ANNEX I
LLEGENDES
SOBRE ELS ORÍGENS DE ROMA
A) Llegenda d'Eneas: fundació de Lavínium i Alba Longa
En la
tradició literariomitològica de grecs i romans, Eneas és un noble troià, fill
del mortal Anquises i de la deessa de l'amor Venus[1].
Quan els grecs, gràcies al giny del cavall de fusta ideat per Ulisses,
aconsegueixen penetrar les muralles troianes i comença la matança dels troians
i la destrucció de la ciutat, Venus s'apareix en somnis a Eneas i li ordena que
prengui el seu fill, el seu pare, els penats (déus protectors de la família) i
una munió de compatriotes supervivents, i que fugi de la ciutat, ja condemnada
a ser anorreada per les flames, a la recerca d'una terra on fundar una nova
pàtria i un nou poble, predestinat a ser els més poderós que mai hagi existit.
Així ho
explica Virgili als primers versos de l’Eneida
(I, 1-11)[2]:
Canto les armes i l’heroi[3]
que, seguint el destí, fou el primer que arribà fugitiu des de les costes de
Troia fins a Itàlia i a les riberes de Lavínium[4],
llargament sacsejat en terra i en mar per la violència dels déus, a causa de la
ira rancorosa de Juno[5],
havent sofert també molt en la guerra, fins que pogués fundar una ciutat i
introduir els seus Penats en el Laci; aquest és l’origen de la raça llatina,
dels pares albans[6]
i de les muralles de l’alta Roma.
El viatge
naval d'Eneas i els seus company (que Virgili relata tenint en ment la travessa
d'Ulisses des de Troia fins a Ítaca) serà força atzarós. Abans d'arribar a
terres itàliques, fan una parada i estada a Cartago, governada per la reina
Dido. Entre ella i Eneas sorgeix l'amor, però això no serà motiu suficient
perquè el pietós heroi troià oblidi la missió que els déus li han designat;
Eneas abandona Dido que, just abans de suïcidar-se, el maleirà a ell i tota la
seva futura estirp. Aquest passatge clarament remet a la rivalitat secular
entre romans i cartaginesos per la disputa per l'hegemonia de la Mediterrània
occidental. La rivalitat, com és sabut, donarà lloc a un llarg i dur
enfrontament militar (les Guerres Púniques, entre 264-146 aC), que culminaran
amb la victòria romana sobre Cartago.
Tan bon
punt Eneas i els troians desembarquen en terres italianes, surt al seu encontre
el rei aborigen Llatí. Tit Livi[7]
ho explica amb els següents mots:
Quan els troians hi desembarcaren, com que, després del llarg
trajecte que havien fet, no els quedava res més que armes i vaixells, van
començar a saquejar els camps. El rei Llatí i els aborígens, que aleshores
ocupaven aquests indrets, van sortir armats de la ciutat i dels seus voltants
per rebutjar la invasió dels estrangers.
A partir d'aquí hi ha dues versions: uns diuen que Llatí, vençut
en el combat, va fer la pau amb Eneas i després hi va contreure parentiu;
altres conten que, quan els dos exèrcits ja estaven formats, abans de donar el
senyal, Llatí havia avançat entre els ciutadans més importants i havia fet
venir el cabdill dels estrangers a parlamentar. Li havia preguntat quina mena
de gent era, d'on venien, per quina raó se n'havien anat de la seva pàtria i
què buscaven al territori laurentí. Quan es va assabentar que tots eren
troians, que el seu cabdill era Eneas, fill d'Anquises i de Venus, i que,
fugint de la seva pàtria cremada, buscaven una regió per viure-hi i per
fundar-hi una ciutat, va restar admirat d'aquella gent tan noble i d'aquell
capdavanter, animosos i preparats tant per a la guerra com per a la pau, li va
allargar la mà dreta i així va sancionar el compromís d'una futura aliança.
Aleshores els dos cabdills van signar un tractat i ambdós exèrcits
es van retre honors. Eneas va ser rebut en hospitalitat a casa de Llatí; a
continuació, Llatí, davant dels déus penates, va afegir una aliança privada a
la pública, donant la seva filla (de nom, Lavínia) com a esposa a Eneas. Aquest fet va
afermar en els troians l'esperança d'acabar finalment el seu èxode en un
emplaçament estable i segur. Van fundar una ciutat, i Eneas la va anomenar Lavínium
en honor al nom de la seva esposa. Al cap de poc temps va néixer un fill
del nou matrimoni. Els pares li posaren per nom Ascani.
Tot
seguit, segons el relat de Livi i també el de Virgili, troians i aborígens
emprenen una guerra contra el poble dels rútuls. Abans de l'arribada
d'Eneas, Llatí havia promès a Turn, el rei rútul, la mà de Lavínia; ofès per
l'ultratge, Turn s'aixeca en armes contra els exèrcits de Llatí i de
l'estranger nouvingut; aquesta contesa bèl·lica ocupa la segona meitat de l'Eneida
de Virgili (part inspirada en la Ilíada d'Homer). L'aliança entre
troians i aborígens venç els rútuls, però el rei Llatí troba la mort en combat.
Tit Livi prossegueix la narració així:
Aleshores Turn i els rútuls, desesperats, busquen protecció a
l'opulent país dels etruscos i al seu rei Mezenci. Aquest, que governava
l'aleshores rica ciutat de Cere, des del principi no estava gens content del
naixement de la nova ciutat i en aquell moment ja pensava que l'estat troià
havia crescut més del que calia per a la seguretat dels veïns. Per això va unir
les seves armes a les dels rútuls sense pensar-s'ho gaire.
Davant del temor d'una guerra tan gran, Eneas volia atreure's els
ànims dels aborígens i aconseguir que tots estessin no sols sota una mateixa
llei sinó també sota un mateix nom: per això va anomenar llatins a tots dos
pobles.
La mort
d’Eneas (que no és narrada per Virgili) està envoltada de cert misteri: l’heroi
hauria mort o desaparegut en una batalla. La tradició explicava que poc després
Eneas fou divinitzat[8].
Ascani, el fill d'Eneas, uns trenta anys més
tard de la fundació de Lavínium, decideix fundar una nova ciutat (colònia de la
ciutat del seu pare), «als peus del mont Alba, anomenada Alba Longa
perquè s'allargassava en el cim de la muntanya». Tit Livi fa al·lusió a una
doble versió a propòsit de qui era exactament el fill d'Eneas que va fundar
Alba Longa: el nascut de Lavínia, o el fill de la primera esposa d’Eneas (Creüsa)
que va escapar amb el pare de Troia. En tot cas, Tit Livi no posa en dubte que,
fos qui fos, es tracta del fill d'Eneas també anomenat Iulus i «que la
família Júlia considera fundador del seu llinatge».
Aquesta
dada aportada per Tit Livi no és gens gratuïta. A la família Júlia pertanyia
l'emperador Octavi August, fill adoptiu de Juli Cèsar. Per tant, la família
imperial no només quedava emparentada amb Eneas, el pare de la pàtria, sinó que
també, i de retruc, s'atorgava cert grau de divinitat a l'estirp, en la mesura
que Eneas era fill d'una deessa.
B) Llegenda de la fundació de Roma: Ròmul i Rem.
Com aviat
es veurà, aquest lligam de sang dels romans i de la família Júlia amb els déus
es veurà reforçat en avançar el relat llegendari dels orígens de Roma, amb el
miraculós embaràs de Rea Sílvia (també dita Ília per alguns autors) per part de
Mart. Tit Livi explica que, després de Iulus, els seus descendents van ocupant
el tron d'Alba Longa, fins arribar a Proca.
Aquest engendra Numitor i Amuli. Deixa en herència l'antic regne
de la nissaga dels Silvis a Numitor que era el més gran de la família. No
obstant això, va poder més la violència que la voluntat del pare o el dret de
primogenitura: després d'expulsar el germà, regna Amuli. Ell afegeix un crim a
un altre crim: mata la descendència masculina del germà, i, amb l'excusa
d'honorar-la, nomena vestal Sílvia[9],
filla del germà; amb el vot de virginitat perpètua la priva de l'esperança de
ser mare.
