LLATÍ: Alfabet. Pronúncia i accentuació

I.1.- Alfabet llatí

Des dels primers testimonis escrits, el llatí va fer servir un alfabet [1] que és el que nosaltres encara utilitzem per a la majoria de llengües europees modernes, entre elles totes les romàniques.

En un primer moment, l’alfabet llatí constava de 21 lletres, a les qual més tard se’n van afegir dues de noves (les dues últimes: y i z) per tal de representar-hi fonemes propis de la llengua grega. Per tant, les 23 lletres de l’alfabet llatí d’època clàssica (establert des del segle II aC) són:

A B C D E F G H I  K L M N O P Q R S T V X Y Z

I.2.- Fonologia: pronúncia clàssica

§ 1. 3.   Segons la pronúncia clàssica reconstruïda [2], aquella que pretén ser més fidel a la del llatí clàssics de finals de la República i dels primers segles de l’Imperi romà (si fa no fa, entre el segle I aC i I dC), no hi ha gaires divergències entre els sons representats per la major part de les lletres en llatí i el català o el castellà moderns. 

Pronúncia de les vocals:

1)   Hom sol recomanar de pronunciar les cinc vocals (A, E, I, O, U) tal com es faria en castellà.

2) En llatí, tota vocal podia ser llarga o breu, si bé aquest fet no quedava reflectit en l'escriptura.

Un aspecte que cal tenir en compte i que tot sovint negligim, és l’existència d'aquestes vocals llargues i breus en el llatí clàssic (quantitat vocàlica). Per exemple, el nominatiu singular rosa s’hauria de pronunciar amb una a breu, mentre que l’ablatiu singular del mateix mot acabaria amb una vocal a llarga (rosā), d’una duració notablement més llarga que la de la a breu. 

Val a dir que la quantitat vocàlica, tot i ser un tret fonològic molt rellevant, fins al punt de marcar parells mínims [3], no era marcada gràficament en l’escriptura clàssica. Amb tot, quan es vol precisar la quantitat d’una vocal (generalment en diccionaris, compilacions lèxiques, tractats o estudis sobre la llengua llatina, etc.) se sol situar un traç horitzontal (anomenat màcron) sobre la vocal llarga (així ā representa la a llarga), i un semicercle al damunt de la vocal breu (ă s’usa per indicar que la a és breu).

3)     Una sisena grafia vocàlica és la Y, emprada principalment per reproduir el so de la ípsilon. Aquesta lletra grega (en alfabet grec, maj. Υ, min. υ) en principi representava un so vocàlic semblant a la u del francès (rue, avenue, etc.) o a la ü de l’alemany (Führer, etc.). Se suposa que la precisa pronunciació d’aquesta vocal a la Roma clàssica dependria del nivell social i la formació del parlant. A efectes pràctics, la nostra recomanació és que, si costa fer la pronúncia a la grega [4], s’articuli com una i.

4)  Els diftongs (tots decreixents) del llatí clàssic eren AE, OE i AU [5]. Això implica que aquests grups consonàntics s’han de pronunciar d’un sol cop de veu. Per tant, rosae es llegirà “ró-sae”, mai “ro-sá-e” (aquesta última pronunciació, incorrecta, trencaria el diftong, convertint-lo en un hiat). 
      
   D’altra banda, sembla que en època clàssica i sobretot en el parlar de gent instruïda, els diftongs ae i oe tendien a articular el seu element semivocàlic en un so més proper a la i que no a la e: així, Caesar podria sonar més aviat com “káisar”, i proelium com “próilium”.

5)  Cal fer atenció a les grafies de la I i la U, ambdues usades indistintament en funció de vocal (ex.: Barcino, templum) i de semiconsonant (ex.: ianua, cuius, com al català iaia, paio; uinea, auis com al català uadi, cauen). 

      Ja en època moderna (a partir del segle XVI dC), es va estendre el costum de reservar la grafia I/i per als usos vocàlics i especialitzar la J/j per als semiconsonàntics (en posició inicial de síl·laba seguida de vocal o en posició intervocàlica).

6)  En llatí clàssic, V i u són dues formes d’una mateixa lletra: la grafia V n’és la forma majúscula, i u n’és la minúscula. En tot cas, sempre es pronuncia com una u. Així, la paraula populus en majúscules s’escrivia POPVLVS, i VINVM en minúscules s’escrivia uinum. 

     És de nou des del segle XVI dC que es va anar generalitzant l’ús diferenciat de les grafies U/u per als contextos vocàlics, i de V/v per als valors semiconsonàntics o consonàntics (a inici de síl·laba i seguida de vocal, o en posició intervocàlica).

Pronúncia de les consonants:

1)      La C sempre (fins i tot davant de les vocals e, i) representa un so oclusiu velar sord, com als mots catalans casa, cobert, etc. Així, Sicilia és pronunciaria “Sikília” (en AFI  [si’kilia]); Barcino s’ha de llegir “Bàrkino” (en AFI  [‘barkino]); centum, seria “kéntum” (en AFI  [’kentum]); etc.

2)      La G sempre (fins i tot davant de les vocals e, i) representa un so oclusiu velar sonor, com als mots catalans gat, govern, etc. Així, Gerunda és pronunciaria “guerunda” (en AFI  [ge’runda]); gigno es llegiria “guigno” (en AFI  [‘gigno]); etc.

3)      La Q és una oclusiva velar sorda que sempre va seguida d’una u semivocàlica, i aquesta u sempre ha de pronunciar-se (com en italià: aquila, questo, etc.; pots clicar sobre les paraules per sentir la seva pronúncia). Per tant, el mot llatí aquila el pronunciarem com “àqüila” (en AFI  [‘akwila]).

4)      En llatí clàssic, la H sempre és una consonant muda, és a dir, no representa cap so. Així, homo es llegeix “omo”; pulchra, com “pulcra”; etc [6].

5)     És força provable que la R sempre es realitzés com a bategant (és a dir, com la r intervocàlica del català a mare), fins i tot en posició inicial de paraula, com avui en dia es continua fent en italià. Així, Roma no s’hauria de pronunciar a la català o a l’espanyola, amb una r vibrant múltiple forta, sinó amb la r inicial tal i com l’articulen avui els italians en el nom de la seva capital (en AFI  [‘ɾoma]).

6)      La X s’usava per als grups de consonant velar més sibilant ([ks/gz]) tant en paraules d’origen llatí (pax, es llegiria “pax”) com en algunes paraules d’origen grec (en aquest darrer cas, transcrivint el so de la lletra ksi; en alfabet grec, maj. Ξ, min. ξ).

7)      La Z s’usava per a la transcripció del so de la dzeta  (en alfabet grec, maj. Ζ, min. ζ) en mots d’origen grec, com ara Zephyrus (del grec Ζέφυρος). Pel que fa a la pronúncia exacta d’aquesta lletra grega, hi ha dubtes sobre si es tractava d’una dental africada (sorda o sonora: [ts/dz]), semblant al so de la –z- en l’italià pizza, Venezia, etc., o si era més aviat una sibilant sonora semblant a la s del mot català casa (de fet, aquesta és la realització fonètica de la lletra dzeta en grec modern).

8)  La llengua grega antiga comptava amb tres consonants oclusives sordes aspirades: la labial [ph], representada en l’alfabet grec per la fi (maj. Φ, min. φ); la dental [th], grafiada amb la theta (maj. Θ, min. θ); i la velar [kh], que els grecs escrivien amb la khi (maj. Χ, min. χ). En els mots manllevats i adaptats del grec que contenien aquestes consonants, el llatí sols recórrer a les grafies ph, th, kh per reproduir les oclusives aspirades. 
     Com succeïa amb la z, la manera de pronunciar aquestes lletres dependria del grau de formació de cada individu: hi hauria una pronunciació a la grega, que respectaria l’oclusiva aspirada i seria de més bon to que altres pronúncies més populars, sense aspiració i fins i tot asimilant la ph a la f. Habitualment, i per simplificar les coses, s’aconsella optar per la pronunciació més “popular”, en la qual:

·          th es llegiria com una t;

·          ch com una c llatina (és a dir, sempre amb el so de k);

·         ph amb el so de f.

9)  Per finalitzar amb els hel·lenismes del llatí, les paraules que en grec començaven en vibrant múltiple (fonema marcat en l’alfabet grec postalexandrí per una ro amb esperit aspre: ῥ), es transcrivien en llatí amb RH-. Així es veu en mots com ara Rhodon, rhetor o el nom de la deessa Rhea. Aquesta mateixa grafia s’emprava per a les vibrants múltiples procedents d’altres llengües [7]: seria el cas de Rhenus, el nom llatí del riu Rin, que mira de reproduir la pronunciació germànica de l’hidrònim.

10)  Com succeeix en l’italià modern, el llatí comptava amb diversos grups de consonants  dobles o geminades. Aquest grups s’ha de llegir com a tals: consonants dobles. Cal parar especial atenció a la -LL-, que ha de sonar com la ll de l’italià (per. ex. pelle) o de la realització de la l·l geminada en alguns parlars catalans de les Balears (al·lot). En cap cas, s’ha de pronunciar amb la realització palatal de la ll del català (calla, muller, etc).

En Resum. Tot seguit es presenten dues taules (una per a les vocals, una altra per a les consonants) amb les diferències de pronúncia bàsiques entre el català i el llatí clàssic. En alguns casos, s’ha d’entendre com una proposta de pronunciació. En el que acabes de llegir, ja has pogut veure que, per a la pronúncia d’algunes lletres, no hi ha realment una solució única o unànime. 

MEMORANDA: PRONUNCIACIÓ DE LES VOCALS
LLETRA	SO	EXEMPLE	Referència
a  e  i  o  u	com en castellà		1
y	dues opcions: u francesa /  i		3
ae    oe    au	Són diftongs: es pronuncien en un sol cop de veu.	ró-sae, proe-l-i-um tau-rus	4
I  (maj.) / i  (min.)	Sempre i	ia-cio, cu-ius	5
V (maj.) / u (min.)	Sempre u	ui-num, a-uis	6

MEMORANDA: PRONUNCIACIÓ DE LES CONSONANTS
LLETRA	SO	EXEMPLE	Referència
C	[k]	Sicilia (sikília), centum (kéntum)	1
G	[g]	Gerunda (guerúnda), gigno (guígno)	2
QV GV	[ku] [gu]	aquila (ákuila) sanguis (sangüis)	3
H	muda	homo (omo), mihi (míi)	4
TH CH	[t] [k]	Athenae (aténae) chaos (káos) , pulchra (púlkra)	8
PH	[f]	philosophia (filosófia)	8
X	[ks]	exercitus (eksérkitus)	6
Z	[dz] o [ts] = pizza (it.)	Zama (dzáma)	7
LL	[ll]  = l·l català	puella (puél·la)	10

1.3. Síl·laba tònica i accent d’intensitat

El llatí clàssic no usa l’accent gràfic per indicar quina és la síl·laba tònica de les paraules. Tot i això, no és massa difícil determinar on recau l’accent d’intensitat d’un mot, si es té en compte les següents indicacions:

1.- Fora d’alguns mots realment excepcionals, el llatí no té paraules agudes.

2.- Per determinar si l’accent d’intensitat d’un mot recau a la seva penúltima síl·laba (si és, doncs, una paraula plana) o a l’antepenúltima (i és, aleshores, esdrúixola), s’ha d’aplicar una norma coneguda com la llei de la penúltima. Aquest precepte prosòdic permet determinar si una paraula és plana o esdrúixola en funció de la quantitat llarga o breu de la penúltima síl·laba [8]:

• Quan la penúltima síl·laba és llarga, l’accent tònic recau en aquesta mateixa síl·laba i la paraula és plana. Per exemple, cognōsco es pronuncia “kognósko”; fidēlis s’ha de llegir “fidélis”.
• En canvi, si la penúltima síl·laba és breu, l’accent tònic recau en la síl·laba anterior, de manera que la paraula és esdrúixola. Per exemple, Cicĕro es pronuncia “kíkero”; debĕo s’ha de llegir “débeo”.

Ara bé: com es pot saber si una síl·laba és llarga o breu?

• Síl·laba llarga: aquella que conté una vocal llarga (ā ē ī ō ū), un diftongs (ae, oe, au) o és travada (la vocal va seguida de dues consonants o d'una consonant doble x o z). Donem un exemple de cada cas: fidēlis, amoenus i cognosco.

•  Síl·laba breu: els casos restants. És a dir, tota síl·laba que conté una vocal breu que no va seguida de dues consonants [9].

MEMORANDA: ACCENT DELS MOTS LLATINS
NORMA	EXEMPLES
1)       Paraules de 2 síl·labes:   PLANA	pater, nauta, amor
2)       Paraules de més de 2 síl·labes (llei de la penúltima): 2.1.- Penúltima síl·laba llarga: PLANA 2.2.- Penúltima síl·laba breu:  ESDRÚIXOLA	cognōsco, fidēlis Cicĕro, debĕo

---

NOTES AL TEXT:

[1] L’alfabet llatí es va crear cap al segle VII aC a partir d’una variant occidental de l’alfabet grec (el de la ciutat de Cumes, al sud d’Itàlia). Aquest alfabet sembla que va ser adoptat i adaptat pels llatins a través d’una variant etrusca prèvia.

[2] A banda d’aquesta pronunciació clàssica, existeix també una pronúncia anomenada eclesiàstica o romana (la tradicional de l’Església Catòlica Romana, en certa manera molt propera a la pronúncia llatina medieval de tall italià) i diverses pronúncies dites nacionals (espanyola, francesa, etc.), les quals tendeixen a apropar la lectura del llatí als usos fonètics propis de les llengües modernes. Aquí tens l’enllaç a un vídeo en què s’explica en dos minuts les principals diferències entre la pronúncia clàssica i l’eclesiàstica: https://www.youtube.com/watch?v=e-YCHr36YQA&noredirect=1.

[3] Dos exemples: mălum amb a breu vol dir ‘dolent; mal’, però en canvi mālum amb a llarga significa ‘poma’. Igualment, el mot uĕnit, amb e breu, és una forma de present (‘ell/ella ve’); mentre que uēnit, amb e llarga, és una forma de perfet (‘ell/ella ha vingut, ell/ella va venir’).

[4] És a dir, la pronunciació arrodonida o labialitzada que, com s'acaba de dir, també coneix el francès (rue) o l’alemany (Führer). La manera d’articular aquesta vocal és arrodonint els llavis com si s'anés a pronunciar una u i, sense variar la posició dels llavis, articular una i. Per tal de fer-te una idea del so, clica sobre les paraules franceses rue i avenue (són enllaços al diccionari on-line Wordreference) i escolta com sona la vocal u en ambdós mots.

[5] En algunes ocasions també poden ser diftongs ei, eu i ui.

[6] Cal fer molta atenció a no pronunciar mai el grup ch a la castellana (muchacha, etc.).

[7] O simplement les r de mots estrangers que fossin percebudes per un llatinoparlant amb una relaització més llarga o intensa que la de la r inicial de la seva llengua materna.

[8] En tot bon diccionari, a les paraules de més de dues síl·labes s’indica si la penúltima síl·laba és llarga o breu. Per exemple, aquí tens l’enllaç a la versió on-line d’un dels millors diccionaris llatins (en aquest cas, llatí-francès), elaborat pel professor de la Sorbona F. Gaffiot.

[9] A més, val la pena recordar que serà breu “pràcticament” tota vocal que va seguida d’una altra vocal o diftong (ex., l’última e de debĕo, o la segona i de familĭae). Això vol dir que en aquestes paraules, i per la llei de la penúltima, l’accent forçosament se situa en la síl·laba precedent a la de la vocal que va seguida d’una altra vocal o diftong: debĕo, familĭae. Aquesta norma prosòdica del llatí es coneix per la formulació uocalis ante uocalem corripitur.

---

Exercicis I : Lectura i pronunciació

Abans de començar amb les activitat, escolta el següent vídeo amb la recitació d'un famós poema d'Horaci.

I.1. -  Síl·laba tònica i accent d’intensitat. Després de separar en síl·labes les següent paraules, digues si són planes o esdrúixoles. Tot seguit, pronuncia-les fent atenció a la seva síl·laba tònica (repassa la teoria sobre l'accentuació: llei de la penúltima, tonicitat davant de dues consonants, quantitat breu de la vocal que va seguida per una altra vocal).

a) matrōna    b) flumĭne    c) partem    d) finĭbus    e) Garumna    f) orientem  g) Hispaniam   h) Celtae  i) attingit   j) uirtūte    k) cotidiānis    l)  oriuntur   m) appellantur   n) Belgae  o) Galliae    p) absunt  q) Pyrenaeos   r) initium s) important

1. 2. -  Llegeix ara l'inici del primer capítol del Petit Príncep traduït al llatí (Antoine de Saint-Exupéry, Regulus, trad. Wilfried Stroh; Manheim 2010). Aquest cop, fes atenció també a la síl·laba tònica de cada paraula. És aconsellable que, abans de llegir, marquis les síl·labes tònica de les paraules esdrúixoles. Repassa també la teoria sobre l'acentuació: llei de la penúltima, tonicitat davant de dues consonants, quantitat breu de la vocal que va seguida per una altra vocal.

Cum sex annos natus essem, in libro de uastissĭmis siluis, qui inscriptus erat Verae fabulae. Pictūram egregiam conspēxi. Picta erat anguis mirabĭli corpŏris magnitudĭne feram deuōrans [...]

Scriptus erat: “Boae totam deuōrant praedam neque dentĭbus fragunt. Deinde non iam  mouentur dormiuntque per sex menses quibus deuorātam praedam uentre conficiant.”

Multum eo tempŏre cogitābam quae in hisce uastissĭmis siluis essent pericŭla, spectacŭla, monstra, primamque picturam perfēci.

 

I. 3. - Llegeix el següent text. De nou, para atenció en les síl·labes tòniques:

Pater noster, qui es in caelis,

Sanctificētur nomen tuum.

Adueniat regnum tuum.

Fiat uoluntas tua,

Sicut in caelo et in terra.

Panem nostrum quotidiānum da nobis hodie.

Et dimitte nobis debĭta nostra,

Sicut et nos dimittĭmus debitorĭbus nostris.

Et ne nos indūcas in tentatiōnem:

Sed libēra nos a malo. Amen

I. 4. -  Passa les següents paraules de minúscules a majúscules. Llegeix-les en veu alta i mira d’endevinar el seu significat:

a) populus   b) nauta   c) annus   d) caelum   e) insula  f) agricola   g)  mater    h) mundus  i) gemini  j) orchestra   k) lyra  l) Athenae  m) Achaia  n) architectus   o) Oedipus

Índex del curs

Següent apartat