diumenge, 11 d’octubre de 2015

L'indoeuropeu, el llatí i les llengües romàniques


TAULA DE CONTINGUTS DE LA UNITAT

I. L’indoeuropeu
I. 1. Què és l’indoeuropeu i com es va descobrir?
I.2. El poble indoeuropeu: orígens i diàspora.
I. 3. Les llengües indoeuropees: principals famílies.

II. El llatí
II.1. Definició de llengua llatina: origen i primers testimonis.
II.2. Extensió del llatí per la península Itàlica i per Europa: concepte de romanització.
II. 3. Etapes del llatí.
II. 4. Registres del llatí: sermo urbanus, familiaris i uulgaris.

III. Les llengües romàniques
III.1. Origen de les llengües romàniques
III.2. Classificació de les llengües romàniques:  Romània perduda, nova i vella (occidental i oriental).
III. 3. Elements que han influït en la formació de les llengües romàniques: substrat, superstrat i adstrat.
III. 4. El llatí i el lèxic de les llengües romàniques: mots patrimonials, cultismes i semicultismes.



I. L’indoeuropeu

I. 1.- Què és l’indoeuropeu i com es va “descobrir”?
El terme indoeuropeu és convencionalment emprat per designar una antiquíssima llengua de la qual descendirien pràcticament totes les llengües europees i algunes de l’oest asiàtic, entre elles, el llatí.

És cabdal entendre que la llengua indoeuropea (o protoindoeuropea) no és més que una hipòtesi de treball conjecturada per la ciència lingüística. Dit d’una altra manera: no conservem ni un sol mot escrit en aquesta primitiva llengua, ni mai no en trobaren cap, atès que quan aquesta llengua s’hauria parlat, el poble que l’usava no coneixia cap forma d’escriptura. S’ha pogut arribar a conjecturar la seva existència gràcies a l’estudi comparat de tot un reguitzell de llengües europees i asiàtiques que presenten clares similituds a nivell fonètic, morfològic i lexical. Aquestes semblances entre llengües sovint molt distants geogràficament i cronològicament les unes de les altres, fan pensar que totes provenen d’una llengua mare comú.

Tot quedarà més clar amb alguns exemples. Fixa’t en els termes emprats per dir pare, mare i germà en les següents llengües:


pare
mare
germà
sànscrit
pit
mat
bhrāt
Grec antic
πατήρ  (patér)
μήτηρ (méter)
φράτηρ (fráter)
llatí
pater
mater
frater
anglès
father
mother
brother
alemany
vater
mutter
bruder
rus
--------------
mat’
brat

Val a dir, a més, que estem davant sis llengües:
·          Molt espaiades en el temps: les més antigues, avui llengües ja no parlades, són el sànscrit, el grec antic i el llatí.

·         Originàries de punts geogràfics ben diversos, que abastarien un amplíssim territori del continent euroasiàtic: el nord d’Europa (alemany, anglès), el sud-oest (llatí) i el sud-est (grec) mediterrani, terres dels confins de l’Europa oriental i  l’Àsia occidental (rus), i el subcontinent indi (sànscrit).

Tot i això, trobem que alguns termes de parentiu utilitzats en aquestes llengües s’assemblen moltíssim entre ells. Aquestes semblances, òbviament, no poden ser fruit de la casualitat, i és per això que cal suposar que totes elles derivarien d’una mateixa llengua, que –com ja s’ha dit– els lingüistes anomenen indoeuropeu o protoindoeuropeu.

 Aportem un nou exemple, en aquest casa amb els noms dels numerals:



El ‘descobriment’ de l’Indoeuropeu. Ja des del segle XVI, gràcies als viatges de mercaders i frares europeus a terres de l’Índia, hi havia certes notícies sobre la similitud entre llengües tan llunyanes com el llatí i el sànscrit. Però no va ser fins a començos del s. XIX que la qüestió, apuntada abans per viatgers i missioners, és abordada en estudis científics. Amb l’aparició de la gramàtica comparada, els lingüistes  Rasmus Rask i Franz Bopp aprofundeixen en la comparació exhaustiva de determinats elements de les llengües clàssiques europees (llatí i grec) i del sànscrit, i presenten la hipòtesi de l’origen comú d’aquestes llengües i algunes altres d’Europa i l’Àsia sud-occidental.


A partir d’aquesta hipòtesi, els estudis sobre la llengua indoeuropea gravitaran sobretot a l’entorn de dues qüestions:
·         Reconstruir (en la mesura que sigui possible) l’estructura de la llengua mare: lèxic, morfologia i sintaxi.
·         Indagar i llançar hipòtesis sobre la història d’aquesta llengua. Principalment, explicar com va anar evolucionant fins donar naixement a un ampli ventall de llengües conegudes (antigues i modernes) d’Europa i Àsia.

I. 2.- El poble indoeuropeu: origen i diàspora.
A partir de la hipòtesi de l'existència d'una llengua indoeuropea mare s'ha conjecturat, també, l'existència d'un poble indoeuropeu. Ara bé: si ja hi ha un munt de dubtes i foscúries al voltant de la llengua protoindoeuropea, més obscur, i sovint difícilment demostrable, resulta tot allò que es pot afirmar entorn de l'anomenat poble o cultura dels indoeuropeus. Per començar, la seva homogeneïtat: ¿podem parlar d'un poble indoeuropeu, o més aviat s'escauria de pensar en l'existència de diverses tribus que conformarien la cultura indoeuropea? ¿No podria tractar-se, fins i tot, d'una cultura que s'hauria superposar, en un procés d'aculturació[1] d'intensitat variable segons els casos, sobre pobles veïns[2]?

Sigui dit de pas, els dubtes al voltant de la homogeneïtat s'estendrien també a l'àmbit de la llengua protoindoeuropea: ¿a partir de quin moment de la seva història podria presentar variants dialectals més o menys notables?  Per tant, la pretesa homogeneïtat del protoindoeuropeu és, en tot cas, una premissa de treball assumida pels lingüistes en la mesura que els resulta útil i necessària en la reconstrucció de les estructures de la llengua mare, però no és cap realitat inqüestionable ni, en última instància, positivament demostrable.

No existeix un acord unànime entre els estudiosos a l'hora de determinar quin seria el lloc d'origen de la llengua i de la 'cultura' protoindoeuropea. Tot amb tot, la major part dels indoeuropeistes avui tendeixen a situar-lo en algun punt de l'extensa zona estepària que s'allarga entre l'Europa sud-oriental i l'Àsia central. S'han proposat àmbits geogràfics ben diversos: inicialment es va tendir a situar-la en territori de l'Índia (són els temps dels descobriment a Europa del sànscrit i de les seves similituds amb les llengües clàssiques). Més tard es va desplaçar cap a terres bàltiques i cap el riu Danubi. La península Anatòlica també ha estat proposada com a terra bressol dels protoindoeuropeus. Avui, però, la teoria que potser compta amb major crèdit és l'anomenada hipòtesis dels kurgans de l'arqueòloga d'origen lituà Marija Gimbutas, qui va adduir arguments prou fiables per equiparar la primitiva cultura indoeuropea amb l'anomenada cultura neolítica dels kurgans (que es va desenvolupar entre l'estepa russa i el sud d'Ucraïna).

Pel que fa a la cronologia dels orígens, se sol situar, també de manera no massa precisa, cap al IV mil·lenni aC (entre 3.500 i 2.500 aC).

La diàspora. En època neolítica, un poderós canvi climàtic, iniciat al mesolític, va provocar una desertització en un vastíssim espai geogràfic de l'hemisferi nord, des del Sàhara africà fins a les estepes asiàtiques. Això ocasionaria grans moviments migratoris de poblacions a la percaça de terres més fèrtils i climes més benèvols. Així, a l'inici de l'Edat del Bronze, pels volts del III mil·lenni aC, diverses tribus indoeuropees iniciarien processos migratoris, en diverses onades, que els portarien a establir-se, ja a finals del II mil·lenni aC, en un ample marc geogràfic que aniria des de les costes atlàntiques d'Europa fins al subcontinent índic i, encara més enllà, fins a la frontera occidental de Xina.




Protoindoeuropeu durant el període dels kurgans





500 dC (fi de l'Imperi romà i època de les primeres invasions germàniques)

Sovint es recorre a arguments lingüístics per determinar la cronologia de la diàspora. S'entén que les tribus indoeuropees van compartir territori i cultura fins a l'edat del bronze, i que els seu desmembrament es produiria entre l'edat del bronze i l'edat del ferro. Aquest fet explicaria les similituds en molts mots del lèxic del món agrícola i ramader de la cultura neolítica o de l'edat del bronze, mentre que és més difícil trobar arrels comunes en el vocabulari vinculat a la cultura del ferro. També advoca en favor de l'origen continental del poble indoeuropeu, les diferències més notables en el lèxic que fa referència al mar i a les activitats marines.

Òbviament, en aquests segles de lenta diàspora i assentament, els diversos pobles indoeuropeus, tot i conservar trets culturals comuns, van prenent camins evolutius singulars en tots els àmbits, entre ells el lingüístic: és així com aniran sorgint les primeres llengües indoeuropees, a mesura que els parlars dels pobles emigrats s'allunyin de la llengua mare.

I. 3.- Les llengües indoeuropees: principals famílies.
Amb el pas dels segles, als diversos indrets on les poblacions d'origen indoeuropeu es van assentar, hi sorgiran diverses famílies lingüístiques. Al mapa inferior (en castellà) trobareu una representació gràfica dels llocs d'assentament de les diverses famílies de llengües indoeuropees.




A continuació, es presenta un esquema d'aquestes famílies i d'algunes de les llengües que les conformen. L'esquema està en castellà i les llengües el nom de les quals apareix en negreta avui són desaparegudes (si més no, com a llengües orals maternes):



Finalment, vet aquí un mapa que situa aquestes famílies lingüístiques en territori europeu i asiàtic



Pel que fa a les llengües europees, s'escau de fer dues precisions:
  • Gairebé totes les llengües que avui es parlen a Europa són d'origen indoeuropeu. Les excepcions més notables són el basc o euskera, les llengües de la família finoúgrica (hongarès, finès, estonià i les llengües sami o lapó), el maltès (de base semítica), el turc (i altres llengües altaiques) i una sèrie de llengües caucàsiques.
  • És de la família itàlica que sorgirà el llatí, així com posteriorment del llatí sorgiran les llengües romàniques.


II. El llatí

II. 1.- Definició de llengua llatina: origen i primers testimonis.

El llatí és una llengua d'origen indoeuropeu de la família itàlica. Se situa entre el 1.200 i el 1.000 aC l'arribada i assentament d'un poble indoeuropeu a terres del centre de la península Itàlica, entre els monts Albans i la desembocadura del riu Tíber. La regió encara avui rep el nom de Laci (en llatí, Latium), i és d'aquest topònim que va prendre nom la llengua dels habitants de Roma: el llatí. La llengua del romans coexistiria amb altres dialectes llatins fins que Roma esdevingué hegemònica en la regió: des d’aleshores la seva llengua fou coneguda com a llengua llatina per antonomàsia.

Les restes més antigues d'escriptura llatina són epigràfiques (textos gravats sobre pedra o d’altres materials durs).

Durant molt de temps va ser unànimement acceptat que el testimoni més antic escrit en llatí era el breu text gravat en una fíbula d'or coneguda com la Fíbula de Preneste (en llatí, fibula praenestina. Praeneste, avui Palestrina, és la ciutat del Laci on fou descoberta), datada del s. VI aC (tot i que alguns la retrotrauen al s. VII aC). L'any 1980, però, Margherita Guarducci va llançar la hipòtesi que la inscripció de la fíbula era una falsificació (a l'article «La cosiddetta fibula prenestina. Antiquari, eruditi e falsari nella Roma dell'Ottocento», dins Atti della Accademia Nazionale dei Lincei. Memorie, Classe di scienze morali, storiche e filologiche, serie VIII, vol. 28, fasc. 2, Roma). Aquest treball va dividir la crítica entre els defensors i els detractors de l'autenticitat de la peça i del seu text. Fa pocs anys, però, va aparèixer un nou estudi científic i material sobrela peça, fet per  Daniele F. Maras  i que sembla constatar que la inscripció podria ser autèntica («Scientists declare the Fibula Praenestina and its inscription to be genuine “beyond any reasonable doubt”», Etruscan News, vol. 14, Winter 2012; aquí teniu un enllaç a una versió en format pdf del treball).






Cal destacar també per la seva antiguitat (segle VI aC, probablement ca. 580-550 aC) la inscripció del vas Duenos, anomenat així perquè el primer mot que es va poder desxifrar clarament del text inscrit en aquesta peça artesanal de tres gerretes unides, és duenos (adjectiu que en llatí arcaic significa 'bo'; seria bonus, en llatí clàssic). Si voleu saber més sobre aquesta inscripció i l'objecte en què fou gravada, podeu fer un cop d'ull a l'entrada de la Wikipedia en castellà).



Pel que fa a l'orientació de l'escriptura, tant el text de la fíbula de Preneste com el del Vas Duenos estan escrits de dreta a esquerra. En els texts llatins més antics, abans no s'imposi l'orientació d'esquerra a dreta, aquesta anirà alternant amb l'orientació de dreta a esquerra i, fins i tot, amb l'orientació bustrofèdica[3].

II.2. Extensió del llatí per la Península itàlica i per Europa: concepte de romanització

A mesura que creixia el poder de Roma, la llengua dels seus habitants s'anava imposant, primer, al Laci, i més tard per tota la península Itàlica. En paral·lel a les conquestes militars[4], entre els s. V i III aC, després de períodes de bilingüisme més o menys llargs (segons els casos), el llatí substituí la resta de llengües itàliques: l'etrusc, l'osc, l'umbre, el lígur, les llengües celtes parlades a les planes del nord de la Península, en bona mesura el grec parlat a la Magna Grècia, etc.



Ja al s. III aC, amb la derrota de Cartago a les Guerres Púniques, els romans comencen a conquerir províncies fora de territori italià, i a elles també «exportaran», juntament amb la seva cultura, la llengua llatina. El procés per mitjà del qual el poble romà acaba imposant la seva cultura als pobles conquerits s’anomena romanització; si aquesta procés també comprèn la substitució de la llengua pròpia dels autòctons pel llatí del conqueridors, aleshores es parla de romanització lingüística o llatinització[5]. Cal entendre, però, que la substitució lingüística és un fenomen que moltes vegades demana temps: cal que passin unes quantes generacions per aconseguir que la llengua pròpia d'un territori, després de viure etapes de bilingüisme i diglòssia, esdevingui recessiva i acabi desapareixent.

A través de la romanització i la llatinització, el llatí és adoptat com a llengua materna per molts dels habitants de les províncies romanes. Val a dir, però, que aquesta romanització lingüística fou més intensa en les terres occidentals que no en les orientals, on el grec era, des de temps d'Alexandre i dels reialmes hel·lenístics, una interlingua cultural fortament instal·lada.

II.3. Etapes del llatí
En la seva dilatada història, des dels primers testimonis escrits del s. VI aC. fins al seu ús com a llengua de cultura avui en dia, el llatí ha conegut diverses variants diacròniques o històriques. Aquestes són:

  • Llatí arcaic (segles VI- II aC). Època de formació. Inicialment abunden els textos epigràfics i els primers textos literaris.
  • Llatí clàssic (segles  I aC- any 14 dC, any de la mort d'Octavi August). Període d'establiment i difusió d'una llengua estàndard i de creació d'un model de llengua literària. El llatí esdevé no només llengua de civilització i cultura arreu de l'Imperi, ans també un sòlid vehicle de creació literària: es considera el període d'or de la literatura llatina. Aquesta variant lingüística és la que nosaltres estudiarem i aprendrem al llarg del curs.
  • Llatí postclàssic (any 14 dC – segle II dC). Coincideix en part en l'anomenat segle d'argent de la literatura llatina.
  • Llatí tardà (segles III-VI dC). Coincideix amb la crisi, caiguda i desaparició de l'Imperi romà d'Occident. Són segles al llarg dels quals el llatí parlat comença a desmembrar-se i evolucionarà en el germen de les futures llengües romàniques.
  • Llatí medieval (segles VIII-XIV). Durant l'edat mitjana, el llatí (com a llengua de cultura) conviu amb els parlars vernacles, entre ells les llengües romàniques medievals. Com seria d'esperar, un període temporal tan llarg no pot ser del tot homogeni. Un moment important en la història del llatí medieval serà l'anomenat renaixement carolingi (s. VIII), en el marc del qual s'endegarà un projecte de reforma de la llengua llatina (recordem, aleshores llengua de l'Església Catòlica) arreu de l’ampli territori de l'Imperi carolingi.
  • Llatí humanístic (segle XVI). És el llatí parlat i, sobretot, escrit pels humanistes en el marc del Renaixement. S'intenta recuperar la puresa del llatí clàssic, alhora que es van redescobrint molts dels textos dels antics autors.
Finalment, es podria afegir una o dues últimes etapes, el llatí modern i contemporani. Aquestes variants diacròniques s’enquadrarien en la cronologia d'aquests períodes de la història de la cultura europea (aproximadament: edat moderna, s. XVII- XVIII; i edat contemporània, s. XIX a XXI).

II.4. Registres del llatí

Al costat de les varietats diacròniques (és a dir, històriques) que acabem d'estudiar, tota llengua compta també amb varietats de registre, per les quals la llengua s'adequa als contextos comunicatius. És obvi que hi ha diverses maneres de parlar una llengua segons on, amb qui i de què es parli: això són els registres lingüístics.

Per al llatí, ja els romans distingiren i posaren nom a tres registres:
  • Sermo urbanus. És el llatí 'oficial' i culte, el que s'ensenyava a escola, s'emprava en contextos polítics i judicials i, sobretot, el que es feia servir com a vehicle de l'alta literatura. També és dit sermo nobilis, en considerar-se propi de les classes nobles romanes.
  • Sermo uulgaris. És el llatí popular, parlat pel poble. Si el sermo urbanus era un registre elevat i estandarditzat, el sermo vulgaris era el registre baix, un punt magmàtic i molt dinàmic, obert a experimentar tota mena de innovacions i vacil·lacions (vulgarismes). També se l'anomenà sermo rusticus o peregrinus, emfasitzant que era propi de la gent poc instruïda del camp. Exemples d'aquest sermo els trobaríem als graffiti de Pompeia i Herculà o posat en boca de personatges populars, sempre per fer-ne una caricatura hilarant, en obres com les comèdies de Plaute.
  • Sermo familiaris. Es tracta, en darrer terme, d'una variant del sermo urbanus. Seria el registre usat per algun personatge culte en adreçar-se de manera relaxada a un conegut, familiar, etc. Els millors testimonis de sermo familiaris es troben en la literatura epistolar (per exemple, les cartes a amics i familiars escrites per Ciceró).


II. Les llengües romàniques

III. 1.- Origen de les llengües romàniques.

El llatí que arran de la romanització van aprendre les gents de províncies, era principalment el parlar popular (sermo uulgaris) que se sentiria pels carrers de les noves ciutats provincials de boca dels «romans» que hi arribaven: sobretot, mercaders, legionaris llicenciats, etc. Així, aquest parlar popular o llatí vulgar és el registre que arrela més fermament en els nous parlants, mentre que el sermo urbanus queda restringit per a gent i contextos comunicatius d'alta volada social, política i literària.

Ja s'ha al·ludit al tarannà variable i inestable del llatí vulgar (fet i fet, com sol ser usual en tot registre 'popular'). Aquesta peculiaritat es veurà agreujada amb la crisi i caiguda de l'Imperi romà d'occident (476 dC), quan Roma deixa de ser el centre del qual emanen usos lingüístics adoptats arreu de l'Imperi com a normatius. L'efecte immediat d'aquest trencament amb un centre de difusió de normativa lingüística, serà més que previsible. Quan una llengua queda lliure dels efectes controladors de l'estàndard, les seves potències creadores queden, per dir-ho així, desfermades, multiplicant-se els vulgarismes i fent que l'evolució del parlar popular guanyi en dinamisme i diversitat. De tot plegat se'n segueix que, un cop col·lapsades i desaparegudes les estructures de l'Imperi, el llatí escrit (de fet, patrimoni d’uns pocs i selectes) no canviarà gaire, es mantindrà el respecte a la norma apresa i heretada; en canvi, el llatí vulgar (la llengua parlada al carrer, a casa, al mercat, etc.) experimentarà canvis cada cop més ràpids i radicals, que progressivament l’aniran distanciant, no només de la norma escrita, sinó també dels parlars vulgars d'altres territoris.

Aquesta doble dinàmica (de distanciament del llatí normatiu i, alhora, d'allunyament respecte als parlars populars d'altres indrets) farà que, a poc a poc, els llatins vulgars locals donin lloc a noves llengües, derivades però ja diferents del llatí, anomenades romàniques o neollatines.

Relació entre el llatí vulgar i les llengües romàniques

Tot seguit aportarem alguns exemples per il·lustrar l’afirmació que les llengües romàniques deriven principalment del llatí vulgar (sermo uulgaris), més que no del clàssic (sermo urbanus). Pararem atenció a qüestions relacionades amb el lèxic.

1.      En llatí clàssic, el mot més usual per dir casa era domus (d’aquí provenen cultismes com domicili, domèstic, domòtica, etc.). D’altra banda, en el llatí parlat popular era habitual substituir aquest mot pel de casa, que significava pròpiament ‘cabana’. Si ens fixem, aquest ús translatici del mot equivalent a ‘cabana’ (habitatge humil) no és gaire diferent a la utilització en l’argot castellà del terme choza en lloc de casa. Com sigui, de l’ètim llatí casa procedeixen les paraules que, ja sense cap denotació vulgar, designen en català, portuguès, castellà, italià o romanès allò que en llatí s’anomenava domus.

2.      Una altra paraula del llatí clàssic que va ser substituïda per altres mots en el parlar popular és crus cruris, ‘cama’ (extremitat inferior d’un ésser humà). Dos termes del llatí vulgar tendiren a substituir-la: perna i gamba, dos mots que en sentit propi feien referència a les extremitats inferiors no de l’ésser humà, sinó dels animals quadrúpedes[6]. Reparem, de nou, com aquest fet té també el seu equivalent en el nostre “parlar vulgar”, quan fem servir el terme pota per referir-nos a una cama humana. De perna provenen el cast. pierna o el port./gall. perna, mentre que de gamba en deriven els equivalents it. gamba, fr, jambe, cat. cama i rom. gambă. En aquest exemple, a més, és interessant atendre a la distribució geogràfica dels termes: sembla que l’ús de perna en lloc de crus s’imposaria en els parlars de les terres més perifèriques de l’Imperi, alhora que en territoris més propers a Roma hauria prevalgut la tria per gamba, potser per tractar-se d’una innovació posterior que no va arribar a conèixer-se o a arrelar a les províncies imperials de l’extrem occidental[7].

3.      Presentem un darrer exemple, que d’una banda torna a deixar constància de la diversitat de solucions que el llatí vulgar desenvolupa en diferents territoris per substituir un mot del llatí clàssic o estàndard, i d’altra part de nou demostra la tendència a fer servir en la substitució mots que remeten al concepte substituït bo i afegint-li un punt potser aparentment despectiu però amb una intenció un pèl humorística i un tant juganera. En llatí clàssic, el verb per ‘parlar’ era loqui (d’aquí els cultismes locutori, interlocutor, etc.). Aquest verb ha desaparegut en totes les llengües romàniques, essent reemplaçat per derivats dels verbs parabolare i fabulare, que literalment significaven “explicar paràboles” i “explicar faules”, és a dir, quelcom semblant a l’expressió castellana “contar cuentos”. De l’evolució del primer provenen el cat i occ. parlar, el fr. parler o l’it. parlare; en canvi, els derivats fabulare de bell nou pervisqueren en el parlars perifèrics hispànics (port., gallec i asturià fablar, cast. hablar).

‘Naixement’ de les llengües romàniques

Ara bé: quan podem dir que apareixen les llengües romàniques? Aquesta pregunta no pot tenir una resposta taxant. Els canvis, com s'ha dit, s'esdevenen a poc a poc, de manera que cap generació és conscient d'estar parlant una llengua realment distinta de la que parlen els seus pares: és només amb el pas de generacions i de segles que les diferències esdevenen notables.

Tanmateix, el que sí es pot determinar, és en quin moment apareix entre els parlants la consciència que allò que ells parlen, ja no és llatí, sinó una altra llengua. Afinem la qüestió: podem precisar quan apareixen els primers testimonis escrits que deixen constància d'aquesta consciència. Ja a començos del segle IX trobaríem els primers textos en què es posa de relleu que la llengua vernacle parlada (rustica romana lingua) és una llengua distinta del llatí que es pot llegir o oir a missa. Dos textos a destacar: les actes del Concili de Tours (813 dC) i el Jurament d'Estrasburg (842 dC).

Concili de Tours de 813. A inicis del segle IX dC tingueren lloc a l’Imperi carolingi diversos concilis amb la finalitat de restablir la disciplina eclesiàstica. La idea que prevalia era que calia fer més accessible i propera al poble la instrucció religiosa. Entre aquests concilis interessa esmentar el celebrat a Tours l’any 813 dC, En el seu article XVII es feia referència a la necessitat que les prèdiques dels clergues fossin intel·ligibles per al comú del poble al qual s’adreçaven. En copiem el text llatí i, tot seguit, n'oferim una traducció al català.
 Visum est unitati nostrae ut quisque episcopus habeat homilias continentes necessarias admonitiones quibus subjecti erudiantur; id est de fide catholica, pro ut capere possint, de perpetua retributione bonorum, et aeterna damnatione malorum, de resurrectione quoque futura, et ultimo iudicio, et quibus operibus possit promereri vita beata quibusve excludi; et ut easdem homilias quisque aperte transferre studeat in rusticam romanam linguam aut theosticam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur.[8]
TRADUCCIÓ: Ha semblat a la nostra unitat (vol dir: a tots aquells que aquí ens hem aplegat i ens hem posat d’acord) que cada bisbe s'ocupi de fer homilies que continguin els ensenyaments escaients per mitjà dels quals els fidels seran instruïts; és a dir: sobre la fe catòlica - en la mesura que [el poble] pugui comprendre-la -, sobre la recompensa eterna dels bons, sobre la condemna perpètua dels dolents, sobre el judici final i, en acabat, sobre per quina mena d’obres hom pot ser mereixedor de la vida dels benaurats i per quines quedar-neexclòs. Així doncs, que cada bisbe s’esforci atraduir (lit.: transportar) públicament (lit.: davant de tots els seus fidels) aquestes homilies en llengua romana o germànica (lit.: gòtica) vulgar, per tal que tots plegats puguin entendre les coses que hi són dites”.

Juraments d’Estrasburg. Testimoni també d'època carolíngia del 842 dC (dos anys posterior a la mort de Lluís el Pietós, fill i hereu de Carlemany). És el primer text conegut escrit en una llengua neollatina (concretament, en un dialecte gal·loromànic). L’historiador carolingi Nitard (en el llibre III de l’obra Històries, cap. 5[9]) recull - i potser en fou ell mateix el redactor - els juraments pronunciats el 14 de febrer del 842 dC, en virtut dels quals dos néts de Carlemany es prometen mutu recolzament enfront un tercer enemic comú, Lotari. Lluís el Germànic s’adreça a la host del seu germà en la romana lingua que d’aquests era pròpia. Al seu torn, Carles el Calb de França empra la teudisca lingua (llengua fràncica de la Renània, és a dir, un parlar germànic) per dirigir-se als fidels del rei Lluís. Tot seguit, ens trobem una doble rèplica dels dos exèrcits, parlant cadascú en la llengua vulgar pròpia dels seu regne.

III. 2.- Classificació de les llengües romàniques

En lingüística, el terme Romània s’empra per definir el conjunt dels territoris on es parla una llengua romànica o neollatina.

Dins d’aquest macroespai romànic, i des d’una perspectiva diacrònica, se sol distingir entre:

·         Romània perduda (o Romània submersa). Conjunt de territoris on en algun moment es va parlar llatí o una llengua neollatina (més o menys germinal o ja formada) actualment desapareguda. És a dir, serien territoris que en algun moment van pertànyer a la romanitat lingüística, però que a hores d’ara en són fora.
Aquest passat de llatinitat sol ser posat en evidència per la pervivència d’alguns topònims (noms de llocs) d’origen clarament llatí. En la major part dels casos es tracta de territoris conquerits pels romans però no del tot romanitzats.
Dins la Romània perduda, s’hi encabeixen espais lingüístics situats a Europa, Àsia i Àfrica[10]. Veiem-ne tres de força significatius.

a)      Al nord d’Àfrica, hi va haver una important província romana (de fet, allí van néixer personatges tan rellevants per a la cultura d’expressió llatina com Apuleu –s. II dC- o el sant cristià Agustí d’Hipona –s. IV dC). El llatí del territori, però, desaparegué sobretot a partir de la conquesta àrab del segle VI dC i la posterior arabització lingüística del Magrib. Tanmateix, hi perviuen alguns topònims que recorden com en un temps passat en aquelles terres es parlava el llatí: per exemple, Rif, el nom de la serralada muntanyosa que voreja la costa mediterrània del Marroc, rep el seu nom del terme llatí ripa (‘vora, costa’).


b)     A la frontera septentrional de l’Imperi, va haver-hi una província romana anomenada Germània, situada a l’occident del Rin. Banyades per aquest riu, pertanyien a aquesta província ciutats d’inequívoc nom llatí, com Colonia o Confluentes (avui, en alemany, es diuen Köln i Koblenz, respectivament). El nom de la primera delata que originàriament fou una colònia romana. El nom de la segona fa clara referència a la seva situació geogràfica, just a la “confluència” dels rius Mosel·la i Rin.


c)      Un cas molt interessant l’ofereix el dalmàtic, llengua neollatina de la província de Dalmàcia (actualment a terres de Croàcia) que va restar viva fins a finals del s. XIX dC, amb més precisió l’any 1898, quan va morir qui es considera el seu darrer parlant (Tuone Udaina –o Antonio Udina, en la versió italianitzada del seu nom-, conegut amb el sobrenom de Burbur[11]); és només des de llavors que el dalmàtic forma part de la Romània Perduda.

