dimarts, 4 d’octubre de 2016

LLATÍ: Accidents gramaticals del nom (1): nombre i gènere.


III.1.- Accidents gramaticals del nom: nombre i gènere
Els accidents gramaticals del nom en llatí són el nombre, el gènere i el cas. Els dos primers són comuns al català. El cas, en canvi, precisarà d'una explicació més detallada en l'apartat següent.
 Nombre. El llatí disposa de dos nombres: singular i plural. El singular s'usa per referir-se a un sol element, mentre que el plural s'utilitza per referir-se a un grup de dos o més elements iguals. Per exemple, en català als substantius singulars, noi, gossa, cadira, emperador, felicitat els corresponen els plurals nois, gosses, cadires, emperadors, felicitats.

En llatí ens trobem amb el mateix. Així, per al substantiu imperator ('emperador'):
- singular: imperator (en cat.: emperador, un emperador, l'emperador)
- plural: imperatores (en cat.: emperadors, uns emperadors, els emperadors)

MOLTA ATENCIÓ! La llengua llatina no disposa ni d'article determinat (cat. el, la, els, les) ni d'article indeterminat (cat. un, una, uns, unes). Així, quan traduïm un substantiu del llatí al català, la conveniència de precedir aquest substantiu per un article o no, queda sempre a criteri del traductor i de la seva correcta interpretació del text en el seu context.

Gènere. El gènere és un accident inherent al substantiu: cada substantiu té en principi un gènere determinat (en català, masculí o femení). En canvi, els adjectius i els pronoms tot sovint tenen diverses formes per adequar-se als diferents gèneres.
Igual que en alemany, en grec modern i en d'altres llengües, el llatí, a més del masculí i el femení, compta amb un tercer gènere: el neutre.
Es pensa que en els orígens el gènere neutre s'especialitzaria per als substantius no animats, mentre que els substantius animats es dividirien en masculins i femenins. El cert, però, és que l'evolució de les llengües sempre porta a una distribució un xic arbitrària dels gèneres. La realitat efectiva és que hi ha tot un plegat de substantius que en cada llengua han quedat catalogats en un gènere o un altre sense que puguem trobar-ne una raó evident (com sí seria el sexe en el cas dels éssers vius). Fixa't que en català diem el nas i la dent, mentre que en castellà els gèneres d'aquests substantius van a l'inrevés (la nariz, el diente). Per explicar-ho d'una manera molt simple però clara, és com si el castellà i el català disposessin de dos calaixos, un de masculins i un altre de femenins, i en ells s'haguessin anat col·locant tots els substantius no sexuats de la llengua bo i responent a una sèrie de raons que sovint no són gens intuïtives. Això mateix ens trobarem en el llatí, només que, en comptes de dos calaixos, n’hi haurà tres (masculí, femení i neutre).
Índex del curs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada