ANNEX
II
TEXTOS
SOBRE EL PERÍODE MONÀRQUIC
 |
| Guido Reni, Lucrècia (ca.1630) |
A) El rapte de les sabines (amb textos de Tit Livi, Ab urbe condita I, 7).
A la ciutat acabada de fundar Ròmul hi va acollir gent procedent
d'arreu, a fi d'augmentar-ne la població. Però aquells que arribaven eren,
sobretot, homes de condició humil i sense família.
Després Ròmul, a fi que la grandària de la ciutat no fos inútil,
va voler incorporar nous habitants i, seguint l'antic costum dels qui fundaren
ciutats, que reunien gent d'origen obscur i humil i feien veure que havia
nascut de la terra una multitud de descendents, va obrir com a asil el lloc que
baixant del turó ara queda tancat entre dos boscos. Dels pobles fronterers hi va acudir tota una
munió de gent, sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats.
Mancats de dones, Ròmul va entendre que la ciutat no podia
garantir la seva pervivència més enllà d'una generació. Aleshores, seguint el
consell del Senat, el rei decideix enviar ambaixadors als pobles veïns tot
oferint-los pactes d'aliança a través de matrimonis amb els romans. A tot
arreu, però, l'ambaixada fou mal rebuda; i la seva petició, menyspreada.
En aquest punt, apareix de nou un mitema prou recurrent en moltes
tradicions llegendàries. Com que els romans necessiten dones i els veïns no
estan disposats a lliurar-los les seves filles núbils, Ròmul resol de
segrestar-les. El casament de rudes mascles amb dones estrangeres tot sovint
simbolitza que un poble, inicialment feréstec, comença a urbanitzar-se i a
refinar-se culturalment. L'element femení introdueix un punt de
sofisticació i suavització dels costums i de les normes de relació en una
comunitat d'homes bregadors i massa rústecs[1].
Aquest element femení civilitzador, per bé que al final acabi trobant el seu
lloc en el nou medi, ben sovint no hi arriba per voluntat pròpia, sinó a
contracor, obligades per la família o la situació, o directament essent
víctimes d'un rapte.
Ròmul ordeix un pla per fer-se amb les dones que els neguen.
Convida els pobles veïns a uns jocs en honor a Neptú Eqüestre. Aquests,
òbviament, acudeixen sense armes a la que consideren una celebració pacífica;
els romans aprofitaran la situació per prendre’ls les filles casadores per
mitjà de la força: com estava previst, a un senyal de Ròmul, els romans treuen
les armes i rapten les noies mentre els pares, desarmats i espaordits, han de
fugir.
El pànic interromp l'espectacle, i els pares de les donzelles
fugen entristits, fent-los acusacions en el sentit que el dret d'hospitalitat
havia estat violat i invocant el déu de la cerimònia, als jocs del qual havien
assistit confiats en el dret diví i en la paraula donada. I les noies raptades
no tenien cap esperança sobre el seu futur ni era menor la seva indignació.
Però Ròmul en persona es passejava entre elles i els explicava que
allò havia passat per culpa de la supèrbia dels seus pares, que havien negat a
uns veïns el dret de matrimoni; que, no
obstant això, elles serien preses en matrimoni i compartirien la fortuna
i la ciutadania i, el que és més preuat pel gènere humà, els fills; que
calmessin una mica la seva ira i que lliuressin el cor a aquells als quals la
fortuna havia lliurat els seus cossos; que sovint d'una injúria n'havia nascut
després la gratitud; i que elles tindrien els millors homes perquè cadascun, en
complir el seu deure, s'hauria d'esforçar per ell mateix per tal de distreure-les
de l'enyorança dels pares i de la pàtria. A aquestes raons s'afegien les
carícies dels homes, que justificaven la seva malifeta amb passió i amb amor,
coses que són les súpliques més eficaces per al tarannà de les dones.
Les noies raptades ja tenien els ànims una mica encalmats, però
els seus pares incitaven les ciutats portant vestits de dol, vessant llàgrimes
i proferint queixes. I no sols no contenien dins la seva ciutat la indignació
sinó que reunien gent de tot arreu per anar a veure Tit Taci, rei dels sabins;
hi acudien ambaixades perquè el renom de Taci era gran en aquella contrada.
Poc després comença una guerra entre els sabins i els romans. La
guerra, però, acaba en el moment en què les filles dels sabins, ara també
mullers dels romans, irrompen enmig dels dos exèrcits i els demanen que cessin
la lluita, car no volen quedar ni òrfenes ni vídues. Davant d'això, Ròmul i el
rei sabí (Tit Taci) detenen l'enfrontament i, poc després, acordaran de formar
un sol poble. Així ho narra Tit Livi:
Llavors les dones sabines, per l'ofensa de les quals havia
esclatat la guerra, van superar amb tantes desgràcies la por femenina, i, amb
els cabells deslligats i el vestit estripat, van gosar presentar-se al mig de
les fletxes que volaven i de sobte es van posar al mig dels dos exèrcits per
tal de separar els rengles hostils i apaivagar les ires, pregant d'una banda
als pares, de l'altra als esposos, que no s'embrutessin les mans amb la sang
sagrada del sogre o del gendre i que no marquessin amb un parricidi el fruit de
les seves entranyes, néts d'uns, fills d'altres.
"Si us penediu del parentiu que hi ha entre vosaltres, o si
us penediu del vostre matrimoni, gireu les ires cap a nosaltres; nosaltres som
la causa de la guerra, de les ferides i de la mort dels nostres esposos i dels
nostres pares; més ens estimem morir que viure sense un de vosaltres, vídues o
orfes".
Això commou tant a la multitud com als cabdills; de sobte regna el
silenci i la quietud; aleshores els caps avancen per segellar una aliança. I no
solament fan la pau sinó que de les dues ciutats en fan una. Associen els
regnes: transfereixen tot el poder a Roma.
B) Mort i divinització de Ròmul (Tit Livi, Ab urbe condita I, 15-16).
En efecte, amb les forces que ell li va donar, Roma va arribar a
assolir tanta força que va tenir la pau assegurada durant els següents quaranta
anys. Però Ròmul va ser més apreciat pel poble que pels senadors; i molt més
que per tots aquests, ho va ser pels soldats: tant en temps de guerra com en
temps de pau, va disposar de tres-cents homes armats com a guarda de la seva
persona, als quals va anomenar cèlers.
Després d’haver dut a terme tots aquests treballs immortals, un
dia, mentre feia una assemblea per a passar revista a l’exèrcit, a la plana que
hi ha al costat de l’aiguamoll de Capra, de sobte va esclatar una tempesta amb
gran espetec de trons, i el rei fou ocultat per un núvol tan dens que va
desaparèixer de la vista de l’assemblea. I mai més Ròmul no fou vist a la
terra.
Els joves romans, quan es va apaivagar el seu temor, després que
la foscor tempestuosa es convertís en un dia tranquil i serè, en veure el tron
reial buit, encara que creien el que deien els senadors que estaven pròxim a
Ròmul, que havia estat raptat a través de l’aire per la tempesta, no obstant
això, van romandre una estona en un silenci entristit, com si fossin colpits
per la por de l’orfandat.
Finalment, uns quants comencen a dir que era un déu nascut d’un
déu i tots alhora acorden saludar Ròmul com a rei i pare de la ciutat de Roma;
li demanen la pau amb pregàries, per tal que els sigui propici i conservi
sempre sana i estàlvia la seva descendència.
C) Elecció del successor de Ròmul (Tit Livi, Ab urbe condita I, 17).
Mentrestant, la rivalitat i l’ambició de regnar absorbia els ànims
dels senadors, i encara no havia arribat a individualitzar-se perquè ningú no
sobresortia gaire en un poble jove: era un combat de faccions entre classes.
Els que procedien dels sabins, com que després de la mort de Taci no n’havia
regnat cap, volien que el rei fos del seu grup, per no perdre part del seu
poder en l’aliança igualitària; els romans antics menyspreaven un rei
estranger. Malgrat la discrepància d’opinió, tots volien que hi hagués un rei
perquè encara no havien tastat la dolçor de la llibertat.
Finalment als senadors els va aclaparar la por que alguna força
estrangera no escometés la ciutat sense govern i l’exèrcit sense cabdill, atès
que els ànims de moltes ciutats properes estaven exasperats. Així, doncs,
convenia que algú fos capdavanter, però ningú no se sentia inclinat en el seu
ànim a cedir davant un altre. A la fi, els cent senadors es posen d’acord, i,
després, d’haver fet deu decúries, en nomenen un de cada decúria per tal que
solucionin els afers més importants. Comandaven tots deu: un de sol tenia dret
a les insígnies de poder i als lictors; el poder se li acabava als cinc dies i
passava per torn a tots; així hi va haver un any d’interval en el regnat. Arran
d’aquesta situació això fou anomenat interregne, nom que encara es conserva.
Aleshores la plebs va començar a queixar-se que la seva servitud
havia estat multiplicada perquè havien passat de tenir un senyor a tenir-ne
cent; i semblava que no suportarien a partir d’ara més d’un rei i un rei
nomenat per ells. Quan els senadors es van adonar que pensaven així, veient que
haurien d’oferir més endavant el que estaven a punt de perdre, van guanyar-se
el favor del poble concedint-li el poder màxim, però de forma tal que no van
concedir més drets que els que ells es van reservar. Car van decretar que quan
el poble hagués nomenat rei, fos confirmada la seva elecció si els senadors la
ratificaven [...] Això va resultar tan
grat per a la plebs que, per tal de no semblar vençuda en generositat, va
opinar i manar que el senat decidís qui havia de regnar a Roma.
D) Tarquini Prisc, primer rei d’origen etrusc (Tit Livi, Ab urbe condita I, 34-35).
Lucumó i Tanaquil decideixen emigrar a Roma:
Com que els etrusc menyspreaven Lucumó[2]
pel fet de ser fill d’un estranger proscrit, ella[3]
no va poder suportar aquesta indignitat i, oblidant l’amor natural envers la
pàtria a canvi de veure el seu espòs encimbellat, va prendre la decisió
d’emigrar de Tarquínios[4].
Roma li va semblar molt adequada per als seus propòsits: al mig d’una nova
nació, on tota noblesa és improvisada i adquirida per mèrits propis, i hauria
un lloc per al seu fort i diligent espòs. Taci, un sabí, hi havia estat rei,
Numa havia estat cridat al tron des de Cures i Anc havia nascut d’una mare
sabina i era ennoblit només pel record de Numa[5].
A la mort d’Anc Marci, i abans que
ningú proposés cap dels joves fills d’Anc com a hereu del tron romà, Tarquini
es fa elegir rei de la ciutat:
Els fills del rei[6]
ja estaven a punt d’arribar a la pubertat. Per això Tarquini insistia molt a
fer els comicis per nomenar rei com més aviat millor. Quan foren convocats, va
allunyar un temps els nois amb l’excusa d’una cacera. Es diu que ell fou el
primer que va demanar ambiciosament el regne i va fer un discurs preparat per
atreure’s els ànims de la plebs.
Va dir que el que ell demanava no era res de nou, perquè no era el
primer estranger [...] sinó el tercer que tractava d’aconseguir el regne de
Roma Taci, que no sols era estranger, sinó que havia estat un enemic, havia
estat nomenat rei; havien cridat a regnar Numa, que ni coneixia la ciutat ni ho
intentava[7];
en canvi ell, tan aviat com va poder, havia emigrat a Roma amb la seva esposa[8] i
amb totes les seves possessions; que la major part de l’edat en què els homes
poden acomplir càrrecs ciutadans, ell l’havia passada més a Roma que a la seva
antiga pàtria; que en temps de pau i en temps de guerra, ell havia après el
dret romà i el culte romà amb un mestre del qual no s’avergonyia gens, el mateix
rei Anc [...]
Atès que el que ell anava dient no era cap mentida, el poble romà,
amb un gran consens, li oferí la reialesa.
E) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb (Tit Livi, Ab urbe condita I, 46-48).
Tot sovint, rere alguns dels episodis més
negres del relat llegendari de la monarquia etrusca de Roma, sol haver-hi un personatge femení
que, des de l’ombra, maquina i instiga per convertir el seu espòs en rei de la
ciutat. Ja s’ha vist el paper que juga Tanaquil, l’esposa de Tarquini Prisc, en
l’encimbellament del seu marit. De similar manera, una de les filles de Servi
Tul.li, Túl·lia la Menor, serà la responsable velada de la mort del seu pare i
de l’entronament del darrer monarca etrusc.
Després d’ocupar el tron de Roma, Servi
Tul·li va decidir casar les seves dues
filles (ambdues dites Túl·lia) amb els dos fills de l’anterior rei. S’esdevé,
però, que les dues parelles són de tarannàs ben diversos: la Túl·lia de
caràcter més dòcil és casada amb el Tarquini més ambiciós (Luci); mentre que el
Tarquini d’esperit més assossegat (Arrunt) va haver d’amullerar-se amb Túl·lia
la Menor, una dona de fort temperament i altes pretensions.
La Túl·lia més agosarada (Túl·lia la Menor) es turmentava pel
fet que el seu espòs no tenia gens d’ambició ni d’audàcia; molt més atenta
envers l’altre Tarquini, l’admirava, deia que ell sí que era un home i nascut
de sang reial i menyspreava la seva germana, perquè, havent-se casat amb aquell
home, no l’esperonava gens amb audàcia femenina. Aquella similitud de
caràcters, com sol passar, els va unir ràpidament: un mal encaixa molt bé amb
un altre mal; però la iniciativa de trasbalsar-ho tot va partir de la dona.
Ella es va acostumar a tenir trobades secretes amb el marit de l’altra.
Tot seguit, Túl·lia la Menor deuria
incitar Luci Tarquini perquè ordís l’assassinat del germà i la pròpia esposa.
Ja vidus tots dos, Túl·lia i Tarquini es van casar en segones noces. Aleshores
Túl·lia prosseguí amb el seu pla, instigant nit i dia el marit per tal que s’apropiés
del tron de Servi:
“Si ets aquell amb el qual crec haver-me casat, et reconec com a
espòs i com a rei; però si no ho ets, la meva situació ha empitjorat perquè ara
hi ha un crim a més de la covardia. ¿Per què no prens les armes? [...] A tu et
nomenen i et proclamen rei els déus penates i els de la pàtria, el palau dels
reis i el mateix nom de Tarquini. Però si no tens prou coratge per a aquestes
coses, ¿per què frustres els ciutadans? ¿Per què permets que et vegin com un
jove de la casa reial? Retira’t a Tarquínios o a Corint; fes tornar enrere el
teu llinatge, tu, que t’assembles més al teu germà que al teu pare.”
Instigat per aquesta fúria de la seva dona, Tarquini parlava i
pressionava els senadors, sobretot els de llinatges menors; els recordava que
el seu pare els havia afavorit i que ara havien de tornar-li el favor [...]
Finalment, quan li va semblar que havia arribat el moment d’actuar, escortat
per una colla d’homes armats, penetrà sobtadament al fòrum. Tots quedaren
atabalats per la por, i ell es va asseure al tron reial davant la cúria i manà
a través d’un herald que els senadors fossin convocats a la cúria davant el rei
Tarquini. [...]
Aleshores Tarquini va començar a proferir insults contra el
llinatge humil del rei, dient que era esclau nascut d’una esclava[9],
que després de la mort ignominiosa del seu pare, havia ocupat el tron reial
només pel fet que una dona[10]
li havia lliurat, sense que hi hagués hagut l’interregne com de costum, i sense
que hagués reunit els comicis.
Quan Servi s’assabentà que Tarquini
havia pres possessió del seu tron i es reivindicava com a el seu legítim amo,
va acudir a la cúria. Tarquini, més jove i més fort, el fa fora de manera
violenta. Estant ferit al terra, Túl·lia no va tenir cap empatx a “rematar” el
pare en benefici del marit.
Conten que aleshores va succeir un crom vergonyós i inhumà [...],
perquè Túl·lia, fora de si, instigada per les Fúries venjadores de la germana i
del primer marit, diuen que va fer passar el carro per damunt del cos del seu
pare.
F) Mort de Lucrècia (Tit Livi, Ab urbe condita I, 58).
Un dia, a casa de Sext Tarquini, el
fill del rei Tarquini al Superb, durant la celebració d’un banquet els
participants van encetar un concurs un tant fatxenda, que consistia a lloar
cadascú la seva muller explicant que era la més excel·lent de totes. Animats
pel vi i la juguesca, van decidir visitar per sorpresa totes les seves cases,
per poder jutjar quina era realment la més virtuosa de les dones. Quan arriben
a la casa de Tarquini Col·latí, tots queden meravellats amb la seva dona,
Lucrècia, que en comptes d’estar lliurada als banquets i als jocs com les
altres esposes, la troben treballant la llana envoltada de les seves esclaves.
Aleshores Sext Tarquini va concebre una passió malsana per seduir
Lucrècia per la força. L’inciten la seva bellesa i també la seva castedat
provada.
Pocs dies després Sext Tarquini es
presenta a casa de Col·latí sabent que ell és fora. El fill del rei és rebut i
tractat per Lucrècia com s’escau de fer amb tot hoste.
Fou conduit, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li
va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de
passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la
mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: “No cridis, Lucrècia; sóc Sext
Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.
Despertant-se amb el sobresalt, ella no veia cap possibilitat
d’ajuda, però sí la mort imminent, mentre Tarquini li confessava el seu amor,
li feia súpliques, barrejava amenaces als precs, atabalava el seu ànim de dona
amb tota mena de raons.
Com que la veia obstinada i que ni tan sols cedia per la por a la
mort, va afegir el deshonor a la por: va dir que, quan fos morta, posaria al
seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per
un adulteri vergonyós.”
Lucrècia només té dues sortides:
accedir a les pretensions de Sext Tarquini o negar-s’hi. En aquest segon cas,
l’amenaça és que serà igualment violada i, en acabat, assassinada i acusada
d’haver estat descoberta cometent adulteri amb un esclau. Lucrècia tria la
primera opció.
Tan bon punt Tarquini marxa, Lucrècia
fa venir el pare i el marit a casa per explicar-los el que ha succeeix la nit
anterior.
Troben Lucrècia asseguda a l’habitació tota afligida. A l’arribada
dels seus parents li salten les llàgrimes i quan l’espòs li diu : “ Que no
estàs bé?”, contesta: “No. ¿com pot estar bé una dona quan ha perdut l’honor?”
Al teu llit, Col·latí, hi ha rastres d’un altre home; d’altra banda, el meu cos
ha estat profanat, però la meva ànima és innocent; la mort me’n serà
testimoni”.
Tot seguit, fa prometre al pare i al
marit que venjaran la seva mort castigant el fill del rei.
Tots, un darrere l’altre, li donen per torn la paraula; consolen
la desesperació de la seva ànima fent recaure la culpa del delicte al malfactor
i no a la víctima. Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i
que no hi ha culpa on no hi ha intenció.
Ella contesta: “Vosaltres veureu el que ell es mereix: jo encara
que m’absolc del pecat, no m’allibero del càstig; cap dona sense honor podrà
viure amb l’excusa de ser com Lucrècia”.
Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va clavar al cor i
lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. Criden el seu nom l’espòs i el
pare alhora.
Com es pot veure, si l’etrusca Tanaquil
i la filla de Servi Tul·li representaven models femenins de mal fiar, dones
ambicioses i maquinadores, a les antípodes d’aquests personatges està la romana
Lucrècia, que esdevé paradigma de la perfecta dona romana: discreta, laboriosa,
una esposa irreprotxable que abans s’estima morir que donar l’ocasió que ningú
dubti del seu honor.
NOTES:
[1]Una versió moderna del mitema
tradicional es retroba a la base argumental del famós llargmetratge Set núvies per a set germans (Seven brides for seven
brothers, dir. Stanley Donen, 1954).
[3] Es refereix a Tanaquil, l’esposa
de Tarquini. Serà una constant en el relat històrico-llegendari dels monarques
etruscos de Roma la presència de figures femenines caracteritzades per tenir
una ambició desmesurada i ben pocs escrúpols a l’hora d’aconseguir el poder
(sempre per via indirecta: és a dir, a través del marit). Al costat de
Tanàauil, un altre personatge femení que s’ajusta a aquest tipus és Túl·lia la
Menor (vid. Annex II.E.)
[5] Tit Livi esmenta tres reis
d’origen no estrictament llatí: Tit Taci, monarca sabí que va corregnar amb
Ròmul durant cinc anys; Numa Pompili, el successor de Ròmul, també sabí
d’origen; Anc Marci, net per via materna de Numa i, per tant, fill de mare
sabina.
[9] L’origen servil del rei es pot
deduir del mateix nom de monarca (en llatí, seruus
significa “esclau”). Tit Livi, però, fa avinent la creença que realment no
era fill d’una esclava ni esclau ell mateix de naixement: “Mes aviat sóc del
parer dels que diuen que, després de la presa de Cornículum, l’esposa de Servi
Tul·li, que havia estat el cabdill d’aquella ciutat, mort el seu marit i
embarassada com estava, fou reconeguda entre les altres captives i va ser
lliurada de l’esclavitud per la reina romana a causa del seu llinatge destacat”
(Ab urbe condita I, 39). Val a dir
que aquest tipus de narració respon a un episodi recurrent en les trames de les
novel·les gregues d’època hel·lenística, també prolixament adoptat per la
comèdia romana arcaica.