·         Romània nova. Conjunt de territoris extraeuropeus (americans, africans, asiàtics i oceànics) que van ser guanyats per a la Romània lingüística arran de les colonitzacions d’espanyols, portuguesos, francesos i italians que comencen amb l’edat moderna (això és, des del segle s. XV).

·         Romania vella o antiga. Es tracta dels territoris europeus on encara avui es parla una llengua que és el resultat de l’evolució multisecular del llatí implantat pels romans en el territori. Cal fer cabal, però, que la relació entre llengües neollatines europees i els seus límits geogràfics no deixa d’estar subjecte a moviments de conquesta i pèrdua de territoris[12].



Al seu torn, la Romània vella se sol dividir en dos grans espais[13], d’acord amb determinades característiques de les llengües que més endavant esmentarem: 


o   Romània oriental. Constituïda avui pel romanès (llengua que es peculiaritza per tenir un potent adstrat[14] eslau) i els parlars italians situats a sota d’una línia imaginària que es traçaria des de La Spezia fins a Rimini (vegi’s el mapa de sota). L’italià estàndard, de base toscana, formaria part d’aquest grup. El dalmàtic, mentre fou una llengua viva, també hi va pertànyer.


o   Romània occidental. Amb l’excepció del sard, comprèn els altres parlars romànics d’Europa. D’oest a est, aquests parlars són el gallec, el portuguès, el castellà, el català, l’occità, el francès, el francoprovençal i el retoromànic.
Tot seguit t’oferim algunes informacions sobre cadascun d’aquests parlars que no cal que estudiïs.


§  Gallec i portuguès. Tot i tenir un origen comú (l’anomenat gallegoportuguès medieval, que fou a més vehicle d’una brillant literatura entre els segles III i XIV dC) avui majoritàriament són considerades dues llengües independents.

§  Castellà o espanyol.[15]


§  Català. Parlat a Catalunya (inclòs el Rosselló), part del País Valencià (on tradicionalment és anomenat valencià), a les Illes Balears i a la població sarda de l’Alguer.


§  Occità. Llengua parlada a la França meridional i en alguns territoris veïns d’Itàlia i Catalunya (aquí, en la variant aranesa de la Vall d’Aran). De vegades, la llengua occitana és anomenada provençal, terme impropi per referir-se estrictament a un dels seus sis grans dialectes. Fou una llengua de ric conreu literari entre els segles XI i XII dC (vehicle de la poesia trobadoresca d’amor cortès, de les noves rimades, etc.) i la llengua materna dominant al territori fins fa un parell de generacions. Avui es troba en franc retrocés i amenaçada d’extinció per la francesització lingüística de la gent del seu territori natural.


§  Francès. És l’única llengua oficial de França des de la promulgació del decret Villers-Cotterêts el 1539[16]. Forma part del que a l’edat mitjana es va anomenar la llengua d’oïl[17]. També es parla a Bèlgica, Suïssa i Mònaco.


§  Francoprovençal. Conjunt de parlars aplegats al voltant de la cruïlla on confinen els moderns estats de França, Suïssa i Itàlia. Els filòlegs solen referir-se a aquest conjunt amb el nom de francoprovençal[18], mentre que els propis parlants, sense reconèixer aquesta denominació comuna, utilitzen més aviat denominacions localistes (com “valdostà”, a la Vall d’Aosta italiana) o bé d’altres de pejoratives (com el ja esmentat  patois, a França).


§  Retoromànic. Com s’esdevé en el cas del francoprovençal, els parlants de retoromànic tot sovint tampoc tenen clara consciència de parlar una mateixa llengua[19]. De fet, els mateixos romanistes discuteixen sobre l’autèntica filiació de les tres grans modalitats del retoromànic[20] (situades en tres espais territorials dispersos), que són:
a) el romanx del cantó dels Grisons (Suïssa)[21].


b) el  dolomita, ladí o retoromànic central (parlat al nord d’Itàlia, als Alps dolomites, amb frontera lingüística amb el vènet – al sud -, el friülès – a l’est- i el trentí – al nord).



c) el friülès o friülà (parlat al nord d’Itàlia també, entre la regió del Vènet i la frontera amb l’antiga Iugoslàvia, és a dir, entre els Alps i la costa nord de l’Adriàtic)[22].
Tot fa pensar que aquestes tres varietats representen tres fragments supervivents d’una base romànica anterior, prou unitària i originàriament amb continuïtat territorial, que va ser trencada de primer per les invasions germàniques i, més recentment a Suïssa, per la pressió de dialectes de base germànica.

El cas singular de la llengua sarda. En la divisió de la Romània vella entre Romània occidental i Romània oriental, cal parar esment al cas del sard, que té unes peculiaritats tan marcades que no es pot dir que pertanyi ni a un bloc ni a l’altre.
D’entrada, cal aclarir que el mapa lingüístic de Sardenya és prou complex. A l’illa es troben (a banda del català de l’Alguer, i de l’italià, que és llengua oficial i, com a tal, parlada pertot el territori):


a)      Uns dialectes més septentrionals (el gal·lurès i el sassarès) de base italiana (són fruït i evolució d’un transplantament de romanç toscà en època medieval).


b)      A la zona meridional, els parlars estrictament sards (logudorès, nuorès i campidanès), que no disposen d’un estàndard aglutinador.


Per entendre la singularitat d’aquests parlars sards, primer cal explicar alguna cosa sobre les diferències formals entre els romanços occidentals i orientals. En fer la seva divisió, Wartburg va esgrimir principalment elements de caire fonètic i, també, alguns de morfològics. El romanista alemany va establir dos trets bàsics que definirien cadascun dels dos grans grups:


a)   tractament de la -s (a final de mot), que es conserva en les llengües romàniques occidentals[23], i relaxa la seva articulació a les llengües romàniques orientals (bé desapareixent, bé vocalitzant-se).
Mentre els plurals en les llengües romàniques occidentals solen formar-se amb una –s final (per exemple, casas en port. i cast., cases en cat.), en les llengües romàniques orientals els plurals són vocàlics (case és el plural de casa en it. i de casă en rom.). El mateix passa, per exemple, amb l’evolució del numeral llatí tres: tres (cast., port., cat.,), trois (fr.); però tre (it.) i trei (rom.).

b)   evolució de les oclusives sordes intervocàliques. Les llengües romàniques orientals tendeixen a mantenir la pronúncia sorda d’aquestes consonants (p, t, k) [24], mentre que les occidentals les sonoritzen (b, d, g)[25]. De vegades, el procés no queda en una mera sonorització, sinó que, després, aquestes sonores de vegades fins i tot poden desaparèixer (fixeu-vos en el que succeeix en francès):
ROMÀNIA  OCCIDENTAL[26]:   
- p -   >   - b -                            capram (llatí)  > cabra (port., cast., cat.), chèvre (fr.)
      - t -    >   - d -    > Æ                  cantatum (llatí) > cantado (cast., port.), chanté (fr.)
      - k -   >   - g -     > Æ                 amicum (llatí) > amigo (cast., port.), ami (fr.)

ROMÀNIA ORIENTAL: Romanès: cîntatä; amicä;  Italià: cantata, amica.
Tornant als dialectes del sard, Wartburg ja va fer notar, a banda d’altres peculiaritats en l’evolució del vocalisme, que barregen els dos fenòmens considerats característics i definidors dels parlars de l’una i l’altra Romània: fan els plurals amb –s (tret occidental) i , alhora, sovint no sonoritzen les oclusives intervocàliques (tret oriental; en sard, pau -del llatí, pacem- i llum -del llatí, lucem- es diuen pake, luke[27]). Així, el plural de cabra, en sard, serà capras (amb plural sigmàtic i sense sonorització de la –p- intervocàlica)[28].




Una darrera qüestió a tenir en consideració és que, a l’ample del territori europeu, les fronteres lingüístiques no han de coincidir amb les dels estats. No és gens estrany que una variant romànica traspassi una frontera política, com tampoc que en un territori es sobreposin més d’una modalitat lingüística, generant contextos de bilingüisme o fins trilingüisme territorial. Aquests fets queden prou ben reflectits al mapa que teniu a continuació:






II.3. Elements que han influït en la formació de les llengües romàniques


La diversitat de les llengües romàniques també s’explica per la influència que aquestes han rebut d’altres llengües. Aquestes influències es classifiquen en tres tipus:

1.      Substrat: Són les romanalles lingüístiques procedents de llengües parlades en un territori abans de la romanització i que van deixar una empremta en el llatí local que les va substituir. Per exemple, en català, la pervivència de trets fonètics o d’elements lexicals procedents dels parlars ibèrics o del protobasc que els colonitzadors romans es trobarien quan vingueren a assentar-se al territori.

2.      Superstrat: Supervivència d’elements lingüístics de llengües de pobles que s’assentaren al territori després de la romanització i que no reeixiren a substituir la llengua romànica en formació per la seva llengua. En el català, per exemple, es conserven mots d’origen germànic (blau, guerra, elm, robar, treva, etc.) o àrab (carxofa, safareig, sucre, duana, tarifa, etc. ) que penetraren en la llengua arran de la dominació dels pobles germànics (s. IV-VI dC) i àrab (a partir del s. VIII dC) en part del territori català.

3.      Adstrat: Manlleus o influències d’una llengua amb què ha conviscut la varietat local en algun moment de la seva història en relació de veïnatge o bé essent assumida com a llengua de cultura o interlíngua per a un determinat àmbit[29]. La diferència en relació amb el substrat i el superstrat, és que les llengües d’adstrat mai no han estat implantades al territori per un poble que s’hi assentés o hagués estat assentat prèviament.
Alguns mots d’adstrat del català són:
·         Gal·licismes (provinents del francès): xofer, bidet, biberó, beixamel, consomé, etc.
·         Occitanismes (procedents de l’occità): petó, homenatge, etc.
·         Italianismes: piano, concert, capritx, etc.
·         Castellanismes: amo, caldo, borratxo, broma, llàstima, etc.
·         Adstrat amerindi: canoa, cacau, huracà, etc.
·         Anglicismes: futbol, esport, sandvitx, pàrquing, xat, etc.
Aprofitem l’ocasió per esmentar, també, alguns interessants catalanismes del castellà: esquirol (quan denomina algú que no segueix una vaga), zozobrar (< sotsobrar), capicúa i peseta (és a dir, una ‘peça petita’, nom de l’antiga moneda espanyola). D’altra banda, no està clar si el gentilici español és un catalanisme o un occitanisme del castellà. En qualsevol cas, no sembla una paraula patrimonial castellana: el derivat del llatí hispaniolus en castellà més aviat hauria donat “españuelo”.

II. 4. El llatí i el lèxic de les llengües romàniques
Fins i tot quan les llengües romàniques ja estaven perfectament constituïdes com a entitats lingüístiques autònomes, el llatí mai va desaparèixer del territori romànic com a llengua de cultura. Juntament amb el grec, va ser i és una llengua estudiada i més o menys coneguda, a la qual manta vegada s’ha recorregut a l’hora d’haver de crear o introduir un terme nou en una llengua “moderna”. Els mots manllevats del llatí culte o del grec clàssic amb la finalitat d’omplir un buit lèxic en una llengua moderna (romànica o no), s’anomenen cultismes. Un exemple de cultisme procedent del grec (hel·lenisme) és helicòpter. Un exemple de cultisme procedent del llatí, càtedra.

Al costat dels cultismes tenim els semicultismes. La diferència entre aquests i els primers, és que el semicultisme experimenta una evolució fonètica parcial, mentre que el cultisme recull el terme llatí tal com és, a tot estirar adequant-lo en l’ortografia. Així, càtedra és un cultisme (prové del llatí cathedra i només ha variat l’ortografia del dígraf th, estrany al català), mentre que diable és un semicultisme (del grec diabolos, el llatí faria diabŏlus i el català diable, amb evolució parcial del final del mot. Un altre exemple: del llatí miraculus se’n deriva el semicultisme miracle).

D’altra banda, s’anomenen mots patrimonials totes les altres paraules que una llengua romànica ha heretat del llatí i que han experimentat al llarg dels segles les evolucions fonètiques pròpies d’aquesta llengua. Així, del mot llatí cathedra, se’n va derivar el mot patrimonial català cadira.

L’exemple anterior és útil per introduir un darrer concepte: el de doblet. Un doblet és constituït per dos mots, un de patrimonial i un cultisme, que provenen d’una mateixa arrel llatina. És a dir, l’un és el resultat de l’evolució fonètica a través dels segles fins a donar lloc al terme romànic (cadira), mentre que l’altre és un manlleu directe del llatí a fi de designar el que en un punt de la història va ser una realitat nova (càtedra, la seu del bisbe). 

Més exemples de doblets en català: del llatí collocare procedeixen el cultisme col·locar i el mot patrimonial colgar; de legalis, el cultisme legal i el mot patrimonial lleial, etc.

Val a dir que aquest tipus de fenomen és habitual en totes les llengües romàniques. Només per adduir-ne un exemple no català, de l’ètim llatí rapidus el castellà ha obtingut un cultisme (rápido) i un mot patrimonial (raudo).
_  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _  _

ABREVIATURES USADES ALS APUNTS
Port.
portuguès

Cast.
castellà

Gall.
gallec

Cat.
català

Fr.
francès

Occ.
occità

It.
italià

Rom.
romanès


BREU RESENYA BIBLIOGRÀFIA
·         Sobre la cultura i les llengües indoeuropees:  F. Villar, Los indoeuropeos y los orígenes de Europa: lengua e historia. Madrid: ed. Gredos, 1991. Text accessible en pdf a través d’aquest enllaç.
·         Un llibre interessant i amè sobre el món de les llengues romàniques: J. E. Gargallo, Les llengües romàniques: tot un món fet de romanços. Barcelona: ed. Empúries, 1994.
·         Al meu blog didàctic,podeu trobar enllaços a textos orals i escrits en diversos parlars romànics. Deixo aquí l’enllaç a l’índex de l’apartat.






NOTES AL TEXT

[1] Aculturació: adopció per part d'un grup humà de pautes culturals pròpies d'un altre grup. Les pautes culturals poden ser, entre d'altres, tecnològiques, econòmiques o religioses. Tot sovint, l'aculturació comporta un procés de substitució lingüística, en virtut dels qual el poble «aculturat» acaba abandonant la llengua pròpia per adoptar la del poble «aculturador».
[2]  És a dir, podria haver-hi existit un procés més o menys potent d'indoeuropeïtzació, similar als processos, aquests sí prou ben coneguts, de celtització o de romanització en l'Europa històrica.
[3]  L'escriptura en bustrofedon alterna la direcció de cada línia: una d'esquerra a dreta, una altra de dreta a esquerra, la següent novament d'esquerra a dreta i així successivament. El nom d'aquest tipus d'escriptura és un compost grec (βουστροφηδόν) que significa «gir de bou», ja que els canvis de direcció de l'escriptura recorden el moviment d'un bou en llaurar la terra. En els primers textos en alfabet grec es retroben aquestes tres variacions en la direcció de l'escriptura.

[4] Els romans primer lluiten i vencen els etruscos, després els altres pobles itàlics i els celtes que habitaven a la Península, finalment derroten Tarent (272 aC) i, amb ella, estenen el seu domini per tota les terres de la Magna Grècia.

[5] És important no confondre la romanització amb la llatinització (o romanització lingüística), ja que hi hagueren territoris de l’Imperi on la gent fou romanitzada però no efectivament llatinitzada.
[6] Fixa’t com en català i castellà han perviscut també mots que fan referència al producte gastronòmics resultant de curar les extremitats del porc; es tracta del pernil del català (que evoluciona des del llatí perna) i del jamón castellà i del jambon francès (ambdós derivats d’un augmentatiu de gamba).

[7] Si se’m permet recórrer a una comparació força visual, les innovacions lingüístiques tot sovint solen avançar com les onades concèntriques que es produeixen a l’aigua d’un llac quan es llança una pedra. Des del punt en què cau la pedra a l’aigua ( que equivaldria al centre d’on sorgeix i des d’on s’expandeix la innovació), comencen a produir-se onades concèntriques que, com més s’allunyen del centre, més febles esdevenen, fins a desaparèixer. Així, possiblement des d’un nucli central situat entre Itàlia i la Gàl·lia, en un determinat moment es començaria a emprar el terme gamba en lloc de crus (o fins i tot, de vegades i en alguns llocs, en lloc d’un antic vulgarisme perna); les onades expansives d’aquesta innovació lèxica s’anirien atenuant a mesura que s’allunyaven del seu centre irradiador i versemblantment no arribarien ja, o ja no arribarien amb prou força per arrelar-hi, en territoris de centre i oest hispànic. Un altre exemple molt apropiat per il·lustrar aquesta teoria ens el forneixen els mots romànics per dir ‘taula’. Que en les llengües neollatines més properes a Roma tinguem derivats de tabula, mentre que en zones de la perifèria romànica hagin perviscut derivats de mensa, mena a pensar que en un determinat moment des de Roma comença a estendre’s l’ús del mot tabula (it. tavola/tavolo, cat. occ. taula, fr, table) i que aquesta moda lingüística no va arribar a les terres de la perifèria occidental (castellà, portuguès i gallec: mesa) i oriental (romanès: masă) de l’Imperi.

[8] Font: Fr. Raynouard, Choix des poésies originales des troubadours, Paris, Imprimerie de Firmin Didot, 1816, vol. I, p. XX, nota 1. [Pertany a la introducció de l’obra, que porta per títol “introduction contenant les preuves historiques de l’ancienneté de la langue romane” . Quant a la font remesa per Raynouard: Labbe, Concil. t. VII, col. 1263).
[9] El text es pot llegir on-line a la Bibliotheca Augustana: cliqueu aquí.

[10]  Carlo Tagliavini (Orígenes de las lenguas neolatinas, trad. castellana a FCE,1981; original italià: Bolonya, 1949) fa una descripció acurada de la Romània perduda, continent per continent, afegint després el que ell considera les causes de la pèrdua d’aquests territoris per al món neollatí.
L’elenc dels territoris és:
A EUROPA: Les Illes Britàniques; gairebé tota la Rètia (regió compresa entre el Danubi –al nord-, els Alps –al sud-, el riu Inn –a l’est-, i l’actual frontera francosuïssa –a l’oest-); la Nòrica (a l’est de la Rètia); la Pannònia (a l’est de la província de la Nòrica, fins al Danubi; corresponent, si fa no fa, a l’actual Hongria); escasses regions de l’actual Alemanya, a l’oest del Rin; bona part de les províncies balcàniques (Dalmàcia, Macedònia, Mèsia, Tràcia); Grècia i Malta.
­A L’AFRICA:  Franja litoral que anava des de Tànger fins a més enllà del canal de Suez.

A L’ÀSIA: Tota l’Àsia Menor (península Anatòlica), fins a les províncies limítrofes (actual frontera occidental de l’Iran).

Causes. Aquestes, lògicament, varien segons les zones (i bo i entenent que les causes poden ser més d’una en una determinada zona):
·       algunes, ja ho hem dit, eren terres molt superficialment romanitzades: Britànnia i províncies asiàtiques.
·       d’altres estaven fortament influenciades per la cultura i la llengua grega (de fet, tot i pertànyer políticament a l’Imperi romà, culturalment formaven part del món hel·lenístic): Egipte, Àsia, Grècia, Balcans.
·       finalment, d’altres territoris foren escombrats per invasions: la Mèsia inferior (Bulgària), la Mèsia superior (Sèrbia) i Dalmàcia van ser envaïdes pels eslaus. El nord d’Àfrica romanitzat, després de passar una etapa de domini vandàlic i una altra sota el poder bizantí, fou conquerit definitivament pels àrabs.

[11] La història de l’extinció d’aquesta llengua i del seu darrer parlant té detalls ben curiosos. D’entrada, Tuone Udaina (que va passar tota la vida a l’illa adriàtica de Veglia; el nom en croat és Krk) era de fet un semiparlant de dalmàtic: la seva llengua materna era el vènet; el dalmàtic l’havia mal après de la seva àvia. Amb tot, un lingüista italià anomenat Matteo Bartoli va tenir notícies de l’existència d’aquest darrer parlant de dalmàtic i el va entrevistar per fer la seva tesi doctoral. El mateix Bartoli, però, ja feu notar que Bubur no era l’informant ideal per dur a elaborar una acurada anàlisi descriptiva de la llengua dàlmata. D’una banda, feia una vintena d’anys que no parlava el dalmàtic; per altra part, el seu dalmàtic de dialecte vegliota estava fortament contaminat per les altres llengües que Udaina coneixia (el vènet, el croat, l’italià après a escola). A més, quan Bartoli el va entrevistar, comptava més de setanta anys i tenia una dentadura més que malmesa, cosa que feia que la seva pronúncia de certs fonemes consonàntics fos molt deficient.

[12] De fet, hom diferencia entre els parlars romànics constitutius (continuació directa del llatí implantat in situ en temps de la República o l’Imperi romà) i els parlars romànics consecutius (gestats en un altre territori i només després exportats i implantats al nou territori, generalment veí del seu espai gestacional).

[13] Walther von Wartburg, en la seva obra La Fragmentació lingüística de la Romània (trad. castellana a Gredos, Madrid; l’original en alemany, editat a Berna, 1950), fou el primer a sistematitzar aquesta classificació, prèviament esbossada per il·lustres romanistes com Friedrich Diez o Wilhelm Meyer-Lübke.