Cal explicar que les vestals eren sacerdotesses que es consagraven
durant trenta anys al culte de Vesta, deessa verge protectora de la flama
sagrada de la llar i de la pàtria. Estaven obligades per vot a mantenir-se
castes: en cas contrari, eren condemnades a morir (lapidades, decapitades o
enterrades vives, segons l'època).
Però, a parer meu, calia la intervenció dels fats en l'origen
d'una ciutat tan important i en l'establiment de l'imperi més gran després del
poder dels déus. Embarassada per la força, la vestal va infantar bessonada i va
dir que Mart era el pare de la seva descendència equívoca, sigui perquè ho
creia de veritat, sigui perquè era més honorable que fos un déu l'autor
d'aquella falta.
En un accés d'escepticisme, Livi sembla no creure's que els
bessons fossin realment fills del déu Mart. Més enllà del que considerés
Livi, el cert és que en el discurs llegendari del romans s'entenia que Ròmul i
Rem eren fills de Mart. Per tant, la nissaga dels pares de la pàtria tenia una
doble connexió amb l'estirp dels déus (recordem que Eneas era fill de Venus).
D'altra banda, és significatiu que el déu pare del fundador de la ciutat sigui
la divinitat guerrera per excel·lència, car el poble romà es va fer gran i poderós
principalment gràcies a la seves conquestes militars.
Livi continua el relat bo i explicant la reacció del rei en
assabentar-se del «miraculós» embaràs de la seva neboda:
Però ni els déus ni els homes alliberen la mare o la descendència
de la crueltat del rei: la sacerdotessa és encadenada en una presó i el rei
mana que els nens siguin precipitats al corrent del riu. Per una casualitat,
segurament preparada pels déus, el Tíber havia sortit de mare formant suaus
estanys i els encarregats de dur a terme l'ordre no podien acostar-se per
enlloc al llit habitual del riu, però tenien l'esperança que l'aigua, encara
que estava encalmada, era prou fonda per ofegar els nens. Creient executar així
l'ordre del rei, abandonen els infants en un toll accessible, on ara hi ha la
figuera Ruminal, en altre temps anomenada Romular.
Aleshores en aquests paratges hi havia vastes extensions
solitàries. Diu la tradició que l'escàs cabal d'aigua havia dipositat en lloc
eixut el bressol flotant on havien estat exposats els nens, i que una lloba assedegada
va baixar de les muntanyes que hi ha a prop, atreta pels plors infantils; ella,
ajupint-se, va oferir les seves mamelles als infants amb tanta mansuetud que un
pastor del ramat reial la va trobar llepant els nadons amb la llengua. Diuen
que el pastor es deia Fàustul. Ell els va portar a la seva cabana i els
va lliurar a la seva dona Larència perquè els criés. Alguns creuen que
Larència era anomenada lloba entre els pastors, perquè havia prostituït el seu
cos[10]:
d'aquí prové l'origen d'aquesta tradició i d'aquest prodigi.
Acabem de veure com Livi es fa ressò d'una explicació alternativa,
i més realista, al relat miraculós transmès per la tradició llegendària.
Aquesta manera de fer és una de les característiques que defineix l'obra
historiogràfica de Tit Livi.
Tot seguit, avança el relat amb un tópos gens estrany en
històries llegendàries i mitològiques: els futurs herois són criats de manera
sana i fins humil, en un plàcid espai natural i feliçment gaudint de la dolça
senzillesa de la vida al camp. Aquest tipus d'escena de bucolisme avant la
lettre es retroba, per exemple, en el mite de la criança de Júpiter, amagat
del seu pare Saturn, a les muntanyes de la llunyana Creta.
Així foren engendrats i criats. Quan els nens van fer-se grans,
recorrien els congostos caçant i no s'estaven sense fer res a la cabana o
ajaguts guardant el ramat. Així van enrobustir el seu cos i la seva ànima i no
sols plantaven cara a les feres sinó també atacaven els lladres carregats de
botí i es repartien entre els pastors el que els prenien. Creixent cada dia que
passava el nombre de joves del seu grup, compartien amb ells els perills i les
diversions.
