fa que aquestes esquarterin
Orfeu, el fill de la musa.
|
|
 Antonio Canova (1757-1822), Venus i Adonis |
El pseudo-Apol·lodor
acaba el relat fet un breu esment de la mort d’Adonis: “Adonis, mentre caçava,
fou ferit per un porc senglar i va morir”. Per la seva banda, Ovidi, a les Metamorfosis (al final del llibre X),
ofereix una versió molt més elaborada d’aquest passatge.
Va
succeir casualment que el gossos, seguint el rastre segur d’un senglar, el van
fer sortir del seu amagatall, i es disposava a sortir del bosc quan el jove
fill de Cíniras [= Adonis] el va tocar amb un tret de costat. Tot seguit,
l’animal va torçar el morro i va fer caure d’una sacsejada la fletxa tenyida de
sang; l’heroi, inquiet, cercava un lloc segur, però el senglar va començar a
perseguir-lo ferotgement, li va clavar les dents fins al fons en l’engonal i el
va fer caure, moribund, damunt la sorra rogenca.
Les Metamorfosis d’Ovidi són una magnífica
col·lecció de relats mitològics de la tradició grecoromana que tenen en comú el
fet que solen cloure’s amb la transformació del protagonista en un animal,
estel o constel·lació, planta, accident geogràfic, etc. En el cas d’Adonis,
l’autor explica com la deessa, que volava cap a l’Olimp en el seu carro tirat
per cignes, sent els gemecs de l’amant moribund i retorna al seu costat;
aleshores, Afrodita pren la sang d’Adonis, li vessa al damunt nèctar i crea
així una flor bella i vermella que nosaltres anomenem anemone.
Luca
Giordano (1634-1705), Mort d’Adonis
ACTIVITATS: ADONIS I AFRODITA
2.
Explica el significat de les
següent paraules (al text, apareixen ressaltades en lletra negreta):
·
Suscitar
·
Acatar
·
Inhibir-se de
·
Esquarterar
3.
Explica quin conflicte origina
i quin altre provoca la disputa de la poma
d’or en el banquet nupcial de Tetis i Peleu.
4.
Una de les versions del mite
fa que Cal·líope decideixi repartir el temps d’Adonis a parts iguals entre
Afrodita i Persèfone, cosa que provoca la ira d’Afrodita i la posterior mort
d’Orfeu, el fill de Cal·líope. Cerca informació i explica:
a) Quines similituds hi ha entre aquest relat i el mite del rapte de
Persèfone?
b) Quina relació hi ha entre Orfeu i Persèfone? Resumeix el mite
d’Eurídice.
5.
Ovidi narra de la següent
manera l’enamorament d’Afrodita:
El temps vola, passa imperceptiblement i
sense que hom se n’adoni; no hi ha res més veloç que el pas dels anys. Aquell
que era fill de la seva germana i del seu avi, que feia poc era tancat dins un
arbre, que havia nascut feia poc, que adés era un infant bellíssim, era ja un
jove, era ja un home, era ja més bell encara i agradava fins i tot a Venus,
venjant així la passió de la seva mare. En efecte, quan el noi del carcaix feia
un petó a la seva mare, li va fregar el pit sense adonar-se’n amb una fletxa
que sobresortia; la deessa, ferida, va apartar el fill amb la mà, però la
ferida era més profunda del que semblava; al principi, ni la deessa mateixa se
n’havia adonat.
Captivada per la bellesa del jove, ja no
s’interessava per les riberes de Citerea, ni anava mai a Pafos, envoltada de la
mar profunda, ni a Cnidos, abundant en peixos, ni a Amatunt, rica en metalls
Tampoc no freqüentava el cel; preferia Adonis al cel; el segueix sempre; s’ha
fet la seva companya.
a) Després de llegir el text (i cercar al diccionari els mots que no
entenguis), respon les següents qüestions:
i.
Qui és “aquell que era fill de la
seva germana i del seu avi”?
ii.
Qui és “el noi del carcaix”?
iii.
Quina relació amb Afrodita els
llocs geogràfics esmentats al darrer paràgraf: Citerea, Pafos, Cnidos i
Amatunt?
b) A partir del que acabades de llegir, i del text sobre el mite
d’Adonis i Afrodita, identifica i descriu els personatges del següent quadre
de P. P. Rubens.
|
LA FESTIVITAT DELS ADÒNIA
Els Adònia (en grec antic, Ἀδώνια) era una festivitat que rememorava els amors d’Afrodita i Adonis en un marc religiós de celebració del cicle natural de la mort i el renaixement. Coneixem aquest festival sobretot en la seva versió àtica i gràcies als testimonis d’autors de l’Atenes clàssica. Per exemple, el filòsof Plató (s. V aC) va criticar aquesta festivitat ritual en considerar-la un culte poc edificant i pietós, practicat bàsicament per dones de moral distesa, adúlteres i prostitutes; les participants dels Adònia (els homes no prendrien part en la celebració) es reunien als teulats de les cases, on, recordant el dolor d’Afrodita en perdre Adonis, es lliuraven al plor, al cant i a la beguda. D’altres autors de l’Atenes del segle V donen testimoni de l’arrelament de la festa a la ciutat, com ara el comediògrafs Ferècrates i Aristòfanes (aquest darrer, a l’obra Lisistrata). Fora d’Atenes, i abans de l’època clàssica, se sol presentar com a testimoni dels Adònia celebrats a l’illa de Lesbos uns versos fragmentaris de la poetessa Safo de Mitilene (s. VII-VI aC):
Κατθνάισκει
Κυθέρη’, ἄμβρος Ἄδωνις: τί κε θεϊμεν;
Καττύπτεσθε,
κόραι, καὶ κατερείκεσθε κίθωνας.
“El tendre
Adonis agonitza, Citerea [= la de l’illa de Citera, és a dir, Afrodita]. ¿Què
hem de fer?
Colpiu-vos [els vostres pits], noies, i estripeu-vos els vestits” (Safo, fragment 140 ed. Page).
Colpiu-vos [els vostres pits], noies, i estripeu-vos els vestits” (Safo, fragment 140 ed. Page).
Almenys en la
versió atenesa, es creu que la festivitat durava dos dies. El primer tenia lloc
una processó en la qual es portaven pels
carrers de la ciutat estàtues d’Adonis difunt, com si fos una parada funerària;
acompanyaven el cadàver les dones ateneses, que el ploraven amb gemecs, es
colpien el pit i s’estripaven la roba, els senyals rituals de dol que als
funerals realitzaven principalment les ploracossos. El segon dia se celebraven
jocs i banquets en honor a Adonis retornat a la vida, commemorant la seva
tornada a la terra, cada sis mesos, quan abandonava els estatges de Persèfone i
era recuperat per Afrodita. Tot i que no és del tot clar quan se celebrarien
els Adònia, sol situar-se a l’estiu i potser coincidien amb l’inici del primer
cicle de la lluna nova estival, just després del solstici.
El ritual més singular dels Adònia
eren els anomenats jardins d’Adonis.
Les dones plantaven diverses plantes de germinació ràpida (blat, ordi, fenoll,
enciam, etc.) en cistells o testos plans i fent servir escales els pujaven
als teulats de les cases. Els regaven diàriament i les plantes creixien
aviat, però també morien de seguida, ja que les seves arrels no eren gens
profundes. Aquest ràpid floriment i marciment simbolitzava la curta vida del
jove i bell Adonis. Vuit dies després, baixaven els jardins ja marcits dels
teulats i els llençaven a un riu o al mar, a voltes juntament amb una estàtua
o alguna altra mena de representació d’Adonis (això darrer, per bé que ho
explica Plutarc, no se sap del cert si es faria a l’Atenes clàssica, car no
s’ha conservat cap estàtua votiva del déu).
|
conservat
al Museu del Louvre, a París
|
Val a dir, a més,
que la realització de cerimonials religiosos al teulat de les cases és un fet
estrany en el món cultual grec; és un altre element del culte d’Adonis de clar
origen oriental. Walter Burkert (Religió
grega, 1985), un estudiós de la religió grega antiga, compara els Adònia
amb rituals mesopotàmics que responen a un mateix patró cultual: les dones
s’asseien a la porta de casa seva per plorar la mort de Tammuz o s’enfilaven a
les teulades per fer ofrenes d’encens al déu Baal.
ACTIVITATS:
ADONIS I AFRODITA
6.
Descriu l’escena representada
en el fragment de vas àtic que acompanya el text sobre els Adònia que acabes de
llegir.
7.
Sembla que els Adònia se
celebraven durant la primera lluna nova després del solstici d’estiu. ¿Quina
festivitat del nostre calendari s’escau per aquelles dates? ¿Sabries trobar
alguna relació o element comú entre les dues festivitats?
8.
Cerca informació sobre els
déus mesopotàmics Tammuz i Baal. ¿Quins trets tenen en comú amb l’Adonis grec?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada