Història (1):
Orígens de Roma
Escultura de
bronze de la Lloba Capitolina o Luperca
(Museus
Capitolins, Roma)
TAULA DE CONTINGUTS DE LA
UNITAT
I. Orígens històrics
II. Orígens llegendaris
I. 1. Llegenda d'Eneas. Fundació de Lavínium i
Alba Longa
II.2. Llegenda de la fundació de Roma: Ròmul i Rem
II.3. El rapte de les sabines
I. Orígens històrics de Roma
Els
historiadors, basant-se fonamentalment en dades fornides per l'arqueologia,
solen sostenir que la primera onada migratòria de pobles indoeuropeus
arribà a la Península Itàlica a mitjan II mil·lenni aC. Nogensmenys, els
contingents de pobles indoeuropeus coneguts amb el nom genèric d'itàlics
feren la seva arribada a terres italianes en una segona onada, a començos del I
mil·lenni aC, en temps del pas de la cultura del bronze cap a la del ferro.
L'antiga ciutat de Roma estava
emplaçada a la regió del Laci, a l'Itàlia Central, i s'estenia sobre set turons
(Aventí, Palatí, Celi, Esquilí, Capitolí, Viminal i Quirinal) situats al marge
dret del riu Tíber. En aquell tram, el riu era navegable, cosa que permetia un
fàcil accés dels vaixells fins al mar, situat a una vintena de quilòmetres de
la ciutat.
|
La
fundació de Roma es data en el s. VIII aC. En aquell temps, al nord i al centre
de la Península s'estenia la cultura etrusca, poble no indoeuropeu d'origen
avui encara fosc. Al sud, així com a l'illa de Sicília, florien els
assentaments colonials grecs, raó per la qual aquestes regions meridionals es
coneixen com la Magna Grècia.
És
en aquest context geogràfic i històric que una tribu indoeuropea, inicialment establerta als monts Albans (a la
regió de Laci) ocupà un dels set turons amunt esmentat, el Palatí, i fundà allí
un primer nucli urbà del qual se'n conserven restes arqueològiques. La tradició
fixa la fundació d'aquesta primitiva Roma l'any 573 aC. Els turons aniran essent ocupats per petits
pobles de cabanes, més o menys aïllats entre ells, fins que acordaren unir-se
en l'aliança del Septimontium ('set monts') per tal de fer-se més forts
davant possibles atacs dels veïns etruscos. Tot i això, la comunitat nascuda
d'aquesta aliança va caure sota el control etrusc, que els imposaren els
primers reis, fins que a mitjan segle VI
una rebel·lió de l'oligarquia romana aconseguí expulsar Tarquini el Superb,
l'últim monarca etrusc de Roma, i instaurà un nou règim polític autònom del
poder etrusc.
II. Orígens llegendaris de Roma
Els
antics romans, inclosos els autors de literatura historiogràfica, quan
explicaven l'origen de la seva ciutat, no tenien cap empatx a barrejar
realitat històrica i llegenda. Així, la fundació de Roma era explicada per
una successió de fets, molts de tall heroic i fins i tot amb punts
meravellosos, protagonitzats per personatges extraordinaris, sovint fills de
déus i, en no poques ocasions, vistos com a instruments dels déus per a complir
la seva voluntat: l'aixecament d'una ciutat i d'un poble destinat a governar el
món sencer.
Les
dues principals llegendes associades amb la fundació de Roma són l'arribada
del troià Eneas a terres d'Itàlia i la
fundació de la ciutat per part dels bessons Ròmul i Rem. La primera, fou la
matèria entorn la qual el poeta Virgili va bastir l'obra cabdal de
l'èpica nacional romana: l'Eneida. La segona ens ha pervingut gràcies al
relat de diversos autors, el més destacat dels quals és l'historiador Tit
Livi (al llibre I de la seva obra Ab urbe condita; títol que es pot
traduir per Els orígens de la ciutat[1]).
Tant Virgili con Livi són autors nascuts al segle I aC i morts a la segona dècada
de la següent centúria.
II.1. LLEGENDA D'ENEAS: FUNDACIÓ DE LAVÍNIUM i ALBA LONGA
En
la tradició literariomitològica de grecs i romans, Eneas és un noble troià,
fill del mortal Anquises i de la deessa de l'amor Venus[2].
Quan els grecs, gràcies al giny del cavall de fusta ideat per Ulisses,
aconsegueixen penetrar les muralles troianes i comença la matança dels troians
i la destrucció de la ciutat, Venus s'apareix en somnis a Eneas i li ordena que
prengui el seu fill, el seu pare, els penats (déus protectors de la família) i
una munió de compatriotes supervivents, i que fugi de la ciutat, ja condemnada
a ser anorreada per les flames, a la recerca d'una nova terra on fundarà una nova
pàtria i un nou poble, predestinat a ser la més poderós que mai hagi existit.
El
viatge naval d'Eneas i els seus company (que Virgili relata tenint en ment la
travessa d'Ulisses des de Troia fins a Ítaca) serà força atzarós. Abans
d'arribar a terres itàliques, fan una parada i estada a Cartago, governada per
la reina Dido. Entre ella i Eneas sorgeix l'amor, però això no serà
motiu suficient perquè el pietós heroi troià oblidi la missió que els déus li
han designat i abandoni Dido que, just abans de suïcidar-se, maleirà Eneas i
tota la seva futura estirp. Aquest passatge clarament remet a la rivalitat
secular entre romans i cartaginesos per la disputa per l'hegemonia de la
Mediterrània occidental. La rivalitat, com és sabut, donarà lloc a un llarg i
dur enfrontament militar (les Guerres Púniques, entre 264-146 aC), que
culminaran amb la victòria romana sobre Cartago.
Tan
bon punt Eneas i els troians desembarquen en terres italianes, surt al seu
encontre el rei aborigen Llatí.
Tit Livi ho explica amb els següents mots:
Quan els troians hi desembarcaren, com que, després del llarg
trajecte que havien fet, no els quedava res més que armes i vaixells, van
començar a saquejar els camps. El rei Llatí i els aborígens, que aleshores
ocupaven aquests indrets, van sortir armats de la ciutat i dels seus voltants
per rebutjar la invasió dels estrangers.
A partir d'aquí hi ha dues versions: uns diuen que Llatí, vençut
en el combat, va fer la pau amb Eneas i després hi va contreure parentiu;
altres conten que, quan els dos exèrcits ja estaven formats, abans de donar el
senyal, Llatí havia avançat entre els ciutadans més importants i havia fet
venir el cabdill dels estrangers a parlamentar. Li havia preguntat quina mena
de gent era, d'on venien, per quina raó se n'havien anat de la seva pàtria i
què buscaven al territori laurentí. Quan es va assabentar que tots eren
troians, que el seu cabdill era Eneas, fill d'Anquises i de Venus, i que,
fugint de la seva pàtria cremada, buscaven una regió per viure-hi i per
fundar-hi una ciutat, va restar admirat d'aquella gent tan noble i d'aquell
capdavanter, animosos i preparats tant per a la guerra com per a la pau, li va
allargar la mà dreta i així va sancionar el compromís d'una futura aliança.
Aleshores els dos cabdills van signar un tractat i ambdós exèrcits
es van retre honors. Eneas va ser rebut en hospitalitat a casa de Llatí; a
continuació, Llatí, davant dels déus penates, va afegir una aliança privada a
la pública, donant la seva filla (de nom, Lavínia) com a
esposa a Eneas. Aquest fet va afermar en els troians l'esperança d'acabar
finalment el seu èxode en un emplaçament estable i segur. Van fundar una
ciutat, i Eneas la va anomenar Lavínium en honor al nom de la seva
esposa. Al cap de poc temps va néixer un fill del nou matrimoni. Els pares li
posaren per nom Ascani.
Tot
seguit, segons el relat de Livi i també el de Virgili, troians i aborígens
emprenen una guerra contra el poble dels rútuls. Abans de l'arribada
d'Eneas, Llatí havia promès a Turn, el rei rútul, la mà de Lavínia; ofès per
l'ultratge, Turn s'aixeca en armes contra els exèrcits de Llatí i de
l'estranger nouvingut; aquesta contesa bèl·lica ocupa la segona meitat de l'Eneida
de Virgili (part inspirada en la Ilíada d'Homer). L'aliança de
troians i aborígens venç els rútuls, però el rei Llatí troba la mort en combat.
Tit Livi continua la narració així:
Aleshores Turn i els rútuls, desesperats, busquen protecció a
l'opulent país dels etruscos i al seu rei Mezenci. Aquest, que governava
l'aleshores rica ciutat de Cere, des del principi no estava gens content del
naixement de la nova ciutat i en aquell moment ja pensava que l'estat troià
havia crescut més del que calia per a la seguretat dels veïns. Per això va unir
les seves armes a les dels rútuls sense pensar-s'ho gaire.
Davant del temor d'una guerra tan gran, Eneas volia atreure's els
ànims dels aborígens i aconseguir que tots estessin no sols sota una mateixa
llei sinó també sota un mateix nom: per això va anomenar llatins a tots dos
pobles.
Ascani,
el fill d'Eneas, uns trenta anys després de la fundació de Lavínium, decideix
fundar una nova ciutat (colònia de la ciutat del seu pare), «als peus del mont
Alba, anomenada Alba Longa perquè s'allargassava en el cim de la
muntanya». Tot seguit, Tit Livi fa al·lusió a una doble versió de la llegenda a
propòsit de qui era exactament el fill d'Eneas que va fundar Alba Longa: el
nascut de Lavínia o el fill de la primera esposa de Eneas (Creüsa) que va
escapar amb el pare de Troia. En tot cas, Tit Livi no posa en dubte que, fos
qui fos, es tracta del fill d'Eneas també anomenat Julus i «que la
família Júlia considera fundador del seu llinatge».
Aquesta
dada aportada per Livi no és gens gratuïta. A la família Júlia pertanyia
l'emperador Octavi August, fill adoptiu de Juli Cèsar. Per tant, la família
imperial no només quedava emparentada amb Eneas, el pare de la pàtria, sinó que
també, de retruc, s'atorgava cert grau de divinitat a l'estirp, en la mesura
que Eneas era fill d'una deessa.
II.2. LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ DE ROMA: RÒMUL I REM.
Com
aviat es veurà, aquest lligam de sang dels romans i de la família Júlia amb els
déus és reforçat en avançar el relat llegendari dels orígens de Roma, amb el
miraculós embaràs de Rea Sílvia per part de Mart. Tit Livi explica que, després
de Julus, els seus descendents van ocupant el tro d'Alba Longa, fins arribar a
Proca.
Aquest engendra Numitor i Amuli. Deixa en herència l'antic regne
de la nissaga dels Silvis a Numitor que era el més gran de la família. No
obstant això, va poder més la violència que la voluntat del pare o el dret de
primogenitura: després d'expulsar el germà, regna Amuli. Ell afegeix un crim a
un altre crim: mata la descendència masculina del germà, i, amb l'excusa
d'honorar-la, nomena vestal Sílvia, filla del germà; amb el vot de virginitat
perpètua la priva de l'esperança de ser mare.
Cal explicar que les vestals eren sacerdotesses que es consagraven
durant trenta anys al culte de Vesta, deessa verge protectora de la flama
sagrada de la llar i de la pàtria. Estaven obligades per vot a mantenir-se
castes: en cas contrari, eren condemnades a morir (lapidades, decapitades o enterrades vives, segons
l'època).
Però, a parer meu, calia la intervenció dels fats en l'origen
d'una ciutat tan important i en l'establiment de l'imperi més gran després del
poder dels déus. Embarassada per la força, la vestal va infantar bessonada i va
dir que Mart era el pare de la seva descendència equívoca, sigui perquè ho
creia de veritat, sigui perquè era més honorable que fos un déu l'autor
d'aquella falta.
En un accés d'escepticisme, Livi sembla no creure's que els
bessons fossin realment fills del déu Mart. Més enllà del que considerés
Livi, el cert és que en el discurs llegendari del romans s'entenia que Ròmul i
Rem eren fills de Mart. Per tant, la nissaga dels pares de la pàtria tenia una
doble connexió amb l'estirp dels déus (recordem que Eneas era fill de Venus).
D'altra banda, és significatiu que el déu pare del fundador de la ciutat sigui
la divinitat guerrera per excel·lència, car el poble romà es va fer gran i
poderós principalment gràcies a la seves conquestes militars.
Livi prossegueix el relat explicant la reacció del rei en
assabentar-se del «miraculós» embaràs de la seva neboda:
Però ni els déus ni els homes alliberen la mare o la descendència
de la crueltat del rei: la sacerdotessa és encadenada en una presó i el rei
mana que els nens siguin precipitats al corrent del riu. Per una casualitat,
segurament preparada pels déus, el Tíber havia sortit de mare formant suaus estanys
i els encarregats de dur a terme l'ordre no podien acostar-se per enlloc al
llit habitual del riu, però tenien l'esperança que l'aigua, encara que estava
encalmada, era prou fonda per ofegar els nens. Creient executar així l'ordre
del rei, abandonen els infants en un toll accessible, on ara hi ha la figuera
Ruminal, en altre temps anomenada Romular.
Aleshores en aquests paratges hi havia vastes extensions
solitàries. Diu la tradició que l'escàs cabal d'aigua havia dipositat en lloc
eixut el bressol flotant on havien estat exposats els nens, i que una lloba assedegada
va baixar de les muntanyes que hi ha a prop, atreta pels plors infantils; ella,
ajupint-se, va oferir les seves mamelles als infants amb tanta mansuetud que un
pastor del ramat reial la va trobar llepant els nadons amb la llengua. Diuen
que el pastor es deia Fàustul. Ell els va portar a la seva cabana i els
va lliurar a la seva dona Larència perquè els criés. Alguns creuen que
Larència era anomenada lloba entre els pastors, perquè havia prostituït el seu
cos[3]:
d'aquí prové l'origen d'aquesta tradició i d'aquest prodigi.
Acabem de veure com Livi es fa ressò
d'una explicació alternativa, i més realista, al relat miraculós transmès per
la tradició llegendària. Aquesta manera de fer és una de les característiques
que defineix l'obra historiogràfica de Tit Livi.
Tot seguit, avança el relat amb un tópos
gens estrany en històries llegendàries i mitològiques: els futurs herois són
criats de manera sana i fins humil, en un plàcid espai natural i feliçment
gaudint de la dolça senzillesa de la vida al camp. Aquest tipus d'escena de
bucolisme avant la lettre es retroba, per exemple, en el mite de la
criança de Júpiter, amagat del seu pare Saturn, a les muntanyes de la llunyana
Creta.
Així foren engendrats i criats. Quan els nens van fer-se grans,
recorrien els congostos caçant i no s'estaven sense fer res a la cabana o
ajaguts guardant el ramat. Així van enrobustir el seu cos i la seva ànima i no
sols plantaven cara a les feres sinó també atacaven els lladres carregats de
botí i es repartien entre els pastors el que els prenien. Creixent cada dia que
passava el nombre de joves del seu grup, compartien amb ells els perills i les
diversions.
Fins aquí, resulta ben clar que la
història està farcida d'elements mítics (mitemes[4]), alguns dels quals es poden
retrobar en moltes altres tradicions llegendàries: l'engendrament d'una verge
per intervenció divina (partenogènesi)[5]; la no execució (sovint per
intervenció d'algun agent o fet més o menys màgic o miraculós) de la condemna a
mort d'uns infants predestinats a ser autors de grans o terribles gestes[6]; el miracle de la fera
salvatge que acull un infant humà i el cria[7]; i, finalment, l'educació
lluny de palau d'un príncep exposat que recuperarà el tron que legítimament li
pertany quan s'assabenti del seu origen.
recisament amb aquest darrer mitema
continua la narració de Tit Livi. Uns lladres ataquen els dos bessons. Després
de lluitar-hi, capturen Rem i el lliuren a Amuli, acusant-lo dels robatoris als
camps del rei. D'immediat, Ròmul es proposa rescatar el seu germà. Aabans,
però, sortirà a la llum la identitat dels dos bessons.
Ja des d'un principi Fàustul havia sospitat que els infants que
criava a casa seva eren descendència reial: perquè sabia que els infants havien
estat exposats per ordre del rei, i el moment en què ell els havia recollit
coincidia amb el fet; però havia volgut que l'assumpte no es descobrís abans
d'hora, a no ser que fos en un moment favorable o per necessitat. Primer va
arribar la necessitat: així, doncs, aclaparat per la por, va descobrir
l'assumpte a Ròmul. Per casualitat també a Numitor, que tenia Rem en custòdia i
que havia sentit a dir que eren dos germans bessons, comparant la seva edat i
veient el seu caràcter gens servil, li havia vingut al pensament el record dels
néts; i fent preguntes, va arribar a un punt que no estava lluny de reconèixer
Rem. Així a tot arreu es trama una conspiració contra el rei.
Hi ha una revolta popular contra
Amuli. Ròmul encapçala els pastors que, venint dels camps, pretenen atacar el
rei a palau. Mentrestant Rem, des de dins la ciutat, reuneix un escamot d'insurrectes
del casal de Numitor i mata el rei. Tot seguit, els bessons retornen el tron
d'Alba Longa a Numitor i es disposen a fundar ells mateixos una nova ciutat al
lloc on, de nadons, van ser recollits i salvats per la lloba, al Palatí.
La
història de la família Sílvia sembla marcada per les disputes fratricides.
Entre Ròmul i Rem també sorgirà el conflicte, agreujat a més pel fet que, en
ser bessons, cap dels dos pot reclamar drets de primogenitura. Decideixen
llavors consultar els auguris, per veure quin dels dos era designat pels déus
per ser el rei de la nova ciutat. Cadascun dels bessons puja a un turó (Ròmul,
al Palatí; Rem, a l'Aventí) i allí esperen que, per mitjà del vol dels ocells,
els déus els comuniquin els seus designis.
Diuen que el primer que va rebre l'auguri fou Rem: sis voltors; i
havent anunciat ja l'auguri, com que se'n va presentara Ròmul un nombre doble,
els partidaris d'un i de l'altre havien saludat cadascú com a rei: uns deien
que havien guanyat el regne perquè ho havien fet en el temps preceptuat, els
altres deien que l'havien guanyat pel nombre d'ocells.
Aleshores excitats per la discussió, van acabar embolicats en una
lluita, portats pel xoc de les seves ires: hi mor Rem, ferit al mig de
l'avalot.
Pel que fa al motiu concret que provocà la lluita entre els dos
germans, Tit Livi explica la que al seu parer és la versió més coneguda:
La tradició més divulgada és que Rem va saltar els nous murs per
insultar el germà: per això Ròmul l'havia matat i, ple de ràbia, havia dit
increpant-lo amb aquestes paraules: "Així acabarà, a partir d'ara,
qualsevol altre que salti les meves muralles".
Òbviament, allò que salta Rem no són els murs de la ciutat, sinó
el traçat d'aquests murs encara no construïts. Ròmul va prendre una arada i hi
va marcar el perímetre del recinte emmurallat, elevant als déus la promesa
solemne de donar mort a qualsevol que intentés franquejar-lo per la força[8]. Rem pren la provocació al
peu de la lletra i Ròmul no té cap altra sortida que matar el germà.
D'aquesta manera Ròmul va obtenir tot sol el poder: la ciutat
acabada de fundar, es va dir segons el nom del seu fundador.
II.3. EL RAPTE DE LES SABINES.
Ròmul va acollir a la ciutat acabada
de fundar gent procedent d'arreu, a fi d'augmentar-ne la població. Però aquells
que arribaven eren, sobretot, homes de condició humil i sense família.
Després Ròmul, a fi que la grandària de la ciutat no fos inútil,
va voler incorporar nous habitants i, seguint l'antic costum dels qui fundaren
ciutats, que reunien gent d'origen obscur i humil i feien veure que havia
nascut de la terra una multitud de descendents, va obrir com a asil el lloc que
baixant del turó ara queda tancat entre dos boscos. Dels pobles fronterers hi va acudir tota una
munió de gent, sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats.