Fins aquí, resulta ben clar que la història està farcida
d'elements mítics (mitemes[11]),
alguns dels quals es poden retrobar en moltes altres tradicions llegendàries:
l'engendrament d'una verge per intervenció divina (hierogàmia)[12];
la no execució (sovint per intervenció d'algun agent o fet més o menys màgic o
miraculós) de la condemna a mort d'uns infants predestinats a ser autors de
grans o terribles gestes[13];
el miracle de la fera salvatge que acull un infant humà i el cria[14],
i, finalment, l'educació lluny de palau d'un príncep exposat que recuperarà el
tron que legítimament li pertany quan s'assabenti del seu origen. Més endavant
veurem com un nou mitema fa la seva aparició en el relat de la fundació de
Roma: l’enfrontament fratricida entre dos germans destinats a crear una nova
nissaga i un nou poble[15].
Precisament amb aquest darrer mitema prossegueix la narració de
Tit Livi. Uns lladres ataquen els dos bessons. Després de lluitar-hi, capturen
Rem i el lliuren a Amuli, acusant-lo dels robatoris als camps del rei.
D'immediat, Ròmul es proposa rescatar el seu germà. Abans, però, sortirà a la
llum la identitat dels dos bessons.
Ja des d'un principi Fàustul havia sospitat que els infants que
criava a casa seva eren descendència reial: perquè sabia que els infants havien
estat exposats per ordre del rei, i el moment en què ell els havia recollit
coincidia amb el fet; però havia volgut que l'assumpte no es descobrís abans
d'hora, a no ser que fos en un moment favorable o per necessitat. Primer va
arribar la necessitat: així, doncs, aclaparat per la por, va descobrir
l'assumpte a Ròmul. Per casualitat també a Numitor, que tenia Rem en custòdia i
que havia sentit a dir que eren dos germans bessons, comparant la seva edat i
veient el seu caràcter gens servil, li havia vingut al pensament el record dels
néts; i fent preguntes, va arribar a un punt que no estava lluny de reconèixer
Rem. Així a tot arreu es trama una conspiració contra el rei.
Hi ha una revolta popular contra Amuli. Ròmul encapçala els grup
dels pastors que, venint dels camps, pretenen atacar el rei a palau.
Mentrestant Rem, des de dins la ciutat, reuneix un escamot d'insurrectes del
casal de Numitor i mata el rei. Tot seguit, els bessons retornen el tron d'Alba
Longa a Numitor i es disposen a fundar ells mateixos una nova ciutat al
lloc on, de nadons, van ser recollits i salvats per la lloba: el Palatí.
La història de la
família Sílvia sembla marcada per les disputes fratricides. Entre Ròmul
i Rem també sorgirà el conflicte, agreujat a més pel fet que, en ser bessons,
cap dels dos pot reclamar el dret de primogenitura. Decideixen llavors
consultar els auguris, a fi d’esbrinar quin dels dos era designat pels déus per
ser el rei de la nova ciutat. Cadascun dels bessons puja a un turó (Ròmul, al
Palatí; Rem, a l'Aventí) i allí esperen que, per mitjà del vol dels ocells, els
déus els comuniquin els seus designis.
Diuen que el primer que va rebre l'auguri fou Rem: sis voltors; i
havent anunciat ja l'auguri, com que se'n va presentar a Ròmul un nombre doble,
els partidaris d'un i de l'altre havien saludat cadascú com a rei: uns deien
que havien guanyat el regne perquè ho havien fet en el temps preceptuat, els
altres deien que l'havien guanyat pel nombre d'ocells.
Aleshores excitats per la discussió, van acabar embolicats en una
lluita, portats pel xoc de les seves ires: hi mor Rem, ferit al mig de
l'avalot.
Pel que fa al motiu concret que provocà la lluita entre els dos
germans, Tit Livi explica la que a parer seu és la versió més coneguda:
La tradició més divulgada és que Rem va saltar els nous murs per
insultar el germà: per això Ròmul l'havia matat i, ple de ràbia, havia dit
increpant-lo amb aquestes paraules: "Així acabarà, a partir d'ara,
qualsevol altre que salti les meves muralles".
