dilluns, 13 de juny de 2016

HISTÒRIA DE ROMA: Monarquia (annexos)



ANNEX II

TEXTOS SOBRE EL PERÍODE MONÀRQUIC
 
Guido Reni, Lucrècia (ca.1630)


A) El rapte de les sabines (amb textos de Tit Livi, Ab urbe condita I, 7).


A la ciutat acabada de fundar Ròmul hi va acollir gent procedent d'arreu, a fi d'augmentar-ne la població. Però aquells que arribaven eren, sobretot, homes de condició humil i sense família.
Després Ròmul, a fi que la grandària de la ciutat no fos inútil, va voler incorporar nous habitants i, seguint l'antic costum dels qui fundaren ciutats, que reunien gent d'origen obscur i humil i feien veure que havia nascut de la terra una multitud de descendents, va obrir com a asil el lloc que baixant del turó ara queda tancat entre dos boscos.  Dels pobles fronterers hi va acudir tota una munió de gent, sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats.

Mancats de dones, Ròmul va entendre que la ciutat no podia garantir la seva pervivència més enllà d'una generació. Aleshores, seguint el consell del Senat, el rei decideix enviar ambaixadors als pobles veïns tot oferint-los pactes d'aliança a través de matrimonis amb els romans. A tot arreu, però, l'ambaixada fou mal rebuda; i la seva petició, menyspreada.

En aquest punt, apareix de nou un mitema prou recurrent en moltes tradicions llegendàries. Com que els romans necessiten dones i els veïns no estan disposats a lliurar-los les seves filles núbils, Ròmul resol de segrestar-les. El casament de rudes mascles amb dones estrangeres tot sovint simbolitza que un poble, inicialment feréstec, comença a urbanitzar-se i a refinar-se culturalment. L'element femení introdueix un punt de sofisticació i suavització dels costums i de les normes de relació en una comunitat d'homes bregadors i massa rústecs[1]. Aquest element femení civilitzador, per bé que al final acabi trobant el seu lloc en el nou medi, ben sovint no hi arriba per voluntat pròpia, sinó a contracor, obligades per la família o la situació, o directament essent víctimes d'un rapte.

Ròmul ordeix un pla per fer-se amb les dones que els neguen. Convida els pobles veïns a uns jocs en honor a Neptú Eqüestre. Aquests, òbviament, acudeixen sense armes a la que consideren una celebració pacífica; els romans aprofitaran la situació per prendre’ls les filles casadores per mitjà de la força: com estava previst, a un senyal de Ròmul, els romans treuen les armes i rapten les noies mentre els pares, desarmats i espaordits, han de fugir.
El pànic interromp l'espectacle, i els pares de les donzelles fugen entristits, fent-los acusacions en el sentit que el dret d'hospitalitat havia estat violat i invocant el déu de la cerimònia, als jocs del qual havien assistit confiats en el dret diví i en la paraula donada. I les noies raptades no tenien cap esperança sobre el seu futur ni era menor la seva indignació.
Però Ròmul en persona es passejava entre elles i els explicava que allò havia passat per culpa de la supèrbia dels seus pares, que havien negat a uns veïns el dret de matrimoni; que, no  obstant això, elles serien preses en matrimoni i compartirien la fortuna i la ciutadania i, el que és més preuat pel gènere humà, els fills; que calmessin una mica la seva ira i que lliuressin el cor a aquells als quals la fortuna havia lliurat els seus cossos; que sovint d'una injúria n'havia nascut després la gratitud; i que elles tindrien els millors homes perquè cadascun, en complir el seu deure, s'hauria d'esforçar per ell mateix per tal de distreure-les de l'enyorança dels pares i de la pàtria. A aquestes raons s'afegien les carícies dels homes, que justificaven la seva malifeta amb passió i amb amor, coses que són les súpliques més eficaces per al tarannà de les dones.
Les noies raptades ja tenien els ànims una mica encalmats, però els seus pares incitaven les ciutats portant vestits de dol, vessant llàgrimes i proferint queixes. I no sols no contenien dins la seva ciutat la indignació sinó que reunien gent de tot arreu per anar a veure Tit Taci, rei dels sabins; hi acudien ambaixades perquè el renom de Taci era gran en aquella contrada.