Mancats de dones, Ròmul va entendre
que la ciutat no podia garantir la seva pervivència més enllà d'una generació.
Aleshores, seguint el consell del Senat, el rei decideix enviar ambaixadors als
pobles veïns tot oferint-los pactes d'aliança a través de matrimonis amb els
romans. A tot arreu, però, l'ambaixada fou mal rebuda i la seva petició,
menyspreada.
En aquest punt, apareix de nou un
mitema prou recurrent en moltes tradicions mítiques. Com que els romans
necessiten dones i els veïns no estan disposats a lliurar-los les seves filles
núbils, Ròmul resol de segrestar-les. El casament de rudes mascles amb dones
estrangeres tot sovint simbolitza que un poble, inicialment feréstec, comença a
urbanitzar-se i a refinar-se culturalment. L'element femení introdueix
un punt de sofisticació i suavització dels costums i de les normes de relació
en una comunitat d'homes bregadors i massa rústecs[9]. Aquest element femení
civilitzador, per bé que al final acabi trobant el seu lloc en el nou medi, ben
sovint no hi arriba per voluntat pròpia, sinó a contracor, obligades per la
família o la situació, o directament essent víctimes d'un rapte.
Ròmul ordeix un pla per fer-se amb les
dones que els neguen. Convida els pobles veïns a uns jocs en honor a Neptú
Eqüestre. Aquests, òbviament, acudeixen sense armes a la que consideren una
celebració pacífica; els romans aprofitaran la situació per raptar-los les
filles casadores: com estava previst, a un senyal de Ròmul, els romans treuen
les armes i rapten les noies mentre els pares, desarmats i espaordits, han de
fugir.
El pànic interromp l'espectacle, i els pares de les donzelles
fugen entristits, fent-los acusacions en el sentit que el dret d'hospitalitat
havia estat violat i invocant el déu de la cerimònia, als jocs del qual havien
assistit confiats en el dret diví i en la paraula donada. I les noies raptades
no tenien cap esperança sobre el seu futur ni era menor la seva indignació.
Però Ròmul en persona es passejava entre elles i els explicava que
allò havia passat per culpa de la supèrbia dels seus pares, que havien negat a
uns veïns el dret de matrimoni; que, no
obstant això, elles serien preses en matrimoni i compartirien la fortuna
i la ciutadania i, el que és més preuat pel gènere humà, els fills; que
calmessin una mica la seva ira i que lliuressin el cor a aquells als quals la
fortuna havia lliurat els seus cossos; que sovint d'una injúria n'havia nascut
després la gratitud; i que elles tindrien els millors homes perquè cadascun, en
complir el seu deure, s'hauria d'esforçar per ell mateix per tal de
distreure-les de l'enyorança dels pares i de la pàtria. A aquestes raons
s'afegien les carícies dels homes, que justificaven la seva malifeta amb passió
i amb amor, coses que són les súpliques més eficaces per al tarannà de les
dones.
Les noies raptades ja tenien els ànims una mica encalmats, però
els seus pares incitaven les ciutats portant vestits de dol, vessant llàgrimes
i proferint queixes. I no sols no contenien dins la seva ciutat la indignació
sinó que reunien gent de tot arreu per anar a veure Tit Taci, rei dels sabins;
hi acudien ambaixades perquè el renom de Taci era gran en aquella contrada.
Poc després comença una guerra entre
els sabins i els romans. La guerra, però, acaba en el moment en què les filles
dels sabins, ara mullers dels romans, irrompen enmig dels dos exèrcits i els
demanen que cessin la lluita, car no volen quedar ni òrfenes ni vídues. Davant
d'això, Ròmul i el rei sabí (Tit Taci) detenen l'enfrontament i, poc després,
acordaran de formar un sol poble. Així ho narra Tit Livi:
Llavors les dones sabines, per l'ofensa de les quals havia
esclatat la guerra, van superar amb tantes desgràcies la por femenina, i, amb
els cabells deslligats i el vestit estripat, van gosar presentar-se al mig de
les fletxes que volaven i de sobte es van posar al mig dels dos exèrcits per
tal de separar els rengles hostils i apaivagar les ires, pregant d'una banda
als pares, de l'altra als esposos, que no s'embrutessin les mans amb la sang
sagrada del sogre o del gendre i que no marquessin amb un parricidi el fruit de
les seves entranyes, néts d'uns, fills d'altres.
"Si us penediu del parentiu que hi ha entre vosaltres, o si
us penediu del vostre matrimoni, gireu les ires cap a nosaltres; nosaltres som
la causa de la guerra, de les ferides i de la mort dels nostres esposos i dels
nostres pares; més ens estimem morir que viure sense un de vosaltres, vídues o
orfes".
Això commou tant a la multitud com als cabdills; de sobte regna el
silenci i la quietud; aleshores els caps avancen per segellar una aliança. I no
solament fan la pau sinó que de les dues ciutats en fan una. Associen els
regnes: transfereixen tot el poder a Roma.
NOTES AL TEXT
[1]Tots els textos de
l'obra de Tàcit són de la traducció de Bàrbara Matas i Bellés, Barcelona, ed.
La Magrana, 1993 (es pot trobar on-line). També en xarxa, a la pàgina web
d'Antonio Diego Duarte Sánchez, trobareu una breu introducció sobre l'autor i
l'obra i, a més, una traducció castellana
d'Ab urbe condita per descarregar en pdf (cliqueu aquí).
[2]Dono els noms dels déus
i altres personatges sempre en la versió llatina.
[3]En llatí, lupa
('lloba') era una manera popular per dir 'prostituta'.
[4]Si, en fonètica, un
fonema és la unitat mínima fonològica (és a dir, un so amb valor rellevant per
formar paraules), en els estudis mitològics s'anomena mitema a tota
estructura narrativa mínima que és la base d'un relat mític. El terme va ser
concebut i profusament aprofitat en els estudis mitològics de tall
estructuralista (el pioner en fou Claude Lévi-Strauss). Fem avinents tres
altres interessants observacions en
relació als mitemes. La primera: un mitema pot presentar variants més o menys
significatives en alguns dels seus elements. La segona, no és rar de trobar un
determinat mitema en diferents relats mítics, fins i tot de tradicions
llegendàries o mitològiques llunyanes i aparentment sense contacte entre elles.
I, finalment, tot sovint els mitemes es
combinen o s'imbriquen per conformar els relats mítics i llegendaris. Aquí
teniu l'entrada de la Viquipèdia per a mitema.
[5]Potser el cas més
coneguts per tots de partogènesi és el relat bíblic de la immaculada concepció
de la Verge Maria. Aprofitem per dir que una altra variant de partenogènesi
consisteix en l'engendrament d'un infant per part d'una deessa sense la
intervenció de cap déu ni mortal mascle (per exemple, algunes versions de
l'engendrament de Vulcà per part de Juno apunten en aquesta línia).
[6]El mitema reapareix,
per exemple, en el relat de l'exposició al riu de Moisès, o, en la tradició
grega, als mites que expliquen la supervivència dels nounats Èdip o París
(aquest amb la variant que el seu pare Príam no ordena directament la mort del
fill, ans tan sols que sigui exposat).
[7]Compareu-ho, per
exemple, amb el famós relat d'El llibre de la Selva, conegut per molts a
través de la pel·lícula que féu la productora de Walt Disney (1967) a partir
del llibre homònim de Rudyard Kiplin (The jungle book, 1894).
[8]Aquests rituals
cerimonials es repetiran en la fundació de tota ciutat romana. Amb una arada de
bronze es traçava al terra el pomoerium o pomerium, un solc que
delimitava l'espai sagrat de la ciutat. Tot seguit, se sancionava l'acte ritual
amb sacrificis i juraments als déus que esdevindrien els protectors de la nova ciutat i els seus habitants.
[9]Una versió moderna del
mitema tradicional es retroba la base argumental del famós llargmetratge Set núvies per a set germans (Seven brides for
seven brothers de Stanley Donen, 1954)