[14] Sobre el concepte d’adstrat, vid. apartat III.3. d’aquests apunts.

[15] En l’àmbit hispànic, cal fer esment de dues llengües, l’asturià (a voltes dit bable) i l’aragonès que, tot i tenir orígens diferents del castellà, a hores d’ara ja han perdut molt de territori, parlants i, en bona mesura, autonomia; és a dir, estan immerses en un procés de pèrdua i envelliment de la població que els parla i són objecte d’una certa tendència a esdevenir romanalles dialectals del castellà de la zona. Tot amb tot, hi ha gent que treballa intensament per la preservació i recuperació d’aquestes llengües als seus territoris. Si voleu “escoltar” algun text oral en asturià i aragonès, podeu fer-ho a la següent entrada del meu bloc didàctic: cliqueu aquí.

[16] A l’estat francès, la llengua francesa està substituint -o, més ben dit, pràcticament ja ha substituït- totes les altres realitats lingüístiques que, fins a finals del segle XIX, gaudien d’una plena vitalitat sociolingüística: varietats algunes romàniques (cas de l’occità, el català, l’italià fronterer, el cors i les diverses realitzacions dialectals de la llengua d’oïl diferents al parlar de l’Îlle de France, base del francès estàndard modern) i algunes altres de no romàniques (el basc, el bretó[16], l’alemany). Totes aquestes modalitats lingüístiques (sense reparar en el seu estatus de llengua o varietat dialectal), a hores d’ara i des de la revolució francesa ençà, sovint són anomenades amb el terme pejoratiu patois, que les contraposa al francès com a llengua nacional i d’alta cultura.

[17] Ja al segle XIV, Dante Alighieri, en un pioner intent de classificació de les llengües romàniques (De vulgari eloquentia, es titula l’obra en llatí), explicà que a França hi havia dos tipus de parlars i els classificà d’acord amb el mot que empraven com a adverbi d’afirmació: a la meitat sud, es trobaven les llengües d’oc (d’aquí el nom d’occità); al nord, en canvi, es parlaven les llengües d’oïl (d’aquest oïl medieval se’n deriva el oui del francès modern).

[18]   La denominació va ser encunyada per l’italià Graziadio Isaia Ascoli, a finals del segle XIX, per denominar el que ell entenia una munió de parlars de trànsit entre les varietats d’oïl i les varietats d’oc, una llengua pont que barreja trets característics d’ambdós àmbits: del francès i del mal anomenat provençal. Simplificant molt les coses, es pot apuntar que el seu consonantisme s’atansa al francès, mentre que el seu sistema vocàlic és més afí a l’occità.               

[19]  Graziadio Isaia Ascoli, cap a la dècada dels 70-80 del segle XIX, fou el filòleg que individuà dos nous romanços: el francoprovençal (Schizzi francoprovençali, 1874) –ja n’hem fet esment a la nota precedent- i el retoromànic (Saggi Ladini, 1973). És des d’aleshores que es va començar a parlar, entre els filòlegs, d’una llengua “retoromànica”, també anomenada “romanç alpí”, “rètic” o fins “ladí”.

[20]  Encara resta oberta la polèmica sobre si són llengües distintes o varietats d’una mateixa llengua. La romanística actual centroeuropea tendeix a sostenir que en un passat constituïren una entitat lingüística, però que actualment les tres varietats de retoromànic estan força separades, fins al punt que segueixen normatives diferents. Altres lingüistes consideren que el dolomític i el friülà són en realitat dialectes italians.

[21]  A hores d’ara, aquesta llengua compta amb uns 50.000 parlants. D’altra banda, la llengua està dividida en diversos dialectes, entre els quals destaquen el sobreselvà i l’engadinès (darrerament hi ha qui treballa per la constitució d’un estàndard romanx-grisó).  Pel que fa a la seva situació política, l’any 1938 va ser reconeguda com a quarta llengua nacional de la Confederació Helvètica (curiosament, és l’única de les quatre llengües de Suïssa que pot vanar-se de ser autòctona, nascuda al territori i no sobrevinguda), però no és pas llengua oficial de l’Estat. Al cantó dels Grisons, el romanx conviu amb el suís-alemany.

[22]  És amb diferència, de les tres varietats de retoromànic, la que gaudeix de més vitalitat, tant com a llengua parlada com quant a vehicle d’una literatura d’una certa importància (Pier Paolo Pasolini, per exemple, va escriure poesia en aquest romanç; a més, n’existeix una varietat estàndard). Tot i així, compta amb el gran perill que posa en risc la seva subsistència: en el seu territori natural, el Friül, hi conviuen llengües d’allò més variades: l’alemany (germànica); l’eslovè (eslava); el friülès, el vènet i l’italià (romàniques); i encara el romaní o gitano (llengua indoiraniana). Avui es calculen que té més de 500.000  parlants.

[23]  Com sempre, tota regla té les seves excepcions. Per exemple: diversos parlars norditalians, situats per sobre de la línia La Spezia-Rimini, fan plurals vocàlics. També l’aranès fa plurals masculins en -i quan el català els faria en –os.

[24]  Llevat de casos de manlleus: sobretot, de gal·licismes de l’italià i el romanès. valgui com exemple el verb italià arrivare, préstec del francès arriver, i no pas evolució natural del llatí adripare.

[25]  Aquest fenomen també es dóna en contextos en què després de l’oclusiva intervocàlica hi ha una –l- o una –r- (llevat del grup -cl-):
CAPRA: capră (rom).,  capra (it.) / cabra (esp., cat., port., occ..), chevre (fr.).
PETRA:  piatră (rom.), pietra (it.) / piedra (cast.), pedra (port., cat.), peira (occ.), pierre (fr.)
LACRIMU: lacrimă (rom.), lacrima (it) / lágrima (esp., port.), llàgrima (cat.),  lagrema (occ.), lairme (antic fr.)
DUPLU:  doppio (it.) / doble (port.,cast., cat., occ.), double (fr.).

[26]  Tot i que hi ha zones de la Romània occidental on, excepcionalment, no es dóna la sonorització de les oclusives sordes. És el cas de dues llengües pirenaiques especialment aïllades: l’aragonès (marito, apierto, formica; capeza/cabeza) i el gascó ( apert, rumiko “formiga”).

[27] Només recentment alguns dialectes sards han conegut la sonorització d’aquestes sordes intervocàliques.

[28] La consciència d’aquesta diversitat lingüística és prou viva entre els parlants: veuen a les clares com es distancia el seu parlar de l’italià o dels dialectes del nord de l’illa. De fet, els sardoparlants es fan dir sos sardos(o), conservant un plural de tipus sigmàtic i una mena de pronom salat (derivat del pronom llatí ipse, com el que avui es conserva al català de Balears). En canvi, als seus veïns del nord els anomenen i sardi, amb el plural vocàlic que aquells utilitzen.

[29] Sovint els manlleus d’adstrat revelen l’àmbit cultural en el qual, en un determinat moment històric, un país o una cultura ha estat capdavantera. Aquesta és la raó per la qual molts italianismes tenen relació amb el món de la música, molts occitanismes pertanyen al camp lèxic de la conquesta amorosa (recordem que fou en occità que es produí la gran poesia amorosa europea dels segles XII i XIII), no pocs gal·licismes són termes del món culinari i moltíssims anglicismes es vinculen a l’esfera dels esports o de les noves tecnologies.