Poc després comença una guerra entre els sabins i els romans. La guerra, però, acaba en el moment en què les filles dels sabins, ara també mullers dels romans, irrompen enmig dels dos exèrcits i els demanen que cessin la lluita, car no volen quedar ni òrfenes ni vídues. Davant d'això, Ròmul i el rei sabí (Tit Taci) detenen l'enfrontament i, poc després, acordaran de formar un sol poble. Així ho narra Tit Livi:
Llavors les dones sabines, per l'ofensa de les quals havia esclatat la guerra, van superar amb tantes desgràcies la por femenina, i, amb els cabells deslligats i el vestit estripat, van gosar presentar-se al mig de les fletxes que volaven i de sobte es van posar al mig dels dos exèrcits per tal de separar els rengles hostils i apaivagar les ires, pregant d'una banda als pares, de l'altra als esposos, que no s'embrutessin les mans amb la sang sagrada del sogre o del gendre i que no marquessin amb un parricidi el fruit de les seves entranyes, néts d'uns, fills d'altres.
"Si us penediu del parentiu que hi ha entre vosaltres, o si us penediu del vostre matrimoni, gireu les ires cap a nosaltres; nosaltres som la causa de la guerra, de les ferides i de la mort dels nostres esposos i dels nostres pares; més ens estimem morir que viure sense un de vosaltres, vídues o orfes".
Això commou tant a la multitud com als cabdills; de sobte regna el silenci i la quietud; aleshores els caps avancen per segellar una aliança. I no solament fan la pau sinó que de les dues ciutats en fan una. Associen els regnes: transfereixen tot el poder a Roma.

B) Mort i divinització de Ròmul (Tit Livi, Ab urbe condita I, 15-16).

En efecte, amb les forces que ell li va donar, Roma va arribar a assolir tanta força que va tenir la pau assegurada durant els següents quaranta anys. Però Ròmul va ser més apreciat pel poble que pels senadors; i molt més que per tots aquests, ho va ser pels soldats: tant en temps de guerra com en temps de pau, va disposar de tres-cents homes armats com a guarda de la seva persona, als quals va anomenar cèlers.
Després d’haver dut a terme tots aquests treballs immortals, un dia, mentre feia una assemblea per a passar revista a l’exèrcit, a la plana que hi ha al costat de l’aiguamoll de Capra, de sobte va esclatar una tempesta amb gran espetec de trons, i el rei fou ocultat per un núvol tan dens que va desaparèixer de la vista de l’assemblea. I mai més Ròmul no fou vist a la terra.
Els joves romans, quan es va apaivagar el seu temor, després que la foscor tempestuosa es convertís en un dia tranquil i serè, en veure el tron reial buit, encara que creien el que deien els senadors que estaven pròxim a Ròmul, que havia estat raptat a través de l’aire per la tempesta, no obstant això, van romandre una estona en un silenci entristit, com si fossin colpits per la por de l’orfandat.
Finalment, uns quants comencen a dir que era un déu nascut d’un déu i tots alhora acorden saludar Ròmul com a rei i pare de la ciutat de Roma; li demanen la pau amb pregàries, per tal que els sigui propici i conservi sempre sana i estàlvia la seva descendència.

C) Elecció del successor de Ròmul (Tit Livi, Ab urbe condita I, 17).

Mentrestant, la rivalitat i l’ambició de regnar absorbia els ànims dels senadors, i encara no havia arribat a individualitzar-se perquè ningú no sobresortia gaire en un poble jove: era un combat de faccions entre classes. Els que procedien dels sabins, com que després de la mort de Taci no n’havia regnat cap, volien que el rei fos del seu grup, per no perdre part del seu poder en l’aliança igualitària; els romans antics menyspreaven un rei estranger. Malgrat la discrepància d’opinió, tots volien que hi hagués un rei perquè encara no havien tastat la dolçor de la llibertat.
Finalment als senadors els va aclaparar la por que alguna força estrangera no escometés la ciutat sense govern i l’exèrcit sense cabdill, atès que els ànims de moltes ciutats properes estaven exasperats. Així, doncs, convenia que algú fos capdavanter, però ningú no se sentia inclinat en el seu ànim a cedir davant un altre. A la fi, els cent senadors es posen d’acord, i, després, d’haver fet deu decúries, en nomenen un de cada decúria per tal que solucionin els afers més importants. Comandaven tots deu: un de sol tenia dret a les insígnies de poder i als lictors; el poder se li acabava als cinc dies i passava per torn a tots; així hi va haver un any d’interval en el regnat. Arran d’aquesta situació això fou anomenat interregne, nom que encara es conserva.
Aleshores la plebs va començar a queixar-se que la seva servitud havia estat multiplicada perquè havien passat de tenir un senyor a tenir-ne cent; i semblava que no suportarien a partir d’ara més d’un rei i un rei nomenat per ells. Quan els senadors es van adonar que pensaven així, veient que haurien d’oferir més endavant el que estaven a punt de perdre, van guanyar-se el favor del poble concedint-li el poder màxim, però de forma tal que no van concedir més drets que els que ells es van reservar. Car van decretar que quan el poble hagués nomenat rei, fos confirmada la seva elecció si els senadors la ratificaven [...] Això  va resultar tan grat per a la plebs que, per tal de no semblar vençuda en generositat, va opinar i manar que el senat decidís qui havia de regnar a Roma.

D) Tarquini Prisc, primer rei d’origen etrusc (Tit Livi, Ab urbe condita I, 34-35).


 Lucumó i Tanaquil decideixen emigrar a Roma:
Com que els etrusc menyspreaven Lucumó[2] pel fet de ser fill d’un estranger proscrit, ella[3] no va poder suportar aquesta indignitat i, oblidant l’amor natural envers la pàtria a canvi de veure el seu espòs encimbellat, va prendre la decisió d’emigrar de Tarquínios[4]. Roma li va semblar molt adequada per als seus propòsits: al mig d’una nova nació, on tota noblesa és improvisada i adquirida per mèrits propis, i hauria un lloc per al seu fort i diligent espòs. Taci, un sabí, hi havia estat rei, Numa havia estat cridat al tron des de Cures i Anc havia nascut d’una mare sabina i era ennoblit només pel record de Numa[5].

A la mort d’Anc Marci, i abans que ningú proposés cap dels joves fills d’Anc com a hereu del tron romà, Tarquini es fa elegir rei de la ciutat:
Els fills del rei[6] ja estaven a punt d’arribar a la pubertat. Per això Tarquini insistia molt a fer els comicis per nomenar rei com més aviat millor. Quan foren convocats, va allunyar un temps els nois amb l’excusa d’una cacera. Es diu que ell fou el primer que va demanar ambiciosament el regne i va fer un discurs preparat per atreure’s els ànims de la plebs.
Va dir que el que ell demanava no era res de nou, perquè no era el primer estranger [...] sinó el tercer que tractava d’aconseguir el regne de Roma Taci, que no sols era estranger, sinó que havia estat un enemic, havia estat nomenat rei; havien cridat a regnar Numa, que ni coneixia la ciutat ni ho intentava[7]; en canvi ell, tan aviat com va poder, havia emigrat a Roma amb la seva esposa[8] i amb totes les seves possessions; que la major part de l’edat en què els homes poden acomplir càrrecs ciutadans, ell l’havia passada més a Roma que a la seva antiga pàtria; que en temps de pau i en temps de guerra, ell havia après el dret romà i el culte romà amb un mestre del qual no s’avergonyia gens, el mateix rei Anc [...]
Atès que el que ell anava dient no era cap mentida, el poble romà, amb un gran consens, li oferí la reialesa.

E) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb (Tit Livi, Ab urbe condita I, 46-48).


 Tot sovint, rere alguns dels episodis més negres del relat llegendari de la monarquia etrusca  de Roma, sol haver-hi un personatge femení que, des de l’ombra, maquina i instiga per convertir el seu espòs en rei de la ciutat. Ja s’ha vist el paper que juga Tanaquil, l’esposa de Tarquini Prisc, en l’encimbellament del seu marit. De similar manera, una de les filles de Servi Tul.li, Túl·lia la Menor, serà la responsable velada de la mort del seu pare i de l’entronament del darrer monarca etrusc.

Després d’ocupar el tron de Roma, Servi Tul·li  va decidir casar les seves dues filles (ambdues dites Túl·lia) amb els dos fills de l’anterior rei. S’esdevé, però, que les dues parelles són de tarannàs ben diversos: la Túl·lia de caràcter més dòcil és casada amb el Tarquini més ambiciós (Luci); mentre que el Tarquini d’esperit més assossegat (Arrunt) va haver d’amullerar-se amb Túl·lia la Menor, una dona de fort temperament i altes pretensions.
La Túl·lia més agosarada (Túl·lia la Menor) es turmentava pel fet que el seu espòs no tenia gens d’ambició ni d’audàcia; molt més atenta envers l’altre Tarquini, l’admirava, deia que ell sí que era un home i nascut de sang reial i menyspreava la seva germana, perquè, havent-se casat amb aquell home, no l’esperonava gens amb audàcia femenina. Aquella similitud de caràcters, com sol passar, els va unir ràpidament: un mal encaixa molt bé amb un altre mal; però la iniciativa de trasbalsar-ho tot va partir de la dona. Ella es va acostumar a tenir trobades secretes amb el marit de l’altra.

Tot seguit, Túl·lia la Menor deuria incitar Luci Tarquini perquè ordís l’assassinat del germà i la pròpia esposa. Ja vidus tots dos, Túl·lia i Tarquini es van casar en segones noces. Aleshores Túl·lia prosseguí amb el seu pla, instigant nit i dia el marit per tal que s’apropiés del tron de Servi:
“Si ets aquell amb el qual crec haver-me casat, et reconec com a espòs i com a rei; però si no ho ets, la meva situació ha empitjorat perquè ara hi ha un crim a més de la covardia. ¿Per què no prens les armes? [...] A tu et nomenen i et proclamen rei els déus penates i els de la pàtria, el palau dels reis i el mateix nom de Tarquini. Però si no tens prou coratge per a aquestes coses, ¿per què frustres els ciutadans? ¿Per què permets que et vegin com un jove de la casa reial? Retira’t a Tarquínios o a Corint; fes tornar enrere el teu llinatge, tu, que t’assembles més al teu germà que al teu pare.”
Instigat per aquesta fúria de la seva dona, Tarquini parlava i pressionava els senadors, sobretot els de llinatges menors; els recordava que el seu pare els havia afavorit i que ara havien de tornar-li el favor [...] Finalment, quan li va semblar que havia arribat el moment d’actuar, escortat per una colla d’homes armats, penetrà sobtadament al fòrum. Tots quedaren atabalats per la por, i ell es va asseure al tron reial davant la cúria i manà a través d’un herald que els senadors fossin convocats a la cúria davant el rei Tarquini. [...]
Aleshores Tarquini va començar a proferir insults contra el llinatge humil del rei, dient que era esclau nascut d’una esclava[9], que després de la mort ignominiosa del seu pare, havia ocupat el tron reial només pel fet que una dona[10] li havia lliurat, sense que hi hagués hagut l’interregne com de costum, i sense que hagués reunit els comicis.

Quan Servi s’assabentà que Tarquini havia pres possessió del seu tron i es reivindicava com a el seu legítim amo, va acudir a la cúria. Tarquini, més jove i més fort, el fa fora de manera violenta. Estant ferit al terra, Túl·lia no va tenir cap empatx a “rematar” el pare en benefici del marit.
Conten que aleshores va succeir un crom vergonyós i inhumà [...], perquè Túl·lia, fora de si, instigada per les Fúries venjadores de la germana i del primer marit, diuen que va fer passar el carro per damunt del cos del seu pare.

F) Mort de Lucrècia (Tit Livi, Ab urbe condita I, 58).


Un dia, a casa de Sext Tarquini, el fill del rei Tarquini al Superb, durant la celebració d’un banquet els participants van encetar un concurs un tant fatxenda, que consistia a lloar cadascú la seva muller explicant que era la més excel·lent de totes. Animats pel vi i la juguesca, van decidir visitar per sorpresa totes les seves cases, per poder jutjar quina era realment la més virtuosa de les dones. Quan arriben a la casa de Tarquini Col·latí, tots queden meravellats amb la seva dona, Lucrècia, que en comptes d’estar lliurada als banquets i als jocs com les altres esposes, la troben treballant la llana envoltada de les seves esclaves.

Aleshores Sext Tarquini va concebre una passió malsana per seduir Lucrècia per la força. L’inciten la seva bellesa i també la seva castedat provada.

Pocs dies després Sext Tarquini es presenta a casa de Col·latí sabent que ell és fora. El fill del rei és rebut i tractat per Lucrècia com s’escau de fer amb tot hoste.

Fou conduit, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: “No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Despertant-se amb el sobresalt, ella no veia cap possibilitat d’ajuda, però sí la mort imminent, mentre Tarquini li confessava el seu amor, li feia súpliques, barrejava amenaces als precs, atabalava el seu ànim de dona amb tota mena de raons.

Com que la veia obstinada i que ni tan sols cedia per la por a la mort, va afegir el deshonor a la por: va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós.”

Lucrècia només té dues sortides: accedir a les pretensions de Sext Tarquini o negar-s’hi. En aquest segon cas, l’amenaça és que serà igualment violada i, en acabat, assassinada i acusada d’haver estat descoberta cometent adulteri amb un esclau. Lucrècia tria la primera opció.

Tan bon punt Tarquini marxa, Lucrècia fa venir el pare i el marit a casa per explicar-los el que ha succeeix la nit anterior.

Troben Lucrècia asseguda a l’habitació tota afligida. A l’arribada dels seus parents li salten les llàgrimes i quan l’espòs li diu : “ Que no estàs bé?”, contesta: “No. ¿com pot estar bé una dona quan ha perdut l’honor?” Al teu llit, Col·latí, hi ha rastres d’un altre home; d’altra banda, el meu cos ha estat profanat, però la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”.

Tot seguit, fa prometre al pare i al marit que venjaran la seva mort castigant el fill del rei.

Tots, un darrere l’altre, li donen per torn la paraula; consolen la desesperació de la seva ànima fent recaure la culpa del delicte al malfactor i no a la víctima. Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció.

Ella contesta: “Vosaltres veureu el que ell es mereix: jo encara que m’absolc del pecat, no m’allibero del càstig; cap dona sense honor podrà viure amb l’excusa de ser com Lucrècia”.
Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va clavar al cor i lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. Criden el seu nom l’espòs i el pare alhora.

Com es pot veure, si l’etrusca Tanaquil i la filla de Servi Tul·li representaven models femenins de mal fiar, dones ambicioses i maquinadores, a les antípodes d’aquests personatges està la romana Lucrècia, que esdevé paradigma de la perfecta dona romana: discreta, laboriosa, una esposa irreprotxable que abans s’estima morir que donar l’ocasió que ningú dubti del seu honor.





NOTES:
[1]Una versió moderna del mitema tradicional es retroba a la base argumental del famós llargmetratge Set núvies per a set germans (Seven brides for seven brothers, dir. Stanley Donen, 1954).
[2] Nom etrusc de Luci Tarquini Prisc.
[3] Es refereix a Tanaquil, l’esposa de Tarquini. Serà una constant en el relat històrico-llegendari dels monarques etruscos de Roma la presència de figures femenines caracteritzades per tenir una ambició desmesurada i ben pocs escrúpols a l’hora d’aconseguir el poder (sempre per via indirecta: és a dir, a través del marit). Al costat de Tanàauil, un altre personatge femení que s’ajusta a aquest tipus és Túl·lia la Menor (vid. Annex II.E.)
[4] Ciutat etrusca de Tarquínia.
[5] Tit Livi esmenta tres reis d’origen no estrictament llatí: Tit Taci, monarca sabí que va corregnar amb Ròmul durant cinc anys; Numa Pompili, el successor de Ròmul, també sabí d’origen; Anc Marci, net per via materna de Numa i, per tant, fill de mare sabina.
[6] D’Anc Marci.
[7] Sobre l’origen estranger de Taci i Numa, veieu la nota supra.
[8] Tanaquil.
[9] L’origen servil del rei es pot deduir del mateix nom de monarca (en llatí, seruus significa “esclau”). Tit Livi, però, fa avinent la creença que realment no era fill d’una esclava ni esclau ell mateix de naixement: “Mes aviat sóc del parer dels que diuen que, després de la presa de Cornículum, l’esposa de Servi Tul·li, que havia estat el cabdill d’aquella ciutat, mort el seu marit i embarassada com estava, fou reconeguda entre les altres captives i va ser lliurada de l’esclavitud per la reina romana a causa del seu llinatge destacat” (Ab urbe condita I, 39). Val a dir que aquest tipus de narració respon a un episodi recurrent en les trames de les novel·les gregues d’època hel·lenística, també prolixament adoptat per la comèdia romana arcaica.
[10] La dona és Tanaquil, esposa de Tarquini Prisc.

HISTÒRIA DE ROMA (2): Monarquia (753-509 aC)


Història (2): La Monarquia


Jacques-Louis David, La intervenció de les SAbines (1799)


TAULA DE CONTINGUTS


III. El període monàrquic (753- 509 aC)
     III.1.- La monarquia a Roma
     III.2.- Els reis de Roma.
             III.2.1.- Monarquia llatinosabina o preetrusca
                                     III.2.2.- Monarquia etrusca 




Els apunts es completen amb els següents annexos:
a) El rapte de les sabines
b) Mort i divinització de Ròmul
c)Elecció del successor de Ròmul
d) Tarquini Prisc, primer rei d'origen etrusc
e) Mort de Servi i apropiació del tron per part de Tarquini el Superb
f) Mort de Lucrècia


III. El Període monàrquic  (753-509 aC)


III.1.- La Monarquia a Roma

Les principals característiques de la monarquia romana són les següents:

-          No es tracta d’una monarquia hereditària, sinó electiva. El rei, almenys en un pla teòric i ideal, era escollit per les seves virtuts i no pas pel seu llinatge. D’aquesta elecció s’encarregaven els grans patriarques del patriciat, el rei precedent i en certa mesura també el poble.

-          El monarca acapara en la seva persona tots els poders: representa la màxima autoritat militar (gaudeix de l’imperium), judicial i religiosa (posseeix el ius auspiciorum[1] i és l’intermediari últim en les relacions entre el poble romà i els déus).

-          Existeixen dues importants institucions que, al costat del rei, participen en el govern de Roma. D’una banda el senat, un òrgan consultiu controlat per l’oligarquia patrícia; de l’altra, els comicis o assemblees populars.

Pel que fa a les assemblees populars en temps de la monarquia, inicialment només es comptava amb els comicis curiats, que la tradició considerava instituïts per Ròmul i en els quals els ciutadans romans s’agrupaven per cúries (agrupacions d’origen familiar: una cúria incloïa diverses gentes o nissagues familiars). Més endavant – segons la tradició, en temps del rei  Servi Tul·li -, s’hi sumaren i guanyaren pes i poder els comicis centuriats, que organitzaven els ciutadans en centúries segons la seva riquesa. Tant als comitia curiata  com als comitia centuriata cada individu votava dins el seu comici i, en acabat, cada agrupació emetia un únic vot.

Ja s’ha dit que història i llegenda estan fortament imbricades en el relat que els mateixos romans ens proporcionen a l’entorn de la primera etapa de la història de Roma. Ara bé, més enllà de les diverses filigranes narratives que adornen el relat llegendari, la imatge que es desprèn de la Roma primitiva és la d’una comunitat inicialment d’economia agropecuària, que va anar creient als turons i que a poc a poc fou trobant espais i institucions comunes. Pel que fa a la seva organització social, la unitat bàsica era la gens: una agrupació suprafamiliar que incloïa tots els membres suposadament descendents d’un avantpassat comú.

