dimarts, 4 d’octubre de 2016

LLATÍ: Accidents gramaticals del nom (2): funcions dels casos.


III.2.- Accidents gramaticals del nom: el cas. Funcions dels casos

A continuació, trobaràs una explicació teòrica del que és el cas i de quines són les seves funcions. Per entendre bé el funcionament dels casos en llatí, consulta els següents tutorials:
Al costat del gènere i el nombre, el llatí compte amb un tercer accident nominal, el cas, pràcticament desconegut en català i en la major part de les llengües romàniques [1]El cas és un accident gramatical que consisteix a variar la terminació del nom per així indicar la funció gramatical que aquest realitza dins l'oració.

En llatí hi ha sis casos [2], cadascun dels quals s'associa a determinades funcions sintàctiques pròpies del nom. Aquests sis casos s'anomenen: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu i ablatiu. A més, hi haurà formes diferents per als casos en els dos nombres, és a dir, en singular i en plural.

Prenem com a exemple el substantiu puella. Tot substantiu té una arrel, per a aquest mot és puell-. A aquesta arrel, s'hi afegiran un morfema (sufix) que es pot anomenar terminació de cas. Així es formarà cadascun dels sis casos (tant en singular com en plural). El conjunt de les formes que pren un nom en tots els seus casos és anomenat declinació.

Com s'ha dit al requadre que introdueix aquest apartat, als tutorials s'explica fil per randa les funcions de cada cas i com es poden identificar aquestes funcions dins una oració. Aquí, ens limitarem a presentar tres taules que han de ser-te útils.

1. A la primera taula es mostren els sis casos i les seves respectives funcions sintàctiques. En una tercera columna s'apunta (molt concisament) com es pot identificar la funció sintàctica d’un nom dins una oració: 


Nom del cas Funció sintàctica Com s’identifica?

1) Nominatiu

Subjecte (Subj.)


- Preguntant: Qui o què fa l’acció de + verb?


Atribut (Atr.)

- Només apareix amb el verb copulatiu (sum).

- És el complement que explica com o què és o està el subjecte.


2) Vocatiu

Apel·lació (Apel.)

- Serveix per cridar l’atenció d’algú a qui es dirigeix la paraula o s’adreça el discurs.

- En llatí, sol anar precedit per la interjecció O i seguit d’una coma.


3) Acusatiu

Complement Directe (CD) [3]

- Preguntant a qui o què + Verb + Subj.?

- Per comprovar si realment és un CD, és molt útil passar l’oració a la veu passiva (en aquest cas, el CD ha de ser el subjecte de la passiva).


4) Genitiu

Complement del Nom (CN)

- Indica bàsicament possessió o pertinença. 

- En català, anirà precedit per la preposició de.


5) Datiu

Complement Indirecte (CI)

- Indica qui rep un benefici o un perjudici de l’acció. En català, anirà precedit de les preposicions a o per a.

- Per comprovar si és CI, quan és singular s’ha de poder substituir pel pronom feble li.


6) Ablatiu

Complements Circumstancials (CC)


- Responen a les preguntes: On? Quan? Com? Amb què / qui? Per què?...

- En català els CC solen anar precedits per qualsevol preposició.


2. En una segona taula, repetim els noms dels casos, la seva funció, la declinació de la paraula puella (1a declinació) en singular en els sis casos i, a l'última columna, com es traduiria el mot en cadascun dels casos:

Cas
Funció
Decl. Sing.
Traducció
1) Nominatiu     (nom.)
2) Vocatiu           (voc.)
3) Acusatiu         (acu.)
4) Genitiu           (gen.)
5) Datiu              (dat.)
6) Ablatiu           (abl.)

Subjecte/Atribut
Apel·lació
C Directe
C del Nom
C Indirecte
C Circumstancial
    Puella
    Puella
    Puellam
    Puellae
    Puellae
    Puella
    (la) noia
    noia!
    noia
    de la noia
    a / per a la noia
  amb / en / per... la            noia

Aquí tens alguns exemples en llatí i traducció catalana d'oracions amb la paraula puella declinada en els sis casos:
1) Nominatiu
1.a. Subjecte:
- PVELLA amat
(LA NOIA estima)
1.b. Atribut:
- Illa est PVELLA
(aquesta és LA NOIA)
2) Vocatiu
Apel·lació:
- O PVELLA, audi!
(Oh NOIA, escolta!)
3) Acusatiu CD:
- Domina amat PVELLAM
(la senyora estima LA NOIA
4) Genitiu CN:
- Domina PVELLAE
(la senyora DE LA NOIA)
5) Datiu CI:
- Domina dat epistulam PVELLAE
(la senyora dóna una carta A LA NOIA)
6) Ablatiu CC (aquí, de companyia)
- Domina uenit cum PVELLA
(la senyora arriba AMB LA NOIA)
 
Per finalitzar, aquí tens la taula que has de memoritzar, amb els noms dels casos i les seves principals funcions:

MEMORANDA: CASOS I FUNCIONS

CAS
FUNCIÓ SINTÀCTICA
En català, s'ha de traduir...
1) Nominatiu     (nom.)
2) Vocatiu           (voc.)
3) Acusatiu         (acu.)
4) Genitiu           (gen.)
5) Datiu              (dat.)
6) Ablatiu           (abl.)

Subjecte/atribut
Apel·lació
C. Directe
C. del Nom
C. Indirecte
C. Circumstancial
Sense preposició
Sovint amb la interjecció Oh!
Sense preposició
Precedit per la preposició de
Precedit per la preposició a o per a
Precedit per qualsevol preposició





[1]     Entre les llengües romàniques, tan sols el romanès i alguns parlars retoromànics conserven part de la declinació nominal llatina en els seus substantius. En les altres llengües romàniques (entre elles, el català), a penes sobreviuen minses romanalles de l’antic sistema de casos llatins, principalment en la flexió d’alguns pronoms personals. Fora de les llengües romàniques, el cas és un accident més comú del que sembla, no només en llengües antigues (grec clàssic, sànscrit, etc.) sinó també en moltes de modernes (alemany, rus, grec modern, etc.).

[2]     El llatí compta amb restes molt residuals d'un setè cas, anomenat locatiu, i usat en funció de CC d'ubicació (locus ubi: lloc on).

[3]     Com es veurà més endavant, l’acusatiu (normalment precedit per una preposició) també pot fer de Complement Circumstancial.


Índex del curs
Següent

LLATÍ: Accidents gramaticals del nom (1): nombre i gènere.


III.1.- Accidents gramaticals del nom: nombre i gènere
Els accidents gramaticals del nom en llatí són el nombre, el gènere i el cas. Els dos primers són comuns al català. El cas, en canvi, precisarà d'una explicació més detallada en l'apartat següent.
 Nombre. El llatí disposa de dos nombres: singular i plural. El singular s'usa per referir-se a un sol element, mentre que el plural s'utilitza per referir-se a un grup de dos o més elements iguals. Per exemple, en català als substantius singulars, noi, gossa, cadira, emperador, felicitat els corresponen els plurals nois, gosses, cadires, emperadors, felicitats.

En llatí ens trobem amb el mateix. Així, per al substantiu imperator ('emperador'):
- singular: imperator (en cat.: emperador, un emperador, l'emperador)
- plural: imperatores (en cat.: emperadors, uns emperadors, els emperadors)

MOLTA ATENCIÓ! La llengua llatina no disposa ni d'article determinat (cat. el, la, els, les) ni d'article indeterminat (cat. un, una, uns, unes). Així, quan traduïm un substantiu del llatí al català, la conveniència de precedir aquest substantiu per un article o no, queda sempre a criteri del traductor i de la seva correcta interpretació del text en el seu context.

Gènere. El gènere és un accident inherent al substantiu: cada substantiu té en principi un gènere determinat (en català, masculí o femení). En canvi, els adjectius i els pronoms tot sovint tenen diverses formes per adequar-se als diferents gèneres.
Igual que en alemany, en grec modern i en d'altres llengües, el llatí, a més del masculí i el femení, compta amb un tercer gènere: el neutre.
Es pensa que en els orígens el gènere neutre s'especialitzaria per als substantius no animats, mentre que els substantius animats es dividirien en masculins i femenins. El cert, però, és que l'evolució de les llengües sempre porta a una distribució un xic arbitrària dels gèneres. La realitat efectiva és que hi ha tot un plegat de substantius que en cada llengua han quedat catalogats en un gènere o un altre sense que puguem trobar-ne una raó evident (com sí seria el sexe en el cas dels éssers vius). Fixa't que en català diem el nas i la dent, mentre que en castellà els gèneres d'aquests substantius van a l'inrevés (la nariz, el diente). Per explicar-ho d'una manera molt simple però clara, és com si el castellà i el català disposessin de dos calaixos, un de masculins i un altre de femenins, i en ells s'haguessin anat col·locant tots els substantius no sexuats de la llengua bo i responent a una sèrie de raons que sovint no són gens intuïtives. Això mateix ens trobarem en el llatí, només que, en comptes de dos calaixos, n’hi haurà tres (masculí, femení i neutre).
Índex del curs

LLATÍ: Categories gramaticals - mots variables i invariables


II.1.- Mots variables i invariables
Les diferents categories de paraules del llatí es poden classificar en variables i invariables, segons si presenten o no flexió morfològica.

Els mots invariables són les preposicions, les conjuncions, els adverbis i les interjeccions. Anomenem invariables aquelles paraules sense flexió, és a dir, que no experimenten cap tipus de variació en la seva forma per indicar algun accident gramatical (gènere, nombre, persona, temps verbal, etc). Fixem-nos, en català, com la preposició per, la conjunció que, l’adverbi tan o la interjecció oh, no són susceptibles de patir cap modificació morfològica per marcar accidents gramaticals.

Els mots variables, en canvi, són aquells susceptibles de modificar la seva forma per indicar determinats accidents gramaticals. Es poden classificar en dos grans grups, les paraules que tenen flexió nominal i les que són afectades per la flexió verbal.

  •  Els mots amb flexió nominal són els substantius, adjectius i pronoms [1]. En el cas del català, la flexió nominal implica variacions principalment en la part final d’aquests mots per indicar els següents accidents gramaticals: gènere (masculí o femení) i nombre (singular o plural). Pel que fa al llatí, de moment tan sols avancem que la flexió nominal és notablement més rica que en català o castellà, ja que inclou un tercer gènere (el neutre) i un tercer accident (el cas, del qual més endavant parlarem in extenso). S’anomena declinació al conjunt de variacions formals que experimenta un nom per adequar-se als diversos accidents gramaticals que poden afectar-lo (gènere, nombre i cas).


  • La flexió verbal afecta els verbs. És en virtut de la flexió verbal que els verbs presenten variacions per indicar els accidents gramaticals de cada forma verbal concreta. En llatí, com en català, els principals accidents gramaticals del verb són persona, nombre, temps, mode i veu. El conjunt de variacions formals experimentades per un verb determinat s’anomena conjugació.




[1]     Es poden afegir en aquest l’elenc algunes de les formes nominals del verb, com ara els participis i gerundis.


Índex del curs