MITE: lluita entre Zeus i Tifó

Tres autors grecs relaten l’episodi de la tifonomàquia o la lluita entre Tifó (també anomenat Tifeu) i Zeus:

1)    Hesíode (ca s. VII aC), a la Teogonia.

2)   El pseudo-Apol·lodor (s. II dC), autor de la Biblioteca.

3)   Nonnos de Panòpolis (ca s. V-VI dC), a les Dionisíaques.

A) HESÍODE (ca. segle VII aC, època arcaica). La versió més antiga (i breu) és la Teogonia d'Hesíode (v. 820-868). Citem l'episodi amb la traducció de A.  Pérez Jiménez i  A. Martínez Díez, publicada a l'editorial Gredos. 

En primer lloc, s'hi narra el naixement de Tifó o Tifeu:

Luego que Zeus expulsó del cielo a los Titanes, la monstruosa Gea concibió su hijo más joven, Tifón, en abrazo amoroso con Tártaro preparado por la dorada Afrodita.

Tot seguit s'hi descriu la seva montruosa aparença:

Sus brazos se ocupaban en obras de fuerza e incansables eran los pies del violento dios. De sus hombros salían cien cabezas de serpiente,  de terrible dragón, adardeando con sus negras lenguas. De los ojos existentes en las prodigiosas cabezas, bajo las cejas, el fuego lanzaba destellos y de todas sus cabezas brotaba ardiente fuego cuando miraba.

Tonos de voz había en aquellas terribles cabezas que dejaban salir un lenguaje variado y fantástico. Unas veces emitían articulaciones como para entenderse con dioses, otras un sonido con la fuerza de un toro de potente mugido, bravo e indómito, otras de un león de salvaje furia, otras igual que los cachorros, maravilla oírlo, y otras silbaba y le hacían eco las altas montañas.

Finalment, Hesíode explica com es va desenvolupar la lluita entre Tifó i el pare Zeus, a qui pretenia arrabassar el poder suprem:

Y tal vez hubiera realizado una hazaña casi imposible aquel día y hubiera reinado entre mortales e inmortales, de no haber sido tan penetrante la inteligencia del padre de hombres y dioses.

Tronó reciamente y con fuerza, y por todas partes terriblemente resonó la tierra. El ancho cielo arriba, el ponto (=mar), las corrientes del Océano y los abismos de la tierra. Se tambaleaba el alto Olimpo bajo sus inmortales pies cuando se levantó el soberano y gemía lastimosamente la tierra.

Un ardiente bochorno se apoderó del ponto de azulados reflejos, producido por ambos y por el trueno, el relámpago, el fuego vomitado por el monstruo, los huracanados vientos y el fulminante rayo. Hervía la tierra entera, el cielo y el mar. Enormes olas se precipitaban sobre las costas por todo alrededor bajo el ímpetu de los Inmortales y se originó una conmoción infinita. Temblaba Hades, señor de los muertos que habitan bajo la tierra, y los Titanes que, sumergidos en el Tártaro, rodean a Cronos, a causa del incesante estruendo y la horrible batalla.

Zeus, después de concentrar toda su fuerza y coger sus armas, el trueno, el relámpago y el flameante rayo, le golpeó saltando desde el Olimpo y envolvió en llamas todas las prodigiosas cabezas del terrible monstruo. Luego que le venció fustigándole con sus golpes, cayó aquél de rodillas y gimió la monstruosa tierra. Fulminado el dios, una violenta llamarada surgió de él, cuando cayó entre los oscuros e inaccesibles barrancos de la montaña. [...].

B) BIBLIOTECA DEL PSEUDO-APOL·LODOR (segle II dC). En aquest recull de mites molt més tardà, tenim una versió amplificada de la història, enriquida en detalls. Esmentem-ne els més curiosos i significatius:

- Quan apareix Tifó disposat a apoderar-se del tron de Zeus, els déus de l'Olimp són presos pel pànic i fugen cap a Egipte, on s'amaguen convertits en animals.

- Incialment, Zeus entoma les escomeses de Tifó i fins sembla mantenir-lo a ratlla, fins que el fill de Gea li pren la falç amb què l'estava atacant i amb ella talla els tendons de mans i peus del pare dels déus, que sembla haver estat derrotat.

- Zeus es recupera gràcies a l'ajut d'Hermes i Egipan (sembla que es tracta de Pan, fill de Zeus i déu dels pastors de les muntanyes i de llur art musical). Egipan amanseix Tifó amb el so de la seva siringa (una mena de flauta tocada pels pastors)  mentre Hermes recupera els tendons de Zeus i els recol·loca en els membres del déu.

- Gràcies a la intervenció de les Moires (que enganyen Tifó perquè mengi unes fruites les quals, segons li diuen, haurien de fer-lo invencible, però que realment l'afebleixen), Zeus derrota Tifó, que queda sepultat sota el volcà Etna: les erupcions d'aquest volcà són les restes dels llamps de Zeus (o, segons altres tradicions, les darreres remogudes del violent monstre).

Presentem una traducció del text:

Gea, encara més irosa, s'uneix amb Tàrtar i a Cilícia dóna a llum Tifó, en el qual es barregen la natura de l'home i la de l'animal. Pel seu tamany i força superava tots els fills de Gea. Fins a les cuixes tenia forma humana, però era tal la seva envergadura que ultrapassava totes les muntanyes i àdhuc el seu cap sovint tocava els astres. Els seus braços estesos atenyien l'un el ponent l'altre el llevant, i dels seus braços n'eixien cent caps de serp. De les cuixes avall, el seu cos no era sinó un entrellaçat de monstruosos escurçons que estenien llurs anelles fins al cap i proferien eixordadors xiulets. Damunt del cap i les galtes li volejaven al vent brutes crineres. Els seus ulls llançaven un esguard de foc. 

Així era l'aspecte i el tamany de Tifó quan va atacar el cel llançant-hi rocs incadescents, entremig del seus crits i xiulets, alhora que la seva boca escopia remolinades de foc. Al punt que el van veure com s'alçava contra el cel, els déus s'exiliaren a Egipte, on, empaitats per Tifó, van prendre la forma d'animals.

Mentre Tifó era lluny, Zeus li llançava els seus llamps poderosos, però quan el va tenir a prop el va atacar amb la falç d'acer i es va posar a córrer al seu encalç mentre Tifó fugia vers al mont Cassi, que domina Síria. Allí, en veure'l ple de ferides, va entaular un combat cos a cos amb el monstre, però Tifó, enredant-lo amb les seves anelles, el va immobilitzar, li va prendre la falç i amb ella li va tallar els tendons de mans i peus. Aleshores Tifó va alçar Zeus sobre les seves espatlles, el va trasportar al mar fins a Cilícia, i en arribar a Corícia [nom de la cova on vivia], allí el va deixar. També va amagar allí els tendons, coberts per una pell d'ós. I en va confiar la custòdia a la dragona Delfine, meitat animal meitat dona. Però Hermes i Egipan van robar furtivament els tendons i els recol·locaren en Zeus sense ser vistos. 

Tan bon punt Zeus va haver recuperat la força, des del cel es va abraonar en un carro tirat per cavalls alats i amb el seu llamp va perseguir Tifó fins el mont anomenat Nisa, lloc on les Moires van entabanar el fugitiu: el van convèncer perquè mengés els fruits efímers, assegurant-li que el farien més poderós.

 Així doncs, de nou perseguit, Tifó arriba a Tràcia i  durant el combat que va tenir lloc a tocar del mont Hemo, va començar a llançar muntanyes senceres. El llamp, però, les rellançava contra ell, i ben aviat un devassall de sang va inundar tota la muntanya: es diu que per això aquella muntanya rep el nom d'Hemo -la muntanya "que sagna"-

Com que Tifó continuava fugint tot travessant el mar de Sicília, Zeus li va llançar al damunt el mont Etna, que estava a Sicília. És una muntanya immensa d'on brollen, encara avui, erupcions de foc que, segons es diu, serien les restes dels llamps llançats per Zeus.

C)  NONNOS DE PANÒPOLIS (ca. segles V-VI dC, època bizantina). L'esquema bàsic de la versió del mite que va redactar Nonnos és en molts aspectes paral·lel al que es troba al text del Pseudo-Apol·lodor. Les diferències més rellevants són:

- Tifó, quan hagi vençut el pare Zeus, té la intenció de casar-se amb la seva muller, Hera. Igualment, pretén convertir aleshores tots els déus en els seus esclaus.

- No són Hermes i Egipan els qui recuperen els tendons de Zeus, també amagats. Al text de Nonnos és el propi Zeus qui ordeix el pla pe recuperar la seva força: per això demana l'ajut d'Eros, el fill d'Afrodita, i de Cadme, un astut mortal, rei de Tebes i germà d'Europa. La recompensa que rebrà Cadme per la seva col·laboració, serà la mà de la deessa Harmonia (filla d'Afrodita i Ares) i l'honor de la presència de tots els déus en les noces en què Cadme i Harmonia es casaran.

- L'ardit ideat per Zeus és el següent: Cadme, tocant la siringa del déu Pan, i amb l'ajuda d'Eros, tocarà una música dolcíssima que encantarà Tifó.  Zeus li ho demana amb aquests mots:

Benvolgut Cadme, fes sonar la sirínga i el cel tornarà a estar serè, car Tifó s'ha armat amb les meves sagetes celestials. Fes-te passar per un vaquer a penes durant una aurora i gràcies a la música encisadora de la teva flauta pastoral salva el pastor del cosmos. Mitjançant la melodia de la teva siringa aduladora, embruixa l'esperit de Tifó. Jo, en just pagament als teus esforços, et lliuraré una doble recompensa: faré de tu ensems el salvador de l'harmonia universal i l'espòs d'Harmonia. I tu, Eros, llavor primera i principi de les unions fecundes, tensa el teu arc i el cosmos no anirà més a la deriva.

- Un cop té amansit i encisat el monstre amb la tonada de la seva siringa , l'astut Cadme demana a Tifó que li deixi els tendons de Zeus per construir amb ells una lira, prometent-li que la música d'aquest instrument el fascinarà més encara que el de la siringa.  D'aquesta manera és com Zeus recuperarà els seus tendons i aconseguirà derrotar Tifó, que acabarà enfonsat sota l'Etna. Previàment, però, i un cop té els nervis de Zeus, Cadme toca amb la siringa una segona tonada, que canta la propera derrota del monstre, mentre Tifó creu estar escoltant una lloança de la seva victòria.

- En el darrer combat, Tifó demana la participació al seu costat d'Atles (fill del tità Japet) i de Cronos.

- Vençut Tifó, el que d'ell en restarà són les tempestes terrestres que destrossen els conreus dels homes i els huracans que assoten el mar (els tifons).