III.2.- Els reis de Roma

Els mateixos romans organitzaven els seus set reis en dos grups: un primer, el dels quatre monarques d’origen llatí o sabí; un segon, format pels tres darrers monarques, d’origen etrusc.

  

Monarquia (753-509 aC)


Monarquia llatinosabina o preetrusca (753- 616 aC)

Ròmul
     (diarquia: Ròmul - Tit Taci)
753-716 aC
    (750-745 aC)
Numa Pompili
715-673 aC
Tul·lus Hostili
672-640 aC
Anc Marci
640-616 aC

Monarquia etrusca (616 - 509 aC)

Tarquini Prisc o el Vell
616-579 aC
Servi Tul·li
578-535 aC
Tarquini el Superb
535-509 aC



Aquest seria el llistat del set reis de Roma, tal com el van transmetre els mateixos romans. La cronologia dels seus regnats és deduïda a partir de les fonts historiogràfiques antigues. En tot cas, es tracta sempre de dades, i fins de personatges, als quals convé apropar-se amb totes les cauteles. Els dubtes sobre la veracitat del que ens transmet la tradició antiga es fan encara més palesos quan reparem que tant el perfil dels personatges com els seus fets tot sovint responen clarament a models llegendaris o mítics ben coneguts en altres cultures.


III.2.1.- Monarquia llatinosabina o preetrusca


Ròmul. A l’annex I.B, ja s’ha parlat detalladament dels seus orígens i de com, després d’assassinar el seu germà bessó Rem, va fundar la ciutat de Roma, de la qual serà el primer rei. Una de les explicacions que els antics donaren del nom de Roma el fa provenir precisament de l’antropònim del seu primer rei[2].

Cal remarcar que la tradició veia la fundació de Roma com un acte puntual dut a terme per un personatge de caire semidiví. La realitat històrica, però, apuntaria cap a un procés més complex i perllongat en el temps d’establiment de pobladors als turons (tenint probablement el turó Palatí un paper destacat) i de posterior unificació d’aquests poblats tot creant un primer nucli urbà. D’altra banda, la història llegendària ja presenta els primers pobladors, aquells que s’aniran instal·lant a la Roma de Ròmul, com a gent d’orígens marginals: pobres, desheretats, fins i tot delinqüents que cerquen començar les seves vides de zero. Sembla que la ciutat hauria crescut, doncs, gràcies a l’emigració i absorció de grups ètnics diversos en un territori que, cal no oblidar-ho, se situaria en l’òrbita de poder etrusc.

Així, els principals fets de la llegenda del regnat de Ròmul, vénen a evidenciar aquestes dues qüestions:

·         L’influx etrusc es fa palès en el relat mateix de la fundació de la ciutat, que segueix el ritu etrusc: delimitació i sacralització de l’espai urbà, primer a través dels auguris i després en virtut del traçat ritual del pomerium[3] amb una arada de bronze, etc. 

·         La diversitat i el caràcter marginal dels primers pobladors de Roma troba un immillorable testimoni en l’episodi del rapte de les sabines (explicat a l’annex II.A). La disputa[4] acaba amb la unió del poble llatí de Ròmul amb el dels sabins de Tit Taci, que esdevé, durant cinc anys, co-rei de Roma. A la mort de Tit Taci, Ròmul resta com a únic monarca romà, acceptat i respectat tant pels llatins com pels sabins, ja més o menys fusionats en un sol poble.

S’atribueix a Ròmul l’organització politicosocial dels ciutadans romans en trenta cúries. Cada cúria aplegava els patricis que provenien d’un mateix descendent. Per tant, Ròmul era vist com el responsable de l’establiment d’una divisió de la ciutadania romana seguint criteris de llinatge. Cada cúria es constituïa en una assemblea (comici curiat; en llatí, comitium curatum), dins la qual el membres votaven i, en acabat, del resultat emanava un sol vot que un delegat feia valer, davant dels delegats de les altres cúries, com a expressió de la voluntat majoritària de l’assemblea que representava.

La llegenda explica que Ròmul no va morir, sinó que desaparegué enmig d’una prodigiosa tempesta. Per als romans, aquest fet els constatava que el seu primer rei havia esdevingut una divinitat i que com a tal els protegiria al llarg del temps (Annex II.B).

Numa Pompili. Tit Livi[5] explica que, després de la mort de Ròmul i passat un any d’interregne, el poble romà va triar un sabí natural de Cures[6], de nom Numa Pompili, com a segon rei[7]. La tradició el presenta com un  home savi, pacífic i pietós, responsable de l’ordenació religiosa i jurídica de la ciutat.

Tul·lus Hostili, en canvi, s’afigura com un rei bel·licós[8]. Durant el seu regnat els romans ataquen la ciutat d’Alba Longa, aleshores la més poderosa del Laci, i la destrueixen. Les seves gestes bèl·liques el duran a conquerir altres ciutats etrusques, de manera que amb ell Roma esdevindrà la potència militar hegemònica de la Itàlia central.

Anc Marci, nét del rei Numa per part de mare, fou escollit com a successor de Tul·lus Hostili[9]. Tit Livi presenta aquest monarca  com algú que tenia un “esperit intermedi entre Ròmul i Numa”. Com el primer, va ser un rei guerrer que va ampliar amb les conquestes el territori romà en terres del Laci. D’altra banda, l’equiparava al seu avi Numa el tarannà organitzatiu i el seu afany urbanitzador: se li atribueix la construcció d’un pont sobre el Tíber que va comunicar el nucli de la ciutat amb el barri del Janícul, que creixia a l’altra vora del riu.

III.2.2.- Monarquia etrusca


Per als historiadors romans, el segle VI aC ve marcat per la pujada al tron de Roma d’un seguit de reis d’origen etrusc; és a dir, vistos pels romans com a monarques estrangers. Es tracta de la nissaga dels Tarquinis, que comptarà amb tres reis. La historiografia romana d’època republicana i d’inicis de l’Imperi va esmerçar-se a dibuixar una imatge més aviat negativa d’aquest període, especialment del regnat de l’últim rei.

Luci Tarquini Prisc o el Vell, és el primer rei romà d’origen etrusc. Era un noble de la ciutat etrusca de Tarquínia, que, abans d’arribar a Roma, s’ anomenava Lucumó. Entre la gent de Tarquínia, però, no era vist com un etrusc de soca-rel, car era fill d’un grec, Demarat, que, després de fugir de la seva pàtria Corint, s’havia exiliat a la ciutat i allí s’havia enriquit gràcies al comerç. Lucumó va casar-se amb una aristòcrata de Tarquínia, de nom Tanaquil. Juntament amb ella, i en bona mesura animat per ella, emigrarà a Roma, bo i  considerant que, tot i el seu origen forani, la ciutat podia oferir-li la possibilitat d’esdevenir rei, cosa impensable a Tarquínia. Arribat a Roma, adopta el nom de Luci Tarquini i es guanya la confiança del rei Anc Marci, a qui succeirà després de la seva mort (Annex II.D).

Tarquini era recordat entre els romans per considerar-lo el responsable d’importants reformes urbanístiques: va drenar els aiguamolls que hi havia entre els turons i va construir un sistema d’evacuació de les aigües residuals que, a través de la Cloaca Maxima, desembocava en el Tïber; amb això, aconseguí sanejar la ciutat i guanyar per a l’Urbs nous espais comuns a les terres baixes i planes situades al peu dels turons, on s’aixecarà el fòrum romà. Igualment, féu edificar el Circ Màxim.

Tarquini va morir assassinat pels fills d’Anc Marci, ja que consideraven que els havia pres un tron que legítimament els pertanyia.

Servi Tul·li fou el successor de Tarquini Prisc. Aquest era un infant criat a la cort del rei Tarquini que, segons el relat tradicional, va ser assenyalat per un prodigi: mentre dormia, una gran flama es va encendre sobre el seu cap. Tanàquil (recordem que era etrusca i que aquest poble, per als romans, eren uns grans entesos en les arts endevinatòries) convenç Tarquini que cal criar el nen com un fill i preparar-lo perquè tal vegada algun dia esdevindria el seu successor. El rei fa casar Servi Tul·li amb la seva filla Tarquínia[10]. Quan Tarquini és ferit de mort a causa d’una conxorxa ordida pels fills d’Anc Marci, Tanàquil anuncia al poble romà que Servi Tul.li es faria càrrec del regne mentre el rei es refeia. Mort Tarquini, Servi conservà el poder. Així, es convertí en el primer rei no triat pel poble reunit en comicis[11].

Els romans recordaven Servi Tul·li com un rei força estimat pel poble[12] i en lloaven el  tarannà reformador. Entre les millores que introduí en la ciutat i la societat de Roma, destaquen:
·        Ampliació del pomeri[13] i construcció d’un nou i més ampli emmurallament de la ciutat, coneguda com la muralla serviana.
·         Introducció de la moneda.
·        Divisió de l’espai de la ciutat en quatre grans barris (anomenats tribus)[14], cosa amb que procurà facilitar el reclutament militar dels habitants de Roma.
·     Reorganització dels poble romà en cinc classes socials, determinades per la riquesa dels seus membres.
·         La nova distribució dels ciutadans en classes (centúries) donà lloc a les assemblees o comicis centuriats (en llatí, i en plural, comitia centuriata). Els comitia centuriata van anar guanyant força en front de l’antic sistema d’organització social a partir de l’origen gentilici: els comitia curiata instituïts per Ròmul (vegeu, més amunt, l’apartat sobre Ròmul, dins III.2.1).

Segons el relat tradicional, recollit per Tit Livi, Servi Tul·li va morir atropellat pel carro de la seva filla, Tul·lia la Menor. Casada en segones noces amb Luci Tarquini, fill o nét de Tarquini Prisc, la llegenda explica que fou ella qui instigà el marit a apropiar-se del tron de Roma, argüint que li pertanyia per dret de llinatge. El relat de la presa del tron per part de Tarquini i de la mort de Servi per obra de la seva filla, es pot llegir a lannex II.E.

Tarquini el Superb fou el darrer rei de Roma. L’antiga tradició historiogràfica romana, que tendeix a enaltir la República com a sistema polític que supera els defectes i excessos connaturals de la monarquia, projectà una imatge d’aquest darrer rei estranger com l’encarnació de totes les maldats del despotisme. Tarquini,  quant a model detestable del rei tirà, no presenta fissures: és, sempre i de mena, arrogant (d’aquí el seu sobrenom de Superb), injust i malvat. Coneixedor de la poca estima que li té el poble, i amb un tarannà que frega la paranoia, fa de la por el principal argument de poder. D’altra banda, reduirà al mínim les funcions del Senat, que després revifarà amb la República.

La història de la fi del seu regnat, marcadament novel·lesca, connecta amb la voluntat de presentar la monarquia com un règim potencialment prenyat de mals i obert a tot tipus d’abusos. Es tracta de l’episodi de la violació de Lucrècia per part del fill del rei, del posterior suïcidi de la matrona en defensa del seu honor i de la consegüent revolta que obligarà al rei a exiliar-se per sempre més. Aquest episodi (annex II.F), que representa l’apoteosi dels defectes i vicis del règim monàrquic, comportà l’expulsió del darrer rei de Roma i la instauració d’un nou sistema polític, el republicà, el qual garantia - en un pla ideal - que cap individu pogués acaparar tot el poder i en fes un ús tirànic.

La història llegendària explica que el pare i el marit de Lucrècia, recolzats per altres aristòcrates romans, entre els quals destaca la figura de Luci Juni Brutus, van expulsar el rei i els seus fills de la ciutat. Tot seguit, es nomenaren els dos primers cònsols de la República, Col·latí i Brutus, i s’obligà als ciutadans a jurar que no estaven disposats a sotmetre’s mai més al jou de la monarquia[15].








NOTES:
[1] Dret a consultar els auspicis a través dels quals els déus comunicaven la seva voluntat als homes.

[2] No hi ha ni de bon tros cap acord unànime entre els estudiosos de l’etimologia del topònim de la ciutat:
·         La tradició grega hel·lenística va inventar un heroi epònim (Rhome, Rhomos o Rhomis, vinculat al mot grec ῥώμη – rhōmē -, “força, poder, puixança”) que donaria nom a la ciutat.
·         Més vàlida sembla l’etimologia que fa provenir el nom del mot etrusc *rūmōn (“riu”) – Servi, un comentaris de l’obra de Virgili de finals del s. IV dC, explica que el riu Tiíber “va ser anomenat Rumon pels antics”, per bé que dóna una explicació errada del seu significat (Servi, Comentari a l’Eneida 8.63: “nam hoc est Tiberini fluminis proprium, adeo ut ab antiquis Rumon dictus sit, quasi ripas ruminans et exedens.”).
·         També s’ha associat el nom de la ciutat al substantiu llatí ruma (“mamella, mugró”), en al·lusió a la forma dels seus turons.

[3] El pomerium era un espai sacralitzat (consagrat per mitjà d’auguris) adjacent a la muralla on era prohibit construir edificacions i conrear la terra. La franja del pomeri fixava els límits sagrats de tota ciutat romana.

[4] La tria dels sabins com a rivals dels romans en temps remotíssims és un anacronisme històric. Sembla que el conflicte entre romans i sabins no tindria lloc fins al s. V aC, i no pas al s. VIII aC.

[5] Ab urbe condita I, 17.

[6] Tit Livi, Ab urbe condita I, 18.

[7] L’elecció del successor de Ròmul és explicada per Tit Livi, Ab urbe condita I, 17-18. Una part d’aquest text és recollit a l’annex II.C.

[8] Tit Livi, Ab urbe condita I, 22-31.

[9] Tit Livi, Ab urbe condita I, 32-33.

[10] Tit Livi, Ab urbe condita I, 39.

[11] Tit Livi, Ab urbe condita I, 41.

[12] Tit Livi explica que “fou anomenat rei amb un consens tan unànime com mai cap altre ho fou abans d’ell” (Ab urbe condita I, 46).

[13] Tit Livi, Ab urbe condita I, 44.

[14] Tit Livi, Ab urbe condita I, 43.

[15] Tit Livi, Ab urbe condita II, 1.