Òbviament, allò que salta Rem no són els murs de la ciutat, sinó
el traçat d'aquests murs encara no construïts. Ròmul va prendre una arada, la
clavà al terra i hi va marcar el perímetre del recinte emmurallat, elevant als
déus la promesa solemne de donar mort a qualsevol que intentés franquejar-lo
per la força[16]. Rem
es pren la provocació al peu de la lletra i Ròmul no té cap altra sortida que
matar el germà.
D'aquesta manera Ròmul va obtenir tot sol el poder: la ciutat
acabada de fundar, es va dir segons el nom del seu fundador.
NOTES:
[2] Els
textos de l’Eneida de Virgili són
traducció de Joan Bellès i Sallent. Les notes són nostres.
[3] Es
refereix a Eneas.
[4]
Lavínium serà la ciutat fundada per Eneas. Li dóna aquest nom en honor a la
seva esposa, la filla del rei Llatí, anomenada Lavínia.
[6] Segons
la llegenda mítica dels orígens de Roma ( tal com la recull Tit Livi), el fill
d’Eneas, Ascani, va fundar la ciutat d’Alba Longa, ciutat que va erigir-se en
capital del Laci fins que Roma li prengué el lloc. Els romans consideraven que
els albans eren els seus avantpassats directes.
[7]Tots els textos de l'obra de Tit
Livi que es poden llegir en aquests apunts, són de la traducció de Bàrbara
Matas i Bellés, Barcelona, ed. La Magrana, 1993 (el text es pot trobar
on-line). També en xarxa, a la pàgina web d'Antonio Diego Duarte Sánchez,
trobareu una breu introducció sobre l'autor i l'obra i, a més, una traducció
castellana d'Ab urbe condita per descarregar en pdf.
[9] En
altres textos, com ara a l’Eneida de
Virgili (llibre I), la mare dels bessons es anomenada Ília.
[11]Si, en fonètica, un fonema és la
unitat mínima fonològica (és a dir, un so amb valor rellevant per formar
paraules), en els estudis mitològics s'anomena mitema a tota estructura
narrativa mínima que és la base d'un relat mític. El terme va ser concebut i
profusament aprofitat en els estudis mitològics de tall estructuralista (el
pioner en fou Claude Lévi-Strauss). Fem avinents tres altres interessants
observacions en relació als mitemes. La
primera: un mitema pot presentar variants més o menys significatives en alguns
dels seus elements. La segona, no és rar de trobar un determinat mitema en
diferents relats mítics, fins i tot de tradicions llegendàries o mitològiques
llunyanes i aparentment sense contacte entre elles. I, finalment, tot sovint
els mitemes es combinen o s'imbriquen per conformar els relats mítics i
llegendaris. Aquí teniu l'entrada de la Viquipèdia per a mitema.
[12]Potser l’exemple més ben conegut
de hierogàmia, que és alhora un cas de partogènesi (naixement a partir d’una
verge), és el relat bíblic de la
immaculada concepció de Maria. Aprofitem per dir que una altra variant de
partenogènesi consisteix en l'engendrament d'un infant per part d'una deessa
sense la intervenció de cap déu ni mortal mascle (per exemple, algunes versions
de l'engendrament de Vulcà per part de Juno apunten en aquesta línia).
[13]El mitema reapareix, per exemple,
en el relat de l'exposició al riu de Moisès, o, en la tradició grega, als mites
que expliquen la supervivència dels nounats Èdip o París (aquest amb la variant
que el seu pare Príam no ordena directament la mort del fill, ans tan sols que
sigui exposat).
[14]Compareu-ho, per exemple, amb el
famós relat d'El llibre de la Selva, conegut per molts a través de la
pel·lícula que féu la productora de Walt Disney (1967) a partir del llibre
homònim de Rudyard Kiplin (The jungle book, 1894).
[15]
Pensem, dins la tradició judeocristiana, el mite de Caïm i Abel, que
constituïen la primera generació d’humans postedènics.
[16]Aquests rituals cerimonials,
d’origen etrusc, es repetiran en la fundació de tota ciutat romana. Amb una
arada de bronze es traçava al terra el pomoerium o pomerium, un solc que
delimitava l'espai sagrat de la ciutat. Tot seguit, se sancionava l'acte ritual
amb sacrificis i juraments als déus que esdevindrien els protectors de la nova ciutat i dels seus habitants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada