dissabte, 17 de setembre del 2016
diumenge, 10 de juliol del 2016
HISTÒRIA DE ROMA: Rise and fall of an Empire. VÍDEO 10 (qüestionari)
10. CONSTANTÍ EL GRAN
Durada: 44:34
Durada: 44:34
Continguts: L'emperador Dioclecià. la persecució dels cristians. Constantí contra Maxenci: la visió de Constantí .Constanti i Licini: l'edicte de Milà. El concili de Nicea. Mort de Fausta i Crisp. Últims anys de la vida de Constantí.
QÜESTIONARI:
A) Constantí i
Dioclecià
L’any___________ va
sorgir un nou emperador que podria salvar l’imperi del setge extern i de les
divisions internes, Dioclecià. Un dels seus soldats més capacitat era
Constantí, que aleshores només tenia 17 anys.
Dioclecià va repartir el govern
efectiu de l’imperi entre quatre co-emperadors, que governaven respectivament
des d’ Ilíricum, ___________, les
Gàl·lies (aquest era el pare de Constantí) i l’Àsia Menor. El jove Constantí va
viure i fou criat a Nicomèdia, en la cort de Dioclecià, juntament amb els
fills de l’emperador.
Dioclecià creia que devia la
unitat de l’Imperi als déus pagans de Romà. També entenia que els cristians
representaven una perillosa amenaça per a Roma i els seus déus protectors. Per
això, Dioclecià va obligar els soldats del seu exèrcit que fessin sacrificis
públics als déus romans. Si cap s’hi negava (cosa que passava amb els militars
cristians), era castigat amb__________ .
L’any ________ dC Dioclecià va emetre un edicte contra els
cristians que fou conegut com la Gran Persecució i que inicià el que els
cristians anomenen l’era dels màrtirs.
L’any 305 dC, Dioclecià es retirà,
i Constantí, que llavors descobrí que no entrava en els plans successoris de l’emperador,
decidí anar a reunir-se amb el seu pare, Constanci, que vivia a la província de
_____________ . Des d’allí el pare governava sobre Hispània, la
Gàl·lia i Britània.
Constantí acompanyà el seu pare
malalt a sufocar una rebel·lió a Britània, protagonitzada pel poble dels _____________
. Gràcies a aquesta campanya militar, Constantí
es va guanyar la lleialtat de l’exèrcit.
Quan mor el pare, Constantí é proclamat emperador per______________.
B) Constantí contra
Maxenci. La visió de Constantí
L’any 306 dC, el poble dels ___________
ataquen la Gàl·lia. És la primera victòria
de Constantí com a emperador.
En aquell mateix any, Maxenci
s’autoproclamà emperador i, des de Roma, dominava la major part d’Itàlia i del
nord d’Àfrica. Com Constantí, també era fill d’un co-emperador.
L’any 311 dC, però, s’aixecà una
revolta popular a Roma: el poble romà se sentia defraudat per l’emperador que
no havia complert les seves promeses de proveir-los de gra gratuït i d’abaixar
els impostos.
Constantí va voler treure profit
de la situació de caos a Roma i la creixent impopularitat de Maxenci. Viatjà
des de les Gàl·lies fins a la ciutat de ___________ (en llatí, Mediolanum) amb el
propòsit de segellar un pacte amb un altre co-emperador, Licini. Aquest darrer
es casaria amb Constància, la germanastra de Constantí, per així consolidar
l’aliança política amb un llaç familiar. Constantí i Licini aspiraven a
eliminar Maxenci i repartir-se l’imperi.
Constantí es dirigí cap a Roma
amb el seu exèrcit. Estava inquiet, perquè sabia que les seves legions eren
numèricament inferiors a les de Maxenci. Abans del combat, però, va tenir una
visió. L’historiador ____________ de
Cesarea (s. IV dC) relata els fets tal com el mateix Constantí ho explicava:
cap a migdia, l’emperador va veure al cel el signe d’una creu lluminosa (amb
les lletres gregues X i P, les dues primers del nom grec de Crist), que estava
per sobre del sol i que tenia la següent inscripció: “amb aquest signe, venceràs!”.
Constantí es trobà amb Maxenci al
pont Milvi, sobre el riu Tíber. Portant l’estendard cristià, Constantí i els
seu homes van derrotar l’exèrcit de Maxenci, qui morí ofegat quan intentava
creuar el riu ____________ tot fugint del combat
ja perdut. Constantí va fer tallar el cap a Maxenci per exhibir-lo com a
trofeu.
Vençut Maxenci, tot l’imperi
occidental va quedar sota el poder de Constantí. Tal com havien acordat, la
part oriental quedaria per a Licini. A la ciutat de ___________ , Constantí i Licini segellaren el pacte amb el
casament preestablert. També van decidir que el cristianisme seria tolerat en tot
l’Imperi: així, finalment, es van detenir les persecucions.
L’any 313 dC, Constantí i Licini
van emetre conjuntament l’__________ de
Milà, que garantia la llibertat de religió en tot l’Imperi, cosa que afavoria
la cada cop més gran i poderosa comunitat cristiana.
C) Constantí, únic
emperador
Després de nou anys de compartir
el poder, l’ambició de tots dos emperador va portar a la guerra civil. Una
conseqüència fou la represa de les persecucions contra els cristians a la part
oriental.
Per a Constantí aquesta va ser
l’excusa per atacar Licini. Constantí era acompanyat per Crisp, el seu fill i
hereu. Finalment derrotaren Licini l’any 324 dC, de nou lluitant sota l’estendard
cristià, a la batalla de ______________ .
L’emperador va fer fundar una
nova capital cristiana a Orient, situada a Bizanci, i que s’anomenaria
_______________ en honor de
l’emperador.
D) Crisi doctrinal en
l’església cristiana d’orient.
Els cristians d’orient van entrar
en violentes disputes per raons teològiques i, també, per
determinar qui havia de ser el primat de l’Església oriental. Constantí va
convocar el _____________ de Nicea, a fi
que els bisbes arribessin a una definició única de les creences cristianes. El
resultat del concili fou el Credo de
Nicea, que encara avui en dia es resa a totes les esglésies cristianes del món.
E) Crisi en el si de
la família imperial
Sorgiren greus problemes entre
Crisp (fill de Constantí amb una primera esposa seva) i la segona muller de
Constantí, Fausta, mare dels altres tres fills de l’emperador.
L’any ______ dC, Fausta aixecà una calúmnia contra el seu
fillastre Crisp. Fausta afirmà que Crisp havia intentat seduir-la. Constantí caigué
en l’engany i ordenà l’execució de Crisp. Fet presoner a Pola (ciutat d’Ístria,
a l’actual Croàcia), la innocència de Crisp fou defensada per Helena, la seva
àvia i mare de l’emperador. Fausta va ser condemnada a mort, però l’ordre de
perdó de l’emperador no va arribar a temps a Pola per evitar que Crisp fos
executat.
F) Últims anys de la
vida de Constantí
Com si fos una penitència, Constantí va passar els darrers
anys de la seva vida edificant esglésies a Jerusalem, Betlem, Constantinoble i
Roma. A Roma va fer construir una impressionant església on es pensava que
s’havia trobat la tomba de l’apòstol sant ________ .
Ja vell i sentint-se malalt, va
demanar ser batejat l’any _____ dC. Morí
aquell mateix any, al més de maig.
dilluns, 13 de juny del 2016
HISTÒRIA DE ROMA: Monarquia (annexos)
ANNEX
II
TEXTOS
SOBRE EL PERÍODE MONÀRQUIC
 |
| Guido Reni, Lucrècia (ca.1630) |
A) El rapte de les sabines (amb textos de Tit Livi, Ab urbe condita I, 7).
A la ciutat acabada de fundar Ròmul hi va acollir gent procedent
d'arreu, a fi d'augmentar-ne la població. Però aquells que arribaven eren,
sobretot, homes de condició humil i sense família.
Després Ròmul, a fi que la grandària de la ciutat no fos inútil,
va voler incorporar nous habitants i, seguint l'antic costum dels qui fundaren
ciutats, que reunien gent d'origen obscur i humil i feien veure que havia
nascut de la terra una multitud de descendents, va obrir com a asil el lloc que
baixant del turó ara queda tancat entre dos boscos. Dels pobles fronterers hi va acudir tota una
munió de gent, sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats.
Mancats de dones, Ròmul va entendre que la ciutat no podia
garantir la seva pervivència més enllà d'una generació. Aleshores, seguint el
consell del Senat, el rei decideix enviar ambaixadors als pobles veïns tot
oferint-los pactes d'aliança a través de matrimonis amb els romans. A tot
arreu, però, l'ambaixada fou mal rebuda; i la seva petició, menyspreada.
En aquest punt, apareix de nou un mitema prou recurrent en moltes
tradicions llegendàries. Com que els romans necessiten dones i els veïns no
estan disposats a lliurar-los les seves filles núbils, Ròmul resol de
segrestar-les. El casament de rudes mascles amb dones estrangeres tot sovint
simbolitza que un poble, inicialment feréstec, comença a urbanitzar-se i a
refinar-se culturalment. L'element femení introdueix un punt de
sofisticació i suavització dels costums i de les normes de relació en una
comunitat d'homes bregadors i massa rústecs[1].
Aquest element femení civilitzador, per bé que al final acabi trobant el seu
lloc en el nou medi, ben sovint no hi arriba per voluntat pròpia, sinó a
contracor, obligades per la família o la situació, o directament essent
víctimes d'un rapte.
Ròmul ordeix un pla per fer-se amb les dones que els neguen.
Convida els pobles veïns a uns jocs en honor a Neptú Eqüestre. Aquests,
òbviament, acudeixen sense armes a la que consideren una celebració pacífica;
els romans aprofitaran la situació per prendre’ls les filles casadores per
mitjà de la força: com estava previst, a un senyal de Ròmul, els romans treuen
les armes i rapten les noies mentre els pares, desarmats i espaordits, han de
fugir.
El pànic interromp l'espectacle, i els pares de les donzelles
fugen entristits, fent-los acusacions en el sentit que el dret d'hospitalitat
havia estat violat i invocant el déu de la cerimònia, als jocs del qual havien
assistit confiats en el dret diví i en la paraula donada. I les noies raptades
no tenien cap esperança sobre el seu futur ni era menor la seva indignació.
Però Ròmul en persona es passejava entre elles i els explicava que
allò havia passat per culpa de la supèrbia dels seus pares, que havien negat a
uns veïns el dret de matrimoni; que, no
obstant això, elles serien preses en matrimoni i compartirien la fortuna
i la ciutadania i, el que és més preuat pel gènere humà, els fills; que
calmessin una mica la seva ira i que lliuressin el cor a aquells als quals la
fortuna havia lliurat els seus cossos; que sovint d'una injúria n'havia nascut
després la gratitud; i que elles tindrien els millors homes perquè cadascun, en
complir el seu deure, s'hauria d'esforçar per ell mateix per tal de distreure-les
de l'enyorança dels pares i de la pàtria. A aquestes raons s'afegien les
carícies dels homes, que justificaven la seva malifeta amb passió i amb amor,
coses que són les súpliques més eficaces per al tarannà de les dones.
Les noies raptades ja tenien els ànims una mica encalmats, però
els seus pares incitaven les ciutats portant vestits de dol, vessant llàgrimes
i proferint queixes. I no sols no contenien dins la seva ciutat la indignació
sinó que reunien gent de tot arreu per anar a veure Tit Taci, rei dels sabins;
hi acudien ambaixades perquè el renom de Taci era gran en aquella contrada.
Poc després comença una guerra entre els sabins i els romans. La
guerra, però, acaba en el moment en què les filles dels sabins, ara també
mullers dels romans, irrompen enmig dels dos exèrcits i els demanen que cessin
la lluita, car no volen quedar ni òrfenes ni vídues. Davant d'això, Ròmul i el
rei sabí (Tit Taci) detenen l'enfrontament i, poc després, acordaran de formar
un sol poble. Així ho narra Tit Livi:
Llavors les dones sabines, per l'ofensa de les quals havia
esclatat la guerra, van superar amb tantes desgràcies la por femenina, i, amb
els cabells deslligats i el vestit estripat, van gosar presentar-se al mig de
les fletxes que volaven i de sobte es van posar al mig dels dos exèrcits per
tal de separar els rengles hostils i apaivagar les ires, pregant d'una banda
als pares, de l'altra als esposos, que no s'embrutessin les mans amb la sang
sagrada del sogre o del gendre i que no marquessin amb un parricidi el fruit de
les seves entranyes, néts d'uns, fills d'altres.
"Si us penediu del parentiu que hi ha entre vosaltres, o si
us penediu del vostre matrimoni, gireu les ires cap a nosaltres; nosaltres som
la causa de la guerra, de les ferides i de la mort dels nostres esposos i dels
nostres pares; més ens estimem morir que viure sense un de vosaltres, vídues o
orfes".
Això commou tant a la multitud com als cabdills; de sobte regna el
silenci i la quietud; aleshores els caps avancen per segellar una aliança. I no
solament fan la pau sinó que de les dues ciutats en fan una. Associen els
regnes: transfereixen tot el poder a Roma.
B) Mort i divinització de Ròmul (Tit Livi, Ab urbe condita I, 15-16).
En efecte, amb les forces que ell li va donar, Roma va arribar a
assolir tanta força que va tenir la pau assegurada durant els següents quaranta
anys. Però Ròmul va ser més apreciat pel poble que pels senadors; i molt més
que per tots aquests, ho va ser pels soldats: tant en temps de guerra com en
temps de pau, va disposar de tres-cents homes armats com a guarda de la seva
persona, als quals va anomenar cèlers.
Després d’haver dut a terme tots aquests treballs immortals, un
dia, mentre feia una assemblea per a passar revista a l’exèrcit, a la plana que
hi ha al costat de l’aiguamoll de Capra, de sobte va esclatar una tempesta amb
gran espetec de trons, i el rei fou ocultat per un núvol tan dens que va
desaparèixer de la vista de l’assemblea. I mai més Ròmul no fou vist a la
terra.
Els joves romans, quan es va apaivagar el seu temor, després que
la foscor tempestuosa es convertís en un dia tranquil i serè, en veure el tron
reial buit, encara que creien el que deien els senadors que estaven pròxim a
Ròmul, que havia estat raptat a través de l’aire per la tempesta, no obstant
això, van romandre una estona en un silenci entristit, com si fossin colpits
per la por de l’orfandat.
Finalment, uns quants comencen a dir que era un déu nascut d’un
déu i tots alhora acorden saludar Ròmul com a rei i pare de la ciutat de Roma;
li demanen la pau amb pregàries, per tal que els sigui propici i conservi
sempre sana i estàlvia la seva descendència.
C) Elecció del successor de Ròmul (Tit Livi, Ab urbe condita I, 17).
Mentrestant, la rivalitat i l’ambició de regnar absorbia els ànims
dels senadors, i encara no havia arribat a individualitzar-se perquè ningú no
sobresortia gaire en un poble jove: era un combat de faccions entre classes.
Els que procedien dels sabins, com que després de la mort de Taci no n’havia
regnat cap, volien que el rei fos del seu grup, per no perdre part del seu
poder en l’aliança igualitària; els romans antics menyspreaven un rei
estranger. Malgrat la discrepància d’opinió, tots volien que hi hagués un rei
perquè encara no havien tastat la dolçor de la llibertat.
Finalment als senadors els va aclaparar la por que alguna força
estrangera no escometés la ciutat sense govern i l’exèrcit sense cabdill, atès
que els ànims de moltes ciutats properes estaven exasperats. Així, doncs,
convenia que algú fos capdavanter, però ningú no se sentia inclinat en el seu
ànim a cedir davant un altre. A la fi, els cent senadors es posen d’acord, i,
després, d’haver fet deu decúries, en nomenen un de cada decúria per tal que
solucionin els afers més importants. Comandaven tots deu: un de sol tenia dret
a les insígnies de poder i als lictors; el poder se li acabava als cinc dies i
passava per torn a tots; així hi va haver un any d’interval en el regnat. Arran
d’aquesta situació això fou anomenat interregne, nom que encara es conserva.
Aleshores la plebs va començar a queixar-se que la seva servitud
havia estat multiplicada perquè havien passat de tenir un senyor a tenir-ne
cent; i semblava que no suportarien a partir d’ara més d’un rei i un rei
nomenat per ells. Quan els senadors es van adonar que pensaven així, veient que
haurien d’oferir més endavant el que estaven a punt de perdre, van guanyar-se
el favor del poble concedint-li el poder màxim, però de forma tal que no van
concedir més drets que els que ells es van reservar. Car van decretar que quan
el poble hagués nomenat rei, fos confirmada la seva elecció si els senadors la
ratificaven [...] Això va resultar tan
grat per a la plebs que, per tal de no semblar vençuda en generositat, va
opinar i manar que el senat decidís qui havia de regnar a Roma.
D) Tarquini Prisc, primer rei d’origen etrusc (Tit Livi, Ab urbe condita I, 34-35).
Lucumó i Tanaquil decideixen emigrar a Roma:
Com que els etrusc menyspreaven Lucumó[2]
pel fet de ser fill d’un estranger proscrit, ella[3]
no va poder suportar aquesta indignitat i, oblidant l’amor natural envers la
pàtria a canvi de veure el seu espòs encimbellat, va prendre la decisió
d’emigrar de Tarquínios[4].
Roma li va semblar molt adequada per als seus propòsits: al mig d’una nova
nació, on tota noblesa és improvisada i adquirida per mèrits propis, i hauria
un lloc per al seu fort i diligent espòs. Taci, un sabí, hi havia estat rei,
Numa havia estat cridat al tron des de Cures i Anc havia nascut d’una mare
sabina i era ennoblit només pel record de Numa[5].
A la mort d’Anc Marci, i abans que
ningú proposés cap dels joves fills d’Anc com a hereu del tron romà, Tarquini
es fa elegir rei de la ciutat:
Els fills del rei[6]
ja estaven a punt d’arribar a la pubertat. Per això Tarquini insistia molt a
fer els comicis per nomenar rei com més aviat millor. Quan foren convocats, va
allunyar un temps els nois amb l’excusa d’una cacera. Es diu que ell fou el
primer que va demanar ambiciosament el regne i va fer un discurs preparat per
atreure’s els ànims de la plebs.
Va dir que el que ell demanava no era res de nou, perquè no era el
primer estranger [...] sinó el tercer que tractava d’aconseguir el regne de
Roma Taci, que no sols era estranger, sinó que havia estat un enemic, havia
estat nomenat rei; havien cridat a regnar Numa, que ni coneixia la ciutat ni ho
intentava[7];
en canvi ell, tan aviat com va poder, havia emigrat a Roma amb la seva esposa[8] i
amb totes les seves possessions; que la major part de l’edat en què els homes
poden acomplir càrrecs ciutadans, ell l’havia passada més a Roma que a la seva
antiga pàtria; que en temps de pau i en temps de guerra, ell havia après el
dret romà i el culte romà amb un mestre del qual no s’avergonyia gens, el mateix
rei Anc [...]
Atès que el que ell anava dient no era cap mentida, el poble romà,
amb un gran consens, li oferí la reialesa.
E) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb (Tit Livi, Ab urbe condita I, 46-48).
Tot sovint, rere alguns dels episodis més
negres del relat llegendari de la monarquia etrusca de Roma, sol haver-hi un personatge femení
que, des de l’ombra, maquina i instiga per convertir el seu espòs en rei de la
ciutat. Ja s’ha vist el paper que juga Tanaquil, l’esposa de Tarquini Prisc, en
l’encimbellament del seu marit. De similar manera, una de les filles de Servi
Tul.li, Túl·lia la Menor, serà la responsable velada de la mort del seu pare i
de l’entronament del darrer monarca etrusc.
Després d’ocupar el tron de Roma, Servi
Tul·li va decidir casar les seves dues
filles (ambdues dites Túl·lia) amb els dos fills de l’anterior rei. S’esdevé,
però, que les dues parelles són de tarannàs ben diversos: la Túl·lia de
caràcter més dòcil és casada amb el Tarquini més ambiciós (Luci); mentre que el
Tarquini d’esperit més assossegat (Arrunt) va haver d’amullerar-se amb Túl·lia
la Menor, una dona de fort temperament i altes pretensions.
La Túl·lia més agosarada (Túl·lia la Menor) es turmentava pel
fet que el seu espòs no tenia gens d’ambició ni d’audàcia; molt més atenta
envers l’altre Tarquini, l’admirava, deia que ell sí que era un home i nascut
de sang reial i menyspreava la seva germana, perquè, havent-se casat amb aquell
home, no l’esperonava gens amb audàcia femenina. Aquella similitud de
caràcters, com sol passar, els va unir ràpidament: un mal encaixa molt bé amb
un altre mal; però la iniciativa de trasbalsar-ho tot va partir de la dona.
Ella es va acostumar a tenir trobades secretes amb el marit de l’altra.
Tot seguit, Túl·lia la Menor deuria
incitar Luci Tarquini perquè ordís l’assassinat del germà i la pròpia esposa.
Ja vidus tots dos, Túl·lia i Tarquini es van casar en segones noces. Aleshores
Túl·lia prosseguí amb el seu pla, instigant nit i dia el marit per tal que s’apropiés
del tron de Servi:
“Si ets aquell amb el qual crec haver-me casat, et reconec com a
espòs i com a rei; però si no ho ets, la meva situació ha empitjorat perquè ara
hi ha un crim a més de la covardia. ¿Per què no prens les armes? [...] A tu et
nomenen i et proclamen rei els déus penates i els de la pàtria, el palau dels
reis i el mateix nom de Tarquini. Però si no tens prou coratge per a aquestes
coses, ¿per què frustres els ciutadans? ¿Per què permets que et vegin com un
jove de la casa reial? Retira’t a Tarquínios o a Corint; fes tornar enrere el
teu llinatge, tu, que t’assembles més al teu germà que al teu pare.”
Instigat per aquesta fúria de la seva dona, Tarquini parlava i
pressionava els senadors, sobretot els de llinatges menors; els recordava que
el seu pare els havia afavorit i que ara havien de tornar-li el favor [...]
Finalment, quan li va semblar que havia arribat el moment d’actuar, escortat
per una colla d’homes armats, penetrà sobtadament al fòrum. Tots quedaren
atabalats per la por, i ell es va asseure al tron reial davant la cúria i manà
a través d’un herald que els senadors fossin convocats a la cúria davant el rei
Tarquini. [...]
Aleshores Tarquini va començar a proferir insults contra el
llinatge humil del rei, dient que era esclau nascut d’una esclava[9],
que després de la mort ignominiosa del seu pare, havia ocupat el tron reial
només pel fet que una dona[10]
li havia lliurat, sense que hi hagués hagut l’interregne com de costum, i sense
que hagués reunit els comicis.
Quan Servi s’assabentà que Tarquini
havia pres possessió del seu tron i es reivindicava com a el seu legítim amo,
va acudir a la cúria. Tarquini, més jove i més fort, el fa fora de manera
violenta. Estant ferit al terra, Túl·lia no va tenir cap empatx a “rematar” el
pare en benefici del marit.
Conten que aleshores va succeir un crom vergonyós i inhumà [...],
perquè Túl·lia, fora de si, instigada per les Fúries venjadores de la germana i
del primer marit, diuen que va fer passar el carro per damunt del cos del seu
pare.
F) Mort de Lucrècia (Tit Livi, Ab urbe condita I, 58).
Un dia, a casa de Sext Tarquini, el
fill del rei Tarquini al Superb, durant la celebració d’un banquet els
participants van encetar un concurs un tant fatxenda, que consistia a lloar
cadascú la seva muller explicant que era la més excel·lent de totes. Animats
pel vi i la juguesca, van decidir visitar per sorpresa totes les seves cases,
per poder jutjar quina era realment la més virtuosa de les dones. Quan arriben
a la casa de Tarquini Col·latí, tots queden meravellats amb la seva dona,
Lucrècia, que en comptes d’estar lliurada als banquets i als jocs com les
altres esposes, la troben treballant la llana envoltada de les seves esclaves.
Aleshores Sext Tarquini va concebre una passió malsana per seduir
Lucrècia per la força. L’inciten la seva bellesa i també la seva castedat
provada.
Pocs dies després Sext Tarquini es
presenta a casa de Col·latí sabent que ell és fora. El fill del rei és rebut i
tractat per Lucrècia com s’escau de fer amb tot hoste.
Fou conduit, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li
va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de
passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la
mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: “No cridis, Lucrècia; sóc Sext
Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.
Despertant-se amb el sobresalt, ella no veia cap possibilitat
d’ajuda, però sí la mort imminent, mentre Tarquini li confessava el seu amor,
li feia súpliques, barrejava amenaces als precs, atabalava el seu ànim de dona
amb tota mena de raons.
Com que la veia obstinada i que ni tan sols cedia per la por a la
mort, va afegir el deshonor a la por: va dir que, quan fos morta, posaria al
seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per
un adulteri vergonyós.”
Lucrècia només té dues sortides:
accedir a les pretensions de Sext Tarquini o negar-s’hi. En aquest segon cas,
l’amenaça és que serà igualment violada i, en acabat, assassinada i acusada
d’haver estat descoberta cometent adulteri amb un esclau. Lucrècia tria la
primera opció.
Tan bon punt Tarquini marxa, Lucrècia
fa venir el pare i el marit a casa per explicar-los el que ha succeeix la nit
anterior.
Troben Lucrècia asseguda a l’habitació tota afligida. A l’arribada
dels seus parents li salten les llàgrimes i quan l’espòs li diu : “ Que no
estàs bé?”, contesta: “No. ¿com pot estar bé una dona quan ha perdut l’honor?”
Al teu llit, Col·latí, hi ha rastres d’un altre home; d’altra banda, el meu cos
ha estat profanat, però la meva ànima és innocent; la mort me’n serà
testimoni”.
Tot seguit, fa prometre al pare i al
marit que venjaran la seva mort castigant el fill del rei.
Tots, un darrere l’altre, li donen per torn la paraula; consolen
la desesperació de la seva ànima fent recaure la culpa del delicte al malfactor
i no a la víctima. Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i
que no hi ha culpa on no hi ha intenció.
Ella contesta: “Vosaltres veureu el que ell es mereix: jo encara
que m’absolc del pecat, no m’allibero del càstig; cap dona sense honor podrà
viure amb l’excusa de ser com Lucrècia”.
Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va clavar al cor i
lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. Criden el seu nom l’espòs i el
pare alhora.
Com es pot veure, si l’etrusca Tanaquil
i la filla de Servi Tul·li representaven models femenins de mal fiar, dones
ambicioses i maquinadores, a les antípodes d’aquests personatges està la romana
Lucrècia, que esdevé paradigma de la perfecta dona romana: discreta, laboriosa,
una esposa irreprotxable que abans s’estima morir que donar l’ocasió que ningú
dubti del seu honor.
NOTES:
[1]Una versió moderna del mitema
tradicional es retroba a la base argumental del famós llargmetratge Set núvies per a set germans (Seven brides for seven
brothers, dir. Stanley Donen, 1954).
[3] Es refereix a Tanaquil, l’esposa
de Tarquini. Serà una constant en el relat històrico-llegendari dels monarques
etruscos de Roma la presència de figures femenines caracteritzades per tenir
una ambició desmesurada i ben pocs escrúpols a l’hora d’aconseguir el poder
(sempre per via indirecta: és a dir, a través del marit). Al costat de
Tanàauil, un altre personatge femení que s’ajusta a aquest tipus és Túl·lia la
Menor (vid. Annex II.E.)
[5] Tit Livi esmenta tres reis
d’origen no estrictament llatí: Tit Taci, monarca sabí que va corregnar amb
Ròmul durant cinc anys; Numa Pompili, el successor de Ròmul, també sabí
d’origen; Anc Marci, net per via materna de Numa i, per tant, fill de mare
sabina.
[9] L’origen servil del rei es pot
deduir del mateix nom de monarca (en llatí, seruus
significa “esclau”). Tit Livi, però, fa avinent la creença que realment no
era fill d’una esclava ni esclau ell mateix de naixement: “Mes aviat sóc del
parer dels que diuen que, després de la presa de Cornículum, l’esposa de Servi
Tul·li, que havia estat el cabdill d’aquella ciutat, mort el seu marit i
embarassada com estava, fou reconeguda entre les altres captives i va ser
lliurada de l’esclavitud per la reina romana a causa del seu llinatge destacat”
(Ab urbe condita I, 39). Val a dir
que aquest tipus de narració respon a un episodi recurrent en les trames de les
novel·les gregues d’època hel·lenística, també prolixament adoptat per la
comèdia romana arcaica.
HISTÒRIA DE ROMA (2): Monarquia (753-509 aC)
Història (2): La Monarquia
 |
| Jacques-Louis David, La intervenció de les SAbines (1799) |
TAULA DE CONTINGUTS
III.
El període monàrquic (753- 509 aC)
III.1.-
La monarquia a Roma
III.2.-
Els reis de Roma.
III.2.1.-
Monarquia llatinosabina o preetrusca
III.2.2.-
Monarquia etrusca
Els apunts es completen
amb els següents annexos:
a) El rapte de les sabines
b) Mort i divinització de Ròmul
c)Elecció del successor de Ròmul
d) Tarquini Prisc, primer rei d'origen etrusc
e) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb
f) Mort de Lucrècia
|
III. El Període monàrquic (753-509 aC)
III.1.- La Monarquia a
Roma
Les
principals característiques de la monarquia romana són les següents:
-
No
es tracta d’una monarquia hereditària, sinó electiva. El rei, almenys en un pla teòric i ideal, era escollit
per les seves virtuts i no pas pel seu llinatge. D’aquesta elecció
s’encarregaven els grans patriarques del patriciat, el rei precedent i en certa
mesura també el poble.
-
El
monarca acapara en la seva persona tots els poders: representa la màxima
autoritat militar (gaudeix de l’imperium), judicial i religiosa
(posseeix el ius auspiciorum[1]
i és l’intermediari últim en les relacions entre el poble romà i els déus).
-
Existeixen
dues importants institucions que, al costat del rei, participen en el govern de
Roma. D’una banda el senat, un òrgan
consultiu controlat per l’oligarquia patrícia; de l’altra, els comicis o assemblees populars.
Pel
que fa a les assemblees populars en temps de la monarquia, inicialment només es
comptava amb els comicis curiats,
que la tradició considerava instituïts per Ròmul i en els quals els ciutadans
romans s’agrupaven per cúries (agrupacions d’origen familiar: una cúria incloïa
diverses gentes o nissagues
familiars). Més endavant – segons la tradició, en temps del rei Servi Tul·li -, s’hi sumaren i guanyaren pes
i poder els comicis centuriats, que
organitzaven els ciutadans en centúries segons la seva riquesa. Tant als comitia curiata com als comitia
centuriata cada individu votava dins el seu comici i, en acabat, cada
agrupació emetia un únic vot.
Ja s’ha
dit que història i llegenda estan fortament imbricades en el relat que els
mateixos romans ens proporcionen a l’entorn de la primera etapa de la història
de Roma. Ara bé, més enllà de les diverses filigranes narratives que adornen el
relat llegendari, la imatge que es
desprèn de la Roma primitiva és la d’una comunitat inicialment d’economia
agropecuària, que va anar creient als turons i que a poc a poc fou trobant
espais i institucions comunes. Pel que fa a la seva organització social, la
unitat bàsica era la gens: una
agrupació suprafamiliar que incloïa tots els membres suposadament descendents
d’un avantpassat comú.
III.2.- Els reis de Roma
Els
mateixos romans organitzaven els seus set reis en dos grups: un primer, el dels
quatre monarques d’origen llatí o sabí; un segon, format pels tres darrers
monarques, d’origen etrusc.
Monarquia (753-509 aC) |
|
Monarquia llatinosabina o preetrusca (753- 616 aC) |
|
Ròmul
(diarquia:
Ròmul - Tit Taci)
|
753-716 aC
(750-745 aC)
|
Numa Pompili
|
715-673 aC
|
Tul·lus Hostili
|
672-640 aC
|
Anc Marci
|
640-616 aC
|
Monarquia etrusca (616 - 509 aC) |
|
Tarquini Prisc o el Vell
|
616-579 aC
|
Servi Tul·li
|
578-535 aC
|
Tarquini el Superb
|
535-509 aC
|
Aquest
seria el llistat del set reis de Roma, tal com el van transmetre els mateixos
romans. La cronologia dels seus regnats és deduïda a partir de les fonts
historiogràfiques antigues. En tot cas, es tracta sempre de dades, i fins de
personatges, als quals convé apropar-se amb totes les cauteles. Els dubtes
sobre la veracitat del que ens transmet la tradició antiga es fan encara més
palesos quan reparem que tant el perfil dels personatges com els seus fets tot
sovint responen clarament a models llegendaris o mítics ben coneguts en altres
cultures.
III.2.1.- Monarquia llatinosabina o preetrusca
Ròmul. A l’annex I.B, ja s’ha parlat
detalladament dels seus orígens i de com, després d’assassinar el seu germà
bessó Rem, va fundar la ciutat de Roma, de la qual serà el primer rei. Una de
les explicacions que els antics donaren del nom de Roma el fa provenir
precisament de l’antropònim del seu primer rei[2].
Cal
remarcar que la tradició veia la fundació de Roma com un acte puntual dut a
terme per un personatge de caire semidiví. La realitat històrica, però,
apuntaria cap a un procés més complex i perllongat en el temps d’establiment de
pobladors als turons (tenint probablement el turó Palatí un paper destacat) i
de posterior unificació d’aquests poblats tot creant un primer nucli urbà.
D’altra banda, la història llegendària ja presenta els primers pobladors,
aquells que s’aniran instal·lant a la Roma de Ròmul, com a gent d’orígens
marginals: pobres, desheretats, fins i tot delinqüents que cerquen començar les
seves vides de zero. Sembla que la ciutat hauria crescut, doncs, gràcies a
l’emigració i absorció de grups ètnics diversos en un territori que, cal no
oblidar-ho, se situaria en l’òrbita de poder etrusc.
Així, els
principals fets de la llegenda del regnat de Ròmul, vénen a evidenciar aquestes
dues qüestions:
·
L’influx etrusc es fa palès en el relat
mateix de la fundació de la ciutat, que segueix el ritu etrusc: delimitació i
sacralització de l’espai urbà, primer a través dels auguris i després en virtut
del traçat ritual del pomerium[3]
amb una arada de bronze, etc.
·
La
diversitat i el caràcter marginal dels primers pobladors de Roma troba un
immillorable testimoni en l’episodi del rapte
de les sabines (explicat a l’annex II.A). La disputa[4]
acaba amb la unió del poble llatí de Ròmul amb el dels sabins de Tit Taci, que
esdevé, durant cinc anys, co-rei de Roma. A la mort de Tit Taci, Ròmul resta
com a únic monarca romà, acceptat i respectat tant pels llatins com pels
sabins, ja més o menys fusionats en un sol poble.
S’atribueix
a Ròmul l’organització politicosocial dels ciutadans romans en trenta cúries.
Cada cúria aplegava els patricis que provenien d’un mateix descendent. Per
tant, Ròmul era vist com el responsable de l’establiment d’una divisió de la
ciutadania romana seguint criteris de llinatge. Cada cúria es constituïa en una
assemblea (comici curiat; en llatí, comitium curatum), dins la qual el
membres votaven i, en acabat, del resultat emanava un sol vot que un delegat
feia valer, davant dels delegats de les altres cúries, com a expressió de la
voluntat majoritària de l’assemblea que representava.
La
llegenda explica que Ròmul no va morir, sinó que desaparegué enmig d’una
prodigiosa tempesta. Per als romans, aquest fet els constatava que el seu
primer rei havia esdevingut una divinitat i que com a tal els protegiria al
llarg del temps (Annex II.B).
Numa
Pompili. Tit
Livi[5]
explica que, després de la mort de Ròmul i passat un any d’interregne, el poble
romà va triar un sabí natural de Cures[6],
de nom Numa Pompili, com a segon rei[7].
La tradició el presenta com un home
savi, pacífic i pietós, responsable de l’ordenació
religiosa i jurídica de la ciutat.
Tul·lus
Hostili, en
canvi, s’afigura com un rei bel·licós[8].
Durant el seu regnat els romans ataquen la ciutat d’Alba Longa, aleshores la
més poderosa del Laci, i la destrueixen. Les seves gestes bèl·liques el duran a
conquerir altres ciutats etrusques, de manera que amb ell Roma esdevindrà la
potència militar hegemònica de la Itàlia central.
Anc Marci, nét del rei Numa per part de
mare, fou escollit com a successor de Tul·lus Hostili[9].
Tit Livi presenta aquest monarca com
algú que tenia un “esperit intermedi entre Ròmul i Numa”. Com el primer, va ser
un rei guerrer que va ampliar amb
les conquestes el territori romà en terres del Laci. D’altra banda, l’equiparava
al seu avi Numa el tarannà organitzatiu i el seu afany urbanitzador: se li atribueix la construcció d’un pont sobre
el Tíber que va comunicar el nucli de la ciutat amb el barri del Janícul, que
creixia a l’altra vora del riu.
III.2.2.- Monarquia etrusca
Per als
historiadors romans, el segle VI aC ve marcat per la pujada al tron de Roma
d’un seguit de reis d’origen etrusc; és a dir, vistos pels romans com a
monarques estrangers. Es tracta de la nissaga dels Tarquinis, que comptarà amb
tres reis. La historiografia romana d’època republicana i d’inicis de l’Imperi
va esmerçar-se a dibuixar una imatge més aviat negativa d’aquest període,
especialment del regnat de l’últim rei.
Luci
Tarquini Prisc o el Vell,
és el primer rei romà d’origen etrusc. Era un noble de la ciutat etrusca de
Tarquínia, que, abans d’arribar a Roma, s’ anomenava Lucumó. Entre la gent de
Tarquínia, però, no era vist com un etrusc de soca-rel, car era fill d’un grec,
Demarat, que, després de fugir de la seva pàtria Corint, s’havia exiliat a la
ciutat i allí s’havia enriquit gràcies al comerç. Lucumó va casar-se amb una
aristòcrata de Tarquínia, de nom Tanaquil. Juntament amb ella, i en bona
mesura animat per ella, emigrarà a Roma, bo i
considerant que, tot i el seu origen forani, la ciutat podia oferir-li
la possibilitat d’esdevenir rei, cosa impensable a Tarquínia. Arribat a Roma,
adopta el nom de Luci Tarquini i es guanya la confiança del rei Anc Marci, a
qui succeirà després de la seva mort (Annex II.D).
Tarquini
era recordat entre els romans per considerar-lo el responsable d’importants reformes urbanístiques: va drenar els
aiguamolls que hi havia entre els turons i va construir un sistema d’evacuació
de les aigües residuals que, a través de la Cloaca
Maxima, desembocava en el Tïber; amb això, aconseguí sanejar la ciutat i
guanyar per a l’Urbs nous espais comuns a les terres baixes i planes situades
al peu dels turons, on s’aixecarà el fòrum romà. Igualment, féu edificar el
Circ Màxim.
Tarquini
va morir assassinat pels fills d’Anc Marci, ja que consideraven que els havia
pres un tron que legítimament els pertanyia.
Servi
Tul·li fou
el successor de Tarquini Prisc. Aquest era un infant criat a la cort del rei
Tarquini que, segons el relat tradicional, va ser assenyalat per un prodigi:
mentre dormia, una gran flama es va encendre sobre el seu cap. Tanàquil
(recordem que era etrusca i que aquest poble, per als romans, eren uns grans
entesos en les arts endevinatòries) convenç Tarquini que cal criar el nen com
un fill i preparar-lo perquè tal vegada algun dia esdevindria el seu successor.
El rei fa casar Servi Tul·li amb la seva filla Tarquínia[10].
Quan Tarquini és ferit de mort a causa d’una conxorxa ordida pels fills d’Anc
Marci, Tanàquil anuncia al poble romà que Servi Tul.li es faria càrrec del
regne mentre el rei es refeia. Mort Tarquini, Servi conservà el poder. Així, es
convertí en el primer rei no triat pel poble reunit en comicis[11].
Els
romans recordaven Servi Tul·li com un rei força estimat pel poble[12]
i en lloaven el tarannà reformador.
Entre les millores que introduí en la ciutat i la societat de Roma, destaquen:
· Ampliació
del pomeri[13] i
construcció d’un nou i més ampli emmurallament de la ciutat, coneguda com la muralla serviana.
·
Introducció
de la moneda.
· Divisió
de l’espai de la ciutat en quatre grans
barris (anomenats tribus)[14],
cosa amb que procurà facilitar el reclutament militar dels habitants de Roma.
· Reorganització
dels poble romà en cinc classes socials,
determinades per la riquesa dels seus membres.
·
La
nova distribució dels ciutadans en classes (centúries) donà lloc a les
assemblees o comicis centuriats (en
llatí, i en plural, comitia centuriata).
Els comitia centuriata van anar
guanyant força en front de l’antic sistema d’organització social a partir de
l’origen gentilici: els comitia curiata
instituïts per Ròmul (vegeu, més amunt, l’apartat sobre Ròmul, dins III.2.1).
Segons el
relat tradicional, recollit per Tit Livi, Servi Tul·li va morir atropellat pel
carro de la seva filla, Tul·lia la Menor. Casada en segones noces amb Luci
Tarquini, fill o nét de Tarquini Prisc, la llegenda explica que fou ella qui
instigà el marit a apropiar-se del tron de Roma, argüint que li pertanyia per
dret de llinatge. El relat de la presa del tron per part de Tarquini i de la
mort de Servi per obra de la seva filla, es pot llegir a l’annex II.E.
Tarquini
el Superb
fou el darrer rei de Roma. L’antiga tradició historiogràfica romana, que
tendeix a enaltir la República com a sistema polític que supera els defectes i
excessos connaturals de la monarquia, projectà una imatge d’aquest darrer rei
estranger com l’encarnació de totes les maldats del despotisme. Tarquini, quant a model detestable del rei tirà, no
presenta fissures: és, sempre i de mena, arrogant (d’aquí el seu sobrenom de
Superb), injust i malvat. Coneixedor de la poca estima que li té el poble, i
amb un tarannà que frega la paranoia, fa de la por el principal argument de
poder. D’altra banda, reduirà al mínim les funcions del Senat, que després
revifarà amb la República.
La
història de la fi del seu regnat, marcadament novel·lesca, connecta amb la
voluntat de presentar la monarquia com un règim potencialment prenyat de mals i
obert a tot tipus d’abusos. Es tracta de l’episodi de la violació de Lucrècia
per part del fill del rei, del posterior suïcidi de la matrona en defensa del
seu honor i de la consegüent revolta que obligarà al rei a exiliar-se per
sempre més. Aquest episodi (annex II.F), que
representa l’apoteosi dels defectes i vicis del règim monàrquic, comportà
l’expulsió del darrer rei de Roma i la instauració d’un nou sistema polític, el
republicà, el qual garantia - en un pla ideal - que cap individu pogués
acaparar tot el poder i en fes un ús tirànic.
La
història llegendària explica que el pare i el marit de Lucrècia, recolzats per
altres aristòcrates romans, entre els quals destaca la figura de Luci Juni
Brutus, van expulsar el rei i els seus fills de la ciutat. Tot seguit, es
nomenaren els dos primers cònsols de la República, Col·latí i Brutus, i s’obligà
als ciutadans a jurar que no estaven disposats a sotmetre’s mai més al jou de
la monarquia[15].
NOTES:
[1] Dret a
consultar els auspicis a través dels quals els déus comunicaven la seva
voluntat als homes.
[2] No hi
ha ni de bon tros cap acord unànime entre els estudiosos de l’etimologia del
topònim de la ciutat:
·
La tradició grega hel·lenística va inventar
un heroi epònim (Rhome, Rhomos o Rhomis, vinculat al mot grec ῥώμη – rhōmē -,
“força, poder, puixança”) que donaria nom a la ciutat.
·
Més vàlida sembla l’etimologia que fa
provenir el nom del mot etrusc *rūmōn (“riu”) – Servi, un comentaris de l’obra
de Virgili de finals del s. IV dC, explica que el riu Tiíber “va ser anomenat
Rumon pels antics”, per bé que dóna una explicació errada del seu significat
(Servi, Comentari a l’Eneida 8.63: “nam hoc est Tiberini fluminis proprium, adeo ut ab antiquis Rumon dictus sit, quasi ripas
ruminans et exedens.”).
·
També s’ha associat el nom de la ciutat
al substantiu llatí ruma (“mamella,
mugró”), en al·lusió a la forma dels seus turons.
[3] El pomerium era un espai sacralitzat (consagrat per mitjà d’auguris)
adjacent a la muralla on era prohibit construir edificacions i conrear la
terra. La franja del pomeri fixava els límits sagrats de tota ciutat romana.
[4] La tria dels sabins com a rivals
dels romans en temps remotíssims és un anacronisme històric. Sembla que el
conflicte entre romans i sabins no tindria lloc fins al s. V aC, i no pas al s.
VIII aC.
[7] L’elecció del successor de Ròmul
és explicada per Tit Livi, Ab urbe
condita I, 17-18. Una part d’aquest text és recollit a l’annex II.C.
[12] Tit Livi explica que “fou
anomenat rei amb un consens tan unànime com mai cap altre ho fou abans d’ell” (Ab urbe condita I, 46).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)